El teu llenguatge corporal moldeja la teva identitat

El llenguatge corporal influeix en com els altres ens veuen, però també pot canviar com ens veiem nosaltres mateixos. La psicòloga social Amy Cuddy mostra com les "postures de poder" -- mantenir una postura de seguretat, fins i tot quan ens sentim insegurs -- pot afectar els nivells de testosterona i cortisol al cervell, i podria fins i tot tenir un impacte en les nostres possibilitats d'èxit.

Bé, vull començar oferint-vos una

millora de vida gratuïta, no tecnològica,

i tot el que cal fer és això:

canvieu la vostra postura durant dos minuts.

Però abans d'explicar-ho, us vull demanar, ara mateix,

que feu una petita revisió del vostre cos i del que esteu fent amb ell.

Quants de vosaltres esteu fent-vos com més petits?

Potser us esteu encorbant, creuant les cames,

potser us agafeu els turmells.

A vegades creuem els braços així.

A vegades ens estenem. (Rialles).

Us veig. (Rialles)

Doncs vull que pareu atenció al que esteu fent ara mateix.

Reprendrem això en uns minuts,

i espero que si apreneu a millorar-ho una mica,

pugui canviar significativament la forma com la vostra vida es revela.

Doncs, estem realment fascinats amb el llenguatge corporal,

i ens interessa en concret

el llenguatge corporal dels altres.

Sabeu, ens interessa, sabeu - (Rialles) -

una interacció rara, o un somriure,

o una mirada despectiva, o potser una picada d'ull molt estranya,

o potser fins i tot quelcom com donar la mà.

Narrador: Aquí estan arribant al número 10, i mireu això,

aquest policia afortunat aconsegueix donar la mà al President

dels Estats Units. Oh, i aquí arriba

el Primer Ministre de - ? No (Rialles) (Aplaudiments)

(Rialles) (Aplaudiments)

Amy Cuddy: Doncs, donar la mà, o no donar la mà,

pot donar a parlar durant setmanes i setmanes.

Fins i tot la BBC i The New York Times.

Així doncs, òbviament, quan pensem en comportaments no verbals,

o llenguatge corporal -- però els científics socials li diem llenguatge no verbal --

és llenguatge, així que pensem en comunicació.

Quan pensem en comunicació, pensem en interaccions.

I què em comunica el teu llenguatge corporal?

Què et comunica a tu el meu?

I hi ha molts motius per creure que aquesta és una

forma vàlida de mirar això. Així, els científics socials han passat molt

temps mirant els efectes del nostre llenguatge corporal,

o el llenguatge corporal dels altres, pel que fa al fet de jutjar.

I fem judicis i deduccions generalitzades a partir del llenguatge corporal.

I aquests judicis poden predir esdeveniments realment significants a la vida

com per exemple a qui contractem o a qui ascendim, a qui demanem per sortir.

Per exemple, Nalini Ambady, un investigador a la Universitat de Tufts,

ensenya que quan la gent veu 30 segons de vídeos sense so

d'interaccions reals metge-pacient,

el seu judici de l'amabilitat del metge

prediu si aquest metge serà denunciat o no.

Així que no té tant a veure el fet de si aquest metge

era incompetent o no, sinó si ens agrada aquesta persona

i la forma en que interactua.

Encara més dràstic, Alex Todorov, a la Universitat de Princeton ens ha ensenyat

que els judicis sobre les cares dels candidats

en només un segon, prediuen el 70% del Senat dels Estats Units

i els resultats pel que fa a races,

i fins i tot, tirem per la via digital,

els emoticons utilitzats bé en negociacions online

poden portar-te a reclamar més valor sobre la negociació.

Si els utilitzeu inadequadament, mala idea. Veritat?

Doncs, quan pensem en llenguatge no verbal,

pensem en com jutgem els altres,
com els altres ens jutgen i quins són els resultats.

Tendim tendència a oblidar, en canvi, uns altres espectadors

que estan influenciats pel nostre llenguatge no verbal,
i aquests som nosaltres mateixos.

Nosaltres també estem influenciats pels nostre llenguatge no verbal,

els nostres pensaments i els nostres sentiments i psicologia.

I de quins no-verbals estic parlant?

Sóc una psicòloga social. Estudio el prejudici,

i ensenyo a una escola de negocis molt competitiva,

així que era inevitable que acabés interessada en les dinàmiques del poder.

Em vaig interessar especialment en expressions no verbals

de poder i dominància.

I quines són les expressions no verbals de poder i dominància?

Bé, així és com són.

Es troben en el regne animal, consisteixen a expandir-se.

Així que et fas més gran, t'estires,

ocupes espai, bàsicament t'estàs obrint.

Es tracta d'obrir-se. I això és un fet

a tot el regne animal. No es limita només als primats

I els humans fan el mateix. (Rialles)

Així que fan això quan tenen poder en certa manera crònic

i també quan es senten poderosos en el moment.

I aquesta és especialment interessant perquè realment mostra

com d'universals i antigues
són aquestes expressions de poder.

Aquesta expressió, que es coneix com orgull,

ha estat estudiada per Jessica Tracy. Ella ens ensenya que

la gent que neix amb vista

i la gent que pateixen una ceguera congènita fan això

quan guanyen una competició física.

Així quan creuen la línia d'arribada i han guanyat,

no importa si no han vist mai algú fent-ho.

Fan això.

Els braços amunt en forma de V, la barbeta lleugerament amunt.

Què fem quan ens sentim sense poder? Fem exactament

el contrari. Ens tanquem. Ens emboliquem a nosaltres mateixos.

Ens fem petits. No volem topar-nos amb la persona que està al nostre costat.

Una vegada més, tant els animals com els humans fan el mateix.

I això és el que passa quan poseu junts poder alt i baix.

I el que tendim a fer quan es tracta de poder

és complementar el llenguatge no verbal de l'altre.

Així si algú es comporta de forma realment poderosa amb nosaltres,

tendim a fer-nos petits. No copiem l'altre.

Fem el contrari que l'altre.

Observo aquest comportament a la classe,

i què és el que noto? Noto que els estudiants de MBA

realment mostren una amplia gama d'expressions no verbals de poder.

Així que teniu les persones que són com caricatures d'alfes,

entren a la classe, i es posen al mig de la classe

abans fins i tot de que la classe comenci, com que realment volen ocupar l'espai.

Quan seuen, es com que s'extenen.

Aixequen les mans així.

Desprès tenim les altres persones que s'estan virtualment col·lapsant

quan entren. De seguida que entren, ho veieu.

Ho veieu a les seves cares i als seus cossos, i seuen

a la seva cadira i es fan petits,

i fan així quan aixequen la mà.

Veig un parell de coses en això.

Una, no us sorprendrà.

Sembla estar vinculat al gènere.

Les dones tenen molta més probabilitat de fer això que els homes.

Les dones es senten de forma crònica menys poderoses que els homes,

això no es sorprenent. Però l'altra cosa que he notat es que

també sembla estar relacionat al nivell de

participació dels estudiants, i de com de bé estan participant.

I això és realment important en una classe de MBA,

perquè la participació és la meitat de la nota.

Les escoles de negocis han estat batallant amb aquest buit de diferència de gènere.

Et trobes amb aquests homes i dones igualment preparats que venen

i després trobes aquestes diferències a les notes,

i sembla que es pot atribuir en part a la participació.

Així que em vaig començar a preguntar, saps, d'acord,

tens aquesta gent que arriba així, i participen.

És possible aconseguir que la gent fingeixi

i que això els porti a participar més?

La meva principal col·laboradora Dana Carney, que està a Berkeley,

i jo, realment volíem saber, ho pots fingir fins que ho facis realitat?

Com, pots fer-ho només per un temps i realment

experimentar un resultat al comportament que et faci sentir més poderós?

Així sabem que el nostre llenguatge no verbal
determina com els altres pensen

i senten sobre nosaltres. Hi ha molta evidència d'aixó.

Però la nostra pregunta era,
els nostre llenguatge no verbal

determina el que pensem i sentim sobre nosaltres?

Hi ha alguna evidència de que si.

Així per exemple, somriem quan ens sentim feliços,

però també quan estem obligats a somriure

si aguantem un bolígraf amb les dents així, ens fa sentir feliços.

Així, funciona en les dues direccions. Quan es tracta de poder,

també funciona en les dues direccions. Així quan et sents poderós,

és molt més probable que facis això, però també és possible que

quan fas veure que ets poderós, sigui més probable

que en realitat et sentis poderós.

Així que la segona qüestió realment era, sabeu,

nosaltres sabem que les nostres ments poden canviar els nostres cossos,

però és també cert que els nostres poden canviar les nostres ments?

I quan diem ments, en el cas dels poderosos,

de què estic parlant?

Doncs estic parlant de pensaments i sentiments

i del tipus de qüestions psicològiques que compensen els nostres pensaments i sentiments,

i en el meu cas, són les hormones. Em fixo en les hormones.

I com són les ments dels poderosos en comparació

amb les dels no poderosos?

La gent poderosa tendeix a ser, no és cap sorpresa,

més assertiva i amb més confiança, més optimista.

Ells senten realment que fins i tot guanyaran els jocs d'atzar.

També tendeixen a ser capaços de tenir un pensament més abstracte.

Així que hi ha moltes diferències. Prenen més riscs.

Hi ha moltes diferències entre la gent poderosa i la gent sense poder.

Fisiològicament, també hi ha diferències en dues

hormones clau: testosterones, que són les hormones del domini,

i cortisol, que és l'hormona de l'estrès.

Així el que trobem és que

els mascles alfa més poderosos en les jerarquies dels primats

tenen nivells alts de testosterona i nivells baixos de cortisol,

i els líders poderosos i efectius també tenen

nivells alts de testosterona i nivells baixos de cortisol.

I què vol dir això? Quan penseu en poder,

la gent tendeix a pensar només en testosterona,

perquè es tracta de domini.

Però realment, el poder també és com reacciones a l'estrès.

Així que voleu ser el líder d'alt poder que és dominant,

amb molta testosterona, però molt reactiu davant l'estrès?

Probablement no, veritat? Voleu una persona

que sigui poderosa i assertiva i dominant,

però no molt reactiva a l'estrès, una persona que sigui relaxada.

Així que sabem que en les jerarquies de primats, si un alfa

necessita agafar el control, si un individu necessita agafar

un rol d'alfa així com de sobte,

en qüestió de pocs dies, els nivells de testosterona d'aquest individu han pujat

significativament i el seu cortisol ha baixat significativament.

Així que tenim aquesta evidència, del fet que el cos pot donar forma

a la ment, com a mínim en l'àmbit facial,

i també de que el canvi de rol pot donar forma la ment.

I què passa, bé, agafeu un canvi de rol,

que passa si ho feu a un nivell realment mínim,

com aquesta petita manipulació, aquesta petita intervenció?

"Durant dos minuts", dieu, "Vull que et posis així

i això us farà sentir més poderosos."

I això és el que vam fer. Vam decidir portar a la gent

al laboratori i dur a terme un petit experiment, i aquesta gent

va adoptar, durant dos minuts, postures d'alt poder

o de baix poder, i simplement us ensenyaré

cinc de les postures, només en van agafar dues.

Aquí en teniu una.

Un parell més.

A aquesta els medis li han posat el sobrenom de

"Dona Fantàstica".

Aquí un parell més.

Així que podeu estar drets o asseguts.

I aquí estan les postures de ppc poder.

Us doblegueu, us feu petits.

Aquesta és de molt baix poder.

Quan us toqueu el coll,

realment us esteu protegint.

Això és el que passa. Entren,

escupen en un flascó,

i durant dos minuts els diem, "Heu de fer això o això altre."

No veuen fotos de les postures. No volem influenciar-los

amb el concepte de poder. Volem que ells sentin el poder,

no? Doncs durant dos minuts fan això.

Els preguntem, "Com de poderós us sentiu?" en referent a una sèrie d'objectes,

i els donem l'oportunitat d'apostar,

i després prenem una altra mostra de saliva.

Ja està. Això és tot l'experiment.

Així que això és el que trobem. Tolerància al risc, que és apostar,

el que trobem és que quan esteu en postura d'alt nivell de poder

un 86 per cent de vosaltres apostarà.

Quan esteu en posició de poc poder,

només el 60% ho farà, i això és una diferència bastant enorme.

Aquí teniu el que trobem pel que fa a la testosterona.

Des del nivell base quan entren, les persones d'alt poder

experimenten un increment al voltant d'un 20 per cent,

i la gent de baix poder experimenta un decreixement al voltant del 10 per cent.

Així que, ho repeteixo, dos minuts i aconseguireu aquests canvis.

Aquí teniu el que obteniu en cortisol. La gent d'alt poder

experimenta un decreixement al voltant del 25 per cent,

i la gent de baix poder, experimenta un increment al voltant del 15 per cent.

Així que dos minuts condueixen a aquests canvis hormonals

que configuren el vostre cervell bàsicament a ser o bé

assertiu, confident i confortable,

o realment reactiu a l'estrès, i, sabeu, a sentir-vos

així com tancats. I tots hem tingut aquests sentiments, no és cert?

Així que sembla que els nostres no-verbals controlen

com pensem i com ens sentim pel que fa a nosaltres mateixos,

així que no només es tracta dels altres, sinó que també de nosaltres.

També els nostres cossos canvien les nostres ments.

Però la següent qüestió, per suposat, és

pot el fet de adoptar postures de poder durant uns minuts

realment canviar la vostra vida de forma significativa?

Això és al laboratori. És aquesta petita tasca, sabeu,

només uns minuts. A on podeu de fet aplicar això?

Que us importi, evidentment.

I per tant pensem que realment és el que importa, vull dir

on voleu utilitzar això és en situacions d'avaluació

com a situacions de risc social. A on esteu sent avaluats

pels vostres amics? Pels adolescents és a la taula del menjador.

Sabeu, per a alguna gent podria ser parlar

a una reunió de junta de l'escola.
Podria ser donar un discurs

o una xerrada com aquesta

o fer una entrevista de feina.

Vàrem decidir que la situació amb la qual
més gent es podia identificar

perquè la majoria l'havia passat

era una entrevista de feina.

Així que vàrem publicar aquests resultats, i els medis

es van interessar molt i van dir, molt be,
així que això és el que feu

quan aneu a una entrevista de feina, no? (Rialles)

Nosaltres és clar ens vam quedar horroritzats, i vam dir,

Deu meu, no, no, no, això no és per res el que volíem dir.

Per moltes raons, no, no, no, no feu això.

Us ho dic una altra vegada, no és tracta de parlar als altres.

Es tracta de parlar a vosaltres mateixos. Què feu

abans d'anar a una entrevista de feina? Feu això.

No? Esteu asseguts. Mireu el vostre iPhone

o el vostre Android, sense intentar deixar ningú a fora.

Esteu mirant les vostres notes,

us esteu encongint, fent-vos petits,

quan el que realment hauríeu de fer és potser això,

per exemple, al lavabo, no? Feu això. Trobeu dos minuts

Això és el que volem experimentar. D'acord?

Així que portem gent al laboratori,

i adopten postures de alt o baix poder una altra vegada,

passen una entrevista de feina molt estressant.

Dura cinc minuts. Tot això s'està gravant.

També són avaluats, i els avaluadors estan

entrenats per no fer crítiques no verbals,

així que tenen aquest aspecte. Com, imagineu

aquesta persona entrevistant-vos.

Així que durant cinc minuts, res, i això és pitjor que ser acosat amb preguntes.

La gent ho odia això. És el que Marianne LaFrance anomena

"Estar trepitjant arenes movedisses socials"

Doncs això dispara el vostre nivell de cortisol.

Aquesta és l'entrevista de treball que els fèiem passar,

perquè realment volíem veure que passava.

Llavors tenim uns programadors que miren les gravacions, són quatre.

No coneixen la hipòtesi. No coneixen les condicions.

No tenen ni idea de qui havia fet una postura o l'altre,

i acaben mirant aquestes sèries de gravacions,

i diuen, "Oh, voldríem contractar aquesta gent," --

tots els que fan postures altament poderoses -- "no volem contractar aquesta gent.

També avaluem aquesta gent de forma molt més positiva en general."

Però què ho impulsa? No és tracta del contingut del discurs.

Es tracta de la presència que aporten al discurs.

Nosaltres també, perquè puntuem totes aquestes variables

relacionades amb la competència, com, està ben estructurat

el discurs? Com de bo és? Quines són les seves qualificacions?

No té efecte en aquestes coses. Això és el que queda afectat.

Aquest tipus de coses. La gent treu el seu veritable "jo",

bàsicament. Es mostren a ells mateixos.

Mostren les seves idees, però com ells mateixos,

sense afegits residuals.

Així que això és el que impulsa l'efecte, o el que fa de mediador de l'efecte.

Així, quan parlo a la gent de tot això,

que els nostres cossos poden canviar les nostres ments, i que les nostres ments poden canviar el nostre comportament,

i que el nostre comportament pot canviar els resultats, em diuen,

"No ho crec -- sembla fals." No és cert?

Així que jo dic, fingeix fins que sigui real. Jo no -- No sóc jo mateix.

No vull arribar a aquest punt i llavors sentir-me encara com un frau.

No vull sentir-me com un impostor.

No vull arribar fins allà només per sentir que no hi he de ser-hi aquí.

I realment m'he identificat amb això,

perquè us vull explicar una petita historia sobre

ser un impostor i sentir-se que no hauries de ser allà.

Quan tenia 19 anys vaig tenir un accident de cotxe molt greu.

Vaig sortir disparada fora del cotxe, donant unes quantes voltes pel terra.

Vaig sortir disparada del cotxe. I em vaig despertar a una unitat

de rehabilitació de lesions cerebrals,
i m'havien retirat de la universitat,

i em van dir que el meu I.Q. s'havia reduït
en dues desviacions estàndard,

fet que va ser molt traumàtic.

Jo coneixia el meu I.Q. perquè
m'havien identificat com una persona brillant,

se m'havia anomenat nena prodigi.

Així que em treuen de la universitat, i jo vaig intentant tornar-hi.

Diuen, "No acabaràs la universitat.

Però saps, hi ha altres coses que pots fer,

però amb això no t'en sortiràs."

I ho vaig passar realment malament amb això, i he de dir,

que et treguin la teva identitat, la teva identitat més central,

que per mi era ser intel·ligent,

que et treguin això, no hi ha res que et deixi amb una sensació d'impotència més gran.

Llavors em vaig sentir totalment impotent. Treballava, treballava i treballava,

i em vaig tenir sort, i treballava, i vaig tenir sort, i treballava.

Al final em vaig graduar a la universitat.

Em va costar quatre anys més que als meus companys,

i vaig convèncer algú, el meu àngel conseller, Susan Fiske,

d'acceptar-me, i vaig acabar a Princeton,

i jo pensava, no hauria de ser aquí.

Sóc una impostora.

I la nit abans del meu discurs de primer curs,

i el discurs de primer curs a Princeton és un discurs de

20 minuts a 20 persones. És això.

Estava tan espantada de que em descobrissin l'endemà

que la vaig trucar i li vaig dir, "ho deixo."

Ella em va dir, "Tu no ho deixes,

perquè he apostat per tu, i tu et quedes.

Et quedaràs, i això és el que faràs.

Fingiràs.

Faràs cada xerrada que et demanin que facis.

Ho faràs i ho faràs i ho faràs,

encara que estiguis terroritzada i paralitzada

i tinguis una experiència de sortir del teu propi cos, fins que

arribi un moment en el qual diguis, "Oh Déu meu, ho estic fent.

M'he convertit en això. Realment ho estic fent.""

I això és el que vaig fer. Cinc anys a la universitat,

pocs anys, sabeu, sóc a Northwestern,

em vaig mudar a Harvard, sóc a Harvard, ja no hi penso

més a tot això ja, però durant un temps llarg vaig estar pensant

"Jo no hauria de ser aquí. Jo no hauria de ser aquí."

Així que al final del meu primer any a Harvard,

un estudiant que no havia parlat a classe durant tot el semestre,

a qui jo li havia dit, "Mira, has de participar o suspendràs,"

va venir al meu despatx. No la coneixia de res.

I em va dir, va venir completament derrotada, i va dir,

"Jo no hauria de ser aquí."

I aquest va ser el meu moment. Perquè van passar dues coses.

Una, que vaig adonar-me,

oh Déu meu, ja no em sento així. Sabeu.

Ja no em sento així, però ella si, i entenc el seu sentiment.

I la segona, sí que hi ha de ser aquí ella!

Vull dir, ella pot fingir-ho, ella s'hi pot convertir.

I jo li deia, "Sí, sí que hi hauries de ser! Sí que has d'estar aquí!

I demà, ho fingiràs,

et faràs poderosa, i saps,

(Aplaudiments)

(Aplaudiments)

"I aniràs a la classe,

i faràs els millors comentaris mai fets."

Sabeu? I va fer el millor comentari mai fet,

i la gent es va girar i estaven com

oh Déu meu, ni l'havia vist asseguda allà, sabeu? (Rialles)

Va venir a veure'm uns mesos més tard, i vaig adonar-me

de que no només ho havia fingit fins a aconseguir-ho,

de fet ho havia fingit fins a ser-ho.

Havia canviat.

I el que us vull dir, no ho fingiu fins que ho aconseguiu.

Fingiu fins que us hi convertiu. Sabeu?

Feu-ho prou perquè de fet us convertiu i ho interioritzeu.

L'última cosa que us vull deixar és això.

Petits retocs poden portar a grans canvis.

Això només us costarà dos minuts.

Dos minuts, dos minuts, dos minuts.

Abans de que passeu la propera situació d'avaluació estressant,

durant dos minuts, intenteu fer això, a l'ascensor,

al quarto de bany, al vostre escriptori a portes tancades.

Això és el que heu de fer. Configureu el vostre cervell

per fer front a la situació de la millor manera.

Pugeu la testosterona. Abaixeu el cortisol.

No marxeu sentint-vos com, oh, no els he mostrat qui sóc.

Marxeu sentint-vos com, oh, realment em sento com

que he aconseguit dir qui sóc i mostrar qui sóc.

Així que us vull demanar abans que res, sabeu,

intenteu adoptar postures de poder,

i també us vull demanar

que compartiu el coneixement, perquè és simple.

No tinc l'ego involucrat en tot això. (Rialles)

Doneu-ho. Compartiu-ho amb la gent,

perquè la gent a la qual li seria més útil és la gent

que no té recursos ni tecnologia

ni estatus ni poder. Doneu-los el coneixement,

perquè ells ho poden fer en privat.

Necessiten els seus cossos, intimitat i dos minuts,

i això pot canviar significativament el curs de la seva vida.

Gràcies. (Aplaudiments)

(Aplaudiments)