Ajuda pels joves que el sistema educatiu ignora

"Definim els estudiants pel que aporten, no pel que els manca −especialment en aquells casos que han tingut una infància difícil", diu l'educador Victor Rios. Entrellaçant-ho amb la seva pròpia història personal de perseverança com a jove d'un barri marginal, en Rios identifica tres estratègies simples per canviar les actituds en l'educació i fa una crida als companys educadors per començar a veure els alumnes "en risc" com a individus "prometedors" plens de resiliència, caràcter i coratge.

Durant més d'una dècada,

he estudiat els joves que
han estat expulsats de l'escola,

als que anomenem "desertors escolars".

Com que el sistema educatiu
els ha fallat

acaben als carrers,
on són vulnerables a la violència,

l'assetjament policial,

la brutalitat policial

i l'empresonament.

He seguit aquests joves
de vegades durant anys,

en el seu pas per les institucions,

per provar d'entendre el que s'anomena
"el camí de l'escola a la presó"

Si mireu una imatge com aquesta,

de joves del meu estudi,

hi podeu veure problemes.

Un té una botella de licor a la mà,

té 14 anys

i és un dia de classe.

Altres, quan veuen aquesta imatge,

pensen en bandes,

mafiosos, delinqüents,

criminals.

Però jo ho veig de forma diferent.

Jo veig aquests joves
des d'una perspectiva

que es fixa en el que aporten
al sistema educatiu.

M'ajudaran vostès a canviar
la manera en què etiquetem els joves

de "en risc" a "prometedors"?

(Aplaudiments)

Com sé jo que aquests joves

tenen el potencial
i la promesa de canviar?

Ho sé perquè sóc un d'ells.

Jo em vaig criar en una zona marginal,
en la pobresa absoluta,

sense pare

−em va abandonar abans de néixer.

Depeníem de l'assistència social,

a vegades sense llar,

i molts cops passant gana.

Quan tenia 15 anys,

ja havia estat en un reformatori
tres vegades per tres delictes diferents.

El meu amic ja havia estat assassinat.

I poc després,

mentre estava just
al costat del meu oncle,

li van clavar un tret.

I mentre esperava
que arribés l'ambulància

durant una hora...

es va dessagnar al mig del carrer.

Jo havia perdut la fe i l'esperança,

i ja havia llençat la tovallola,
perquè el sistema m'havia fallat.

No tenia res a oferir

i ningú tenia res a oferir-me.

Estava resignat.

Ni tan sols pensava
que pogués arribar a fer-ne 18.

La raó per la qual sóc avui aquí

és perquè una professora
a qui li importava, se'm va apropar

i se les manegà per arribar-me a l'ànima.

Aquesta professora,

la Sra. Russ...

era d'aquells profes que sempre
posava el nas en els teus assumptes.

(Rialles)

Era d'aquell tipus de profe que et diu:

"Victor, sóc aquí per ajudar-te
quan estiguis a punt."

(Rialles)

Jo no estava a punt.

Però ella va entendre una regla bàsica
sobre joves com jo:

som com ostres.

Només ens obrim quan estem a punt,

i si no hi ets quan estem a punt,

ens tornem a tancar.

La Sra. Russ hi era per mi.

Era culturalment rellevant,

respectava la meva comunitat,
la meva gent, la meva família.

Li vaig explicar la història
del meu oncle Ruben.

Em solia dur a la feina amb ell
perquè jo estava pelat,

i ell sabia que jo necessitava diners.

Recollia ampolles de vidre buides.

A les 4 del matí d'un dia de classe,

llençàvem les ampolles
al darrere de la seva furgo,

i les ampolles es trencaven.

Les meves mans i braços
començaven a sagnar

i les meves sabatilles i pantalons
s'omplien de sang.

I jo estava aterrat i adolorit,
i volia deixar la feina.

Però el meu oncle em mirava als ulls
i em deia:

"Fill meu,

ens estem buscant la vida."

"Estem buscant una vida millor,

estem intentant fer alguna cosa
del no-res."

La Sra. Russ va escoltar
la meva història,

em va convidar a explicar-ho a classe
i em va dir:

"Victor, aquest és el teu poder.

Aquest és el teu potencial.

La teva família, cultura i comunitat
t'han ensenyat una ètica del treball

que faràs servir per empoderar-te
al món acadèmic,

de forma que podràs tornar
i empoderar la teva comunitat."

Amb l'ajuda de la Sra. Russ,

vaig acabar tornant a l'institut.

Fins i tot vaig acabar
les meves assignatures a temps

i em vaig graduar amb la meva classe.

(Aplaudiments)

Però la Sra. Russ em va dir
just abans de graduar-me:

"Victor, estic tan orgullosa de tu.

Sabia que podies fer-ho.

Ara és hora d'anar a la universitat."

(Rialles)

A la universitat, jo?

Què coi s'ha fumat aquesta profe
per pensar que aniré a la uni?

Vaig fer la sol·licitud amb els mentors
i el suport que em va donar,

vaig rebre una carta d'admissió,

i en un dels paràgrafs hi deia:

"Vostè ha estat admès
de forma provisional."

I em vaig dir: "Provisional?
Ja tinc la condicional,

això no compta?".

(Rialles)

Parlaven de quelcom acadèmic,
no criminal.

Què fan els profes com la Sra. Russ
per manegar-se-les amb joves

com als que jo estudio?

Jo proposo tres estratègies.

La primera:

desfem-nos de la nostra perspectiva
de mancances en l'educació.

"Aquesta gent
vénen d'una cultura violenta,

una cultura pobra.

Estan en risc,
no van a classe.

Són com envasos buits
que hem d'omplir de coneixements.

Ells tenen problemes,

nosaltres tenim solucions.".

Número 2:

Valorem les històries
que aquests joves aporten a l'escola.

Les seves històries de superació
de l'impossible són molt poderoses.

I sé que coneixen
algunes d'aquestes històries.

Aquestes mateixes històries
i experiències

ja contenen coratge, caràcter
i resiliència en si mateixes.

Així que, ajudem els joves a
polir aquestes històries.

Fem-los sentir orgullosos
de si mateixos,

perquè el nostre sistema educatiu
acull les seves famílies, cultures,

comunitats

i les habilitats
que han après per sobreviure.

I per descomptat, la tercera estratègia
és la més important:

recursos.

Hem de proporcionar
els recursos adequats pels joves.

El coratge per si mateix
no serveix de res.

Us podeu asseure
i dir-me tot el que vulgueu:

"Ei, tu, és la teva vida:
agafa el toro per les banyes.".

Però i si no hi ha banyes
on agafar-me...

(Rialles)

Com se suposa que ho he de fer?

(Aplaudiments)

Formació professional,

assessorament,

orientació...

Ensenyar els joves
a aprendre dels seus errors

en comptes de criminalitzar-los,

i d'arrossegar-los fora
de les aules com si fossin animals.

Què els sembla això?

Proposo implantar la justícia
rehabilitadora als instituts dels EUA.

(Aplaudiments)

Vam posar a prova aquestes idees
a la comunitat de Watts a Los Angeles

amb 40 joves que havien estat expulsats
del sistema escolar.

En William era un d'ells.

En William era un d'aquells nois
a qui li havien posat totes les etiquetes.

Era desertor escolar, membre d'una banda,

un criminal.

I quan ens vam trobar, es mostrà reticent.

Però vaig recordar
el que la Sra. Russ solia dir:

"Ei, sóc aquí per quan estigui a punt.".

(Rialles)

Així que, amb el temps,

amb el temps, es començà a obrir.

I me'n recordo del dia que va fer el clic.

Estàvem en un grup gran

i una noia del programa estava plorant

mentre explicava
la seva història poderosa:

la de l'assassinat del seu pare

i l'exposició del seu cadàver
als diaris l'endemà.

I mentre ella plorava,
jo no sabia què fer,

així que li vaig donar el seu temps,

i en William no es pogué aguantar.

Va donar un cop
a la taula i va dir:

"Ei, tots! Una abraçada en grup!
Una abraçada en grup!".

(Aplaudiments)

Les llàgrimes i dolor d'aquella noia
es convertiren en alegria i rialles,

sabent que la seva comunitat
l'havia ajudat,

i en William va aprendre
que tenia un objectiu a la vida:

ajudar a curar les ànimes
de la gent de la seva comunitat.

Ell ens explicà la seva història.

La vam polir

perquè deixés de ser la història
d'una víctima, per ser la d'un supervivent

que havia superat l'adversitat.

Li vam donar un gran valor.

En William va continuar
fins a acabar a l'institut,

va obtenir la seva llicència
de guarda de seguretat

i avui dia treballa
en una escola de barri.

(Aplaudiments)

El mantra de la Sra. Russ,

el seu mantra sempre fou:

"Quan ensenyes el cor,
la ment el seguirà."

El gran escriptor Khalil Gibran diu:

"Del sofriment
han sorgit les grans ànimes.

els caràcters més sòlids
estan farcits de cicatrius."

Crec que en aquesta revolució educativa
de què estem parlant,

hem de convidar les ànimes
dels joves amb què treballem,

i un cop són capaços de refinar,

identificar el seu coratge,
resiliència i caràcter

que ja han desenvolupat,

el seu rendiment acadèmic millorarà.

Hem de creure en els joves.

Hem de proporcionar-los
els recursos adequats.

Els diré què va fer
la meva professora per mi.

Va creure en mi de tal forma

que em va enganyar perquè
cregués en mi mateix.

Gràcies.

(Aplaudiments)