La bellesa de la pell humana de tots colors

Les fotografies d'Angèlica Dass repten la nostra manera de pensar sobre el color de la pell i la identitat ètnica. En aquesta xerrada pèrsonal, escoltarem la inspiració que hi ha darrera del seu projecte de retrats, Humanae, i el seu propòsit de documentar els veritables colors de la humanitat en lloc dels falsos blanc, negre, groc i vermell associats amb les races.

Ja fa 128 anys

que el darrer país va abolir l'esclavitud,

i en fa 53

que Martin Luther King va pronunciar
el seu discurs "I have a dream".

Però encara vivim en un món

on el color de la pell
no dóna tan sols una primera impressió,

sinó que en deixa una de permanent.

Vaig néixer en una família plena de color.

El meu pare va heretar de la seva mare

un to xocolata fosc.

I el van adoptar
els qui conec com a avis.

La matriarca, la meva àvia,

tenia una pell de porcellana
i uns cabells com el cotó.

El to del meu avi era una barreja entre
el iogurt de vainilla i el de maduixa,

com el meu oncle i el meu cosí.

La meva mare és filla d'una brasilera
amb pell de canyella

i un polsim d'avellana i mel,

i d'un home que és un cafè amb llet

amb molt de cafè.

Té dues germanes,

l'una amb pell de cacauet torrat

i l'altra,

també adoptada,

tirant més cap a beix,

com un pancake.

(Rialles)

Créixer en aquesta família

va fer que el color mai m'importés.

Però fora de casa
la situació va canviar aviat.

El color prenia altres significats.

Recordo les meves primeres
lliçons de dibuix a l'escola

com una grapat
de sentiments contradictoris.

Era emocionant i creatiu,

però mai vaig entendre que hi hagués
un únic llapis per al color de la pell.

Jo era feta de carn, però no era rosada.

La meva pell era marró
i la gent em deia que era negra.

Era una noia de set anys
amb un garbuix de colors al cap.

Més endavant,

quan vaig dur el meu cosí a l'escola,

em prenien per la mainadera.

Quan ajudava a la cuina
a la festa d'un amic,

la gent pensava que era la minyona.

Em van arribar a tractar de prostituta

perquè passejava sola per la platja
amb uns amics europeus.

I sovint,

quan visitava la meva àvia o els amics
als barris benestants,

em van dir de pujar
per l'ascensor de servei.

Perquè, al cap i a la fi,

amb aquest color i aquests cabells,

no puc pertànyer a certs llocs.

D'alguna manera,

m'hi vaig acostumar
i, en part, ho vaig acceptar.

Malgrat tot, alguna cosa dins meu
es removia i lluitava.

Al cap d'uns anys
em vaig casar amb un espanyol.

Però no un espanyol qualsevol.

En vaig triar un amb la pell de color
de llagosta escaldada.

(Rialles)

I aleshores, una pregunta
em va començar a voltar pel cap.

De quin color serien els nostres fills?

Com podeu entendre, això és
el que menys em preocupa.

Però tot pensant-hi,

tenint en compte la meva experiència,

la meva història em va dur a iniciar
el meu projecte personal com a fotògrafa.

I així va néixer Humanae.

Humanae és un intent
de mostrar els nostres veritables colors,

en lloc dels falsos.

el blanc, el vermell, el negre o el groc,
que associem amb la raça.

És un joc que qüestiona els nostres codis.

És un projecte en curs que va
d'una història personal a una de global.

Retrato els subjectes
sobre un fons blanc.

Aleshores en trio
un quadrat d'onze píxels del nas,

amb el qual pinto el fons,

i busco el color corresponent
a la gamma de Pantone.

Vaig començar amb la família i els amics,

i aleshores s'hi va afegir més i més gent

gràcies a la difusió
per les xarxes socials.

Vaig pensar que el millor lloc
per a mostrar el meu treball era internet

perquè vull un concepte obert
que convidi tothom

a pitjar el botó de compartir
tant de l'ordinador com del seu cervell.

La bola de neu va començar a rodar.

El projecte ha tingut una gran acollida.

Invitacions, exposicions,

formats físics,

galeries i museus…

van anar-se succeïnt.

I d'entre tots, el meu preferit:

quan Humanae surt a l'espai públic

i apareix al carrer,

desencadena un debat popular

i crea un sentiment de comunitat.

He retratat més de 3.000 persones

a 13 països diferents,

a 19 ciutats de tot el món.

Per dir-ne alguns,

des d'algú de la llista Forbes

fins a refugiats que han creuat
el Mediterrani en barca.

A París, des de la seu de la UNESCO
fins a un refugi.

I estudiants, tant de Suïssa
com de les faveles de Rio de Janeiro.

Tota mena de creences,

identitats de gènere

o limitacions físiques,

un nadó o un malalt terminal.

Tots plegats construïm Humanae.

Aquests retrats ens fan repensar
com ens veiem els uns als altres.

Ara que la ciència moderna qüestiona
el concepte de raça,

què significa per a nosaltres
ser negres, blancs, grocs o vermells?

És l'ull? El nas? La boca? El cabell?

O té a veure amb el nostre origen,

nacionalitat

o compte corrent?

Aquest exercici personal
ha resultat ser una troballa.

Em vaig adonar de sobte que Humanae
era útil per a molta gent.

És una mena de mirall

per als que no s'identifiquen
amb cap etiqueta.

Va ser sorprenent

quan van començar a compartir-me
els seus pensaments sobre el projecte.

En tinc centenars,

i també els compartiré amb vosaltres.

Una mare d'onze anys…

Una mare d'una nena d'onze anys,
em va escriure:

"És una bona eina per a mi
per a treballar la seva seguretat,

ja que la setmana passada

una amiga seva va dir-li
que ella no pertanyia

i no se li hauria de permetre
viure a Noruega.

El teu treball té, doncs,
un lloc molt especial en el meu cor

i és molt important per a mi".

Una dona va compartir el seu retrat
a Facebook i va escriure:

"Tota la meva vida,

gent de tot el món ha tingut problemes
per a situar-me en un grup,

un estereotip,

una caixa.

Potser hauríem de deixar de fer-ho.

En lloc d'etiquetar, pregunta:

"Tu com et definiries?"

I jo diria:

"Hola, sóc la Massiel.

Sóc dominicanoholandesa,

vaig créixer en una família barrejada

i sóc una dona bisexual".

A més d'aquestes reaccions
inesperades i emocionants,

Humanae va trobar una nova vida
en camps molt diversos.

Per a mostrar-vos alguns exemples,

hi ha il·lustradors i estudiants d'art

que el fan servir de referència
per als seus esbossos i estudis.

És una col·leccio de rostres.

Investigadors del camp de l'antropologia,

la física i la neurociència

fan servir Humanae
amb diferents objectius

relacionats amb l'etnicitat humana,

l'optofisiologia,

el reconeixement facial

o l'Alzheimer.

Un dels efectes
més importants del projecte

és que el van triar
per a la coberta de "Foreign affairs",

una de les publicacions
de política internacional més importants.

I parlant de política internacional,

vaig trobar els embaixadors perfectes
per al meu projecte:

els professors.

Són els que fan servir Humanae
com a eina didàctica.

La seva passió m'ha animat
a tornar a fer classes de dibuix,

però ara com a professora.

Els meus estudiants,

tant adults com infants,

fan el seu autorretrat

provant de trobar
el seu propi color únic.

Com a fotògrafa,

m'adono que puc ser una via
per a que els altres es comuniquin.

Com a individu,

com a Angèlica,

cada vegada que faig una fotografia,

em sento com si estigués
asseguda davant d'un terapeuta.

Tota la frustració, la por i la soledat

que vaig sentir…

esdevé amor.

El darrer país…

el darrer país del món
que va abolir l'esclavitud

va ser el país on vaig néixer,

el Brasil.

Queda molta feina encara
per a abolir la discriminació,

que encara és corrent arreu del món

i que no desapareixerà per ella mateixa.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.