La igualtat de gènere es bona per a tothom: homes inclosos.

Sí, tots sabem que és el correcte. Però en Michael Kimmer ens ensenya d'una manera sorprenent, divertida i pràctica com tractar homes i dones d'una manera igualitària a casa i al treball. No es tracta de guanyar o perdre, aquí tots guanyem, i el resultat seran millors oportunitats i felicitat per a tothom.

Sóc aquí per a reclutar homes
que defensin la igualtat de gènere.

(Aplaudiments)

Espera, espera. Cóm?

Perquè han de defensar els homes
la igualtat de gènere?

És una cosa de dones això, oi?

Vull dir, la paraula "gènere"
fa referència a les dones.

De fet, estic parlant com un home
blanc de classe mitjana.

Però, no sempre he sigut un home
blanc de classe mitjana.

Tot va començar fa uns 30 anys
quan anava a l'escola de postgrau,

i tota la colla d'estudiants,
vam juntar-nos un dia

i vam comentar que hi havia una explosió

de pensaments i textos
sobre teories feministes

però encara no hi havia cap curs.

Així que vam fer el que solen fer
uns estudiants en una situació així.

Vam decidir fer un grup d'estudi.

Llegiríem un text, en parlaríem

i faríem un sopar.

(Riures)

Així que cada setmana,
ens juntàvem 11 dones i jo.

(Riures)

Llegíem algunes teoríes feministes
i en parlàvem.

I durant una d'aquestes converses,

vaig presenciar una interacció
que em va canviar la vida.

Era una conversa entre dues dones.

Una d'elles era blanca, l'altra, negra.

I la dona blanca va dir:

(això sonarà anacrònic ara)

va dir: "totes les dones patim
la mateixa opressió.

Totes estem sotmeses a
la patriarquia

i per això tenim una mena de solidaritat
o germanor entre nosaltres."

I la dona negra va dir:
"Jo no n' estic tan segura.

Deixa'm fer-te una pregunta."

I la dona negra li va dir a la blanca:

"Quan et lleves al matí, i
et mires al mirall,

què veus?"

La dona blanca va dir: "una dona".

I la negra li va respondre: "Veus?
Aquest es el problema.

Perquè quan jo em llevo i miro al mirall,

veig una dona negra.

Per a mi, la raça es veu. Però per a tu,
és invisible. No la pots veure"

I després va afegir una cosa
molt sorprenent.

Va dir "Així funcionen els privilegis.

Són invisibles pels qui en tenen."

Diré a la gent blanca d'aquesta sala,
que és un luxe

no haver de pensar sobre races
cada segon de les vostres vides.

El privilegi és invisible
pels qui ho tenen.

Recordeu que jo era l'únic
home d'aquell grup,

i quan ho vaig veure,
vaig pensar "Oh, no."

(Riures)

I algú va dir,
"cóm reacciones tú?"

Vaig respondre: "Bueno, quan
jo em llevo i miro al mirall,

veig un ésser humà.

Sóc una persona molt genèrica.

Sóc un home blanc de classe mitjana.
No tinc raça, classe ni gènere.

Sóc universalment generalitzable."

(Riures)

Penso que llavors vaig tornar-me
un home blanc de classe mitjana

i vaig adonar-me que la classe, la raça
o el gènere no eren coses alienes;

m'afectaven directament.

Vaig començar a pensar-hi,

i vaig adonar-me que era un privilegi
invisible per a mi durant molt de temps.

Tant de bo aquesta història
hagués acabat fa 30 anys

en aquell grup de debat,

però tornar-la a recordar fa molt poc
a la universitat on ensenyo.

Una col·lega i jo impartim el curs
de gènere i sociologia,

en semestres diferents.

Ella fa ponències d'invitada
quan jo ensenyo.

I jo en faig quan ensenya ella.

Un dia, vaig entrar a classe seva
per fer una ponència,

amb uns 300 estudiants a l'aula,

i quan vaig entrar, un d'els estudiants
em va mirar i va dir:

"Per fi, una opinió objectiva!"

Durant tot aquell semestre, mentres
la meva col·lega parlava,

només veien una dona.

Vull dir, si ella deia:

"Hi ha una desigualtat de gènere
estructural als Estats Units",

ells deien: "Normal que ho pensis.

Ets una dona, ets imparcial."

I quan jo ho dic pensen:
"Ostres, què interessant.

Això sortirà a l'examen?
Com s'escriu 'estructural'?"

(Riures)

Per tant mireu, per què

així és l'objectivitat.

(Riures) (Aplaudiments)

La racionalitat occidental incorpòria.

(Riures)

I per això penso que els homes
porten corbata de vegades.

(Riures)

Perquè si voleu que la racionalitat
incorpòria occidental tingui cos,

necessiteu un indicador,

i quin millor per a la racionalitat
occidental incorpòria

que un accessori amb un llaç al damunt
i una punta que senyala els genitals?

(Riures) (Aplaudiments)

Això és un exemple de dualisme ment-cos.

Fer que els homes vegin el gènere

és el primer pas per què
defensin la igualtat de gènere.

Quan escolten "igualtat
de gènere" per primer cop,

quan començen a pensar-hi,

molts homes pensen:

està bé, és just, està justificat...

aquest és l'imperatiu ètic.

Però no tots ho pensen.

A alguns se'ls hi encén la bombeta

i pensen "Déu meu, igualtat de gènere",

i comencen a parlar sobre la vostra
opressió d'una manera sexista i pedant.

Veuen la defensa de la igualtat de gènere
com una cosa semblant a la cavalleria,

com dir "Moltes gràcies sennyores per
fer-nos-ho veure,

ens farem càrrec."

I resulta en la síndrome de la
"auto-felicitació prematura"

(Riures) (Aplaudiments)

Hi ha un altre grup de resistència
activa a la igualtat de gènere,

i la veuen com quelcom nociu per l'home.

Una vegada, estava en un debat a la tele
devant de quatre homes:

així obre el meu llibre "Agry White Men"
(Homes blancs i enfadats)

Eren quatre homes blancs i enfadats

que creien que ells,
homes blancs d'Amèrica,

eren víctimes de discriminació
positiva al treball.

I tots parlaven sobre les seves
qualificacions per a treballs,

i per a promocions,

però que no aconseguien;
cosa que els cabrejava.

I la raó per la qual us ho explico
és per què sabeu el títol

d'aquest programa.

Era una frase d'un dels homes,

i la frase deia:

"Un negre m'ha robat el meu treball".

Tots explicaven el seu cas;

qualificats per a
treballs i promocions

que no tenien: s'enfadaven.

I quan em va tocar parlar,

i vaig dir: "Tinc una pregunta
per a vosaltres,

i és sobre el títol del programa,

'Un negre m'ha robat el meu treball'.

De fet és sobre una paraula
del títol.

Vull saber més sobre la paraula 'meu'.

Per què pensàveu que era vostre?

Per què el programa no es diu
'Una negra va aconseguir el treball?'

o 'Una negra va aconseguir UN treball'?"

Perquè sense afrontar aquest sentit
de propietat dels homes,

mai no entendrem perquè molts altres
es resisteixen a la igualtat.

(Aplaudiments)

Mireu, pensem que estem
en les mateixes condicions,

i qualsevol llei que
les alteri una mica

ens fa pensar: "S'ens
ha girat en contra.

Ara patim discriminació positiva."

(Riures)

Deixeu-me ser molt clar:

els homes blancs d'Europa
i dels Estats Units

són els beneficiaris del programa
d'acció afirmativa més important

de la història mundial.

Es diu "Història mundial".

(Riures) (Aplaudiments)

He presentat alguns obstacles
per a comprometre els homes,

però hi ha motius per a defensar
la igualtat de gènere?

I tant que sí, és justa, és correcta
i està justificada.

Però a banda d'això,

la igualtat també ens interessa als homes.

Si escolteu parlar els homes sobre
què volen a la vida,

veureu que amb igualtat podem
aconseguir les vides que volem.

La igualtat és positiva per als països.

De fet, segons moltes recerques,

els països on hi ha més
igualtat de gènere

tenen la puntuació més alta
en l'escala de felicitat.

I això no és només per què
siguin tots a Europa.

(Riures)

Dintre d'Europa, els països amb
més igualtat de gènere

són els més feliços.

També és bo per a les empreses.

Una recerca de Catalyst,
entre d'altres, ha demostrat

que com més igualtat tingui una empresa,

millor seràn els seus treballadors,

i més feliços treballaràn.

Hi ha menys moviment de personal.
Tenen menys nivell de desgast físic.

Els hi és més fàcil reclutar personal.

Tenen millors nivells de retenció,
i de satisfacció al treball

i millor productivitat.

La pregunta que sempre
em fan a les empreses és

"Això de l'igualtat de gènere
serà molt car, oi?"

I els hi dic: "No, de fet has de
començar a pensar

cóm t'està sortint de cara
la desigualtat de gènere.

És extremadament cara."

O sigui que és bona per als negocis.

I d'altra banda, és bona per als homes.

És bo viure les vides que desitgem,

perquè els homes joves han canviat molt

i volen tenir vides que incloguin

relacions meravelloses i fills.

Volen companyes, esposes i dones

que treballin fóra

i estiguin tan compromeses
amb els seus treballs com ells.

Us parlava per donar-vos
una imatge d'aquest canvi:

molts de vosaltres recordareu això.

Quan era molt més jove, ens
feien una endevinalla.

A alguns no us agradarà recordar-la.

La endevinalla deia:

Un home i el seu fill
condueixen per l'autopista

i tenen un terrible accident.

El pare mor,

i s'emporten el fill a la sala
d'urgències de l'hospital,

i quan l'estàn portant a la sala,

el metge de la sala, veu el noi i diu:

"Oh, no el puc curar, és el meu fill."

Cóm és possible?

Tots érem desconcertats.

No ho podíem entendre.

(Riures)

Doncs jo vaig decidir fer un experiment
amb el meu fill de 16 anys.

Ell era amb uns amics a casa,

veient un partit a la tele fa poc.

Així que vaig pensar a dir-lis
l'endevinalla

per veure el nivell de canvi.

Doncs, els nois de 16 anys,

van mirar-me i van dir-me,
"És la seva mare. Oi?"

Sense cap problema. Així mateix.

Excepte el meu fill, que em va dir:
o potser té dos pares.

(Riures) (Aplaudiments)

Aquest és un indicador de
cóm han canviat les coses.

Els homes joves actuals creuen
que podràn equilibrar família i treball.

Volen tenir treball tots dos i fer-se
càrrec de la família tots dos.

Volen equilibrar treball i família
amb les seves parelles.

Volen ser bons pares.

Ara, sembla

que com més igualitàries
siguin les nostres relacions,

més felices seràn les parelles.

Les dades de psicòlegs i sociòlegs
són molt persuasives en aquest sentit.

Crec que aquestes dades persuasives
fan veure els homes

que la igualtat no és un joc on es guanya
o es perd; sinó on es guanya sempre.

Això demostren les dades.

Quan els homes comencen a comprometre's

tot equilibrant treball i família,

tenim dues frases per a descriure-ho:

Intervenim i ajudem.

(Riures)

I vaig a proposar una cosa més radical:

la paraula "compartir".

(Riures)

Perquè les dades demostren que

quan els homes comparteixen casa i fills,

els nens tenen millors notes.

Falten molt menys a l'escola

i tenen millors resultats.

És menys probable
que desenvolupin el TDAH.

És menys probable
que necessitin ajuda psiquiàtrica.

És menys probable
que necessitin medicació.

Quan els homes comparteixen casa i fills,

els nens són més feliços i més sans,

i això volen els homes.

Quan comparteixen casa i fills,

les dones són més felices. Ostres.

I no només això, sinó que estàn més sanes.

És menys probable
que necessitin un terapeuta,

que les diagnostiquin depressió,

o que necessitin medicació. Serà més
probable que vagin al gimnàs,

i que tinguin millors nivells
de satisfacció matrimonial.

Així que en compartir casa i fills,

les dones són més felices i sanes,

i els homes també ho volen, això.

Quan els homes compaginen casa i fills,

també estàn més sans.

Fumen menys, beuen menys
i prenen menys drogues recreatives.

És menys probable que coneguin
l'alliberament prolongat

i que vagin, en canvi, al metge
per a revisions rutinàries.

És menys probable que vagin al terapeuta

i que desenvolupin depressió,

i que se'ls hi prescrigui medicació.

Així que quan comparteixen casa i fills,

són més feliços i estàn més sans.

Qui no ho vol, això?

I finalment,

si comparteixen casa i fills,

tenen més sexe.

(Riures)

D'aquests meravellosos descobriments,

quin creieu que està a la portada
de la revista Men's Health?

(Riures)

"Les tasques domèstiques l'exciten,

(Menys quan les fa ella)"

(Riures)

Ara, us diré

només per recordar als homes del públic,

que aquestes dades es van recopil·lar
durant molt de temps,

o sigui que no vull que digueu:

"Mm...doncs, avui faré la vaixella."

Les dades van ser recollides durant
un període ben llarg.

Però ens mostra quelcom important,

que el que posen a la portada de
la Men's Health,

és el que anomenen:
"el joc de les tasques".

Per tant, hem descobert
una cosa molt important;

que la igualtat de gènere

és important per als països,

per a les empreses i pels homes,

els seus fills i les seves parelles,

i que la igualtat no és un "tot o res".

No és un "guanya o perd".

És un "guanya o guanya" per a tothom.

I també sabem

que no podem empoderar dones i nenes,

sense comprometre nens i homes.

Ho sabem.

I jo crec

que els homes necessiten allò
que volen les dones,

que necessiten viure la vida
que diuen que volen viure,

per què tots podem viure
la vida que desitgem.

El 1915, en la revetlla d'una de
les grans demostracions sufragistes

de la Cinquena Avinguda de Nova York,

un escriptor de Nova York va escriure
un article per a una revista,

i el títol d'aquell article deia:

"Feminisme per als homes"

I aquesta va ser la primera
línia d'aquell article:

"El feminisme alliberarà
els homes per primer cop"

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)