Jack Horner: Dinosaures que canvien de forma

On són els cadells de dinosaure? En una xerrada fascinant des de TEDxVancouver, el paleontòleg Jack Horner ens descriu com la realització de làmines en cranis fòssils va revel.lar un secret impactant sobre alguns dels nostres dinosaures més estimats.

Puc demanar que aixequi la mà

o que aplaudeixi

la gent de generacions diferents?

Estic interessat en quants n’hi ha

entre 3 i 12 anys.

(Riure)

Ningú, oi?

Molt bé.

Parlaré de dinosaures.

Us en recordeu dels dinosaures quan ereu petits?

(Aplaudiments)

Els dinosaures són divertits, ja sabeu.

(Riure)

Tot i que avui anirem en una altra direcció.

Espero que us n'adoneu.

Per tant, us donaré el meu missatge sense embuts:

Intenteu no extingir-vos.

(Riure)

Ja està.

(Riure)

La gent em demana sovint

(de fet, és una de les preguntes que més sovint em fan)

perquè als nens els agraden tant els dinosaures?

Què els fascina tant?

I normalment jo simplement dic,

“Bé, els dinosaures eren grans,

diferents, i ja no hi són.”

No en queda cap.

Bé, això no és veritat,

però ja en parlarem a fons d’aquí a un minut

Bé, doncs aquest és si fa no fa el tema:

grans, diferents i ja no hi són.

El títol de la meva xerrada:

Dinosaures que canvien de forma:

La Causa d’una Extinció Prematura

Suposo que tots recordem els dinosaures.

I n’hi ha de diferents formes.

De diferents tipus.

Fa molt de temps,

al principi del segle XX,

els museus anaven buscant dinosaures.

Anaven a fora a recollir-los.

I aquesta és una història interessant.

Cada museu en volia un una mica més gran o millor

del que qualsevol altre en tenia.

Per tant, si el museu de Toronto sortia

i recollia un Tiranosaure, un de ben gran,

llavors el museu d’Ottawa en volia un de més gran

i un de millor.

I això passava amb tots els museus.

Al final tothom anava buscant

els dinosaures més grans i millors.

Això passava a principis del segle XX.

Cap als volts de 1970,

alguns científics es van reunir

i van pensar, “Què diantre?

Mireu aquests dinosaures.

Són tots grans.

On són els petits?”

I van rumiar-hi

i fins i tot van escriure articles sobre el tema:

“On són els dinosaures petits?”

(Riure)

Bé, aneu a un museu i ja veureu,

fixeu-vos en quants cadells de dinosaure hi ha.

La gent suposava (i això era de fet un problema)

La gent suposava

que si tinguéssin dinosaures petits,

si tinguéssin dinosaures joves,

serien fàcils d’identificar.

Tindries un dinosaure gran

i un de més petitó.

Però tot el que tenien eren dinosaures grans.

I això es deu a un parell de raons.

En primer lloc, els científics tenen egos,

i als científics els agrada posar noms als dinosaures.

Els agrada posar noms a qualsevol cosa.

A tothom li agrada posar el seu nom a un animal.

(Riure)

I així, cada vegada que trobaven alguna cosa que semblava un xic diferent,

Li posaven un nom diferent.

I el que va passar, és clar,

és que vam acabar amb una bona colla de dinosaures diferents.

El 1975,

a algú se li va encendre la bombeta dins del cap.

Dr. Peter Dodson

de la Universitat de Pennsylvania

es va adonar, de fet,

que els dinosaures creixien

de la mateixa manera que els ocells,

que és diferent

de la manera com creixen els rèptils.

I de fet,

va utilitzar el casuari com exemple.

I té la seva gràcia -- si mirem el casuari,

o qualsevol dels ocells que tenen una cresta al cap,

de fet, creixen

fins al 80 per cent del tamany adult

abans que la cresta comenci a créixer.

Penseu-hi atentament.

Bàsicament estàn retenint les seves característiques juvenils

fins a la maduresa. S’anomena ontogènia.

Així, la ontogènia cranial alomètrica

bàsicament és el creixement relatiu del crani.

Doncs ja veieu

que si en trobàveu un

que havia crescut un 80 per cent

i que no sabíeu que arribaria a esdevenir un casuari,

pensarieu que eren dos animals diferents.

Això era un problema,

i en Peter Dodson s’en va adonar

fent servir alguns dinosaures amb bec d’ànec

llavors anomenats Hipacrosaures.

i va mostrar

que si agafàvem un cadell i un adult

i feiem un promig del que hauria d’assemblar-se,

si creixés d’aquesta forma lineal,

hauria de tenir una cresta

de la meitat del tamany que la d’un adult.

Però, de fet, el sub-adult

al 65 per cent

no tenia cap cresta.

I això era interessant.

I aquí és on la gent

va tornar a anar pel mal camí.

Vull dir que si tan sols haguéssin agafat això,

el treball de Peter Dodson, i hi haguéssin continuat,

ara tindriem molts menys dinosaures

dels que tenim.

Però els científics tenen egos;

els agrada anomenar coses.

I per tant van continuar anomenant dinosaures

perquè eren diferents.

Ara tenim una manera d’analitzar amb fiabilitat

si un dinosaure, o qualsevol altre animal,

és un individu jove o vell.

Es fa bàsicament tallant-ne els ossos.

Però tallar els ossos d’un dinosaure

és difícil de fer, com ja podeu imaginar,

perquè els ossos

dels museus són preciosos.

Si aneu a un museu veureu que en tenen molta cura.

Els posen en petits contenidors folrats amb escuma.

Són tractats amb molta cura.

No els agrada que tu vinguis

i que vulguis serrar-los i mirar-hi a dins.

(Riure)

Per tant normalment no et deixen fer això.

Però jo tinc un museu

I recullo dinosaures

i puc serrar els meus.

Per tant, és el que faig.

(Aplaudiments)

Així, si talleu un dinosaure petit,

és força esponjós per dins, com A.

I si talleu un dinosaure més vell,

és molt massiu.

Es pot dir que és un os madur.

I així és fàcil distingir-los.

Per tant el que jo vull fer

és ensenyar-vos aquests.

A l'Amèrica del Nord, a les planes septentrionals dels Estats Units

i a les planes meridionals d’Alberta i Saskatchewan, a Canadà,

hi ha una unitat de roca anomenada Formació Hell Creek

que proporciona els darrers dinosaures que van viure a la terra.

I n’hi ha 12 entre ells

que tothom reconeix --

vull dir els 12 dinosaures principals

que es van extingir.

Ara els avaluarem.

Això és més o menys el que he estat fent.

Doncs amb els meus estudiants, el meu equip,

hem estat obrint-los.

Com us podeu imaginar,

obrir un os d’una cama és una cosa,

però quan un va a un museu

i diu, “Us fa res si obro

el crani del vostre dinosaure?”

ells responen, “Fora d’aquí!”

(Riure)

Bé, doncs aquí tenim 12 dinosaures.

Fixem-nos primer en aquests tres.

Aquests son dinosaures anomenats Paquicefalosaures.

I tothom sap que

aquests tres animals estan emparentats.

Suposarem que

estan emparentats

com cosins o el que sigui.

Però ningú no va considerar mai que

poguéssin estar més íntimament emparentats.

En altres paraules,

La gent s’els mirava i hi veia les diferències.

I tots vosaltres sabeu

que si heu de determinar

si esteu emparentats amb el vostre germà o germana,

no ho podeu fer mirant les diferències.

Només es pot determinar el parentesc

buscant les similituds.

Però la gent es mirava aquests

i parlàven sobre com n’éren, de diferents.

El Paquicefalosaure té una protuberància gran i gruixuda al cap,

i té alguns petits bonys a la part del darrera del cap,

i té una colla de nòduls al final del nas.

I després el Stygimoloch, un altre dinosaure

de la mateixa època, que va viure al mateix temps,

té punxes que li surten del darrera del cap.

Té una diminuta protuberància,

i té una colla de nòduls al nas.

I per últim tenim aquesta cosa anomenada Dracorex,

El favorit de Hogwarts.

Sabeu d’on li ve el nom? Drac.

Llavors, aquí hi ha un dinosaure

que té punxes que li surten del cap, sense protuberància

i nòduls al nas.

Ningú s’hi va fixar que els nòduls s’assemblaven.

Però van mirar-se aquests tres

i van dir, “Aquests són tres dinosaures diferents,

i el Dracorex és probablement el més primitiu d’ells.

I aquest és més primitiu que l’altre.

No acabo de tenir clar

com els van ordenar, aquests tres.

Però si els comparem,

si prenem aquests tres cranis i els posem l'un al costat de l’altre,

s'ordenen així.

Dracorex és el més petitó

Stygimoloch és el mitjà,

i el Paquicefalosaure és el més gran.

I un podria pensar,

això m’hauria de donar una pista.

(Riure)

Però no s’en van adonar.

Donat que... bé, ja ho sabem.

Als científics els agrada posar noms a les coses.

Per tant, si obrim

el Dracorex

(jo vaig obrir el nostre Dracorex)

i hi mirem, per dins era molt esponjós,

realment molt esponjós per dins.

Això vol dir que és jove

i que està creixent molt ràpid.

I així es farà més gran.

Si obrim un Stygimoloch,

està fent el mateix.

La protuberància, aquesta petita.

està creixent realment ràpid.

S’està inflant molt ràpid

El que és interessant és que la punxa del darrera del Dracorex

també estava creixent ràpidament.

Les punxes del darrera del Stygimoloch

estan de fet sent reabsorbides,

que vol dir que es fan més petites

mentre la protuberància es fa gran.

I si mirem el Paquicefalosaure,

El Paquicefalosaure té una protuberància massissa

i els petits bonys al darrera del seu cap

estan també sent reabsorbits.

Així, amb només aquests tres dinosaures,

un pot fàcilment (com a científic)

podem fer una hipòtesi fàcilment

que es tracta sols d’una sèrie de creixement

del mateix animal.

Que vol dir, per suposat,

que el Stygimoloch i el Dracorex

s’han extingit.

(Riure)

Molt bé.

I també vol dir

que tenim 10 dinosaures principals per treballar.

Un col·lega meu de Berkeley,

ell i jo estavem observant el Triceràtops,

i abans de l'any 2000

(recordeu,

el Triceratops va ser trobat el segle XIX)

abans del 2000 ningú havia vist

un Triceràtops jove.

Hi ha un Triceràtops a cada museu del món,

però ningú havia recollit mai un exemplar jove.

I ja sabem perquè, no?

Perquè tothom vol tenir-ne un de gran.

I tothom en tenia un de gran.

Per tant vam anar a recollir una bona pila de material

i en vam trobar una bona colla de petits

Estan a tots llocs, per tot arreu.

I així en tenim una bona colla al nostre museu.

(Riure)

I tothom diu que és perquè tinc un museu petit.

Quan un té un museu petit, un té dinosaures petits.

(Riure)

Si mirem al Triceratops,

podem veure que canvia, la seva forma canvia.

Quan els individus joves creixen,

les seves banyes es corben cap al darrere.

I quan es van fent més vells,

les banyes creixen cap endavant.

Això és força interessant.

Si mirem al llarg de la vora del volant,

tenen aquests petits ossos triangulars

que creixen grans com a triangles

i que acaben aplanant-se contra el volant

més o menys com fan les punxes

del Paquicefalosaure.

I desprès, com que els individus joves són de la meva col.lecció,

Els tallo

i hi miro a dins.

El més petit és realment esponjós.

I el de tamany mig és realment esponjós.

Però el que era interessant

era que el Triceratops adult també era esponjós.

I aquest és un crani de dos metres de llarg.

És un crani enorme.

Però hi ha un altre dinosaure

que trobem en aquesta formació

que s'assembla al Triceratops, encara que és més gran,

i que s'anomena Torosaure.

I quan vam tallar el Torosaure,

presentava os madur.

Però té aquests forats grans a l'escut.

I tothom deia, "Un Triceratops i un Torosaure

no poden pas ser el mateix animal

perquè un és major que l'altre."

(Riure)

"I té forats al volant."

I jo vaig respondre, "Bé, tenim cap Torosaure jove?"

I ells van dir, "Bé... no,

però té forats al volant."

Així que un dels meus estudiants de grau, John Scanella,

va revisar tota la nostra col.lecció

i va trobar

que el forat es començava a formar

al Triceratops

i, per descomptat, estava ja obert al Torosaure

així va trobar els individus de transició

entre el Triceratops i el Torosaure,

la qual cosa era impressionant.

Ara sabem, doncs,

que el Torosaure

és de fet un Triceratops més vell.

Ara, quan anomenem els dinosaures,

quan anomenem qualsevol cosa,

el nom original tendeix a prevaldre

i el segon nom és descartat.

Per tant, el Torosaure s'ha extingit.

El Triceratops, si heu escoltat les notícies,

molts reporters ho van entendre al revés.

Van pensar que s'havia de mantenir el Torosaure i descartar el Triceratops,

però això no passarà

(Riure)

Molt bé, llavors podem fer això amb una bona colla de dinosaures.

A veure, aquí tenim l'Edmontosaure

i l'Anatotità.

Anatotità: ànec gegant.

És un dinosaure gegant amb bec d'ànec.

Aqui n'hi ha un altre.

Doncs ens fixem en la histologia òssia

La histologia òssia ens indica

que l'Edmontosaure és jove,

o com a màxim un sub-adult,

i l'altre és un adult

i ja tenim una ontogènia.

I ens desempelleguem de l'Anatotità.

I podem seguir fent això.

I l'últim

és el T. Rex.

Aquí tenim aquests dos dinosaures,

T. Rex i Nanotirà.

(Riure)

De nou, fa rumiar.

(Riure)

Però tenien un gran misteri.

S'els miraven

i deien, "Un té 17 dents, i el més gran en té 12.

I això no té sentit,

perquè no sabem de cap dinosaure

que guanyi dents en fer-se vell.

Per tant, deu ser veritat:

deuen ser diferents."

Per tant els vam tallar.

I amb tota certesa,

El Nanotirà presenta os jove

i el més gran té ossos més madurs.

Sembla com si encara es pogués fer més gran.

I al Museu de les Rocalloses, a on treballem,

tinc quatre T. Rex,

per tant en puc tallar una bona colla.

Però de fet no vaig haver de tallar-ne cap ni un,

perquè tan sols vaig comparar les seves mandíbules

vaig veure que el més gran tenia 12 dents

i el següent més petit en tenia 13

i el següent més petit en tenia 14.

I, evidentment, el Nano en té 17.

I tan sols vam sortir a mirar les col·leccions d'altra gent

i vam trobar-ne un que tenia com 15 dents.

De nou, és fàcil imaginar

que la ontogènia del Tiranosaure

incloïa en Nanotirà,

i per tant ens podem carregar un altre dinosaure.

(Riure)

Així que cap al final

del Cretaci,

ens en queden set.

I aquest és un bon nombre.

Penso que és un bon nombre per extingir-se.

Com podeu imaginar,

això no serà gaire popular entre els nanos.

Els nanos adoren els seus dinosaures,

memoritzant-los.

I això no els agrada gens

(Riure)

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)