Freeman Hrabowski: 4 pilars de l'èxit universitari en ciències

Als 12 anys, Freeman Hrabowski es va manifestar amb Martin Luther King. Avui és president de la Universitat de Maryland, Baltimore County (UMBC), on treballa per desenvolupar un entorn que ajudi els estudiants amb poca representació (especialment els afroamericans, els hispans i els que tenen pocs recursos econòmics) a graduar-se en matemàtiques i en ciències. Amb la xerrada comparteix l'enfocament dels 4 pilars de la UMBC.

Us parlaré de l'èxit al meu campus,

a la Universitat de Maryland, Baltimore County (UMBC),

en l'educació d'estudiants de tot tipus

en arts, humanitats, ciències i enginyeries.

La nostra història és especial perquè

hem après molt sobre un grup d'estudiants

que no solen ser al capdamanut del sistema:

estudiants de color, poc representats en àrees seleccionades.

Aquesta història és única perquè

hem après com ajudar els estudiants afroamericans i hispans,

amb pocs recursos econòmics,

a esdevenir uns dels millors científics i enginyers del món.

Començaré amb una història de quan era petit.

Tots som productes de les nostres experiències.

És difícil creure que han passat 50 anys

des que feia secundària a Birmingham (Alabama).

M'encantava treure excel·lents,

les matemàtiques i llegir.

I quan el professor deia

"Heu de fer aquests 10 exercicis",

jo deia: "Posa'n 10 més."

I tota la classe deia: "Calla, Freeman."

I al final sempre rebia.

Per això jo em preguntava:

"Com podríem motivar els nens a voler aprendre?"

Sorprenentment, un dia a l'església,

sense ganes de ser-hi,

mentre feia els deures de mates tranquil·lament,

vaig sentir un home:

"Si podem fer que els nens

participin a la manifestació pacífica a Birmingham,

demostrarem a Amèrica que els nens saben què està bé i que no

i que realment volen la millor educació possible."

Vaig aixecar la vista. Qui era aquell home?

Em van dir que era en Martin Luther King.

Vaig dir als pares: "Hi vull anar.

Vull ser part d'això."

I van dir: "De cap manera."

[rialles]

Va ser bastant dur.

I a aquella edat no t'enfrontes als pares.

I vaig dir: "En realitat sou uns hipòcrites.

Em dieu que faci cas i que escolti.

Aquest home em diu que hi vagi i ara dieu que no"

I hi van pensar tota la nit.

I van venir a la meva habitació l'endemà.

No havien dormit.

Havien estat plorant, resant i pensant:

"Deixarem que un nen de 12 anys

vagi a la manifestació i que segurament acabi a la presó?"

I van decidir que sí.

I quan m'ho van dir,

primer estava eufòric.

I de sobte vaig pensar en gossos i en incendis

i em vaig espantar de debò.

I el que sempre intento deixar clar és que

de vegades fer coses que requereixen valentia

no significa que siguis valent,

només vol dir que creus que és important fer-les.

Jo volia una educació millor.

No volia llibres de segona mà.

Volia que la meva escola

tingués bons professors, però també altres recursos.

I com a resultat d'això,

a mitja setmana, quan era a la presó,

Luther King va dir, junt als nostres pares:

"El que els nens heu fet avui

afectarà els nens que encara no han nascut."

Fa poc he sabut que 2/3 dels nord-americans d'avui

no havien nascut encara aquell 1963.

I quan senten alguna cosa sobre aquella manifestació

per exemple, a la tele,

és com quan jo veig la pel·lícula Lincoln, del 1863.

És part de la història.

Però, què en vam aprendre?

El més important per a mi va ser que

es pot confiar en els nens per dirigir la seva educació.

Se'ls pot ensenyar a sentir

passió per aprendre i per preguntar.

I és molt rellevant que

la universitat que dirigeixo,

la Universitat de Maryland, Baltimore County (UMBC),

fos fundada l'any 1963, quan vaig anar a la presó amb Luther King.

I el que va fer aquella fundació més important és que

Maryland és al sud, on eren menys liberals,

i va ser la primera universitat del nostre estat

en què podien estudiar alumnes de totes les races.

Teníem alumnes blancs i negres i en van venir més.

I va ser un experiment durant 50 anys.

Es tractava de veure

si era possible tenir al país universitats

on gent de tots els orígens pogués estudiar

i aprendre a treballar en equip i a ser els millors

i ajudar-se mútuament.

El que és més important per a mi d'això és que

vam veure que podíem fer molt en arts, humanitats i ciències socials.

I hi vam començar a treballar durant els anys 60.

Vam generar molt graduats en dret i en humanitats.

I grans artistes. Beckett és la nostra musa.

Altres es van dedicar al teatre.

Vam treballar molt.

El nostre problema era el mateix encara té Amèrica,

els estudiants de ciències i enginyeries,

els negres, fracassaven.

Vaig analitzar les dades

i vaig veure que un gran nombre d'altres alumnes

tampoc no ho aconseguien.

Per tant,

vam decidir ajudar primer de tot

el grup més necessitat, els afroamericans i els hispans.

El Robert i la Jane Meyerhoff, filantrops, van dir: "Volem ajudar."

El Robert va dir: "Per què tot el que veig a la tele sobre els negres

és negatiu si no és sobre bàsquet?

M'agradaria fer alguna cosa especial i positiva."

Li vam prendre la paraula i vam crear el programa de beques Meyerhoff.

I el millor del programa

és que hem n'après molt.

El cas és que ara

som qui genera més doctorats afroamericans

del país en ciència, enginyeria i medicina.

És tot un mèrit. Aplaudiu. És tot un mèrit.

De debò que ho és.

[aplaudiments]

La majoria de gent no s'adona que

no només les minories tenen problemes amb la ciència i l'enginyeria.

Parlem dels nord-americans.

Mentre que un 20% dels negres i dels hispans

que estudien ciències i enginyeries

es graduaran de debò,

només un 32% dels blancs que estudien el mateix

aconsegueixen graduar-se

i només un 42% dels asioamericans.

Llavors, quin és el repte real?

Evidentment, d'una banda

hem de reforçar l'escola i l'institut.

De l'altra hi ha l'enfocament

de la ciència i l'enginyeria en els campus.

Potser no sabeu que molts estudiants amb notes elevades

de selectivitat i competències

que van a les universitats més prestigioses del país

i comencen medicina o una enginyeria, s'acaben canviant d'estudis.

I la raó principal és que

els exàmens del primer any no els van anar bé.

De fet, als EUA anomenem el primer any d'aquests estudis

filtre o curs barrera.

Quants de vosaltres coneixeu

algú que va començar medicina o enginyeria

i es va canviar els primers anys?

És tot un repte. Sou la meitat.

Ho sé, ho sé.

I el més interessant és que

molts d'ells són llestos i capaços de fer-ho.

Hem de trobar com ajudar-los.

I quines 4 coses vam fer per ajudar les minories

i ara fem per a tots els estudiants?

Número 1: altes expectatives.

Hem d'entendre com es preparen els estudiants

(notes, nivell d'exigència,

habilitats en exàmens, actitud,

la passió i les ganes de treballar)

i així els podrem ajudar a aconseguir el seu objectiu. Important.

Però, a més, hem d'entendre que cal treballar per canviar les coses.

No m'importa que siguis molt llest o que t'ho creguis.

Ser llest vol dir estar a punt per aprendre,

tenir ganes d'aprendre i de fer bones preguntes.

El premi Nobel I. I. Rabi va dir que quan era petit

els pares dels seus amics els preguntaven:

"Què has après avui a l'escola?"

En canvi, la seva mare, jueva, deia:

"Izzy, has fet una bona pregunta avui?"

Perquè les altes expectatives i la curiositat van unides

i s'ha d'animar els joves a ser curiosos.

I a causa de les altes expectatives

vam trobar estudiants amb qui treballar

per veure com els podríem ajudar,

no per sobreviure i prou,

sinó per ser els millors, per destacar.

Hi va haver un cas interessant.

Un alumne que volia fer medicina va aprovar just el primer curs.

Li vam dir: "Hauràs de repetir

perquè necessites una base sòlida si vols avançar."

Cada curs és una base per al següent.

Va repetir el curs.

Aquell alumne es va graduar a la UMBC

i va ser el primer doctorat negre per la Universitat de Pennsylvania.

Avui treballa a Harvard.

No és bonic? Un aplaudiment per a ell.

[aplaudiments]

D'altra banda, les notes no ho són tot.

Els exàmens són importants, però no el més important.

Una alumna tenia molt bones notes, però en els exàmens no tant.

Però hi havia un factor molt important;

no va faltar cap dia a l'escola.

Tenia passió.

I ara té un doctorat en medicina de Hopkins.

ës professora de psiquiatria a la facultat i doctora en neurociència.

Té una patent amb el seu tutor per un ús de la Viagra per a diabètics.

Un gran aplaudiment per a ella.

[aplaudiments]

Per això són importants les expectatives.

Número 2: construir una comunitat d'estudiants.

Sabeu que en ciència i enginyeria

hi sol haver competència.

No s'ensenya a treballar en grup.

I això és el que volem canviar

perquè s'entenguin entre ells,

perquè confiïn en els altres i s'ajudin,

per aprendre a fer bones preguntes

i per aprendre a explicar conceptes amb claredat.

Ja sabeu que és diferent treure un excel·lent

que ajudar algú a que avanci.

I sentir aquesta responsabilitat és un punt clau.

Per això és important crear una comunitat.

Número 3: calen investigadors per formar investigadors.

Ja siguin artistes que formen artistes

o siguin alumnes de ciències socials,

sigui quina sigui la disciplina; en una ciència o enginyeria

calen científics o enginyers com a formadors.

Per això els nostres alumnes van sovint al laboratori.

En tinc un exemple molt bo.

Durant una tempesta de neu a Baltimore, fa uns anys,

un home del campus amb una beca de l'Institut Mèdic Howard Hughes

va tornar al laboratori després d'uns dies

i els estudiants no volien sortir-ne.

S'havien proveït de menjar.

Treballaven al laboratori

i veien la feina, no com a deures, sinó com la seva vida.

Treballant en recerca sobre la SIDA.

Estaven estudiant una proteïna impressionant.

I tots estaven concentrats en la feina.

No es pot demanar més.

I número 4: quan teniu la comunitat

les altes expectatives i els investigadors formant investigadors,

necessites personal a la facultat

disposat a involucrar-se dins i fora de l'aula.

Mai no oblidaré aquell que va convocar una reunió:

"Hi ha un noi negre a classe

que sembla que no li interessa el que fem.

No pren apunts. Hem de parlar amb ell."

L'important és que es fixava en cada estudiant

per veure qui s'implicava i qui no

i deia: "A veure què hi puc fer.

Deixa'm parlar-ho amb els altres."

Era molt proper.

Aquell jove avui és doctor en neuroenginyeria a Duke.

Un gran aplaudiment per a ell.

[aplaudiments]

L'important és que hem desenvolupat un model

que ens ajuda a saber què funciona no només amb una avaluació final.

Hem après que hem de redissenyar els plans d'estudis.

Ja hem redissenyat el de química i el de física.

Ara estem estudiant els d'humanitats i de ciències socials

perquè molts estudiants s'avorreixen a classe.

Sabíeu que

molts estudiants, a l'escola i a la universitat,

no volen només seure i escoltar algú que parla.

Necessiten motivació.

I els l'estem donant. Si mireu el lloc web del nostre Centre de Descobriment de la Química

hi trobareu gent que ve de tot el país

a veure com estem redissenyant els plans,

centrant-nos en la col·laboració, l'ús de tecnologia,

l'ús de problemes de les empreses biotecnològiques del campus,

i no donant la teoria als estudiants,

sinó fent que s'hi barallin.

I funciona tan bé que a la universitat estem redissenyant

més i més plans d'estudis.

S'anomena innovació acadèmica.

I què significa tot això?

Significa que ara, no és només per ciència i enginyeria,

sinó que tenim programes per a les arts, les humanitats i les ciències socials,

per a formació de professorat i especialment per a dones i les TIC.

Si no ho sabeu, hi ha hagut un descens d'un 79%

en el nombre de dones que estudien ciències informàtiques des de 2000.

El que vull dir és que el que pot suposar un canvi

és crear una comunitat d'alumnes

i dir a les minories, a les dones i a tots els estudiants:

"Pots fer-ho."

I, sobretot, donar-los l'oportunitat de fer comunitat,

amb els professors motivant-los

i nosaltres valorant què funciona i què no.

I si un estudiant és conscient del que vol,

és sorprenent com els somnis i els valors

poden aconseguir-ho tot.

Quan era a la presó de Birmingham amb 12 anys

pensava: "Com serà el meu futur?"

No sabia que un nen negre de Birmingham

podia arribar a ser president d'una universitat amb estudiants de 150 països

on els estudiants no només sobrevivien,

sinó que volien aprendre i els agradava ser els millors,

on algun dia canviarien el món.

Aristòtil va dir: "L'excel·lència mai no és casual.

És el resultat de la intenció, l'esforç i l'execució intel·ligent.

Representa l'opció més sàvia entre moltes alternatives."

I va dir una cosa que em posa la pell de gallina.

"L'elecció, no l'atzar, determina el teu destí."

L'elecció, no l'atzar, determina el teu destí, els somnis i els valors.

Moltes gràcies.

[aplaudiments]