Com hem de parlar perquè ens vulguin escoltar

Alguna vegada us ha passat que parleu, però ningú no us escolta? Julian Treasure és aquí per ajudar-vos. En aquesta conferència tan útil, l'expert en so ens dóna eines per aprendre a parlar d'una manera convincent: des d'uns quants exercicis de veu molt pràctics, fins a consells sobre com es pot parlar amb empatia. Una conferència que pot ajudar el món a tenir un so més bonic.

La veu humana:

és l'instrument que tots toquem.

Probablement, és el so més poderós del món.

És l’únic que pot començar una guerra

o dir “t’estimo”.

I, amb tot, a molta gent li passa que,

quan parla, no els escolten.

I això, per què?

Com podem parlar de manera convincent

per canviar les coses?

El que m’agradaria suggerir és

que ens hem de desempallegar d’uns certs costums.

Us he reunit

set pecats capitals que cometem a l’hora de parlar.

No pretenc pas fer-ne una llista exhaustiva,

però penso que aquests set són bastant comuns

i que tots hi podem caure.

El primer, criticar,

parlar malament d’algú quan no hi és.

No és un bon costum, i sabem perfectament

que la persona que critica, al cap d’uns quants minuts

ens criticarà a nosaltres.

El segon, jutjar.

Tots coneixem gent que és així quan parla,

i és molt difícil escoltar algú

quan saps que t’està jutjant

i alhora sentir-te volgut .

El tercer, la negativitat.

És fàcil caure-hi.

La meva mare, durant els seus últims anys de vida,

es va tornar molt, molt negativa, i costava escoltar-la.

Recordo que un dia li vaig dir:

“Avui és 1 d’octubre”,

i ella va respondre, “Ja, quina cosa més horrible, oi?”

(Riuen)

Costa escoltar una persona tan negativa.

Una altra cara de la negativitat: queixar-se.

Bé, aquest és l’art nacional del Regne Unit.

És el nostre esport nacional. Ens queixem del temps,

dels esports, de la política, de tot,

però, de fet, queixar-se és misèria vírica.

No escampem alegria ni benevolència pel món.

Excuses. Tothom en coneix algú que es així.

Potser nosaltres mateixos ho hem sigut.

Hi ha gent que sempre culpa els altres.

La culpa sempre la tenen els altres,

i no es fan responsables de les seves accions,

i repeteixo: costa escoltar la gent que es comporta així.

En penúltim lloc, el sisè dels set,

inflar els fets, exagerar.

De fet, de vegades deteriora la llengua.

Per exemple, si veig una cosa

que de debò és genial,

com n'hi dic?

(Riuen)

I aleshores, és clar, l'exageració es converteix en mentida,

una mentida rere una altra, i no volem escoltar

la gent que sabem que ens diu mentides.

I, finalment, el dogmatisme,

confondre fets i opinions.

Quan es barregen aquestes dues coses,

sentim ploure.

Ja m'enteneu, quan algú et bombardeja amb les seves opinions, com si fossin certes.

Costa escoltar-les.

Doncs aquí els teniu, els set pecats capitals a l'hora de parlar.

Crec que els hem d'evitar.

Però, hi ha cap manera positiva d'encarar-ho, tot això?

Sí.

M'agradaria suggerir que hi ha quatre

pilars, fonaments molt importants

en què ens podem recolzar si volem que el nostre discurs

sigui convincent i canviar les coses.

Per sort, aquestes quatre coses conformen una paraula.

Aquesta paraula és "HAIL", i té una bona definició.

No em refereixo a això que baixa del cel

i et cau al cap.

Parlo de la definició de

saludar o aclamar amb entusiasme,

que penso que és la manera com es rebran les nostres paraules

si ens recolzem en aquests quatre pilars.

Què representen, doncs?

A veure si ho endevineu.

La H, honestedat, és clar,

dir la veritat, de manera directa i clara.

La A és d'autenticitat, ser tu mateix.

Un amic meu la va descriure com

quedar-se en la veritat pròpia,

que penso que és una manera molt bonica de dir-ho.

La I ve d'integritat, respectar les teves paraules,

complir el que dius,

i ser una persona amb qui es pot confiar.

i la L és de "LOVE" (amor).

No em refereixo a l'amor en el sentit romàntic,

sinó voler que a la gent li vagi bé, per dues raons.

En primer lloc, penso que la honestedat absoluta

no és el que busquem.

Vull dir: ostres, avui et veig lleig.

Potser no cal.

Moderada amb amor, és clar, l'honestedat és un gran què.

Però, a més, si realment desitges que a algú li vagin bé les coses,

és molt difícil jutjar-lo a la vegada.

Ni tan sols estic segur que puguem fer aquestes dues coses

a la vegada.

Així, doncs, "HAIL".

A més, és el que dieu,

Ja ho deia la cançó, "és el que dius",

però també és la manera com ho dius.

Tenim una caixa d'eines fantàstica.

Aquest instrument és increïble,

i, amb tot, és una caixa d'eines que molt poca gent ha obert.

M'agradaria que hi féssim una ullada

i que en traguéssim unes quantes eines

que potser us voldreu endur i explorar,

perquè us ajudaran a parlar d'una manera més convincent.

El registre, per exemple.

El registre del falset potser no ens resultarà mai gaire útil,

però hi ha un registre intermedi.

No entraré gaire en la tècnica

per si hi ha professors de cant per aquí.

El cas és que la veu es pot col·locar.

Si parlo així, amb el nas, noteu la diferència.

Si baixo la veu aquí al coll,

que és des d'on parlem la majoria tota l'estona.

Però si el que voleu és pes,

heu d'anar a buscar-lo aquí al pit.

Sentiu la diferència?

Votem els polítics amb veus més greus, és veritat,

perquè associem el so greu amb el poder

i amb l'autoritat.

Fins aquí el registre.

I ara, parlem del timbre.

És la manera com sona la veu.

Els estudis també demostren que preferim les veus

plenes, suaus, càlides, com la xocolata desfeta.

Si no és el vostre cas, bé, no patiu,

perquè us podeu entrenar.

Feu classes de cant.

Es poden fer moltíssimes coses increïbles

amb la respiració, la postura, i exercicis

per millorar el timbre de la veu.

També hi ha la prosòdia. M'encanta, la prosòdia.

És la cantarella, el metallenguatge,

que fem servir per transmetre significat.

És fonamental per transmetre el sentit.

La gent que parla en la mateixa nota

costa d'escoltar

si no fan servir gens la prosòdia.

D'aquí ve la paraula "monotonia",

o "monòton": "mono" i "ton".

També tenim la prosòdia repetitiva,

quan acabem totes les frases com si fossin una pregunta?

quan no són una pregunta sinó una afirmació?

(Riuen)

I si ho repetim una vegada rere l'altra,

limitem la nostra habilitat

de comunicar-nos mitjançant la prosòdia,

la qual cosa penso que és una llàstima,

per tant, mirem d'evitar aquest costum.

El ritme. Em puc emocionar molt

i dir una cosa molt i molt de pressa,

o puc dir-la molt lentament per donar-hi èmfasi,

i al final hi ha el nostre vell amic, és clar:

el silenci.

Una mica de silenci en una conversa

no fa mal, oi?

No cal omplir-lo amb hmmms i aaahs.

Pot tenir molta força.

És clar, el to sovint va lligat amb el ritme

per indicar que t'emociones, però també ho podem fer només amb el to.

On m'has deixat les claus?

On m'has deixat les claus?

Hi ha una lleugera diferència de significat

entre aquestes dues maneres de dir-ho.

I, finalment, el volum.

Em puc emocionar molt i apujar el volum.

Disculpeu si he espantat algú.

O puc captar la vostra atenció

si parlo fluixet.

N'hi ha que parlen sempre perquè els sentin.

Procureu no fer-ho.

D'això se'n diu molestar,

imposar la teva veu a la gent del teu voltant

sense miraments i inconsideradament. No ens agrada.

És clar que tot això s'ha d'aplicar sobretot

quan has de fer alguna cosa molt important,

com, per exemple, pujar a l'escenari com jo

i fer un discurs.

Pot ser demanar matrimoni,

un augment de sou, fer un discurs en un casament.

Sigui el que sigui, si és important de debò,

depen d'un mateix fixar-se en aquesta caixa d'eines

i en el motor en què l'aplicarem,

i no hi ha motor que funcioni sense escalfament.

Escalfeu la veu.

De fet, us ensenyaré com s'ha de fer.

Que us faria res aixecar-vos un moment?

Us ensenyaré els sis exercicis per escalfar la veu

que faig abans de tots i cadascun dels meus discursos.

Cada cop que hàgiu de parlar amb algú important, feu-los.

Primer de tot, aixequeu els braços, respireu profundament,

i expireu, ahhh, així.

Tornem-hi.

Ahhhh, molt bé.

Ara escalfarem els llavis,

i farem: ba, ba, ba, ba,

ba, ba, ba, ba. Molt bé.

I ara, brrrrrrrrrr,

com quan érem nens.

Brrrrrrr. Els llavis se us haurien de despertar.

Llavors escalfarem la llengua

amb un exagerat la, la, la, la, la.

Perfecte. Cada cop us surt més bé.

I llavors, dieu una R. Rrrrrr.

Per a llengua és com xampany.

Finalment, i si només en puc fer un,

els professionals en diuen "la sirena".

Va molt bé. Comencem fent "ui" i aleshores fem "uh".

El "ui" és agut, el "uh", greu.

Hem de fer: uuuuiiiiiii, uuuhhhh.

Fantàstic. Un fort aplaudiment per a tots vosaltres.

Ja podeu seure, gràcies. (Aplaudeixen)

El proper cop, abans de parlar, feu-los.

I, ara, per acabar, permeteu-me que posi tot això en context.

Això és seriós.

És el que ens passa, oi?

No sabem parlar gaire

amb la gent que senzillament no ens escolta,

en ambients plens de soroll i una mala acústica.

Us n'he parlat en aquest escenari

en diferents fases.

Com seria, el món,

si parléssim amb convicció

amb la gent que escolta amb atenció

en ambients adequats per a aquest fi?

O, per dir-ho de manera més general,

com seria, el món,

si creéssim so conscientment

i el consumíssim conscientment

i dissenyéssim els ambiens

conscientment per millorar el so?

Seria un món amb un so bonic,

un món en què entendre'ns

seria la norma,

i aquesta idea val la pena difondre-la.

Gràcies.

Gràcies. (L'aplaudeixen)