Doing the Impossible, Swallowing the Sword, Cutting through Fear | Dan Meyer at TEDxMaastricht

Ever want to be a superhero and do the impossible? Dan Meyer believes no matter how extreme our fears or how wild our dreams, we each have the potential to be superheroes, do the impossible, and change the world! Winner of the 2007 Ig Nobel Prize in Medicine at Harvard, director of a humanitarian aid agency working with orphans in Kazakhstan, and 39x world record holder and leading expert in one of the world's oldest and most dangerous arts - sword swallowing - Meyer is passionate about inspiring people to do the impossible and change the world. What most people don't know is that he grew up with social anxiety disorder and extreme fears, teased and bullied by the bullies.

In his first TED talk, Meyer describes his journey from extreme fears to extreme feats, outcast to outlier, coward to courageous, wimp to world record holder, loser to Ig Nobel Prize winner, and quitter to finalist on America's Got Talent. In his talk, Dan describes his quest to overcome the limitations of human nature, perform superhuman feats, and change the world. He reveals the secrets to the science of sword swallowing and the art of doing the impossible, and secrets for how YOU can do the impossible in YOUR life!

http://CuttingEdgeInnertainment.com Dan Meyer is a 39x World Champion Sword Swallower, multiple Ripley's Believe It or Not with 7 Guinness World Records, known as the world's leading expert in sword swallowing as president of the Sword Swallowers Association International and winner of the 2007 Ig Nobel Prize in Medicine at Harvard for sword swallowing medical research.

As a performer, Dan Meyer is best known as the "Most Dangerous Act" that wowed the judges on America's Got Talent to Las Vegas and Hollywood, for his dangerous feats and extreme daredevil stunts such as swallowing swords underwater in a tank of SHARKS for Ripley's Believe It or Not, for swallowing a sword heated to 1500 degrees RED HOT for Stan Lee's Superhumans, swallowing 29 swords at once, and for PULLING a 3700 lb CAR by swallowed sword for Ripley's Believe It or Not Baltimore.

As a global TEDx and motivational inspirational speaker, Dan speaks on overcoming obstacles and doing the impossible at TEDx, PINC, Ig Nobel, and Ignite talks at corporate, science, medical, college, Upward Unlimited, and youth events around the world with his most requested TEDx talk, "Doing the Impossible, Swallowing the Sword, Cutting through Fear": http://youtu.be/v7tqyim1qhw

avaleur de sabre, Schwertschlucker, degenslikker, degen slikker, swaardslikker, zwaardslikker svärdslukare, sverdsluker, sværdsluger, sabelsluger, sabel sluger, sverðgleypir, engolidor de espadas, jogador de espadas, tragasables, mangiatore di spade, mangiaspade, ingioatore di spade, miekannielijä, mőőganeelaja

Gràcies.

Hi havia un rei a l'Índia, un maharaja,
i pel seu aniversari es va fer un decret.

Tots els cacics li havien de portar
un regal digne d'un rei.

Alguns van portar fines sedes,
d'altres, espases vistoses,

d'altres van portar or.

I al final de la fila hi havia
un homenet vell i arrugat

que havia caminat molts dies
des d'un poble vora el mar.

I en veure'l, el fill del rei preguntà
«Quin regals dus per al rei?».

L'ancià va obrir la mà lentament

per mostrar una petxina preciosa
amb espirals de colors.

El fill del rei va dir

«Això no és digne d'un rei!
Quin tipus de regal és això?»

L'ancià el va mirar i va dir

«Llarga caminada... part del regal.»

(Rialles)

D'aquí a un moment us faré un regal,

un regal que crec que mereix ser difós.

Però abans deixeu-me que us porti

en la meva caminada.

Com molts de vosaltres,

vaig començar la vida com un nen.

Quants d'aquí vau començar sent nens?

Qui va néixer jove?

Més o menys la meitat... Bé...

(Rialles)

I la resta què? Ja vau néixer grans?

Caram! Vull conèixer la vostra mare!

Això sí que és impossible!

De nen els impossibles
sempre m'havien fascinat.

Avui és el dia que he esperat durant anys,

avui provaré de fer l'impossible

davant dels vostres nassos,

aquí a TEDxMaastricht.

Començaré

revelant el final:

Us demostraré

que l'impossible no és impossible.

I acabaré fent-vos un regal
que mereix ser escampat:

Us ensenyaré que a la vida
podeu fer l'impossible.

En la meva missió per fer l'impossible
he descobert

que hi ha 2 coses universals
entre tota la gent del món.

Tothom té pors

i tothom té somnis.

En la meva missió per fer l'impossible
he trobat 3 coses

que he fet al llarg de la vida

que m'han portat a fer l'impossible:

Mataconills, el joc amb pilotes,

Superman

i mosquit.

Són les 3 paraules clau.

Ara sabeu per què a la vida
faig l'impossible.

Us portaré en el meu viatge,
la meva caminada,

de les pors als somnis,

de les paraules a les espases,

de mataconills

a Superman

i a mosquit.

I espero ensenyar-vos

com podeu fer l'impossible a la vida.

4 d'octubre del 2007.

El cor s'accelerava
i els genolls em tremolaven

quan sortia a l'escenari

al Sanders Theatre

de la Universitat de Harvard

per acceptar el Premi Ig Nobel en Medicina

per un article del qual era coautor:

«Empassar-se espases

i els seus efectes secundaris».

(Rialles)

Es va publicar en una revista petita
que no havia llegit mai,

el British Medical Journal.

Va ser un somni impossible fet realitat,

una veritable sorpresa per a algú com jo,

un honor que mai no oblidaré.

Però no la part més memorable
de la meva vida.

El 4 d'octubre del 1967

aquell nen poruc, tímid i esquifit

tenia pors extremes.

Mentre es preparava
per pujar a l'escenari,

el cor se li accelerava,

els genolls li tremolaven.

Va obrir la boca per parlar,

però no li sortien les paraules.

Plorava allà dempeus,

paralitzat pel pànic,

congelat per la por.

Aquell nen poruc, tímid i esquifit

tenia pors extremes.

Tenia por de la foscor,

por de les altures,

de les aranyes i les serps...

Qui té por de les aranyes i les serps?

Un quants...

Tenia por de l'aigua i els taurons,

por dels metges,
les infermeres i els dentistes,

de les agulles, les broques
i els objectes punxants.

Però més que cap altra cosa,

por de la gent.

Aquell nen poruc, tímid i esquifit

era jo.

Tenia por del fracàs i el rebuig,

baixa autoestima, complex d'inferioritat

i una cosa que encara no sabíem
que es podia tenir en aquells temps:

fòbia social.

Com que tenia pors, els abusananos
em prenien el pèl i em pegaven.

Es reien de mi i em deien malnoms,
mai no em deixaven participar

en els seus jocs.

Ah, sí que em deixaven jugar a un joc.

Mataconills.

I em solien matar a mi.

Els abusananos em cridaven,

jo els mirava i veia les pilotes vermelles

directes a la cara
a velocitats supersòniques.

Bam, bam, bam!

Recordo tornar molts dies
a casa de l'escola

amb la cara vermella i adolorida
i les orelles, vermelles, em xiulaven.

Els ulls plens de llàgrimes

i les seves paraules em ressonaven al cap.

Diuen els refranys

«Brams d'ase no arriben el cel»
i «Les paraules se les endú el vent».

És mentida.

Les paraules tallen com navalles,

poden perforar com espases,

poden fer ferides tan profundes

que no es poden veure.

Jo tenia pors. I les paraules
eren el meu pitjor enemic.

Encara ho són.

Però també tenia somnis.

Quan tornava a casa,
escapava de tot amb els còmics.

Llegia còmics de Superman

i somiava i volia ser un heroi
com el Superman.

Volia lluitar per la veritat
i la justícia,

volia lluitar contra els malvats
i la criptonita,

volia fer proeses sobrehumanes
i salvar vides tot volant.

També em fascinaven
les coses que eren reals.

Llegia el 'Llibre Guinness'
i 'Ripley, ¡aunque usted no lo crea!'

Algú ha llegit el 'Llibre Guinness
dels Rècords' o el de Ripley?

A mi m'encanten!

Veia gent real fent proeses.

I em deia «Jo vull fer això».

Si els abusananos

no em deixen jugar amb ells,

vull fer màgia real, proeses reals.

Vull fer coses realment especials
que ells no puguin fer.

Vull trobar un objectiu i una vocació.

Vull saber que la vida té sentit.

Vull fer quelcom increïble
per canviar el món,

vull demostrar que l'impossible
no és impossible.

Avancem deu anys,

a la setmana abans del meu 21è aniversari.

En un dia van passar dues coses
que em canviarien la vida per sempre.

Vivia a Tamil Nadu, al sud de la Índia.

Hi feia de missioner

i el meu mentor i amic em va preguntar

«Tens mobnis, Daniel?»

I vaig preguntar «Mobnis? Que són mobnis?»

Va dir «Mobnis són
grans objectius a la vida.

Són la combinació de motivació,
objectius i somnis.

Si poguessis fer qualsevol cosa,
anar a qualsevol lloc,

ser qui volguessis ser...

On aniries?
Què faries?

Qui series?»

I vaig dir «Jo no puc fer això!
Tinc massa por! Tinc massa pors!»

Aquella nit vaig pujar una estora
a la taulada del bungalou,

i estirat sota les estrelles

mirava els ratpenats abraonar-se
sobre els mosquits.

I només podia pensar en mobnis,
objectius i somnis,

i en els abusananos amb les pilotes.

Unes hores després em vaig despertar.

El cor accelerat i els genolls tremolant.

Aquest cop no era de por.

Tot el meu cos convulsionava.

I durant cinc dies

perdia i recuperava la consciència
lluitant per la vida al meu llit de mort.

El cervell em bullia a 40,5 ºC
per febre de la malària.

I sempre que estava conscient
només podia pensar en els mobnis.

Pensava «Què vull fer amb la meva vida?»

Finalment, la nit abans
del meu aniversari,

en un moment de claredat,

ho vaig veure clar.

Em vaig adonar que si el petit mosquit

Anopheles stephensi,

aquell petit mosquit

que pesava menys de 5 micrograms,

menys que un gra de sal,

si el mosquit podia abatre
un home de 80 quilos,

allò era la meva criptonita.

I em vaig adonar, no —no és el mosquit,

és el petit paràsit dins del mosquit,

Plasmodium falciparum, que mata
més d'un milió de persones l'any.

I em vaig adonar, no —és encara més petit,

però a mi em semblava molt més gran.

Em vaig adonar

que la por era la meva criptonita,

el meu paràsit,

que em frenava i em paralitzava
tota la vida.

Hi ha una diferència
entre el perill i la por.

El perill és real.

La por és una elecció.

I em vaig adonar que podia escollir:

podia viure amb por
i morir fracassat aquella nit

o podia matar les meves pors,

perseguir els meus somnis
i atrevir-me a viure la vida.

I el cert és que el fet
d'estar al llit de mort

i enfrontar-se a la mort de debò
fa que tinguis ganes de viure.

Em vaig adonar que tothom mor,
que ningú viu de debò.

És la mort que ens dóna vida.

Perquè quan aprens a morir

aprens a viure realment.

I aquella nit vaig decidir
canviar la meva història.

No volia morir.

Vaig resar una pregària:

«Déu, si em deixes arribar als 21 anys,

no deixaré que la por
governi la meva vida mai més.

Posaré fi a les meves pors,

perseguiré els meus somnis,

vull canviar la meva actitud,

vull fer quelcom increïble
amb la meva vida,

vull trobar un objectiu i una vocació.

Vull saber que l'impossible
no és impossible.»

No us diré si vaig sobreviure;
deixaré que ho deduïu vosaltres.

(Rialles)

Aquella nit vaig fer una llista
amb els meus primers 10 mobnis.

Vaig decidir que volia visitar
els continents més grans,

visitar les 7 meravelles del món,

aprendre molts idiomes,

viure en una illa deserta,

viure en un vaixell a l'oceà,

viure amb una tribu a l'Amazones,

escalar la muntanya més alta de Suècia,

volia veure l'Everest quan sortís el Sol,

treballar a Nashville
en el món de la música,

volia treballar en un circ

i volia saltar des d'un avió.

Vint anys després havia acomplert
la majoria d'aquells mobnis.

Cada cop que acomplia un dels mobnis,

n'afegia 5 o 10 més
i la llista anava creixent.

Els set anys després vaig viure
en una petita illa a les Bahames,

sí, durant uns set anys,

en una cabanya de palla,

caçant taurons i rajades per menjar.

Era l'únic de la illa que portava un tapall

i vaig aprendre a nedar amb taurons.

Des d'allà em vaig mudar a Mèxic

i llavors a l'Equador,
a la conca de l'Amazones.

a Pujo Pongo Ecuador,
on vivia amb una tribu,

i poc a poc vaig guanyar confiança
a través dels mobnis.

Vaig entrar al món de la música
a Nashville i després a Suècia,

a Estocolm vaig estar
en el món de la música

i vaig escalar el Mont Kebnekaise,
per sobre del cercle polar àrtic.

Vaig aprendre de pallasso,

a fer malabars,

a caminar amb xanques,

a anar amb monocicle,
a empassar foc i a menjar vidre.

El 1997 hi havia menys de 12 persones
que s'empassaven espases

i em vaig dir «Jo ho he de fer!»

En vaig conèixer una
i li vaig demanar consells.

Em va dir «Et donaré dos consells.

Número 1: És extramement perillós;

gent ha mort fent-ho.

Número 2:

No ho intentis!»

(Rialles)

I ho vaig afegir a la llista de mobnis.

Practicava 10 o 12 vegades al dia

cada dia durant 4 anys.

He fet els càlculs...

4 x 365 x 12,

van ser uns 13.000 intents fallits

abans d'aconseguir empassar-me
la primera espasa el 2001.

Durant aquell temps

vaig fixar el mobni de ser
el millor expert del món.

Vaig consultar tots els llibres,
les revistes, els diaris,

tots els informes mèdics,
vaig estudiar fisiologia i anatomia,

vaig parlar amb metges i infermers,

vaig unir tots els empassadors d'espases

en l'associació internacional
d'empassadors d'espases

i durant 2 anys vaig dirigir
una recerca mèdica

sobre empassar espases
i efectes secundaris

que es va publicar
al British Medical Journal.

(Rialles)

Gràcies.

(Aplaudiments)

I vaig aprendre coses fascinants
sobre empassar espases.

Algunes coses que no us havíeu pensat mai,
però que sabreu a partir d'avui.

El pròxim cop que talleu
un bistec amb el ganivet

o amb una espasa o un ganivet de marca,
pensareu en això.

Vaig aprendre que empassar-se espases
va començar a fer-se a l'Índia,

on ho vaig veure fer per primer cop
quan tenia 20 anys,

fa uns 4.000 anys, vora del 2.000 a. C.

En els últims 150 anys,
els empassadors d'espases

han ajudat la ciència i la medicina

a desenvolupar l'endoscopi rígid el 1868

del dr. Adolf Kussmaul a Freiburg (Alemanya).

El 1906, l'electrocardiograma a Gales,

per estudiar els problemes
per empassar i digerir,

i la broncoscòpia i tot això.

Però en els últims 150 anys

hi ha hagut centenars de ferits
i dotzenes de morts.

Aquest és l'endoscopi rígid
del dr. Adolf Kussmaul.

I hem descobert que hi ha hagut 29 morts
en els últims 150 anys,

inclòs l'empassador de Londres
que es va travessar el cor amb l'espasa.

També sabem que es produeixen
entre 3 i 8 ferides greus cada any.

Ho sé perquè rebo les trucades.

Fa poc n'he rebut dues,

una de Suècia i una d'Orlando
en les últimes setmanes,

per empassadors amb ferides
que estan a l'hospital.

És extremament perillós.

També he après que calen entre 2 i 10 anys

per aprendre a empassar espases

per molta gent.

Però la descoberta més fascinant va ser

com els empassadors
aprenen a fer l'impossible.

Us diré un petit secret:

No us fixeu en el 99,9 %
que ho fa impossible.

Fixeu-vos en el 0,1 % que ho fa possible
i penseu com fer que ho sigui.

Deixeu que us acompanyi
dins la ment d'un empassador.

Per empassar-se una espasa
cal meditació de la ment sobre la matèria,

una concentració afiladíssima
i una gran precisió

per aïllar els organs interns
i imposar-se als reflexos del cos

a través de les sinapsis del cervell,
a través de la memòria dels músculs,

practicant més de 10.000 cops.

I ara us acompanyo
dins del cos dels empassadors.

Per empassar-me una espasa

m'he de passar la fulla
per sobre de la llengua,

reprimir el reflex nauseós
de l'esòfag cervical,

fer un gir de 90 graus
per sota de l'epiglotis,

travessar l'esfínter esofàgic superior,

reprimir el reflex peristàltic

i introduir la fulla a la cavitat del pit

entre els pulmons.

En aquest punt

he d'apartar el cor cap a un costat.

Si hi pareu atenció,

podeu veure els meus batecs a l'espasa

perquè està recolzada al cor,

separada per 3 mm del teixit esofàgic.

Això no es pot fingir.

Llavors l'empenyo passat l'estèrnum,

passat l'esfínter esofàgic inferior
cap a l'estómac,

reprimeixo el reflex del vòmit,
i fins al duodè.

Bufar i fer ampolles.

(Rialles)

Si hagués d'anar més avall,

fins a les trompes de Fal·lopi...
Ai, les trompes de Fal·lopi.

Els homes podeu preguntar
a les vostres dones sobre el tema.

La gent m'acostuma a dir

«Es deu necessitar molt de valor
per arriscar la vida,

apartar el cor i empassar una espasa.»

No. El que requereix molt de valor

és que aquell nen poruc, tímid i esquifit

s'enfronti al fracàs i al rebuig,

que faci el cor fort,

s'empassi l'orgull

i es posi aquí al davant
d'una munió de desconeguts

per parlar-vos de les seves pors
i dels seus somnis,

que s'arrisqui a mostrar el seu interior,
en sentit literal i figurat.

El més — gràcies.

(Aplaudiments)

El més impressionat de tot

és que jo volia fer
coses extraordinàries

i ara les faig.

Però el més impressionant no és
que pugui empassar 21 espases de cop,

o fer-ho a 6 metres sota l'aigua
amb 88 taurons i rajades

per a 'Ripley, ¡aunque usted no lo crea!'

o a 1500 ºC per a 'Stan Lee's Superhumans'

com l'Home d'Acer.

Allò em va posar calent!

O arrossegar un cotxe
amb una espasa per a 'Ripley',

o el Guinness,

o fer-ho a la final de
'America's Got Talent',

o guanyar l'Ig Nobel de Medicina el 2007.

Tot això no és extraordinari de debò.

La gent creu que sí.
No, no. No ho és.

L'extraordinari de debò

és que Déu agafés aquell nen
poruc, tímid i esquifit

que tenia por de les altures,

de l'aigua i dels taurons,

dels doctors, els infermers,
les agulles i els objectes afilats

i de parlar en públic

i ara em té a mi volant pel món
a alçades de 9 km,

empassant objectes afilats
sota l'aigua rodejat de taurons

i parlant a metges i infermers
i a públics com vosaltres per tot el món.

Això és realment impressionant per a mi.

Sempre havia volgut fer l'impossible —

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Sempre havia volgut fer l'impossible
i ara ho faig.

Volia fer coses extraordinàries
a la vida i canviar el món

i ara ho faig.

Sempre havia volgut volar pel món
fent proeses sobrehumanes

i salvant vides i ara ho faig.

I sabeu què?

Encara hi ha una petita part
del somni d'aquell nen

al meu interior.

(Rialles i aplaudiments)

I sabeu què? Sempre havia volgut
trobar un objectiu i una vocació

i ara els he trobat.

I sabeu què?

No són les espases, no us penseu,
no són els meus punts forts.

Són les meves febleses i paraules.

El meu objectiu i la meva vocació
són canviar el món

combatent les pors

amb les espases i les paraules,

pas a pas, persona a persona,

per inspirar la gent a ser superherois

i fer l'impossible a la vida.

El meu objectiu és ajudar els altres
a trobar els seus.

Quin és el vostre?

Quin és el vostre objectiu?

Per què us van posar al món?

Crec que tots podem ser superherois.

Quin és el vostre poder?

Dels més de 7 mil milions
de persones del món

només menys de 12
són empassadors d'espases,

però només existeix un tu.

Tu ets únic.

Quina és la teva història?

Què et fa diferent?

Explica la teva història

encara que sigui
amb un fil de veu tremolosa.

Quins són els teus mobnis?

Si poguessis fer qualsevol cosa,
ser qui volguessis ser, anar a qualsevol lloc...

Què faries? On aniries?

Què faries?

Que vols fer amb la teva vida?

Quins grans somnis tens?

Quins grans somnis tenies de petit?
Fes memòria.

Segur que no era aquest, oi?

Quin era el somni més boig,

que crèieu tant estrany i obscur?

Segur que això fa que ja no sembli
tan estrany, oi?

Què és la vostra espasa?

Cada u teniu una espasa,

una de doble fulla, de pors i somnis.

Empasseu-vos-la, sigui el que sigui.

Seguiu els vostres somnis,
senyores i senyors.

Mai no és massa tard
per ser qui voleu ser.

A aquells abusananos amb pilotes,

els que pensaven que jo mai no faria l'impossible,

només els he de dir una cosa:

Gràcies.

Perquè sense els malvats
no tindríem superherois.

Sóc aquí per demostrar
que l'impossible no és impossible.

Això és extremament perillós,
em podria matar.

Espero que us agradi.

(Rialles)

Necessitaré la vostra ajuda ara.

Públic: Dos, tres.

Dan Meyer: No, no. Necessito
que m'ajudeu contant. Tots, eh!

(Rialles)

Sabeu els números? Sí?
Compteu amb mi. Llestos?

Un.

Dos.

Tres.

No, això és 2, però veig
que us ho sabeu.

Públic: Un.

Dos.

Tres.

(Crits)

(Aplaudiments)

DM: Sí!

(Aplaudiments i xiulets)

Moltes gràcies.

Gràcies, gràcies. Gràcies de tot cor.

De fet, gràcies de tot estómac.

He dit que venia a fer l'impossible
i ho he fet.

Però això no era impossible.
Ho faig cada dia.

L'impossible era que aquell nen
poruc, tímid i esquifit afrontés les pors,

dempeus a l'escenari de TEDx,

i que canviés el món amb les paraules,

amb les espases, persona per persona.

Si us he fet pensar en nous camins,

si us he fet creure
que l'impossible no és impossible,

si us he fet adonar que podeu fer
coses impossibles a la vida,

he fet la meva feina
i la vostra tot just comença.

No deixeu de somiar mai.
No deixeu de creure mai.

Gràcies per creure en mi

i gràcies per ser part del meu somni.

I aquest és el meu regal:

L'impossible no és...

Públic: impossible.

Llarga caminada part del regal.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Presentadora: Gràcies, Dan Meyer. Caram!