El miratge de la seguretat

La sensació de seguretat i la realitat de seguretat no sempre van junts, afirma en Bruce Schneier, expert en seguretat informàtica. A la TEDxPSU, explica per què gastem milers de milions per protegir-nos dels riscos que apareixen a les notícies (com el teatre de seguretat que es presenta a l'aeroport local) i, en canvi, ignorem riscos molt més probables. També ens explica com podem trencar aquest patró.

La seguretat és dues coses diferents:

és una sensació i és una realitat.

I són diferents.

Ens podem sentir segurs

fins i tot quan no és així.

I podem ser-ho,

fins i tot quan no ho sentim.

Tenim dos conceptes separats

dins la mateixa paraula.

El que vull fer en aquesta xerrada

és separar-los,

descobrint quan divergeixen

and com convergeixen.

I la llengua és un problema real en aquest cas.

No hi ha gaires paraules

pels conceptes dels quals parlarem.

Si mirem la seguretat

en termes econòmics,

es tracta d'un intercanvi.

Cada vegada que aconseguim certa seguretat,

estem sacrificant quelcom.

Tant si es tracta d'una decisió personal,

per exemple, instal·lar una alarma contra lladres a casa,

o una decisió nacional, envair un altre país;

sacrificarem alguna cosa:

o diners o temps, comoditat, capacitats,

potser llibertats fonamentals.

La pregunta que hem de fer-nos quan estem davant d'una cosa relacionada amb la seguretat

no és si ens fa sentir més segurs,

sinó si val la pena el sacrifici.

Heu sentit a dir en els últims anys

que el món és un lloc més segur perquè en Saddam Hussein no és al poder.

Potser és cert, però no és tan rellevant.

La pregunta és: va valer la pena?

Podeu prendre les vostres decisions

i després decidir si la invasió va valer o no la pena.

Així és com es pensa sobre seguretat;

en termes de sacrifici.

En moltes ocasions, no hi ha bé o malament.

Algunes persones tenen una alarma contra lladres a casa

i d'altres no en tenen.

Depèn d'on viuen,

de si tenen o no família,

de la quantitat de coses valuoses que tenen,

de fins a quin punt estan disposats a acceptar

el risc de que els entrin a casa.

En política,

hi ha diferents opinions.

Moltes vegades, aquests sacrificis

van més enllà de la seguretat:

crec que això és realment important.

La gent té una intuició natural

per aquests sacrificis.

Els fem cada dia;

ahir a la nit a l'habitació de l'hotel

quan vaig decidir tancar la porta amb doble clau,

o vosaltres al cotxe quan conduíeu per arribar aquí,

quan anem a dinar

i decidim que el menjar no està en males condicions i ens el mengem.

Prenem aquest tipus de decisions constantment,

moltes vegades al dia.

Sovint ni tan sols ens adonem.

Forma part de ser viu; tothom ho fa.

Totes les espècies ho fan.

Imagineu-vos un conill al camp que està menjant

i que veu una guineu.

El conill pendrà un decisió de seguretat:

"Em quedo o me'n vaig?"

I si ho penseu bé,

els conills que són bons prenent aquest tipus de decisió

tendeixen a viure i reproduir-se

i els que no ho són

moriran de gana o bé se'ls menjaran.

Seria d'esperar

que, com espècie triomfadora del planeta,

vosaltres, jo, tothom

siguéssim realment bons a l'hora de prendre aquestes decisions.

Per contra, sembla ser

que som terriblement dolents.

Crec que és una qüestió realment interessant.

Us donaré la resposta curta.

La resposta és que responem a la sensació de seguretat

i no pas a la realitat.

La majoria de vegades, funciona.

La majoria de vegades,

sensació i realitat són el mateix.

Certament, això és veritat

en gran part de la prehistòria humana.

Hem desenvolupat aquesta habilitat

perquè té sentit evolutiu.

Una manera de veure-ho

és que estem realment optimitzats

per prendre decisions sobre riscos propis

de la gent que viu en grups familiars reduïts

a les terres altes de l'Àfrica oriental l'any 100.000 a.C.

però no tant per Nova York l'any 2010.

Hi ha diversos biaixos en la percepció de riscos.

Hi ha molts experiments bons sobre això.

I es veu com certs biaixos apareixen de forma constant.

Us en donaré quatre.

Tenim tendència a exagerar riscos extraordinaris i poc freqüents

i a minimitzar els riscos corrents:

volar enfront conduir.

Allò desconegut es percep

més arriscat que allò que és familiar.

Per exemple,

les persones tener por de que els segresti un desconegut,

però hi ha dades que demostren que és molt més comú que el segrest el faci un familiar.

Això pel que fa els nens.

En tercer lloc, els riscos personificats

es valoren més que els riscs anònims.

Així, Bin Laden fa més por perquè té nom.

I, per últim,

la gent infravalora els riscos

en situacions on tenen el control

i els sobreestima en situacions on no el tenen.

Així doncs, quan comencem a fumar o a fer paracaigudisme,

minimitzem els riscos.

Si se'ns imposa un risc (el terrorisme és un bon exemple),

l'exagerarem perquè no tenim la sensació de tenir-ne el control.

Hi ha un grapat d'altres biaixos cognitius

que afecten la pressa de decisions de riscos.

Està l'heurística de la disponibilitat,

que significa

que s'estima la probabilitat d'alguna cosa

segons com sigui de fàcil trobar-ne exemples.

Sabeu com funciona.

Si sentim molt a parlar d'atacs de tigre, hi ha d'haver molts tigres a prop.

Si no sentim a parlar d'atacs de lleó, és que no n'hi ha gaires a prop.

Això va funcionar fins que es van inventir els diaris.

El que fan els diaris

és repetir una vegada i una altra

els riscos poc freqüents.

Jo sovint dic: "Si és als diaris, no t'hi preocupis".

Per definició,

una noticia és quelcom que gairebé mai passa.

(Rialles)

Quan una cosa és freqüent, deixa de ser notícia;

accidents de cotxe, violència de gènere:

aquests són els riscos que us han de preocupar.

Som també una espècie de grans narradors.

Responem més a les històries que no pas a les dades.

Estem incapacitats per a l'aritmètica bàsica.

L'acudit "Un, dos, tres, molts" és encertat.

Som bons amb números petits.

Una poma, dues pomes, tres pomes,

10.000 pomes, 100.000 pomes...

són moltes més pomes de les que podem menjar abans no es facin malbé.

Som bons quan es tracta d'un mig, un quart, una cinquena part.

un entre un milió, un entre deu mil milions,

no passen gaire sovint.

Tenim problemes amb els riscos

que no són gaire freqüents.

El que fan aquests biaixos cognitius

és fer de filtres entre nosaltres i la realitat.

El resultat

és que sensació i realitat es desequilibren,

són diferents.

O bé, teniu la sensació de sentir-vos més segurs del que sou realment

i es tracta d'un fals sentiment de seguretat;

o bé, al contrari,

i és una falsa sensació d'inseguretat.

Escric sovint sobre "el teatre de la seguretat",

que són productes que fan que la gent se senti segura,

però que no fan res en realitat.

No hi ha cap paraula realment per anomenar les coses que es fan sentir segurs,

però que no fan res per donar-nos aquesta seguretat.

Potser és el que se suposa que ha de fer la CIA.

Però tornem al tema econòmic.

Si l'economia, si el mercat, dóna seguretat,

i si la gent fa sacrificis

basant-se en la sensació de seguretat,

aleshores el que les empreses han de fer

d'acord amb l'incentiu econòmic

és fer que la gent se senti segura.

Hi ha dues formes de fer-ho.

D'una banda, es pot fer que la gent sigui segura de debó

i esperar que se n'adonin.

O bé, fer que la gent se senti segura

i esperar que no se n'adonin.

Què fa que la gent se n'adoni?

Un parell de coses:

entendre la seguretat,

els riscos, les amenaces,

les contramesures, com funciona tot això.

Si sabem coses,

és més probable que les nostres sensacions i la realitat siguin iguals.

Es veurà més clar amb exemples.

Tots sabem fins a quin punt el nostre barri és segur,

perquè hi vivim i tenim una sensació de la seguretat

que bàsicament és la realitat.

El teatre de la seguretat queda al descobert

quan està clar que no funciona de la manera correcta.

I bé, què fa que la gent no se n'adoni?

Doncs, un entendiment limitat.

Si no s'entenen els riscos, no s'entenen els costos,

les probabilitats de que el sacrifici no sigui correcte augmenten

i la sensació no és igual a la realitat.

No són prou exemples.

Hi ha un problema inherent

amb els aconteixements de probabilitat baixa.

Si, per exemple,

gairebé mai hi ha actes terroristes,

és molt difícil de valorar

l'eficàcia de les mesures antiterroriestes.

És per això que seguim sacrificant verges

i que ens funcionin tan bé les defenses d'unicorn.

No hi ha prou exemples de fracasos.

També hi ha sensacions que ennuvolen els temes;

els biaixos cognitius de què us parlava abans,

pors, creences populars,

fonamentalment un model de realitat inadequat.

Permetèu-me que compliqui les coses.

Tinc la sensació i la realitat.

Vull afegir un altre element. El model.

La sensació i el model estan a la nostra ment,

però la realitat és el món exterior.

No canvia; és real.

La sensació es basa en la intuició.

El model es basa en la raó.

Aquesta és bàsicament la diferència.

En un món primitiu i simple,

no hi ha cap motiu per a que hi hagi un model

perquè la sensació està molt a prop de la realitat.

No és necessari cap model.

Però en un món modern i complex,

els models són necessaris

per entendre molts dels riscos als que ens enfrontem.

No hi ha cap sensació sobre els gèrmens.

És necessari tenir un model per entendre'ls.

El model

és una representació intel·ligent de la realitat.

És obvi que està limitat per la ciència,

per la tecnologia.

No era possible tenir una teoria d'enfermetat causada per gèrmens

abans de que s'inventés el microscopi que ens permetria veure'ls.

Està limitat pels biaixos cognitius.

Té l'habilitat

d'anular les sensacions.

D'on treiem els models? D'altres llocs.

De la religió, la cultura,

els professors, les persones grans.

Fa un parell d'anys,

vaig fer un safari a Sudàfrica.

El rastrejador amb qui anava va críxer al Kruger National Park.

Tenia alguns models força complexos sobre com sobreviure.

En funció de si t'atacava

un lleó, un lleopard, un rinoceront o un elefant,

s'havia de córrer o enfilar-se a un arbre

o no enfilar-s'hi mai.

Jo no hauria sobreviscut ni un dia,

però ell va néixer allà

i entenia com sobreviure-hi.

Jo vaig néixer a Nova York.

Si l'hagués dut a Nova York, no hauria sobreviscut ni un dia.

(Rialles)

La raó és que teníem diferents models

que es basaven en experiències diferents.

Models que provenen dels mitjans de comunicació,

dels funcionaris electes.

Models de terrorisme,

de segrest de nens,

de seguretat aèria, de seguretat en carretera.

Els models poden tenir l'origen a la indústria.

Per exemple, les càmeres de vigilància

o els carnets d'identitat,

molts dels nostres models de seguretat computeritzats provenen d'aquí.

Molts models provenen de la ciència.

Els models de salut són un bon exemple.

Penseu en el càncer, en la grip aviària, la grip porcina o la síndrome respiratòria aguda greu.

La sensació de seguretat que tenim

enfront aquestes malalties

venen de models

que ens ha donat la ciència a través dels mitjans de comunicació.

Els models poden canviar.

No són estàtics.

A mida que es sentim més còmodes en un medi,

el model s'apropa a les sensacions.

Un exemple podria ser el següent:

pensen en fa 100 anys,

en el moment en què l'electricitat començava a estendre's;

hi havia molts temors al voltant d'aquest descobriment.

Hi havia gent que tenia por de prémer el timbre

perque hi havia electricitat i era perillosa.

Nosaltres ens sentim còmodes amb l'electricitat.

Canviem bombetes

sense ni tan sols pensar-hi.

Hem nascut dins d'aquest model

de seguretat pel que fa a l'electricitat.

No ha canviat mentre ens feiem grans.

Som bons fent-lo servir.

Un altre exemple: penseu en els riscos

d'Internet al llarg de generacions

com els vostres pares enfoquen la seguretat pel que fa a Internet

enfront a com ho feu vosaltres,

enfront a com ho faran els vostres fills.

Els models acaben per esvair-se.

La intuició és un sinòmin de familiar.

Quan el model està a prop de la realitat

i s'uneix a les sensacions,

no sabem que hi és.

Un bon exemple d'això

és la grip porcina.

Quan va aparèixer per primera vegada,

les notícies van provocar reaccions desmesurades.

Era una enfermetat amb nom,

la qual cosa que tinguéssim més por que no pas per la grip normal,

tot i que aquesta última és més mortal.

I la gent pensava que els metges havien de ser capaços de tractar-la.

Hi havia, doncs, una sensació de falta de control.

Aquests dos fets

feien que el risc fos més gran del que era real.

A mida que la novetat desapareixia i que passaven els mesos,

va aparèixer una certa tolerància

i la gent s'hi va acostumar.

No hi havia nova informació, però hi havia menys por.

A la tardor,

la gent creia

que els metges havien de tenir ja una solució.

És una mena de bifurcació:

la gent havia d'escollir

entre por i acceptació;

bé, millor dit, entre por i indiferència,

i van escollir més aviat la sospita.

I quan, a l'hivern, va aparèixer la vacuna

va haver-hi molta gent (de fet, un nombre realment alt)

que s'hi va negar.

És un bon exemple

de com les sensacions de seguretat i els models canvien,

de forma un tant descontrolada,

sense nova informació,

sense noves dades.

Coses com aquesta passen sovint.

Ho complicaré una mica més.

Tenim la sensació, el model, la realitat.

Tinc una visió molt relativista de la seguretat.

Crec que depén de l'observador.

Moltes decisions de seguretat

comporten que hi hagi diferents persones involucrades.

I els interessats

que tenen sacrificis determinats

intentaran influir en la decisió.

És el que anomeno la seva agenda.

Podem veure en aquestes agendes,

(en màrqueting, en política)

que intenten convèncer-vos d'un model enfront un altre,

que intenten convèncer-vos d'ignorar un model

i confiar en les vostres sensacions,

aillant la gent que té models que no us agraden.

No és gens estrany.

Un bon exemple és el risc del tabaquisme.

En els últims 50 anys, el risc del tabaquisme

mostra com canvia un model

i com la indústria lluita

contra un model que no li agrada.

Ho podem comparar al debat sobre el tabaquisme passiu,

fa uns 20 anys aproximadament.

Penseu en els cinturons de seguretat.

Quan era petit, ningú no portava el cinturó de seguretat.

Ara, cap nen no us deixarà conduir

a menys que us poseu el cinturó.

Ho podem comparar al debat sobre l'airbag,

fa uns 30 anys aproximadament.

Són exemples de models que canvien.

I el que aprenem és que és difícil canviar un model.

És difícil desplaçar un model.

Si model i sensació és el mateix,

ni tan sols ens adonem que tenim un model.

Hi ha un altre biaix cognitiu,

que anomeno biaix de confirmació,

i és que tenim tendència a aceptar la informació

que confirma les nostres creences

i a rebutjar la informació que les contradiu.

És probable que no fem cas a la informació

en contra del nostre model, encara que sigui molt persuasiva.

Haurà de ser molt i molt persuasiva per a que hi parem atenció.

Els models nous que s'estenen llargs períodes són difícils.

L'escalfament global és un bon exemple.

Som molt dolents

amb models que abasten 80 anys.

Podem ser-hi per a la propera collita.

Podem ser-hi fins que els fills són grans.

Però 80 anys, és massa temps per a nosaltres.

És un model molt difícil d'acceptar.

Podem tenir dos models al cap de forma simultània,

com el tipus de problema

on tenim dues creences al mateix temps;

la dissonància cognitiva.

Al final,

el nou model substituirà l'antic.

Les sensacions fortes poden crear un model.

L'onze de setembre va crear un model de seguretat

a les ments de moltes persones.

Les experiències personals relacionades amb delictes també en poden crear:

un problema de salut personal,

un problema de salut a les notícies.

Són el que els psiquiatres anomenen

esdeveniments flash.

Poden crear un model de forma instantània

perquè són esdeveniments molt emotius.

En el món tecnològic,

no tenim experiència

per jutjar els models.

Confiem en altres. Confiem en intermediaris.

És a dir, això funciona mentre sigui per corregir altres.

Confiem que les agències gubernamentals

ens diguin quins medicaments són segurs.

Vaig arribar aquí ahir en avió.

No vaig examinar l'aparell.

Vaig confiar en un altre grup

perquè decidís si era segur volar en aquell avió.

Estem aquí; ningú no té por que el sostre caigui,

no perquè ho hem inspeccionat

sinó perquè estem força segurs

que els codis de construcció són bons.

És un model que acceptem

quasi per fe.

I està bé.

El que volem

és que la gent es familiaritzi

amb models millors

(que siguin un reflex de les seves sensacions)

que els permetin fer sacrificis de seguretat.

Quan aquests es desequilibren,

tenim dues opcions.

En primer lloc, podem arreglar les sensacions de la gent,

apel·lant directament a les seves sensacions.

És manipulatiu, però pot funcionar.

L'altra manera, més honesta,

és realment arreglar el model.

Els canvis són lents.

El debat sobre el tabac va durar 40 anys

i es tractava d'un model fàcil.

Alguns són complicats.

El que vull dir és que

sembla que la informació és la millor esperança.

He dit una mentida.

Recordeu quan he parlat de sensació, model i realitat?

He dit que la realitat no canvia. De fet, sí que ho fa.

Vivim en un món tecnològic;

la realitat canvia constantment.

Per primera vegada en la història de la nostra espècie, podem trobar-nos amb el cas

en què la sensació persegueix el model, el model persegueix la realitat,

la realitat es mou; potser mai no s'enxamparan.

No ho sabem.

Però a la llarga,

tant la sensació com la realitat són importants.

Vull acabar amb dues breus històries per il·lustrar això.

1982. No sé si recordeu

que hi va haver una epidèmia curta

d'enverinament de Tylenol als Estats Units.

És una història terrible: algú va prendre una ampolla de Tylenol,

hi va posar verí, la va tancar i la va deixar a la prestatgeria.

Una altra persona la va comprar i va morir.

La gent estqava aterrida.

Hi va haver un parell d'imitacions.

No hi havia cap risc real, però la gent estava espantada.

Així és com va aparèixer

la indústria de segellament de medicaments.

Així és com van aparèixer els taps segellats.

És el teatre de seguretat complet.

Us posaré deures: penseu en 10 maneres de d'evitar-los.

Un en diré una: una xeringa.

Però va fer que la gent se sentís millor.

Va fer que la sensació de seguretat

s'apropés a la realitat.

L'última història, fa uns anys. Una amiga meva té un fill.

La vaig anar a veure a l'hospital.

Ara quan neix un nen,

li posen una pulsera RFID al nadó

i una altra a la mare,

de manera que si algú que no és la mare prova de treure el nen de l'àrea de maternitat,

es dispara l'alarma.

Vaig dir, "Això és força ingeniós.

Em pregunto

fora dels hospitals".

Quan vaig arribar a casa, ho vaig mirar.

No passa gairebé mai.

Però penseu-ho bé:

si esteu a l'hospital

i heu de prendre el nadó lluny de la seva mare

i fora de la sala per fer-li proves,

és millor tenir un bon teatre de seguretat

o la mare us arrencarà el braç.

(Rialles)

És important per aquells de nosaltres

que dissenyem la seguretat,

que observem les polítiques de seguretat

o fins i tot les polítiques públiques

en formes que afecten la seguretat.

No és només realitat, és sensació i realitat.

El que és important

és que són pràcticament el mateix.

Si les nostres sensacions són iguals a la realitat,

és important que fem prenem bones decisions de seguretat.

Gràcies.

(Aplaudiments)