Dades massives, granges petites i la història de dos tomàquets

L'empresària Erin Baumgartner ens explica que el camí cap a una millor alimentació està fonamentat en les dades. A través de la seva experiència en la gestió d'un negoci del-pagès-a-la-taula, ens esbossa el seu pla per ajudar-nos a crear un sistema alimentari més saludable i sense malbaratament que valora la qualitat i el sabor de les collites de petites granges locals per sobre dels productes conreats a les granges-fàbrica.

Les dades i l'anàlisi informàtica fan
que la vida ens canviï espectacularment.

I no només en línia,

i no només en un futur llunyà,

sinó en el món físic,

i de maneres molt reals i tangibles.

He passat els darrers 11 anys
de la meva vida treballant al MIT

als laboratoris de dades massives

que miren de fer servir la ciència
de dades per estudiar el món físic

i per solucionar
els grans problemes de la societat.

El camp de les dades massives
analitza grans volums de dades

amb la utilització d'eines informàtiques
per trobar patrons i tendències.

Les dades poden ser
unes cronistes extraordinàries,

i ens desvetllen les històries ocultes
dels elements quotidians

que no hauríem vist mai.

Trobo que les històries personals
de les coses inanimades portades a la vida

són extraordinàriament fascinants.

Primer, voldria destacar dos projectes
de la meva època al MIT

que crec que ressalten
aquest fenomen molt bé.

El primer s'anomena el Rastre del Residu,

i amb aquest projecte, buscàvem entendre
millor el sistema de gestió de residus,

per respondre la pregunta

"On van les escombraries
quan les llencem?"

La tassa de cafè vella
o aquell telèfon plegable

que duies amunt i avall
cap a l'any 2000,

o un panet o el diari d'avui,

on van aquestes coses?

Aquestes dades no existien,
així que les hem hagut de crear.

Vam respondre i després
vam visualitzar la pregunta

quan vam instal·lar petits sensors
dins de trossos d'escombraries

i els vam llençar al sistema
de residus.

I el que veieu ara són les dades.
[Data d'inici]

Cada línia, cada nus que veieu
[després de 2, 3, 4... dies]

és una unitat d'escombraries
que es belluga per la ciutat de Seattle,

i per tot l'estat,
[després d'una setmana]

i per tot el país,
[de 2 setmanes]

mentre passen setmanes i mesos.

[de 3 setmanes]

I és important visualitzar
aquesta informació,

perquè cap de vosaltres està,
probablement, pensant,

"Sí, està bé."
[després d'un mes]

(Rialles)

"Funciona com cal, oi?"

Perquè no.

(Rialles)

Allò que ens ensenyen les dades
és un sistema altament ineficient

i no crec que haguéssim vist
el seu mal funcionament inherent

si els sensors no haguessin fet
l'escorcoll per nosaltres.

Un segon projecte
que m'agradaria destacar

està relacionat amb la creació
de robots que neden a les clavegueres

i cullen mostres d'aigües brutes.

[clavegueram]

Les aigües residuals no tenen
gaire bona reputació,

però de fet són impressionants,

perquè ens donen molta informació

sobre la salut de les comunitats.

Aquesta tecnologia la va desenvolupar
el grup Biobot Analytics,

que fa tecnologia avançada

per convertir les clavegueres
en observatoris de salut moderns.

Amb l'objectiu d'estudiar els opiacis
a les aigües residuals

per entendre millor
el consum a les ciutats.

I aquestes dades són clau,

perquè ajuden a les ciutats a entendre
on la gent consumeix droga,

com assignar recursos

i l'efectivitat de la programació
al llarg del temps.

De nou, la tecnologia integrada
en aquesta màquina

descorre la cortina

i ens mostra alguna cosa sobre la ciutat
que no haguéssim pogut veure sense ella.

Resulta, com hem vist,

que les dades massives són a tot arreu,

fins i tot al lavabo.

Ara que hem parlat
d'escombraries i clavegueres,

continuem

amb el menjar.

(Rialles)

Ara fa un any, vaig deixar el MIT
per seguir la meva passió pel menjar,

l'any 2017,

vam fundar una empresa amb el meu marit,
anomenada "Family Dinner".

L'objectiu de l'empresa és crear
comunitat al voltant del menjar local

i la gent que el conrea.

I per fer-ho, fem servir
l'anàlisi de dades,

l'automatització i la tecnologia

per construir una xarxa distribuïda
de granges locals

i fer millores en el sistema alimentari.

Així que el que veiem aquí

és que les tècniques globals
i allò que volem fer

no són gaire diferents
de la feina als laboratoris del MIT.

I això ens porta a una pregunta crítica:

Per què algú deixaria
una carrera prometedora

en un dels millors laboratoris
d'urbanística del món

per repartir pastanagues
en la furgo de la mare?

(Rialles)

És un bon cotxe.

Perquè crec que la història
del menjar de proximitat

s'ha d'entendre, explicar i compartir,

i de moltes maneres,

i crec que els setciències com nosaltres
som els més adients per explicar-ho.

Així que, per on comencem?

Quin és el punt d'inici?

El sistema actual d'alimentació nacional
està optimitzat per a una única cosa,

que és el benefici empresarial, oi?

Reflexionem-hi.

La raó principal per la qual existeixen
les empreses alimentàries

no és alimentar els afamats,

no és fer menjar saborós.

És el benefici.

I això té efectes nefasts en tots
els àmbits del sistema alimentari.

Els antibiòtics i pesticides
que es posen als aliments

són perjudicials per a la salut.

La pressió sobre els preus
fa que les granges petites tanquin.

De fet, moltes de les coses
que penseu sobre les granges

ja no existeixen.

Les granges ja no semblen granges,
semblen fàbriques.

I en definitiva,

la qualitat dels aliments
que ens mengem també se'n ressent.

Un tomàquet de fàbrica
es pot assemblar a un de tradicional:

per fora vermell lluent,

però quan el mossegues,

el gust i la textura no et satisfan.

I sabem que potser el pitjor
de tot això

és que entre el 30 i el 40 %
d'aquest menjar es malbarata,

es llença.

Són 1.600 milions de tones.

Sóc incapaç d'entendre aquest número.

1.600 milions de tones.

Són 1,2 bilions de dòlars a l'any

en menjar malbaratat.

És el cost del menjar a demanda

i a conveniència

i d'un sistema alimentari malmès.

On passa tot aquest malbaratament?

D'on ve el desaprofitament?

Sabem que passa als camps de conreu

quan es trien les patates més atractives.

Sabem que passa durant el transport,

als magatzems,

a les botigues de queviures,

i finalment, als taulells de les cuines,

quan decidim que els plàtans macats
ja no són tan bons per menjar.

Tot aquest malbaratament i esforç.

El menjar es planta,

creix, es cull, s'envia,

i llavors es llença.

Creiem que hi ha d'haver
una manera millor.

I això com ho podem millorar?

Com fem un sistema millor?

Per fer-ho,

hem d'eliminar el malbaratament

de les cadenes de subministrament.

Hem de donar les dades
directament als pagesos,

perquè puguin fer millors pronòstics.

I així podran competir
amb les grans empreses.

I, finalment,

hem de valorar, com a empreses,

la qualitat i el sabor per damunt de tot,

perquè la gent realment apreciï
el saborós menjar que té al plat.

Això, creiem, és el sistema millor.

El camí millor.

El camí cap a la millor manera
està fonamentat en les dades.

Per il·lustrar tot això, us explicaré
la història de dos tomàquets.

En parlarem d'un en un.

El tomàquet mateix ja ens ofereix
una bonica fotografia

de tot allò que volem saber sobre
el cicle de la vida d'aquesta fruita:

on va créixer, amb què va ser tractat

el valor nutricional,

quilòmetres viatjats
fins al plat,

emissions de CO₂ pel camí.

Totes aquestes informacions,

tots aquests petits capítols
en una fruita petita.

És molt apassionant.

Aquest és el tomàquet número u.

És el tipus que us trobareu
als supermercats, botigues

i cadenes de menjar ràpid arreu del món.

Té una història llarga i complicada.

Se l'ha tractat amb un còctel
d'uns 12 pesticides

i ha viatjat com a mínim
uns 2.500 km per arribar a casa vostra.

A la imatge el veiem verd,

perquè és com es cullen aquests tomàquets
verds i durs com una pedra,

reben gasos per tot el camí

perquè així, quan arribin a destí,

es vegin lluents i brillants
i vermells i madurs.

Tot aquest esforç,

tota aquesta tecnologia
i innovació agrícola

per crear un producte
completament insípid.

I ara el segon tomàquet
d'aquesta història.

Aquesta és la versió local.

La història és molt, molt més curta.

Aquest va créixer a cal Luke Mahoney
i família a la Granja Brookford

a Canterbury, New Hampshire.

Té una història bastant avorrida.

El van plantar,

es va assolellar

i el van collir.

(Rialles)

Això és tot.

No voldreu que...

no, no hi ha gaire més que això.

I ha viatjat, diguem uns 100 km
per arribar a la vostra taula.

Però la diferència és espectacular.

Ara vull que penseu en la darrera vegada
que vau menjar un tomàquet d'estiu.

Ja sé que ara tots portem jaqueta,

però penseu-hi.

La darrera vegada que vau menjar
un tomàquet de l'hort.

Encara calent pel sol,

el vermell viu,

potser feia olor de terra.

Hi ha alguna cosa nostàlgica
i gairebé màgica en aquella experiència.

El gust i l'aroma són incomparables.

I no hem d'anar gaire lluny
per aconseguir-los.

Aquesta història s'estén per tota
la cadena d'aliments,

des de les fruites i verdures
que tenim als plats

fins als animals i productes
d'origen animal que consumim.

Allò que cal per fer-los créixer,

i més important encara,
allò que no cal perquè creixin

és de cabdal importància.

El Luke i família tenen 60 vaques.

Fan servir mètodes tradicionals.

Ho fan a l'antiga:

creixen a les pastures,

sense hormones ni antibiòtics,

fenc a dojo.

El que fan aquí
és tractar les vaques com a vaques,

no com si fossin un experiment científic.

Cria els animals de la manera
com el seu avi

i l'avi de l'avi ho van fer.

I al final, és senzillament millor.

És millor per als animals,

és millor per al medi ambient.

El Luke no optimitza
pel benefici o el preu,

sinó pel sabor i la humanitat.

I els que esteu pensant és,
"Ja hi ha una solució per a això.

Són els mercats locals."

Els que molts de vosaltres visiteu,
els que jo gaudeixo.

És meravellós, però,
en certa manera, no és la millor solució.

Per als consumidors,
és genial, oi?

Hi anem,

hi ha una gran quantitat de menjar,

i tenim la sensació càlida i agradable
que ajudem les granges locals

i gaudim l'experiència
de provar coses i productes nous.

I, inevitablement, sempre hi ha
algú que toca l'ukulele al rerefons.

(Rialles)

Però per als pagesos
això té molt de risc, oi?

Et lleves a les quatre.

Carregues els camions, contractes l'equip,

arribes a la parada,

però no tens cap garantia

que puguis vendre el producte
aquell dia.

Hi ha massa variables, a Nova Anglaterra.

Per exemple, el clima,

que és una mica imprevisible per aquí.

El clima és un dels molts
factors desconeguts

que determinen si un mercat
serà o no profitós per al pagès.

Cada vegada tiren els daus.

I n'hi ha una altra opció.

Aquí, ara parlem de l'ACS:

agricultura sostinguda per la comunitat.

En aquest model, els clients paguen
per endavant,

i suporten
el risc financer de les granges.

Els pagesos cultiven el que poden

i els clients gaudeixen de la collita.

Això també té un parell de problemes.

És perfecte per al pagès,

perquè li assegura que vendrà
allò que va comprar,

però per nosaltres,

encara hem d'anar
a recollir la nostra part

i sabem que a moltes granges
no hi ha una gran varietat de productes,

així que, de vegades, ens trobem
amb un munt d'un producte en concret.

Potser us ha passat alguna vegada.

Què podem fer amb deu quilos
de colinap en ple hivern?

Ni idea.

Així que tornem a la pregunta.

Això, com ho arreglem?

Allò que desitgem fer
i allò que volem construir

és una millor forma d'ACS.

Hi ha tres innovacions crucials
que poden fer que això rutlli.

La primera

és una plataforma de comerç electrònic
basada en subscripcions,

que ens ajuda a crear
una demanda consistent per als pagesos

al llarg de l'any.

La part important és la subscripció.

Les comandes es processen setmanalment,

els clients s'esborren
en comptes d'apuntar-se,

això vol dir que tenim el mateix nombre
de comandes setmana rere setmana.

Segon, vol dir que si els pagesos
poden vendre en línia,

ja no estan limitats als terrenys
al voltant de la granja

o al nombre de mercats on poden anar.

Els hem obert les portes de bat a bat.

Segon, la previsió de la demanda.

Fem servir l'anàlisi informàtica
per mirar el futur

i predir la demanda.

Això permet als pagesos saber
quan han de collir a curt termini,

però també què han de plantar en el futur.

Si els dilluns reben 200 comandes,

llavors ells compren
per satisfer la demanda.

200 bròquils,

200 peces de salmó, etc.

Aquesta automatització de les comandes

vol dir que eliminem el malbaratament
en el sistema alimentari

que ens amoïna tant a tots,

perquè ens assegurem

que el subministrament
quadra amb la demanda.

També ens permet donar un cop d'ull
al futur amb els pagesos

i fer planificació de cultius.

Si els podem dir, al juny d'enguany,

"Em caldran 180 kg d'espàrrecs

i 225 kg de baies a la setmana,"

ho podran plantar en conseqüència,

amb la certesa que vendran

tot allò que hagin conreat.

I finalment, utilitzem
un programari d'optimització de ruta

que soluciona el problema
dels venedors ambulants.

Tenim una flota de col·laboradors
que ens ajuda a fer el darrer quilòmetre,

i que us deixa aquests bons aliments.

directament a la porta.

Sense la ciència de dades

i un equip meravellós i súper competent,

res d'això no hauria estat possible.

Potser heu vist

que tenim
uns principis ardents i apassionats.

Sí, mirem de crear una empresa sostenible,

però no ens fixem només en els beneficis,

sinó en construir un sistema alimentari
holístic i millor.

I això és el que valorem.

Les persones són el primer.

Volem crear comunitat
al voltant del menjar,

la gent que l'estima
i la gent que el fa créixer.

Hem fet aquesta empresa
per donar suport a granges petites.

Res de malbaratament.

A tots ens molesta malbaratar menjar,
no ens sembla bé,

fins i tot aquell plàtan

que fa massa temps
que és sobre la taula del cafè.

I finalment, el sabor.

I si no té bon gust,

i si no és com aquell
tomàquet perfecte d'estiu,

per què molestar-nos?

Allò que fem
és treballar amb les granges locals

per portar els seus productes

o deixar-los directe a casa vostra,

de manera que us connectem amb ells

i fem, de nou, un sistema holístic.

Aquesta és la nostra visió de futur.

Ampliar aquest model més enllà de Boston,
més enllà de Nova Anglaterra

a tot el país.

Per crear una xarxa distribuïda nacional
de pagesos locals

i connectar aquests pagesos

amb la gent com vosaltres
que estimarà allò que menja.

Creiem que, en definitiva,

la insistència a menjar aliments locals
és un acte revolucionari.

I us convidem a unir-vos a nosaltres.

I qui sap?

Potser fareu amics pel camí.

Moltes gràcies

(Aplaudiments)