Sir Ken Robinson: Amunt la revolució de l'ensenyament!

En aquesta punyent i divertida continuació a la seva famosa xerrada del 2006, Sir Ken Robinson argumenta en favor d'un canvi radical des de les escoles estandarditzades cap a l'aprenentatge personalitzat, és a dir, creant les condicions on els talents naturals dels nens puguin desenvolupar-se.

Vaig estar aquí fa quatre anys,

i recordo que, llavors,

les xerrades no es penjaven a internet;

crec que les donaven als participants de TED dins d'una capsa,

una capsa de DVDs,

que desaven en una prestatgeria, on encara hi són ara.

(Rialles)

I de fet en Chris en va trucar

una setmana després que hagués fet la meva xerrada

i em va dir, "Començarem a penjar-les a internet.

Podem penjar-hi la teva?" I vaig dir, "És clar que sí."

I quatre anys després,

com deia, ha estat vista per quatre...

Bé, ha estat descarregada quatre milions de vegades.

Així que suposo que es podria multiplicar això per 20 o així

per obtenir el nombre de persones que l'han vist.

I com diu Chris, la gent té ganes

de veure més vídeos meus.

(Rialles)

(Aplaudiments)

... no ho creieu?

(Rialles)

Així que tot aquest esdeveniment ha estat una estratègia elaborada

perquè fes una altra xerrada, o sigui que aquí està.

(Rialles)

Al Gore va parlar

a la conferència de TED en la qual vaig parlar jo fa quatre anys

i va parlar sobre el canvi climàtic.

I vaig fer-hi esment

al final de la meva última xerrada.

Així que voldria continuar des d'allà mateix

perquè, francament, només vaig tenir 18 minuts.

Bé, com anava dient...

(Rialles)

La veritat és que té raó.

Vull dir, sí que hi ha una gran crisi climàtica, òbviament.

I crec que si la gent no s'ho creu, haurien de sortir una mica més.

(Rialles)

Però crec que encara hi ha una segona crisi climàtica,

que és tan severa com la primera,

que té el mateix origen,

i que hem d'abordar amb la mateixa urgència.

I amb això em refereixo a -

i direu, per cert, "Miri, ja estic bé així.

Ja tinc una crisi climàtica;

així que no en necessito una altra."

Però aquesta és una crisi, no de recursos naturals,

tot i que crec que això és veritat,

sinó una crisi de recursos humans.

Crec, fonamentalment,

com han dit diversos ponents durant aquests dies,

que fem un ús molt pobre

dels nostres talents.

Molta gent es passa tota la vida

sense saber quins són els seus talents,

o fins i tot, si en tenen algun.

He conegut tota mena de gent

que no creu que sigui bona en res.

De fet, d'alguna manera, ara divideixo el món en dos grups.

Jeremy Bentham, el gran filòsof utilitari,

un cop va desenvolupar aquest argument.

Va dir, "Hi ha dos tipus de persones al món,

els que divideixen el món en dos tipus

i els que no."

(Rialles)

Bé, doncs jo sí que ho faig.

(Rialles)

He conegut molts tipus de gent

que no disfruten amb el que fan.

Simplement es passen la vida

envellint.

No en treuen cap gran plaer del que fan.

Ho suporten, més que ho disfruten,

i nomès esperen el cap de setmana.

Però també he conegut gent

a qui els encanta el que fan

i no podrien imaginar-se fent una altra cosa.

Si els diguessis "No facis això mai més", es preguntarien de què els estàs parlant.

Perquè no és el que fan, és el que són. Diuen,

"Però això és el que jo sóc, saps?

Seria estúpid per mi deixar de fer això, perquè

connecta amb el meu jo més autèntic."

I això no li passa a prou gent.

De fet, al contrari, crec

que és veritablement una minoria de gent.

I crec que hi ha diverses

explicacions possibles per això.

I en un dels primers llocs

hi ha l'educació,

perquè l'educació, d'alguna manera,

separa a moltíssima gent

dels seus talents naturals.

I els recursos humans són com els recursos naturals;

molts cops són enterrats en la profunditat.

I has d'anar a buscar-los.

No estan allà disposats a la superfície.

Has de crear les circumstàncies perquè es manifestin.

I potser us penseu que

l'educació és la manera que això passi.

Però, massa sovint, no ho és.

Tots els sistemes d'educació del món

s'estan reformant en aquests moments.

I no n'hi ha prou.

La reforma ja no serveix,

perquè només tracta de millorar un model que no funciona.

I el que cal --

i aquesta paraula s'ha fet servir moltes vegades durant aquests darrers dies --

no és una evolució,

sinó una revolució en l'educació.

Això s'ha de transformar

en una altra cosa.

(Aplaudiments)

Un dels reptes reals

es innovar fonamentalment

en educació.

La innovació és difícil

perquè significa fer alguna cosa

que la gent no troba gaire fàcil de fer en la majoria dels casos.

Significa qüestionar coses que donem per fetes,

coses que creiem que són òbvies.

El gran problema per a una reforma

o transformació

és la tirania del sentit comú,

coses que la gent pensa,

"Bé, no és pot fer d'una altra manera perquè així és com es fa."

Vaig trobar fa poc una cita fantàstica d'Abraham Lincoln,

que vaig pensar que us agradaria que us cités en aquest moment.

(Rialles)

Això ho va dir el desembre de 1862

en la segona reunió anual del Congrés.

He de confessar que no en tinc ni idea del que estava passant en aquells moments.

No ensenyem Història Americana al Regne Unit.

(Rialles)

La suprimim i prou. Aquesta és la nostra política.

(Rialles)

Així que, sens dubte, alguna cosa fascinant estava succeïnt el desembre de 1862,

que els americans entre nosaltres

sabran.

Però va dir això:

"Els dogmes

del passat tranquil

són inadequats per al present tormentós.

Aquest moment

està ple de dificultats,

i ens hem d'alçar amb l'oportunitat."

M'encanta.

No alçar-nos contra ella, sinó alçar-nos amb ella.

"Com que el nostre cas és nou,

cal que pensem de manera diferent

i actuem de manera diferent.

Ens hem de desenlluernar

i llavors podrem salvar el nostre país."

M'encanta aquesta paraula, "desenlluernar".

Sabeu el que vol dir?

Que hi ha idees que a tots ens enlluernen,

que simplement donem per fet

com l'ordre natural de les coses, la manera com són.

I moltes de les nostres idees

han estat formades, no per enfrontar les circumstàncies d'aquest segle,

sinó per enfrontar les circumstàncies dels segles anteriors.

Però les nostres ments encara hi estan hipnotitzades.

I ens hem de desenlluernar d'algunes d'elles.

Ara, això és més fàcil dir-ho que fer-ho.

És molt difícil saber, per cert, què és el que dones per fet.

Precisament perquè ho dones per fet.

Així que deixeu-me que us pregunti una cosa que segurament doneu per feta.

Quants de vosaltres teniu més de 25 anys?

Això no és el que penso que doneu per fet.

Estic segur que ja us hi heu acostumat a això.

Hi ha algú aquí menor de 25?

Fantàstic. Ara, els majors de 25,

podríeu aixecar la mà si porteu un rellotge de pulsera?

Bé, en som uns quants, oi?

Pregunteu això mateix a una sala plena d'adolescents.

Els adolescents no porten rellotges de pulsera.

No vull dir que no puguin o que no els hi estigui permès,

simplement moltes vegades trien no fer-ho.

I la raó d'això és perquè nosaltres vam créixer

en una cultura predigital, els majors de 25.

I per nosaltres, si volem saber l'hora,

hem de portar alguna cosa que ens ho digui.

El jovent d'ara viu en un món digitalitzat,

i l'hora, per a ells, està a tot arreu.

No veuen cap raó per portar rellotge.

I, per cert, a nosaltres tampoc no ens cal,

simplement és que sempre ho hem fet, i ho seguim fent.

La meva filla mai porta rellotge, la meva filla Kate, que té 20 anys.

No hi veu el perquè.

Com diu ella, "És un aparell de funció única."

(Rialles)

"O sigui, que cutre no?"

I li dic, "No, no, també et diu el dia!"

(Rialles)

"Té moltes funcions."

Però, veieu, hi ha coses que ens enlluernen en l'educació.

Us posaré un parell d'exemples.

Un d'ells és l'idea de la linealitat,

que comença aquí, i vas per un camí,

i si ho fas tot bé, acabaràs

assentat per tota la vida.

Tothom que ha parlat a TED ens ha explicat implícitament,

o de vegades explícitament, una història ben diferent,

que la vida no és lineal, és orgànica.

Creem les nostres vides simbiòticament

mentre explorem els nostres talents

en relació a les circumstàncies que creen per a nosaltres.

Però, sabeu, ens hem obsessionat

amb aquesta narrativa lineal.

I probablement el cim de l'educació

és entrar a la universitat.

Crec que estem obsessionats amb portar la gent a la universitat,

a alguns tipus d'universitats

No vull dir que no s'hauria d'anar a la universitat, però no tothom necessita anar-hi,

i no tothom necessita anar-hi ara.

Potser hi aniran més tard, però no tot seguit.

Vaig estar a San Francisco fa un temps

firmant llibres.

Hi havia un home comprant un llibre, tenia 30 anys i escaig.

I li vaig dir, "A què es dedica vostè?"

I em va dir, "Sóc bomber."

I li vaig dir, "Quant de temps fa que és bomber?"

Em va dir, "Sempre, sempre he estat bomber."

I li vaig dir, "Bé, quan ho va decidir?"

Va dir, "De nen." Va dir, "De fet, era un problema per a mi a l'escola,

perquè a l'escola, tothom volia ser bomber,"

Va dir, "Però jo realment volia ser bomber."

I va dir, "A l'últim curs de l'institut,

els meus professors no s'ho prenien seriosament.

Hi havia un professor que no s'ho prenia seriosament.

Em va dir que estava llençant la meva vida

si això era tot el que escollia fer-ne,

que hauria d'anar a la universitat, i convertir-me en un professional,

que tenia un gran potencial,

i que estava malgastant el meu talent fent això."

I em va dir, "Va ser humiliant perquè

ho va dir davant de tota la classe, i em vaig sentir fatal.

Però era el que jo volia, i tan bon punt vaig deixar l'escola,

em vaig presentar al cos de bombers i m'hi van acceptar."

I va dir, "Sap vostè, estava pensant en aquell home just ara,

fa uns minuts mentre vostè parlava, en aquell professor,"

va dir "perquè fa sis mesos,

li vaig salvar la vida."

(Rialles)

Va dir, "Ell estava en un accident de cotxe,

i li'n vaig treure, li vaig fer un massatge cardíac,

i també vaig salvar la vida de la seva dona."

Em va dir, "Crec que ara té una millor opinió de mí."

(Rialles)

(Aplaudiments)

No sé, per a mi,

les comunitats humanes depenen d'una

diversitat de talents,

i no d'un únic concepte de capacitat.

I en el fons dels nostres reptes --

(Aplaudiments)

En el fons dels nostres reptes

està el redefinir el nostre sentit de la capacitat

i de la intel·ligència.

Aquesta història de la linealitat és un problema.

Quan vaig arribar a Los Angeles

fa uns nou anys,

em vaig trobar amb una declaració de principis,

molt benintencionada,

que deia, "La universitat comença a la llar d'infants."

Doncs no.

(Rialles)

Que no!

Si tinguéssim temps, em podria estendre sobre això, però no en tenim.

(Rialles)

La llar d'infants comença a la llar d'infants.

(Rialles)

Un amic meu un cop va dir,

"A veure, un nen de 3 anys no és mig nen de 6 anys."

(Rialles)

(Aplaudiments)

Tenen tres anys.

Però, com hem sentit en aquesta última sessió,

hi ha tanta competència ara per entrar a la llar d'infants,

per entrar a la llar d'infants correcta,

que la gent està sent entrevistada per això als tres anys.

Els nens asseguts davant de pissarres en blanc,

oi?, amb els seus currículums,

(Rialles)

fullejant-los i dient, "Com, i això és tot?"

(Rialles)

(Aplaudiments)

"Has estat per aquí 36 mesos, i això és tot?"

(Rialles)

"No has aconseguit res, coi.

I a més vas estar els primers 6 mesos mamant, pel que veig."

(Rialles)

Veieu, és una concepció ultratjant, però atrau a la gent.

L'altre tema gran és la conformitat.

Hem construit els nostres sistemes educatius

sobre el model del menjar ràpid.

Jamie Oliver ja va parlar d'això l'altre dia.

Sabeu que hi ha dos models d'assegurar-se la qualitat en el menjar.

Un és el menjar ràpid,

on tot està estandarditzat.

I l'altre són coses com els restaurants Zagat i Michelin,

on no hi ha res estandarditzat,

sinó que està personalitzat segons les circumstàncies locals.

I ens hem venut a un model d'educació de menjar ràpid.

Que està empobrint el nostre esperit i les nostres energies

tal com el menjar ràpid està debilitant el nostre cos físic.

(Aplaudiments)

Crec que hem de reconéixer un parell de coses.

Una és que el talent humà és tremendament divers.

Que la gent té aptituds molt diferents.

Vaig saber fa poc que

de nen em van donar una guitarra

més o menys a la mateixa edat que l'Eric Clapton va tenir la seva primera guitarra.

Bé, jo només dic que a l'Eric li va funcionar i ja està.

(Rialles)

D'alguna manera, a mi no.

No vaig poder fer funcionar allò

per molt sovint o molt fort que hi bufés.

Senzillament, no va funcionar.

Però això no ho és tot.

També hi ha la passió.

Ben sovint, la gent és bona en coses que realment no els importen gaire.

El que realment importa és la passió,

i allò que entusiasma el nostre esperit i la nostra energia.

I si fas el que t'agrada, el que se't dóna bé,

el temps pren un camí totalment diferent.

La meva dona fa poc que ha acabat una novel·la,

i crec que és un llibre fantàstic,

però desapareix durant hores i hores.

Ja ho sabeu això, si estàs fent una cosa que t'agrada,

una hora sembla cinc minuts.

Si estàs fent una cosa en què el teu esperit no vibra,

cinc minuts semblen una hora.

I la raó per la qual tanta gent està abandonant l'educació

és perquè no alimenta el seu esperit,

no alimenta la seva energia o la seva passió.

Així que crec que hem de canviar els paradigmes.

Hem d'anar del que és essencialment un model industrial d'educació,

un model de fabricació,

basat en la linealitat

la conformitat i l'homogeneització de la gent.

Hem d'anar cap a un model

més basat en els principis de l'agricultura.

Hem de reconéixer que el procés del creixement humà

no és un procés mecànic,

sinó que és un procés orgànic.

I no es pot predir el resultat del desenvolupament humà;

l'únic que es pot fer, com un pagès,

és crear les condicions sota les quals

començarà a florir.

Així, quan mirem de reformar l'educació i transformar-la,

no és com clonar un sistema.

N'hi han de fantàstics com el KIPPs, és un sistema genial.

Hi ha molts models molt bons.

Es tracta de personalitzar-lo a les teves circumstàncies,

i personalitzar l'educació

per a la gent que estàs ensenyant en aquest moment.

I crec que fer això

és la resposta pel futur

perquè no es tracta de definir una solució nova;

es tracta de crear un moviment en educació

en el qual la gent desenvolupi les seves pròpies solucions,

però amb un suport extern basat en un currículum personalitzat.

Ara, en aquesta sala,

hi ha gent que representa

recursos extraordinaris en els negocis,

en multimèdia, en l'internet.

Aquestes tecnonogies,

combinades amb l'extraordinari talent dels professors,

proporcionen una oportunitat per revolucionar l'educació.

I us animo a que us hi impliqueu

perquè és vital, no només per a nosaltres,

sinó pel futur dels nostres fills.

Però hem de fer el canvi des del model industrial

cap al model de l'agricultura,

on cada escola podrà florir demà.

Allà és on els nens experimenten la vida.

O a casa, si allà és on trien ser educats

amb les seves famílies o amics.

S'ha parlat molt de somnis

durant aquests dies.

I només m'agradaria, molt ràpidament --

em van emocionar molt les cançons de Natalie Merchant ahir a la nit,

recuperant poemes antics.

M'agradaria llegir-vos un poema ràpid, molt curt,

de W. B. Yeats, que potser coneixereu.

Va escriure això a la seva estimada,

Maud Gonne,

i es lamentava del fet que

no podia donar-li el que ell pensava que ella volia d'ell.

I diu, "Tinc una altra cosa, però potser no és per a tu."

Diu així:

"Si tingués les robes brodades del paradís,

guarnides d'or

i llum de plata,

Les robes blaus, tènues

i fosques

de la nit i de la llum i de la mitja llum,

estendria les robes sota els teus peus;

Però jo, pobre com sóc,

nomès tinc els meus somnis;

He estès els meus somnis sota els teus peus;

Camina suaument

perquè camines sobre els meus somnis."

I cada dia, a tot arreu,

els nostres fills estenen els seus somnis sota els nostres peus.

I hauríem de caminar molt suaument.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Moltes gràcies.