Chimamanda Adichie: El perill d'una sola història

Les nostres vides, les nostres cultures, es componen de moltes històries que se superposen. La escriptora Chimamanda Adichie ens explica la història de com va trobar la seva autèntica veu cultural - i ens adverteix que si escoltem una sola versió de la història d'una persona o d'un país, ens exposem a patir un greu malentès.

Jo explico històries

I els en voldria explicar algunes de personals

sobre el que anomeno "el perill d'una sola història"

Vaig créixer en un campus universitari a l'est de Nigèria

La mare diu que vaig començar a llegir quan tenia dos anys

tot i que jo diria que va ser més aviat als quatre.

Vaig ser una lectora precoç, i el que llegia era

literatura infantil anglesa i nord-americana

També vaig ser una escriptora precoç.

Quan vaig començar a escriure, als set anys,

contes a llapis, amb il·lustracions de colors,

que la meva pobra mare havia de llegir,

escrivia la mateixa mena d'històries que llegia.

Tots els meus personatges eren blancs amb ulls blaus,

que jugaven a la neu,

menjaven pomes

(Rialles)

i parlaven contínuament del clima:

que fantàstic que era que hagués sortit el sol.

(Rialles)

Això, malgrat viure a Nigèria i

no haver-ne sortit mai.

No teníem neu. Menjàvem mangos.

I mai parlàvem del clima,

perquè no era necessari.

Els meus personatges bevien molta cervesa de gingebre

perquè els personatges dels llibres que llegia,

bevien cervesa de gingebre.

Tant feia que jo no sabés què era la cervesa de gingebre.

(Rialles)

Molts anys després, vaig sentir un fort desig

de tastar-la;

però això ja és una altra història.

Crec que això ens demostra

com som de vulnerables i influenciables

davant d'una història,

especialment quan som infants.

Perquè jo només llegia llibres

en els quals els personatges eren estrangers,

estava convençuda que els llibres,

per naturalesa, havien de ser d'estrangers,

i explicar coses amb les quals

no em podia identificar.

Tot va canviar quan vaig descobrir els llibres africans.

No hi havia gaires llibres. I no eren

tan fàcils de trobar com ho eren els estrangers.

Però gràcies a autors com Chinua Achebe i Camara Laye

vaig fer un canvi de mentalitat pel que fa a

la literatura.

Em vaig adonar que gent com jo,

noies de pell color xocolata,

i de cabell rebel que no se'l podien recollir en una cua de cavall

també podien existir a la literatura.

Vaig començar a escriure sobre coses que reconeixia.

Ara, estimava aquells llibres americans i anglesos que solia llegir.

Havien agitat la meva imaginació. Havien obert mons nous davant els meus ulls.

Però la conseqüència no volguda

va ser que desconeixia que la gent com jo

també podia existir a la literatura.

Així que el descobriment dels autors africans

va evitar que seguís pensant que els llibres

només contaven una història.

La meva és una família nigeriana convencional, de classe mitjana.

El meu pare era professor,

la meva mare administradora

i teníem, com era costum,

personal domèstic que sovint venia dels pobles propers.

Quan vaig fer els vuit anys, va arribar a casa un nou ajudant,

se'n deia Fide.

L'única cosa que la mare ens en va explicar

va ser que la seva família era molt pobra.

La mare enviava a la seva família batates i arròs,

i la nostra roba vella.

I quan no m'acabava el sopar, la meva mare solia dir

"Menja! Què no ho saps que la família del Fide no té res per menjar?"

I jo sentia molta llàstima per la família del Fide.

Un dissabte vam anar de visita al seu poble,

la seva mare ens va mostrar un preciós cistell amb dibuixos,

de ràfia tintada, que havia fet el seu germà.

Estava astorada,

no m'havia passat pel cap que ningú de la seva família

fos capaç de fer res.

Només sabia que eren molt pobres

i per tant m'era impossible veure'ls

com res més que pobres.

La seva pobresa era l'única història que en tenia.

Uns anys després, vaig tornar a pensar en això quan vaig deixar Nigèria

per anar a la universitat als Estats Units

Tenia 19 anys.

La meva companya americana d'habitació estava impressionada amb mi.

Em va preguntar on havia aprés a parlar l'anglès tan bé,

i va quedar sorpresa quan li vaig dir que Nigèria

tenia l'anglès com a llengua oficial.

Em va preguntar si podia escoltar el que ella va anomenar la meva "música tribal,"

així que es va decebre enormement

quan li vaig posar la meva cinta de Mariah Carey.

(Rialles)

També va suposar que no sabia

utilitzar una estufa.

Em va impressionar que sentís llàstima per mi

fins i tot abans de veure'm.

A priori, pel fet de ser africana, em tractaria

amb una mena de proteccionisme, de llàstima ben intencionada.

La meva companya d'habitació tenia una sola història de l'Àfrica.

Una sola història de la catàstrofe.

En aquesta única història no hi tenien cabuda

africans similars a ella mateixa, de cap manera.

No tenien cabuda altres sentiments més complexos que la llàstima.

No hi havia la possibilitat que hi hagués una connexió entre iguals.

He de dir que abans d'anar als EUA no m'identificava

de manera conscient com a africana.

Però allà, sempre que es parlava de l'Àfrica, la gent em mirava.

No importava que jo no sabés res de llocs com Namíbia.

Però vaig abraçar aquesta nova identitat.

I ara penso en mi mateixa i m'identifico com a africana.

Tot i que encara m'irrita quan es fa referència a

l'Àfrica com a un país.

L'exemple més recent va tenir lloc fa dos dies en un vol, d'altra banda meravellós,

des de Lagos, en el qual

hi havia un anunci en el vol de Virgin

sobre les obres de caritat a l'"Índia, l'Àfrica i altres països".

(Rialles)

Així que després de passar uns anys als EUA com a africana,

vaig començar a entendre la reacció de la meva companya d'habitació cap a mi.

Si no hagués crescut a Nigèria, i si tot el que sabés de l'Àfrica

provingués d'imatges típiques,

jo també pensaria que l'Àfrica és un lloc de

bells paisatges, bells animals,

i gent incomprensible

que lluiten en guerres sense sentit, i que moren de pobresa i de la SIDA,

incapaços de parlar amb veu pròpia,

i que esperen que els salvin

uns estrangers blancs i amables.

Jo també veuria als africans de la mateixa manera que

veia la família del Fide quan era petita.

Crec que aquesta única història d'Àfrica ve, en darrer lloc, de la literatura occidental

I ara cito l'obra

d'un comerciant londinenc anomenat John Locke,

que va navegar cap a l'Àfrica oriental el 1561,

i feia un relat fascinant del viatge.

Després de referir-se als negres africans

com "bèsties que no tenen cases,"

escriu: "També són gent sense cap,

amb la boca i els ulls en el pit."

Ara ric cada cop que ho llegeixo

I no podem sinó admirar la imaginació de John Locke.

Però el que és important d'allò que va escriure és que

representa l'inici

de la tradició d'explicar històries africanes a Occident.

Una tradició de l'Àfrica subsahariana com a lloc de negativitat,

de diferències, de foscor,

de gent que, en paraules del meravellós poeta

Rudyard Kipling,

són "mig dimoni, mig infant."

I així, vaig començar a adonar-me que la meva companya americana d'habitació

havia d'haver vist i sentit, al llarg de la seva vida,

diferents versions

d'aquesta única història;

com la tenia un professor,

que un cop em va dir que la meva novel·la no era "autènticament africana."

Bé, estava disposada a considerar que hi havia unes quantes coses que no

funcionaven a la meva novel·la,

que fallava en alguns moments

Però no m'hauria imaginat que el que no funcionava era,

diguem-ne, l'autenticitat africana

De fet, no sabia que era allò de

l'autenticitat africana.

El professor em va dir que els meus personatges

s'assemblaven massa a ell,

un home educat de classe mitjana.

Els meus personatges conduïen cotxes,

no s'estaven morint de gana.

Per tant, no eren autènticament africans.

Tot i això, he d'afegir que jo mateixa també sóc culpable

de percebre una única història.

Fa uns anys vaig anar a Mèxic.

El clima polític als Estats Units aleshores era tens.

Hi havia debats sobre la immigració.

I com sovint passa a l'Amèrica del Nord,

immigració i mexicà eren termes sinònims.

Hi havia un nombre infinit d'històries sobre mexicans

que els descrivien com gent

que saquejaven el sistema sanitari,

que s'esmunyien per la frontera,

i un cop allà eren arrestats, aquesta mena de coses.

Recordo que estava fent un tomb el meu primer dia a Guadalajara,

observant com la gent anava a treballar,

com altres feien "tortillas" al mercat,

o fumaven o reien.

Recordo que al principi vaig sentir una lleugera sorpresa.

I després, em va envair la vergonya.

Vaig adonar-me que havia estat tan capficada per

la cobertura que els mitjans de comunicació feien dels mexicans

que s'havien convertit en una sola cosa en la meva ment,

l'immigrant abjecte.

Havia cregut en una única història dels mexicans.

i no podia estar més avergonyida de mi mateixa.

Així que aquesta és la manera com es crea una sola història.

es mostra un poble d'una sola manera,

com una sola cosa,

un cop i un altre,

fins que es converteixen en això.

És impossible parlar d'una sola història

sense parlar de poder.

Hi ha una paraula, una paraula Igbo,

que em fa pensar sobre això de

les estructures del poder, i és "nkali."

És una paraula que es traduiria com

"ser més gran que un altre."

Com els nostres mons econòmics i polítics,

les històries també es defineixen

pel principi de "nkali".

Com s'expliquen, qui les explica,

quan s'expliquen, quantes històries s'expliquen,

tot depèn en realitat del poder.

El poder és l'habilitat no tan sols d'explicar la història d'una altra persona,

sinó de fer-la la història definitiva d'aquella persona.

El poeta palestí Mourid Barghouti ha escrit

que si es vol desposseir un poble,

la manera més senzilla de fer-ho és explicant la seva història,

i començant amb, "en segon lloc."

Si comencem la història amb les fletxes dels natius americans,

i no amb l'arribada dels britànics,

tindrem una història completament diferent.

Si comencem la història

amb el fracàs de l'estat africà,

en comptes de amb la creació de les colònies de l'estat africà,

tindrem una història completament diferent.

Recentment vaig anar a parlar a una universitat

i un estudiant em va dir que era una

autèntica vergonya

que els homes nigerians fossin uns maltractadors

com ho era el pare de la meva novel·la.

I vaig dir-li que tot just havia acabat de llegir una novel·la

anomenada "American Psycho"--

(Rialles)

-- i que era una autèntica vergonya

que els joves americans fossin uns assassins en sèrie.

(Rialles)

(Aplaudiments)

Bé, està clar que ho vaig dir en un estat d'irritació.

(Rialles)

Mai m'hauria passat pel cap que el sol fet

de llegir una novel·la

en què un personatge fos un assassí en sèrie

el convertís en model de

tots els americans.

I això no és perquè sigui millor persona que aquell estudiant,

sinó a causa del poder econòmic i cultural d'Amèrica.

Jo havia sentit moltes històries d'Amèrica.

Havia llegit a Tyler, Updike i Steinbeck i Gaitskill.

No tenia una sola història d'Amèrica.

Fa uns anys, quan vaig saber que s'esperava dels escriptors que

haguessin tingut una infantesa infeliç

per tenir èxit,

vaig començar a pensar com em podia inventar

coses terribles que m'haguessin fet els meus pares.

(Rialles)

Però la veritat és que vaig tenir una infantesa realment feliç,

plena d'amor i alegria, en una família molt unida.

Però també vaig tenir avis que van morir en camps de refugiats.

La meva cosina Polle va morir per no rebre l'assistència mèdica necessària.

La meva amiga Okoloma va morir en un accident d'aviació

perquè els nostres camions de bombers no tenien aigua.

Vaig créixer sota la repressió de governs militars

que menystenien l'educació,

de manera que de vegades els meus pares no rebien els seus salaris.

Així doncs, de petita veia com la melmelada desapareixia de taula per l'esmorzar,

després la margarina,

el pa era massa car,

aleshores es va racionar la llet.

I per sobre d'aixó, una mena de por política generalitzada

envaïa les nostres vides.

Totes aquestes històries m'han fet qui sóc,

però insistir només en aquestes històries negatives

suposaria simplificar la meva experiència

i passar per alt les moltes històries

que m'han fet com sóc.

Una sola història crea estereotips.

I el problema dels estereotips

no és que no siguin veritat,

sinó que són incomplets.

Fan que una història es converteixi en l'única història.

No hi ha dubte que Àfrica és un continent de catàstrofes.

Hi ha algunes que són immenses, com les terribles violacions del Congo.

I d'altres depriments, com el fet que

hi hagi 5.000 persones per a cada vacant laboral a Nigèria.

Però hi ha altres històries que no parlen de catàstrofes.

I és molt important, és igual d'important, que se'n parli.

Sempre he pensat que és impossible

compenetrar-se amb un lloc o una persona

si no entens totes les històries d'aquell indret o d'aquella persona.

La conseqüència d'una sola història

és aquesta: roba als pobles la seva dignitat.

Fa difícil que se'ns reconegui que som iguals als altres.

Emfatitza les nostres diferències

més que no pas les nostres similituds.

Què hauria passat si abans del meu viatge a Mèxic

hagués fet un seguiment del debat sobre immigració des de les dues vessants,

la dels EUA i la mexicana?

Què hauria passat si la meva mare ens hagués dit que la família del Fide

era pobra i molt treballadora?

I si tinguéssim una cadena de televisió africana

que emetés diverses històries africanes arreu del món?

Allò que l'escriptor Chinua Achebe anomena

"un equilibri d'històries."

I si la meva companya d'habitació conegués el meu editor nigerià,

Mukts Bakaray?

un home extraordinari que va deixar la feina que tenia en un banc

per seguir els seus somnis i fundar una editorial?

Solia dir-se que els nigerians no llegien literatura,

Ell no hi estava d'acord, pensava

que les persones que podien llegir, ho farien

si tinguessin la literatura a l'abast i fos assequible.

Després que publiqués la meva primera novel·la

vaig anar a una cadena de televisió a Lagos per a una entrevista.

Una dona que treballava allà de missatgera se'm va acostar i em va dir:

"Realment m'ha agradat la seva novel·la. No m'ha agradat el final.

Ara ha d'escriure una seqüela i això és el que passarà..."

(Rialles)

Va continuar dient-me què hi havia d'escriure en la seqüela.

No només estava encantada, també estava commoguda,

estava davant una dona, una nigeriana més,

que se suposava que no eren lectors.

No només havia llegit el meu llibre, sinó que se l'havia fet seu

i se sentia obligada a dir-me

què hi havia d'escriure en la seqüela.

Així, què hauria passat si la meva companya d'habitació hagués conegut Fumi Onda,

una dona valenta que dirigeix un programa de televisió a Lagos,

i està determinada a explicar les històries que voldríem oblidar?

I si la meva companya d'habitació hagués sentit a parlar de la intervenció de cor

que es va fer a l'hospital de Lagos la setmana passada?

I si la meva companya d'habitació hagués conegut la música contemporània nigeriana?

Gent amb gran talent cantant en anglès i en pidgin,

i en igbo i yoruba i ijo,

mesclant influències que van de Jay-Z i Fela

a Bob Marley o fins als seus avis.

I si la meva companya d'habitació hagués sentit a parlar d'una advocada

que recentment va anar a judici a Nigèria

per qüestionar una llei ridícula

que exigia que les dones tinguessin el consentiment dels marits

per renovar els seus passaports?

I si la meva companya d'habitació hagués sentit a parlar de Nollywood,

ple de gent creativa que fan pel·lícules malgrat les grans dificultats tècniques?

Pel·lícules tan populars

que són el millor exemple

de nigerians que consumeixen el que ells produeixen.

I si la meva companya d'habitació conegués la meva meravellosa i ambiciosa perruquerra,

qui tot just acaba d'engegar el seu propi negoci d'extensions de cabell?

O sobre els milions de nigerians

que engeguen negocis i de vegades fracassen,

però segueixen nodrint la seva ambició?

Cada cop que sóc a casa m'enfronto amb

els temes que irriten a la majoria dels nigerians:

les infraestructures deficients, el govern deficient.

Però també amb la resiliència increïble d'un poble que

lluita malgrat el govern,

i no per causa d'ell.

Faig tallers d'escriptura a Lagos cada estiu.

I és sorprenent la quantitat de gent que hi participa,

la quantitat de gent àvida d'escriure,

d'explicar històries.

El meu editor nigerià i jo tot just hem engegat un fons sense ànim de lucre,

que s'anomena Fons Farafina

I somiem construir biblioteques

i remodelar les biblioteques que ja tenim,

i dotar de llibres les escoles públiques,

que no tenen res a les seves biblioteques,

i també d'organitzar un munt de tallers

de lectura i escriptura,

per a tots aquells que volen explicar les nostres històries.

Les històries importen.

Moltes històries importen.

Les històries s'han fet servir per calumniar,

Però les històries també es poden utilitzar per donar poder, i per humanitzar.

Les històries poden trencar la dignitat de la gent.

Però també poden reparar la dignitat trencada.

La escriptora americana Alice Walker va escriure això

sobre la seva família del sud

que s'havien traslladat cap el nord.

Els va mostrar un llibre sobre

la vida que havien deixat en marxar del sud.

"Van seure al meu voltant, i cadascú llegia el llibre,

mentre m'escoltaven llegir-lo alhora, i vam recuperar una mena de paradís."

M'agradaria acabar amb aquest pensament:

I és que quan rebutgem una sola història,

quan ens adonem que mai no hi ha una sola història,

d'enlloc,

recuperem una mena de paradís.

Gràcies.

(Aplaudiments)