Jan Chipchase sobre els nostres telèfons mòbils

L'investigador de Nokia Jan Chipchase fa recerca sobre com interactuem amb la tecnologia. Això l'ha portat des dels pobles de Uganda a l'interior de les nostres butxaques. Ha fet uns descobriments inesperats al llarg d'aquest camí.

Visc i treballo a Tòquio, Japó.

I la meva especialitat és la recerca sobre el comportamanet humà,

i aplicar el que aprenem per pensar en el futur de diferents maneres

i dissenyar per aquest futur.

I, per a ser sincer, porto set anys fent això,

i no tinc ni idea de què ens depara el futur.

Però tinc una idea bastant bona

de com es comportarà la gent quan arribi allà.

Aquesta és la meva oficina. Afora.

No està en un laboratori,

i cada cop més està a llocs com Índia, Xina, Brasil, Àfrica.

Vivim en un planeta de 6,3 mil milions de persones.

Prop de tres milers de milions a finals d'aquest any

tindran connectivitat mòbil.

I prendrà un parell més d'anys en connectar els propers mil milions després d'això

I parlo d'això perquè

si volem dissenyar per aquest futur,

hem d'esbrinar què volen aquestes persones.

I això, és, més o menys, el que veig a la meva feina

i la feina del nostre equip.

La nostra recerca sovint comença amb una pregunta molt senzilla.

Per donar-vos un exemple: Què portes amb tu?

Si penses en tot el que tens a la teva vida, que et pertany,

quan surts per la porta,

què és el que portaries amb tu?

Quan mires al voltant teu, què decideixes?

De totes aquestes coses, quines carregues?

Quines són les que utilitzes en realitat?

Això és el que ens interessa,

perquè el process de decisió conscient i subconscient

implica que les coses que portes i que acabes utilitzant,

tenen algún tipus de valor espiritual, emocional o funcional.

I per dir-ho ben clar,

oi que hi ha gent disposada a pagar per allò que té valor?

Porto al voltant de cinc anys de recerca

estudiant què porta la gent.

Miro dintre de les bosses de les persones. Miro dintre de les seves butxaques, de les bosses.

Vaig a casa seva, i això ho fem arreu del món,

i els seguim per la seva ciutat amb càmeres de vídeo.

és com perseguir-los però amb permís.

I fent tot això, i per tornar a la pregunta original:

Què carrega la gent?

I resulta que la gente carrega massa coses.

Val. Això està bé.

Però si preguntes a la gent quines són les tres coses més importants que carreguen,

a través les cultures i el gèneres i els contextos,

la majoria de gent respondrà: les claus, diners,

i si en tenen, un telèfon mòbil.

Jo no dic que sigui una cosa bona, però és una cosa, o no?

Vull dir, no us podria treure els telèfons si volgués.

Probablement us tirarieu a sobre meu.

Val, potser sembla obvi

per algú que treballa en una empresa de telèfons mòbils preguntar.

Però en realitat la pregunta és: per què? No?

Per què aquestes coses són tant importants a les nostres vides?

I arribes a la conclusió que és per supervivència,

surpervivència per nosaltres i pels nostres estimats.

Les claus donen accés al calor d'una llar,

també al transport, sobretot cada cop més als Estats Units.

Els diners ens permeten comprar menjar, suport,

entre d'altres usos.

I resulta que el telèfon mòbil és una gran eina de recuperació.

Una mica com la jerarquia de les necessitats de Maslow,

els tres objectes són molt bons per sostenir

els nivells més baixos de la jerarquia de les necessitats de Maslow.

Això, i un altre munt de coses,

però són bones per això.

I, en concret, és la capacitat del telèfon mòbil

de permetre a la gent trascendir en espai i temps.

I el que vull dir amb això és,

que pots transcendir l'espai amb una sola trucada, veritat?

I que pots trascendir el temps enviant un missatge quan et convingui més,

i un altre persona rebre'l quan li convingui més.

I sembla ser que això és apreciat universalment,

i és per això que tenim tres bilions de persones connectades.

I que valoren la connectivitat.

Però de fet, pots fet aquest tipus de coses amb l'ordinador.

I ho pots fer a les cabines de telèfon.

I el telèfon mòbil, a més de personal,

et dona un nivell de privacitat que el fa molt convenient.

No necessites demanar permís a ningú,

pots tirar endavant i fer-ho, no?

Però, per tal que aquestes coses ens ajudin a sobreviure,

les hem de carregar.

I això és bastant important, ens oblidem.

Som humans, és el que fem. És una de les nostres característiques.

Jo diria que una característica molt maca.

Oblidem, però tambén sóm molt adaptables,

i ens adaptem a les situacions que ens envolten bastant bé.

Per tant tenim aquestes estrategies per fer-nos recordar,

i una d'elles va ser esmentada ahir.

I és bastant simple, el punt de reflexió.

I és en aquest moment quan ja no tens espai,

i et gires, i sovint busques a les teves butxaques.

Cada dona que guarda coses a les seves bosses, toca les butxaques.

I et gires i mires a l'espai,

i algunes persones parlan en veu alta.

I quasi tothom ho fa en un moment donat.

La propera cosa és que la majoria de vosaltres, si teniu una vida familiar estable,

el que vull dir és que no viatges tot el temps i estas sempre en hotels,

però moltes pesones tenen el que diem un centre de gravetat.

I un centre de gravetat és on guardes aquests objectes.

I aquestes coses no es queden al centre de gravetat,

però amb el temps, graviten allà.

És on esperes trobar coses.

De fet, quan et gires,

i busques dintre de la casa,

i busques aquestes coses,

és on mires primer, no?

Llavors, quan vam fer aquesta investigació,

vam trobar que el 100% juraven que mai

oblidarien res, mai més.

I això és, bastant simple no tenir res a recordar.

(Riure)

Ara sona com això que trobes a les galetes xineses de la fortuna, oi?

Però en realitat té a veure amb l'art de la delegació.

I des de la perspectiva del disseny,

es tracta d'entendre què pots delegar a la tecnologia

i què pots delegar a altres persones.

I succeeix que, delegar, si vols,

pot ser la solució de gairebé tot,

excepte les funcions corporals, anar al lavabo.

No pots demanar a ningú que ho faci per tu.

I apart de coses com l'oci,

no pagaries a ningú per anar al cine i passar-ho bé en el teu lloc.

O al menys de moment.

Potser en el futur es podrà fer.

Us donaré un example de pràctica de delegació.

Probablement la cosa que més m'ha apassionat

és la investigació que he fet sobre l'analfabetisme

i com es comuniquen les persones analfabetes.

Un estimat de la ONU del 2004 diu que

hi ha al menys 800 milions de persones que no poden llegir ni escriure, arreu del món.

Hem fet molta recerca.

I una de les coses que cercavem és que

si no pots llegir ni escriure,

si et vols comunicar a través de la distància,

necessites poder identificar a la persona

amb la qual vols comunicar-te.

Pot ser un número de telèfon, pot ser una direcció de correu electrònic,

una adreça postal.

Pregunta fàcil, si no pots llegir ni escriure,

com gestiones la teva informació de contacte?

I és un fet que hi ha milions de persones que ho fan.

Des de la perspectiva del disseny, no acabem d'entendre com s'ho fan,

i això és només un petit exemple

del tipus d'investigació que estem fent.

Resulta que els analfabets són mestres en l'art de delegar.

Ells deleguen aquesta part del proces a altra gent,

allò que ells no poden fer.

Us donaré un altre example de delegació.

Aquest és més sofisticat,

d'un estudi que vam fer a Uganda

sobre gent que comparteix els seus aparells i com els fan servir.

Sente és una paraula que a Uganda vol dir diners.

I té un altre sentit, que és enviar diners per temps en antena, em seguiu?

I funciona de la manera següent.

Per exemple, June, tu ets a un poblat.

Jo sóc a Kampala i sóc el que guanya diners.

Vull enviar diners i funciona així.

Al teu poblat, hi ha una person que té un telèfon

i és l'operador del locutori.

I és bastant probable que tingui un telèfon mòbil simple en aquest locutori.

Aleshores, el que faig és que compro una tarja de prepagament

I en comptes d'utilizar els diners en el meu propi telèfon,

truco a l'operari del poblat.

I els llegeixo aquest número i el fan servir per recarregar el seu propi telèfon.

Així que recarreguen el valor des de Kampala,

i ara està sent recarregat al poblat.

Prens d'un 10 a un 20 % de comissió, i aleshores tú,

l'operador del locutori pren la seva comissió del 10 o 20%

i et retorna el que sobra en efectiu.

Aprenem dues coses d'això.

La primera és que qualsevol persona que té accés a un mòbil,

qualsevol que té un telèfon mòbil,

l'està transformant en un caixer automàtic.

Porta serveis rudimentaris als llocs

on no hi ha una insfrastuctura bancària.

I inclús si ténen accés a la infrastructura bancària,

no serien necessariament considerats uns clients viables,

perquè no ténen els diners suficients per tenir comptes bancàries.

Hi ha una altra cosa que m' agrada d' això.

I és que, malgrat tots els recursos dels que disposo,

i malgrat tota l'aparent sofisticació

sé que mai podria haver dissenyat una cosa tant elegant

i en total connexió amb les condicions locals com això. D'acord?

I sí, tenim coses com el banc Grameen i el micro-crèdit.

Però la diferència entre això i allò

és que no hi ha una autoritat central tractant de control.lar això.

Això és senzillament innovació del carrer.

I així resulta que el carrer és una font que no s'acaba mai,

una inspiració per nosaltres.

I d'acord, si trenques una d'aquestes coses aquí, les tornes a l'operadora.

Et donaran una de nova.

I te'n donaran tres si vols, d'acord?

Vull dir, això de compra tres i et donem una gratis. Aquest tipus de coses.

Si vas pels carrers de l'Índia o Xina, veuràs aquest tipus de coses.

I aquí és on treuen aquestes coses que trenques,

que després arreglen i posen en circulació de nou.

Això és d'un taller a Jilin City, a Xina,

i veus gent desmuntant un telèfon

i tornant-lo a muntar.

Fan manuals d'enginyeria inversa.

És el tipus de manual del hacker,

escrit en xinès i anglès.

També els escriuen en hindi.

Et pots subscriure.

Hi ha instituts d'entrenament on posen a barallar a la gent

perquè arreglin aquest tipus de coses.

Però el que m'agrada d'això

és que arriba a algú del carrer amb una surperfície plana i petita

un tornavís, un raspall de dents per netejar els capçalls de contacte

perquè s'omplen de pols, i el coneixement.

Tot té a veure amb les xarxes socials del coneixement, que està flotant al voltant.

I m'agrada això perquè desafia com dissenyem les coses,

com construim coses i com les distribuim potencialment.

És un desafiament a les normes.

D'acord, per a mi, els carrers porten a moltes preguntes.

Com per exemple, aquest Viagra que vaig comprar a una sex shop d'un carreró de Xina.

I Xina és un país on et trobes amb moltes imitacions.

I ara us preguntareu: el vas probar?

Bé, no respondré a això.

Però miro a quelcom com això i considero les implicacions

de confiança en el procés de compra,

i mirem això i pensem: bé i com s'aplica

per example, al disseny de

al disseny de serveis en línea, serveis futurs en aquests mercats?

Això són uns calçotets de

(Riures)

del Tíbet.

I quan miro a quelcom com això, de veritat, dius

a qui se li ocurreix dissenyar una calçotets amb butxaca, oi?

I quan miro coses com aquests em faig la pregunta

si hem de buscar la funcionalitat en coses com aquesta,

i redistribuir-la pel cos

en una mena de xarxa personal,

com prioritzaires on poses les coses?

Val, això és bastant trivial, però en realitat les lliçons que podem extreure

es poden aplicar a les xarxes personals.

I això que veieu són un parell de números de telèfon

anotats des d'una barraca de la Uganda rural.

No té números de les coses, té números de telèfon.

Així que què significa quan la identitat de la gent és mòbil?

Quan la identitat de tres mil milions de persones és mòbil i no fixa?

La vostra noció d'identitat ja deu estar desfasada, oi

per aquests tres mil milions de persones extra.

Així és como està canviant.

I després vaig a aquesta imatge, amb la qual he començat.

Això és...de Delhi.

És d'un estudi que vam fer sobre l'analfabetisme,

i és un paio en una teteria.

Podeu veure como serveixen el te de fons.

Ell és un treballador de teteria super pobre,

de les castes més baixes de la societat.

I té, d'alguna manera, l'apreci

dels valors de LiveStrong.

I no són necessariament els mateixos valors,

però alguns valors de LiveStrong

que fan que els vagin a comprar

i els mostrin.

Per mi, això personifica d'alguna manera aquest món connectat,

on tot està entrellaçat i els punts són...

es tracta d'enllaçar els punts.

El títol d'aquesta presentació és "connexions i conseqüències"

i és en realitat el resum de cinc any tractant de desxifrar

què passarà quan tothom al planeta

tingui l'habilitat de transcendir en espai i temps

d'una manera personal i convenient, d'acord?

Quan tothom estigui connectat.

Hi ha quatre coses.

La primera és la immediatesa de les idees,

la velocitat amb la qual circulen les idees.

Sé que TED tracta grans idees,

però en realitat el punt de referència d'una gran idea està canviant.

Si vols una gran idea, has de pensar en tothom que viu a aquest planeta,

això és primordial.

La segona cosa és la immediatesa dels objectes.

I al que em refereixo és que quan més petits

la funcionalitat a la que tens accés a través d'ells és més gran,

coses com la banca, la identitat,

aquestes coses d'una manera senzilla es mouen ràpidament al voltant del món.

I també la velocitat d'adopció de les coses

és molt més gran

d'una manera que no podem ni concebir,

quan ho portes a 6,3 mil milions de persones

i el creixement de la població mundial.

El següent és que no importa com dissenyem coses,

com cuidadosament dissenyem coses,

el carrer les agafarà i tractarà d'innovar,

per adaptar-les a les necessitats de base.

L'habilitat de transcendir espai i temps, per exemple.

I innovarà de maneres que no podem preveure.

De maneres que, malgrat els nostres recursos ho poden fer millor que nosaltres.

Així és como ho veig.

I si som llestos, hem de mirar al que està passant,

i tractar de desxifrar una manera d'informar i infondre

tan el que dissenyem com com ho dissenyem.

I l'última cosa és, la direcció de la conversa.

Amb altres tres mil milions de persones connectades,

tothom vol participar de la conversa.

I crec que la nostra pertinència i la pertinència de TED

es tracta d'entendre això i aprendre a escoltar, senzillament.

Hem d'aprendre a escoltar.

Moltíssimes gràcies.

(Aplaudiments)