Per què importa la privacitat Por què importa la privacitat

Existeix un gènere de videos al Youtube

dedicat exclusivament a la experiència que

estic segur tothom en aquesta sala ha tingut.

Implica a un individu que,

pensant-se que està sol,

mostra algun tipus de comportament expressiu —

cantar esbojarradament, dansar aleatòriament,

una lleu activitat sexual —

per llavors descobrir que, de fet, no està sol,

que hi ha una persona mirant i expectant,

i aquest descobriment fa que

aturin immediatament el que feien,

aterrats.

El sentit de la vergonya i la humiliació

a la seva cara és palpable.

És el sentit de,

"Això és una cosa que estic disposat a fer

només si no hi ha ningú mirant."

Aquest és el punt crucial de la feina

en la qual m'he estat concentrant

particularment en els últims 16 mesos,

la qüestió de per què la privacitat

és important, una questió que ha sorgit

en el context d'un debat global,

activat per les revelacions de l'Ed Snowden

de que els EUA i els seus socis,

a esquenes del món sencer,

han convertit l'Internet,

que va ser proclamat com a una eina

d'alliberament i democratització
sense precedents,

en una zona de vigilància massiva

indiscriminada, sense precedents.

Hi ha un sentiment molt comú

que sorgeix d'aquest debat,

fins i tot entre la gent que no es sent

còmode amb la vigilància massiva, que és

que no existeix un perill real

causat per aquesta invasió a gran escala

perquè només les persones
que fan coses dolentes

tenen alguna raó per voler amagar

i per preocupar-se de la seva privacitat.

Aquesta visió del món es basa
implícitament

en la proposició de que hi ha dos tipus
de persones al món,

gent bona i gent dolenta.

La gent dolenta és aquella que planeja
atemptats terroristes

o comet actes criminals violents

i que per això tenen raons per
voler amagar el que estàn fent,

tenen raons per preocupar-se de la
seva privacitat.

I per el contrari, la gent bona

són gent que va a la feina,

arriba a casa, educa els seus fills,
mira la tele.

Fan servir internet no per tramar
atacs bomba

sinó per llegir les notícies o
intercanviar receptes

o planejar la Lliga infantil
dels seus fills,

i aquesta gent no fa res de dolent

i llavors no tenen res per amagar

ni cap raó per tenir por

a la monitorització del govern.

La gent que de fet està dient tot això

estàn cometent l'acte extrem

d'auto-despreciar-se.

El que realment estàn dient és,

"He decidit convertir-me

en una persona tant inocua i inofensiva

i sense cap interès que ja no tinc por

a que el govern sàpiga el que estic fent."

Aquesta mentalitat va trobar el que

jo crec és l'expressió més pura

en una entrevista del 2009 amb

el Director Executiu de Google,
Eric Schmidt, qui,

quan li van preguntar sobre les diferents
maneres

en què la seva companyia
invadeix la privacitat

de centenars de persones arreu del món,

va dir això: Ell va dir,

"Si estàs fent alguna cosa que

no vols que l'altra gent sàpiga,

potser és que no l'hauries d'estar fent
en primer lloc."

Ara, hi ha moltes coses a dir sobre

aquesta mentalitat,

la primera és que la gent que diu això,

que diu que la privacitat no és
realment important,

ni ells s'ho creuen,

i la manera per saber que
ni ells s'ho creuen

és que mentre diuen amb paraules
que la privacitat no importa,

amb les seves accions, fan un seguit
de passos

per salvaguardar la seva privacitat.

Posen contrasenyes
al seu correu electrònic

i a les seves xarxes socials,

posen llisquets a la seva habitació

i als lavabos,

tots els passos dissenyats
per prevenir a l'altra gent

d'entrar el que consideren
el seu regne privat

i de saber el que no volen
que l'altra gent sàpiga.

Aquest mateix Eric Schmidt, el Director
Executiu de Google,

va ordenar als seus treballadors a Google

que deixessin de parlar amb la
revista

digital online CNET

després de que CNET publiqués un article

ple d'informació personal i privada

de l'Eric Schmidt,

que van obtenir exclusivament
a través de buscar al Google

i fent servir altres productes de Google.
(Rialles)

Aquesta mateixa divisió es pot veure

amb el Director Executiu de Facebook,
Mark Zuckerberg,

qui en una entrevista infame del 2010

va pronunciar que la privacitat ja no és

una "norma social".

L'any passat, Mark Zuckerberg i la
seva nova esposa

van comprar no només la seva casa

sinó les altres quatre cases adjacents
a Palo Alto

per un total de 30 milions de dòlars

per tal d'assegurar-se que disfrutarien
d'una zona de privacitat

que previngués a l'altra gent de controlar

el que fan en la seva vida personal.

Durant els últims 16 mesos, mentre he
debatut aquest tema arreu del món

cada vegada que algú m'ha dit,

"No em preocupen les invasions

de privacitat perquè no tinc res
a amagar."

Sempre els dic la mateixa cosa.

Em trec un bolígraf, escric
la meva adreça electrònica.

I els dic, "Aquí tens el meu e-mail.

El que vull que facis a l'arribar a casa

és que m'enviïs les contrasenyes

de totes les teves adreçes de
correu electrònic,

no només la maca i respectable
que tens a la feina,

sinó de totes,

perquè vull poder escrutinitzar

el que fas quan estàs online,

llegir el que vulgui llegir i
publicar el que trobi interessant.

Després de tot, si no ets
una mala persona,

si no fas res mal fet,

no hauries de tenir res a amagar."

Ni una sola persona ha accedit a la oferta.

Jo miro i — (Aplaudiment)

Jo miro aquell e-mail regularment.

És un lloc molt desolat.

I hi ha una raó per això,

i és que nosaltres
com a éssers humans,

fins i tot aquells de nosaltres
que en paraules

neguen la importància de la
nostra privacitat,

entenem de manera instintiva

la profunda importància d'aquesta.

És cert que com a éssers humans,
som animals socials,

que vol dir que tenim necessitat
que l'altra gent

sàpiga el que estem fent i
pensant,

i per això publiquem informació
nostra online voluntàriament.

Però igual d'essencial com és el
que significa

ser un ésser humà lliure i realitzat

ho és el tenir un lloc on podem anar

i ser lliures dels ulls crítics de l'altra gent.

Hi ha una raó de perquè busquem això,

i la raó és que tots nosaltres —

no només els terroristes i criminals,
tots nosaltres —

tenim coses a amagar.

Hi ha molts tipus de coses que fem i pensem

que estem disposats a explicar
al nostre metge

o al nostre abogat o psicòleg o company

o al nostre millor amic, però que
ens mortificaria

si la resta del món ho sabés.

Cada dia jutgem quines són

les coses que fem i que diem i que estem

disposats a que l'altra gent sàpiga,

i les coses que diem i fem

que no volem que ningú se'n assabenti.

La gent pot fàcilment insistir amb paraules

que no donen valor a la seva privacitat,

però les seves accions neguen l'autenticitat
d'aquesta creença.

Hi ha una raó per la qual la privacitat
és tan ansiada

de manera universal i instintiva.

No és només un moviment reflex

com respirar o beure aigua.

La raó és que quan estem en un estat

on podem ser monitoritzats,
on podem ser observats,

el nostre comportament canvia
dramàticament.

El ventall d'opcions de comportament
que considerem

quan pensem que estem sent observats

es redueix severament.

Aquest és un fet de la naturalesa humana

que ha estat reconegut en ciències socials

i en literatura, i en religió,

i en la majoria de camps de disciplina.

Hi ha dotzenes d'estudis psicològics

que proven que quan algú sap

que el poden estar observant,

el comportament que presenten

és molt més conformista i obedient.

La vergonya humana és un motivador
molt poderós,

així com ho és el desitg d'evitar-la,

i aquesta és la raó per la qual
la gent,

quan estan en un estat
on els vigilen, fan decisions

que no és basen en ells mateixos

sinó en les expectatives

que els altres tenen d'ells

o els mandats de la ortodòxia social.

Aquest coneixement va ser explotat
de manera més poderosa

amb finalitats pragmàtiques per al filòsof
del segle 18 Jeremy Bentham,

qui es va proposar resoldre
un problema important

que va sorgir a l'era industrial,

on, per primera vegada, les institucions

s'havien fet tan grans i centralitzades

que ja no eren capaces de controlar

i no podien controlar a cada un
dels seus membres,

i la solució que va visionar

va ser un disseny arquitectònic

fet originalment per a les presons

que va anomenar el "panopticon",

el principal atribut del qual
era la construcció

d'una torre enorme al
centre de la institució

on qui fos que controlés la institució

podia en qualsevol moment observar
a qualsevol près,

tot i que no els podien observar
a tots a la vegada.

I el punt crucial d'aquest disseny

era que els presos no podien

veure dins el "panopticon",
dins la torre,

així que mai sabien

si eren o quan eren observats.

I el que el va emocionar tant
sobre aquest descobriment

va ser que això volia dir que els presoners

havien d'assumir que eren observats

en tot moment,

i aquest fet seria el millor
per a fer complir

per a l'obediència i la comformitat.

El filòsof francès del segle 20
Michel Foucault

va adonar-se que aquest model
podia ser utilitzat

no només a les presons
sinó a totes les institucions

que busquen controlar el comportament humà:

escoles, hospitals, fàbriques, llocs de treball.

I el que va dir va ser
que aquesta mentalitat

aquesta infraestructura
descoberta per Bentham,

era l'element clau del control social

per a societats occidentals modernes,

les quals ja no necessiten

les armes públiques de la tirania —

castigar o empresonar
o matar els dissidents,

o legalment obligar a la lleialtat
a un determinat partit —

perquè la vigilància massiva crea

una presó a la ment

que és molt més sutil

tot i ser un mitjà més efectiu

per a fomentar el comformisme
amb normes socials

o amb ortodòxia social,

molt més efectiu

que amb la força bruta.

Una peça literària icona
sobre la vigilància

i la privacitat és la novel·la "1984"
de George Orwell,

la qual tots aprenem a l'escola, i
això fa que ja quasi sigui un clixé.

De fet, cada vegada que la
nombres en un debat sobre vigilància,

la gent la refusa instantàniament

com a inaplicable, i el que diuen és,

"OH, però a "1984", hi havia
monitors a casa de la gent,

els estaven observant a cada moment,

i això no té res a veure amb l'estat
de vigilància que tenim al davant."

Aquest és un malentès fundamental

dels advertiments que Orwell
va promulgar a "1984".

L'avís que estava publicant

era sobre un estat de vigilància

no que monitoritzava a
tothom en tot moment

sinó on la gent eren conscients que podien

ser monitoritzats en qualsevol moment.

Així és com el narrador
d'Orwell, Winston Smith,

descrivia el sistema de vigilància

en que s'encaraven:

"No hi havia manera, és clar, de saber

si estaves éssent observat en cap moment."

I després diu,

"De qualsevol manera,
ells podien enxufar-se al teu cable

quan volguéssin.

Havies de viure, vivies,

de l'hàbit que es tornà instint,

assumint que cada so que feies

era escoltat i excepte en la foscor

cada moviment escrutinitzat."

Les religions abrahàmiques
proposen de manera similar

que hi ha una autoritat invisible,
que ho sap tot

qui, com que és omniscient,

sempre observa tot el que fas,

el que vol dir que mai tens
un moment privat,

el mètode definitiu

per a la obediència dels seus preceptes.

El que totes aquestes peces reconeixen

de manera que sembla dispar,
la conclusió a la que totes arriben,

és que una societat on la gent

pot ser monitoritzada en tot moment

és una societat que cria comformitat,

i obediència i submissió,

i és per això que cada tirà,

tan el més sutil com el més públic,

ansia aquest sistema.

De manera inversa, i encara més important,

és un regne de privacitat,

l'abilitat d'anar a un lloc on podem pensar,

i raonar, i interactuar, i parlar

sense els ulls crítics dels
altres sobre nostre,

on la creativitat i l'exploració

i la disconformitat
residedeixen exclusivament,

i aquesta és la raó per la qual,

quan permetem que una societat existeixi

en la que som subjectes
de monitorització constant,

estem permetent que l'essència
de la llibertat humana

quedi severament esguerrada.

L'últim punt que vull observar
sobre aquest tipus de mentalitat,

la idea de que només la
gent que fa algo dolent

té coses a amagar i per això
té raons per preocupar-se de la privacitat,

és que arrela dos missatges
molt destructius,

dues lliçons destructives,

la primera és que

les úniques persones que
es preocupen per la privacitat,

les úniques persones
que buscaràn privacitat

són per definició mala gent.

Hauríem de tenir moltes raons per evitar

aquesta conclusió,

la més important és que quan dius,

"algú que està fent coses dolentes,"

segurament et refereicxes a coses
com planejar un atac terrorista

o actuar d'una manera criminal i violenta,

una concepció molt més reduïda

de la que la gent que
exerceix poder vol dir

quan diuen "fent coses dolentes."

Per a ells, "fent coses dolentes"
normalment vol dir

fent alguna cosa que representa
reptes significatius

a l'exercisi del nostre propi poder.

L'altre lliçó destructiva

i, jo crec, encara més insidiosa

que resulta d'acceptar aquesta mentalitat

és que hi ha una ganga implícita

que la gent que accepta
aquesta mentalitat ha acceptat,

i la ganga és aquesta:

Si estàs disposat a tornar-te

suficientment inofensiu,

suficientment poc amenaçador

a aquells que exerceixen poder polític,

llavors i només llavors pots ser lliure

dels perills de la vigilància.

És només aquells que són dissidents,

els que desafien el poder,

els que tenen alguna cosa
per preocupar-se.

Hi ha moltes raons per la qual hauríem
de voler evitar aquesta lliçó també.

Pot ser que siguis algú qui, ara mateix,

no vol involucrar-se en
aquest comportament,

però en algun moment
futur potser ho faràs.

Fins i tot si ets algú que decideix

que mai vols involucrar-t'hi,

el fet de que hi ha altra gent

que està disposada i
és capaç de resistir

i de ser un adversari a aquells en poder —

dissidents i periodistes

i activistes i molts altres —

és una cosa que ens aporta
un bé col·lectiu

que hauríem de voler preservar.

Igualment de crítica és que la mesura

de quanta llibertat una societat té

és, no com tracta als seus ciutadans bons

obedients, i complidors,

sinó com tracta als dissidents

i aquells qui resisteixen la ortodòxia.

Però la raó més important

és que un sistema de vigilància en massa

suprimeix la nostra llibertat
de moltes maneres.

Col·loca en una zona prohibida

a molts tipus de comportaments

sense que ens adonem que això passa.

La renombrada activista
social Rosa Luxemburg

va dir una vegada, "Ell qui no es mou

no s'adona de les seves cadenes."

Podem provar i deixar les cadenes

de la vigilància en massa
invisible o indetectable,

però les limitacions que ens imposa

no esdevenen menys potents.

Moltíssimes gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Bruno Giussani: Glenn, moltes gràcies.

El casés ben convincent, ho he d'admetre,

però el vull retornar

als últims 16 mesos i a l'Edward Snowden

per fer-te algunes preguntes,
si no et fa res.

La primera és una de personal.

Tots hem llegit sobre la
detenció del teu company,

David Miranda a Londres,
i altres dificultats,

però suposo que

parlant de compromisos i riscs personals,

la pressió que tens a
sobre no es tan fàcil

enfrontar-se a les organitzacions
més grans i soberanes del món.

Parla'ns una mica sobre això.

Glenn Greenwald: Saps, jo crec que
una de les coses que passa

és que el coratge de la gent
respecte aquest tema

es contagia,

i encara que jo i els altres periodistes
amb els que estava treballant

estàvem al corrent del risc —

Estats Units encara continua sent
el país més poderós del món

i no els agrada quan

desveles milers dels seus secrets

a internet per a tothom —

veure algú que té 29 anys

i és una persona corrent que va créixer

en un entorn molt corrent

fer ús de tal coratge exemplar al qual
l'Edward Snowden es va arriscar,

sabent que aniria a la presó
la resta de la seva vida

o que la seva vida es desenredaria,

em va inspirar i va inspirar
a altres periodistes

i va inspirar, jo crec, a molta
gent arreu del món,

incloent-t'hi a futurs delators,

per entendre que també poden mostrar
aquest tipus de comportament.

BG: Tinc curiositat per la teva relació
amb l'Ed Snowden,

perquè has parlat molt amb ell,

i encara ho fas,

però en el teu llibre, mai l'anomenes Edward,

ni Ed, sinó "Snowden." Com és?

GG: Bé, estic segur que això

ho hauria d'examinar un equip
de psicòlegs. (Rialles)

No ho sé. La raó per la qual crec és

que un dels objectius importants que tenia,

una de les seves, jo crec,
tàctiques més importants,

va ser que sabia que una de les maneres

de distraure atenció de
la materia de les revelacions

seria intentar i personalitzar
l'atenció a ell mateix,

i per aquesta raó, va mantenir-se
fora dels mitjans.

Va intentar no deixar la seva vida
personal

fàcil d'examinar,

i crec que anomenar-lo Snowden

és una manera de simplement identificar-lo
com a aquest actor històric important

en comptes d'intentar i
personalitzar-lo de manera que

podria distreure atenció de la matèria.

Moderator: Les seves revelacions,
el teu anàlisi,

la feina d'altres periodistes,

han realment obert el debat,

i molts governs, per exemple,
han reaccionat,

incloent el Brazil, amb
projectes i programes

per reformar una mica el disseny
de l'internet, etc.

Estàn passant moltes coses
en aquest respect.

Però em pregunto, per tu personalment,

quin és el final del joc?

En quin punt pensaràs,

bé, he tingut èxit canviant
el sintonitzador?

GG: Bé, vull dir, el final de joc per mi
com a periodista

és molt simple, i és assegurar-me

que cada document que
hauria de ser a les notícies

i que s'hauria de revelar

acabi sent revelat,

i que els secrets que en primer lloc
no s'haurien d'haver guardat

es descobreixin.

Per a mi, aquesta és l'essència
del periodisme

i això és al que em compromento.

Trobo que la vigilància en massa és odiosa

per totes les raons que he
mencionat i moltes més,

i miro a aquesta feina que mai s'acabarà

fins que els governs arreu del món

ja no siguin capaços de sotmetre
a tota la població

a monitoritar i vigilar

a no ser que convencin a una cort
o a alguna entitat

que la persona que han triat

ha fet alguna cosa dolenta de debò.

Per a mi, aquesta és la manera
com la privacitat es pot rejuvenir.

BG: Snowden és molt, com hem vist a TED,

és molt articulat
presentant-se i retratant-se

com a defensor dels valors democràtics

i dels principis democràtics.

Però, a molta gent li costa de creure

que aquestes siguin les
seves úniques motivacions.

Els costa creure

que no hi hagi diners pel mig,

que no va vendre alguns d'aquells secrets,

a la Xina o a Rússia,

que clarament no són els millors amics

dels Estats Units ara mateix.

I estic segur que molta
gent en aquesta sala

s'estàn fent la mateixa pregunta.

Consideres que és possible que hi hagi

una part de Snowden que encara no hem vist?

GG: No, considero que això
és absurd i idiotic.

(Rialles) Si volguessis,

i ja sé que tu simplement estàs
jugant a l'advocat del diable,

però si volguessis vendre

secrets a un altre país,

cosa que ell hagués pogut fer

i fer-se molt ric fent-ho,

la última cosa que faries és
emportar-te aquells secrets

i donar-los als periodistes i demanar
als periodistes que ho publiquin,

perquè fa que els secrets
ja no valguin res.

La gent que es vol enriquir

ho fa secretament
venent secret al govern,

però crec que hi ha un
punt important a fer,

que és que l'acusació ve de

persones del govern dels Estats Units,

de gent dels mitjans que són conservadors

a aquests governs varis,

i crec que moltes vegades quan la gent fa
acusacions com aquestes sobre altra gent —

"Oh, no pot estar fent això

per raons de principis,

ha de tenir alguna raó corrupta i malvada" —

estàn dient més sobre ells mateixos

que del blanc de les seves acusacions,

perquè — (Aplaudiments) —

aquella gent, els que fan aquesta acusació,

ells mateixos no actuen mai

per cap raó que no sigui una raó corrupta,

així que assumeixen

que tothom té la mateixa malaltia

de falta d'ànima com ells,

i aquesta és la suposició.

(Aplaudiments)

BG: Glenn, moltes gràcies.
GG: Moltes gràcies.

BG: Glenn Greenwald.

(Aplaudiments)