Què li falta al relat dels immigrants a Amèrica

Amb la història de com va trobar oportunitats i estabilitat als Estats Units, Elizabeth Camarillo Gutierrez examina els errors en els relats que simplifiquen i idealitzen l'experiència dels immigrants, i comparteix el que ha après sobre la millor manera d'ajudar la gent al nostre voltant. Afirma: "El nostre món progressa quan s'ajunten veus diferents".

Hola, em dic Elizabeth,

i treballo a la Borsa

però encara sóc bastant nova.

Em vaig graduar fa un any i mig

i per ser sincera,

encara m'estic recuperant
del procés de selecció

per arribar fins aquí.

(Rialles)

Bé, no sé què en penseu,

però la cosa més ridícula

que encara recordo
de tot el procés,

era preguntar a estudiants
insegurs, per la seva gran passió.

Com haig de saber la resposta?

(Rialles)

Clar que vaig respondre.

I per ser sincera,

els vaig demostrar
com m'apassionava

quan els vaig explicar
el meu interès en l'economia global,

que, oportunament,
em venia de les converses

del meus pares immigrants
quan parlaven

de diners, i de la cotització
fluctuant del peso mexicà.

Els agraden les històries personals.

Però, sabeu què?

Vaig mentir.

(Rialles)

I no perquè el que vaig dir no fos cert;

vull dir, que els pares
realment en parlaven.

Però allò de fet no era el motiu
per voler treballar en les finances.

Només volia pagar el lloguer.

(Rialles)

I aquesta és la qüestió.

Haver de pagar el lloguer
i fer coses d'adults

és una cosa que no acostumem
a confessar als nostres patrons,

als altres ni a nosaltres mateixos.

No anava pas a dir
als entrevistadors

que hi era pels diners.

I això és perquè, majoritàriament,

ens volem veure com idealistes

i com gent que fa allò en què creu

i empaiten allò que veuen com
més engrescador.

Però en realitat

molt pocs de nosaltres
tenim el privilegi de fer-ho.

No puc parlar per tothom,

però això és cert per professionals
immigrants i joves com jo.

I el perquè té a veure amb els relats

amb què la societat
ens continua atacant

en les notícies, al treball,

i fins i tot en aquestes veus
autocrítiques al nostre interior.

A quins relats em refereixo?

N'hi ha dos que venen al cap
quan parlem d'immigrants.

El primer és la idea
del treballador immigrant.

Ja sabeu, gent que arriba als USA
buscant feina de jornalers,

treballadors del camp, rentaplats...

Ja sabeu, el que considerem
feines mal pagades,

però, i pels immigrants?

Per a ells és una gran oportunitat.

Actualment les notícies han
canviat una mica tot això.

La relació d'Amèrica
amb els immigrants s'ha complicat.

Com diria l'expert
en immigració George Borjas,

és com que Amèrica vol treballadors,

però s'estranya quan hi arriben persones.

(Rialles)

És natural que la gent vulgui lluitar

per tenir un lloc on viure
i dur una vida normal, oi?

Per raons òbvies,

aquest relat
em treu una mica de polleguera.

Però no és l'únic.

L'altre relat del que vull parlar

és la idea del superimmigrant.

A Amèrica, ens encanta
idolatrar els superimmigrants

com a símbols ideals
de l'èxit americà.

Vaig créixer
admirant els superimmigrants

perquè ells em nodrien els somnis
i em donaven esperança.

El problema amb aquest relat
és que deixa malament

els que no tenen èxit

o no ho fan d'aquesta manera,
com si fossin inferiors.

I durant anys vaig estar

admirant un tipus d'immigrant

i menystenint l'altre.

No s'havien sacrificat prou,
els meus pares?

Que el meu pare arribés a casa
de la fàbrica

cobert de pols corrosiva,

no era important?

No em malinterpreteu,

d'alguna manera he interioritzat

aquests dos relats.

Veure els èxits dels meus herois,
m'ha empès a imitar-los.

Però els dos relats tenen el defecte

que deshumanitzen qui no encaixa
en un cert motlle

o triomfa d'una certa manera.

I això va afectar
la meva autoestima,

començava a fer-me preguntes
sobre els meus pares

i sobre mi mateixa,

i em preguntava:

"Faig prou per protegir
la meva família i la meva comunitat

de les injustícies que patim cada dia?"

Per què vaig decidir "rendir-me"

quan al meu voltant
veia tantes tragèdies?

Vaig trigar a reconciliar-me
amb les meves decisions.

I he d'agrair molt a la gent que porta

el Fons Hispànic de Beques, o FHB

que legitimessin aquest procés.

I la manera que el FHB

(una organització que ajuda
els estudiants a completar

l'educació superior
amb beques i tutories)

la manera que em van ajudar
a calmar-me,

va ser dir-me
una cosa molt coneguda.

Una cosa que segurament
tots heu sentit algun cop

després de pujar a un avió:

En cas d'emergència,

poseu-vos la màscara d'oxigen,
abans d'ajudar als altres.

Ja entenc que això significa
coses diferents per gent diferent.

Però per mi, volia dir
que els immigrants no podien

i no podran encaixar mai
en un sol relat,

perquè la majoria anem
recorrent tot un ventall,

intentant sobreviure.

I encara que hi hagi gent
que han anat més endavant

amb la màscara d'oxigen
ben posada,

segur que n'hi ha d'altres

que encara lluiten per posar-se-la

abans que ni tan sols puguin
pensar en ajudar els altres.

Aquesta lliçó em va tocar de prop,

perquè els meus pares

volien que poguéssim
aprofitar les oportunitats

d'una manera que no podríem
haver fet enlloc més,

vull dir, érem a Amèrica.

Així que, de nena, tenia
aquests somnis ambiciosos

i detallats de com
podria ser el meu futur.

Però la manera que té la gent
de veure els immigrants

no afecta només
els relats en què viuen,

sinó també les lleis i sistemes
que afecten les comunitats,

les famílies i els individus.

Ho sé de primera mà,

perquè aquests sistemes i lleis
van separar la meva família

i van fer que els meus pares
se'n tornessin a Mèxic.

I amb 15 anys,

amb el meu germà de vuit,

ens vam trobar sols i sense l'orientació

que els pares sempre ens havien donat.

Malgrat ser ciutadans americans,

els dos ens sentíem vençuts

pel que sempre havíem cregut
que era el país de les oportunitats.

En les setmanes després
del retorn dels pares a Mèxic,

quan es va veure que no podrien tornar,

Vaig haver de veure com treien de l'escola

el meu germà de vuit anys
per estar amb la família.

I durant aquells dies

vaig estar rumiant si tornar

justificaria els sacrificis dels pares.

I vaig convèncer els pares
que em deixessin quedar

sense poder-los garantir
que trobaria un lloc per viure

o que estaria bé.

Però no oblidaré mai
fins a quin punt va ser dur

haver d'acomiadar-me.

I no oblidaré què dur va ser

veure el meu germanet
arraulit en els seus braços

mentre els deia adéu des de
l'altra banda de la tanca.

Seria ingenu atribuir al valor

tot el mèrit del fet
que hagi pogut aprofitar

tantes oportunitats des d'aleshores.

Vull dir, vaig tenir sort,
i vull que ho sapigueu.

Perquè, segons les estadístiques,

els estudiants sense llar,
o vivint en condicions inestables,

rarament acaben l'institut.

Però sí que crec

que va ser perquè els pares
van confiar en mi

que vaig trobar el valor i la força

per aprofitar les oportunitats

fins i tot quan em sentia
insegura o poc preparada.

Però no es pot negar
que viure el somni americà

té un cost.

No cal que siguis

immigrant o fill d'immigrants
per saber-ho.

Però sí que sé que ara mateix

visc una cosa semblant
al que els meus pares

veien com el seu somni americà.

Perquè, tan bon punt
com em vaig graduar,

vaig fer venir el meu germà
perquè visqués amb mi,

i així també pogués
continuar la seva educació.

Sabia prou bé
que seria difícil portar-lo.

Sabia que em costaria prou

equilibrar les exigències
i la professionalitat

que et demanen en una feina nova

i alhora ser responsable d'un nen
amb les seves pròpies ambicions.

Imagineu-vos com és de divertit
amb 24 anys, en plena joventut,

viure a Nova York,
amb un company

adolescent i angoixat,
que odia fregar els plats.

(Rialles)

És el pitjor de tot!

(Rialles)

Però quan veig el meu germà
aprenent a ser autosuficient,

i quan el veig entusiasmat
per l'escola i les classes,

no dubto gens ni mica.

Perquè sé que la meva vida actual,

estranya, bella i privilegiada,

és el motiu autèntic de la meva
decisió de seguir una carrera

que ens ajudés a trobar
estabilitat financera.

Aleshores no ho sabia,

però en aquests vuit anys
que he viscut lluny de la família

portava la màscara d'oxigen
i em centrava a sobreviure.

I durant aquests vuit anys

he hagut de veure
sense poder fer res, el dolor

que la separació li causava a la família.

El que no et diuen als avions és
que posar-te la màscara d'oxigen

mentre els altres estan patint

exigeix molt de valor.

Però tenir aquest autocontrol

de vegades és l'única manera
d'ajudar els que ens envolten.

Tinc molta sort
de poder ajudar el meu germà petit

a sentir-se amb confiança i preparat

per emprendre el que decideixi.

Però també sé

que ja que estic
en aquesta posició de privilegi,

també tinc la responsabilitat

de fer que la meva comunitat
tingui llocs on trobar consell,

accés i suport.

No puc pretendre saber
on esteu cadascú de vosaltres

en el vostre viatge per la vida,

però sí que sé que el nostre món

progressa quan s'ajunten
veus diferents.

Desitjo que trobeu el valor

de posar-vos la màscara
d'oxigen quan us cal,

i que trobeu la força d'ajudar

els que us envolten quan pugueu.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)