L'ascens del populisme modern - Takis S. Pappas

Vegeu el vídeo sencer a: https://ed.ted.com/lessons/the-rise-of-modern-populism-takis-s-pappas

En molts països democràtics, apareixen líders carismàtics que vilipendien els seus enemics polítics, menyspreen les institucions i proclamen que defensen el poble. Alguns crítics defineixen aquesta actitud com a autoritària o feixista, i altres afirmen que aquests líders manipulen els votants. Aquest estil de política s'anomena populisme. Takis S. Pappas explora el fenomen i l'impacte durador que pot deixar en un país.

A mitjans dels setanta, després de
dècades de turbulència política,

semblava que Grècia finalment
havia trobat el camí de l'estabilitat.

Amb la introducció d'una nova constitució

i negociacions en marxa per entrar
a les institucions europees,

molts analistes preveien
que la política grega

seguiria el patró de la major part
del món occidental.

Però el 1981 un partit polític
anomenat PASOK va arribar al poder.

Andreas Papandreu, el carismàtic líder,
va atacar la nova constitució,

i va acusar els dirigents del moment
de "traïció a la nació".

S'oposava a l'entrada de Grècia a l'OTAN
i a la Comunitat Econòmica Europea,

i prometia governar per a millorar
la situació del "poble corrent",

per damunt de tot.

De manera sonada, va declarar:
"no hi ha institucions; només el poble".

L'ascens al poder de Papandreu
no és una història excepcional.

Arreu del món,
en molts països democràtics,

líders carismàtics
vilipendien els seus enemics polítics,

menystenen les institucions
i s'arroguen la representació del poble.

Hi ha crítics que titllen aquesta actitud
d'autoritària o feixista,

i molts afirmen
que aquests líders usen les emocions

per manipular i enganyar els votants.

Però tant si aquest estil de política
és ètic com si no, és democràtic,

i se l'anomena populisme.

La paraula "populisme" s'ha anat usant
des de la Roma antiga,

i prové de la paraula llatina "populus",
que vol dir "el poble".

Però des de llavors "populisme" s'ha usat
per descriure molts moviments polítics,

sovint amb objectius contra-intuïtius
i de vegades contradictoris.

Els moviments populistes s'han rebel·lat
contra monarquies, monopolis,

i una gran varietat
d'institucions poderoses.

Aquí no es pot cobrir
tota la història del terme.

En lloc d'això, ens centrarem
en un tipus específic de populisme:

el tipus que descriu
l'administració de Papandreu

i altres nombrosos governs en els darrers
setanta anys: el populisme modern.

Però per descriure com defineixen
aquest fenomen els teòrics polítics

primer cal que explorem
contra què reacciona.

Després de la Segona Guerra Mundial

molts països desitjaven fugir
de les ideologies totalitàries.

Buscaven un nou sistema polític

que donés prioritat
als drets individuals i socials,

que cerqués un consens polític,
i respectés l'estat de dret.

Com a conseqüència d'això,
la majoria de països occidentals

triaren la tradicional forma de govern
anomenada democràcia liberal.

En aquest context, "liberal"
no es refereix a un partit polític,

sinó a un tipus de democràcia que té
tres components essencials.

Primer, les democràcies liberals
accepten que la societat

és plena de moltes divisions,
sovint transversals, que creen conflictes.

Segon, exigeix
que les nombroses faccions de la societat

busquin una base comú
per damunt d'aquestes divisions.

Per acabar, les democràcies liberals
es basen en l'estat de dret

i la protecció dels drets de les minories,

tal com s'estableix
en les constitucions i estatuts legals.

Presos en conjunt, aquests ideals proposen

que la tolerància i les institucions
que ens protegeixen de la intolerància

són el fonament d'una societat democràtica
diversa i funcional.

La democràcia liberal va aportar
estabilitat als països que la van adoptar.

Però, com qualsevol sistema de govern,
no ho van solucionar tot.

Entre altres problemes, les diferències
en riquesa creixien constantment

i originaven comunitats marginades

que es malfiaven dels seus veïns rics
i dels seus líders polítics.

En alguns casos, la corrupció política
deteriorava més la confiança de la gent.

Les sospites i ressentiments creixents
envers aquests polítics,

empenyien els ciutadans a buscar
un nou tipus de líder

que qüestionés
les institucions implantades

i posés en primer lloc
les necessitats de la gent.

En molts aspectes, aquesta reacció
mostra la democràcia en acció:

si la majoria de la població sent
que els seus interessos no estan atesos,

poden elegir líders que ho canviïn usant
els sistemes democràtics existents.

Però aquí és on els candidats populistes
actuals poden subvertir la democràcia.

Els populistes moderns es defineixen
com si encarnessin "la voluntat popular".

i situessin aquells interessos

per damunt de les institucions que
emparen els drets individuals i socials.

Els populistes moderns al·leguen
que aquestes institucions

estan dirigides per una minoria egoista

que desitja controlar la immensa majoria
de la gent corrent i de bona fe.

El resultat és que en política ja no volen
buscar compromís i consens

per mitjà d'institucions
democràtiques i tolerants.

En canvi, aquests líders volen destruir
el que consideren un sistema espatllat.

Això implica que mentre
que la democràcia liberal respecta

institucions com els jutjats,
la premsa lliure i les constitucions,

els populistes moderns menyspreen
qualsevol institució que discrepi

d'allò que anomenen "la voluntat popular".

Han sorgit partits populistes moderns
a molts països,

però és curiós com s'assemblen
els líders d'aquests moviments.

Sovint són individus carismàtics

que afirmen ser l'encarnació
de "la voluntat popular".

Fan promeses exorbitants
als seus seguidors,

mentre que acusen els seus contraris
de ser traïdors que soscaven el país.

Però aquests polítics, tant si són sincers
com si són oportunistes i manipuladors,

desencadenen una dinàmica

que pot desestabilitzar profundament
la democràcia liberal.

Fins i tot allà on els líders populistes
no arriben a complir

les seves promeses més extremes,

el seu impacte en el discurs polític,
l'estat de dret i la confiança pública

pot fer-se notar més enllà
del temps del seu mandat.