Com la màgia de l'amabilitat em va ajudar a sobreviure l'Holocaust

El supervivent de l'Holocaust Werner Reich ens explica la seva dolorosa adolescència com a presoner transportat d'un camp de concentració a un altre, i comparteix com un petit acte d'amabilitat pot inspirar tota una vida de compassió. "Si algun cop coneixeu a algú que necessita ajuda, si coneixeu a algú que té por, sigueu amables amb aquella persona", diu. "Si ho feu al moment just, aquella acció entrarà al seu cor i romandrà amb ella vagi on vagi, per tota la vida".

A l'encantador llibre
"El Petit Príncep",

hi ha una cita que diu:

"Només s'hi veu bé amb el cor.

L'essencial és invisible als ulls."

Mentre que l'autor va escriure això
assegut a una còmoda cadira,

a algun lloc dels Estats Units,

jo vaig aprendre aquella mateixa lliçó

a quilòmetres de distància,
en una barraca bruta i fastigosa,

a un camp d'extermini a Polònia.

No és tant el preu o el tamany d'un regal
el que realment importa,

sinó com te'l guardes al cor.

Quan tenia sis anys,

la meva mare, el meu pare,
la meva germana i jo

vam abandonar l'Alemanya antisemita
per anar a Iugoslàvia.

I vam viure a Iugoslàvia
durant set anys feliços.

Llavors Alemanya va envair Iugoslàvia

i, de cop, tornàvem a ser fugitius,

i jo em vaig haver d'amagar.

Vaig estar amagat durant uns dos anys

amb una parella que havia
treballat per la resistència.

Jo revelava carrets i feia
ampliacions fotogràfiques.

Un dia, quan tenia 15 anys,

La Gestapo em va detenir

em va apallissar,

i, durant dos mesos,
em van traslladar a vàries presons.

Finalment, vaig acabar

a una fortalesa de 150 anys
a Txecoslovàquia,

que els nazis havien convertit
en un camp de concentració.

Allà em vaig quedar durant 10 mesos.

Vaig construir vies de ferrocarril,

vaig exterminar plagues,

vaig fer cistells,

i 10 mesos més tard,

a 2.000 de nosaltres
ens van carregar en trens de bestiar,

van tancar les portes,
i ens vam dirigir a l'est.

Així vam viatjar durant tres dies,

i quan ens van fer baixar,

fèiem olor d'orina i d'excrements,

i ens vam adonar que estàvem
al camp d'extermini d'Auschwitz.

Un camp on, en aquell moment,

ja havien assessinat a gairebé
un milió de persones

que van ser enviats al cel
a través de xemeneies.

Vam arribar i ens van despullar
de totes les nostres pertinences,

de tot el que teníem.

Ens van donar uniformes a ratlles,

ens van tatuar els braços,

i també ens van informar

que estaríem allà
durant exactament sis mesos.

Després, abandonaríem el camp.

A través de la xemeneia.

Ens van assignar a diferents barracons.

Cada barracó estava ple
de lliteres de fusta,

sis persones a cada nivell,

tres persones dormien en una direcció
i les altres tres en l'altra,

així que tant era com dormíssis,

sempre tenies
un parell de peus a la cara.

Al meu costat hi havia un senyor
extremadament agradable,

que es va presentar com a Herbert Levine.

El Sr. Levine era amable i educat amb mi.

Un dia, quan vaig tornar d'un treball
que m'havien assignat,

vaig pujar al meu llit,

que estava al nivell superior
d'una llitera de tres pisos,

i allà estava el Sr. Levine
amb una baralla de cartes.

I estava barrejant aquelles cartes.

I jo no ho podia entendre, sabeu,

com tenia una
baralla de cartes a Auschwitz.

Era com trobar un goril·la al bany.

(Riures)

Jo pensava: "Què està fent?"

Aleshores el Sr. Levine
es va girar cap a mi,

em va ensenyar la baralla,
i em va dir: "Tria una carta".

Jo vaig triar una carta

i ell em va fer un truc de màgia.

Va fer un miracle.

Jo no havia vist mai un truc de cartes,

i l'home que l'havia fet
estava assegut allà mateix.

Llavors el Sr. Levine va fer l'impensable.

Em va explicar el truc.

I aquelles paraules van quedar
grabades a foc al meu cervell.

Recordava totes les paraules.

I des d'aquell moment,

he practicat aquell truc cada dia.

Tot i que no tingués cartes.

Jo seguia practicant.

Unes tres setmanes més tard,

tot el camp, amb l'excepció
d'un centenar de nosaltres,

van ser enviats a
les cambres de gas.

A mi em van enviar a un altre camp
on vaig treballar als estables

i, més tard, al gener de 1945,

quan els russos van avançar,

60.000 de nosaltres vam ser enviats
a la marxa de la mort.

Vam caminar durant tres dies,
de forma interrompuda,

i ben entrat l'hivern,

quan ja havíem arribat
a una via d'escapament,

de les 60.000 persones

n'havien mort 15.000.

I a la resta ens van fer pujar
a vagons oberts.

Vam viatjar durant 4 dies
des de Polònia fins a Àustria.

Fins arribar a un camp de la mort.

Un camp de concentració
que es deia Mauthausen,

també construït com una fortalesa.

Allà, la SS ens va abandonar,

no hi havia menjar

i hi havia milers i milers de cossos.

Vaig dormir durant tres dies
al costat d'un home mort,

només per quedar-me amb
la seva petita ració de pa florit.

Dos dies abans de la fi
de la guerra, el 5 de maig,

vam ser alliberats per
l'exèrcit dels Estats Units.

En aquell moment jo tenia 17 anys

i pesava 29 quilos.

Vaig fer autoestop per
tornar a Iugoslàvia.

I quan hi vaig arribar,

allà s'havia instaurat
el comunisme,

allà no hi havia família

i no hi quedava cap amic.

M'hi vaig quedar durant dos anys,

fins que vaig aconseguir
escapar cap a Anglaterra.

Quan vaig arribar a Anglaterra,

no sabia parlar anglès,

no tenia cap educació
ni cap formació.

Vaig començar a treballar

i, quan feia més o menys un any
des que havia arribat a Anglaterra,

em vaig comprar una baralla de cartes.

I per primer cop,

vaig poder fer realment el truc

que havia après
a aquella llitera d'Auschwitz.

I va sortir bé.

Va sortir preciós.

El vaig ensenyar a alguns amics,

i els hi va encantar.

Vaig anar a una botiga de màgia
i vaig comprar alguns trucs,

i els vaig fer als meus amics.

I vaig tornar a comprar més trucs

i també els vaig fer.

Després vaig comprar
més i més llibres de màgia.

Hi ha una línia molt, molt fina

entre el hobby i la bogeria.

(Riures)

Més tard em vaig casar,

i vaig venir als Estats Units.

A una de les primeres
feines que vaig tenir

havia de parlar amb
grups petits de persones.

Me'n sortia bé, era molt bo fent-ho,

i, 25 anys més tard,
em vaig retirar.

Llavors vaig començar a
donar xerrades a escoles.

L'únic motiu pel que podia
anar a parlar a les escoles

és perquè un home molt amable

va ensenyar un truc de cartes
a un nen espantat

a un camp de concentració.

Aquest home que me'l va ensenyar,

el Sr. Levine, havia sigut
mag professional.

Treballava a Alemanya,

i quan va arribar a Auschwitz,
els SS sabien qui era,

així que li van donar unes cartes,

li van donar un tros de corda,

li van donar uns daus,

i actuava per ells.

I també va ensenyar a alguns d'ells.

Va sobreviure la guerra,

però la seva dona i el seu fill van morir.

Va venir als Estats Units
i va actuar a alguns locals

però mai el vaig tornar a veure.

Però el truc que em va ensenyar
es va quedar amb mi

i em va permetre visitar les escoles

i intentar fer aquest món una mica millor.

Així que si alguna vegada et trobes algú

que necessita ajuda, o algú que té por,

tracta'l bé.

Dona-li un consell,

dona-li una abraçada,

ensenya-li un truc de cartes.

Facis el que facis,

li donaràs esperança.

I si ho fas al moment just,

el gest entrarà al seu cor,

i es quedarà amb ell
vagi on vagi, per sempre.

Gràcies.

(Aplaudiments)