Ben Cameron: El veritable poder de les arts escèniques

El gestor cultural i amant del teatre Ben Cameron fa una ullada a l'estat de les arts en viu -- preguntant-se: Com poden la màgia del teatre, la música i la dansa competir amb el sempre disponible Internet? Al TEDxYYC, ens ofereix una audaç mirada al futur.

Sóc un omnívor cultural,

un que fa el viatge a la feina cada dia

gràcies al seu lligam a un iPod,

un iPod que conté Wagner i Mozart,

la diva del pop Christina Aguilera,

el cantant de country Josh Turner,

l'artista de gansgta rap Kirk Franklin,

concerts, simfonies i més i més.

Sóc un lector voraç,

un lector que s'ocupa tant d'Ian McEwan com d'Stephanie Meyer.

He llegit la tetralogia de "Crepuscle".

I un que viu pel seu equip de cinema a casa,

un equip de cinema a casa on devoro DVDs, vídeo sota demanda

i un munt de televisió.

A mi doneu-me "Llei i Ordre: SVU,"

Tina Fey i "30 Rock"

i "Judge Judy" - "La gent és real, els casos són reals,

les resolucions són finals."

Estic convençut que molts de vosaltres

probablement compartiu les meves passions,

en especial la meva passió per la "Judge Judy"

i lluitaríeu contra qualsevol

que intentés allunyar-la de nosaltres,

però estic una mica menys convençut que compartiu la passió central de la meva vida,

una passió per les arts escèniques professionals,

arts escèniques que representen el repertori orquestral, sí,

però també jazz, dansa contemporània, òpera,

teatre i més i més i més.

Sabeu, francament,

és un sector que molts dels que hi treballem ens preocupa

que estigui essent posat en perill i possiblement desmantellat

per la tecnologia.

Tot i que al principi vam anunciar Internet

com el dispositiu de màrqueting excepcional

que resoldria tots els nostres problemes,

ara ens adonem que Internet és, en tot cas,

massa eficaç en aquest sentit.

Depenent de a qui llegeixis, una institució cultural,

o un artista, que tracta d'atraure l'atenció

del potencial comprador d'una única entrada,

ara competeix amb entre

els tres i 5000

missatges de màrqueting diferents

que un ciutadà normal veu cada dia.

Ara sabem, de fet,

que la tecnologia és el nostre major competidor per al temps lliure.

Fa cinc anys,

La Generació X va passar 20,7 hores en línia i mirant la televisió,

la majoria en la televisió.

La Generació Y encara hi va passar més -

23,8 hores, la majoria en línia.

I ara, un estudiant

universitari novell qualsevol

arriba a la facultat

havent passat ja

20.000 hores en línia

i 10.000 hores addicionals

jugant a videojocs,

un enèrgic recordatori que operem

en un context cultural

on els videojocs ara venen més

que la música i el cinema junts.

D'altra banda, tenim por que la tecnologia

hagi alterat els nostres supòsits de consum cultural.

Gràcies a Internet,

creiem que podem aconseguir qualsevol cosa que vulguem quan ho vulguem,

lliurat a la porta de casa.

Podem comprar a les tres de la matinada o a les vuit del vespre,

encarregant texans fets a mida per als nostres cossos únics.

Expectatives de personalització

i individualització

que les arts escèniques en viu -

que tenen hores de començar concretes, locals concrets,

a més dels inconvenients del desplaçament, buscar aparcament i similar -

simplement, no poden complir.

I tots som molt conscients:

¿Què significarà en un futur

quan li demanem a algú que pagui cent dòlars

per entrades a un simfonia, una òpera o un ballet,

quan aquest consumidor cultural està acostumat a descarregar per Internet

24 hores al dia

una cançó per 99 cèntims o gratuïtament?

Són preguntes enormes

per als que treballem en aquest terreny.

Però tot i com de particulars ens semblen,

sabem que no estem sols.

Tots nosaltres estem compromesos

en un sísmic, fonamental

reajustament de la cultura i les comunicacions,

un reajustament que està sacsejant i delmant

la indústria de la premsa, la indústria de les revistes,

la indústria editorial i del llibre i molt més.

Lligats com estem en les arts escèniques, per acords sindicals antiquats

que impedeixen i sovint prohibeixen

la reproducció mecànica i la transmissió en directe,

tancats en grans instal.lacions

que van ser dissenyades per ossificar

la relació ideal

entre l'artista i l'audiència

més apropiades per al segle XIX

i tancats en un model de negoci que depèn de grans ingressos per entrades,

a les que posem uns preus exorbitants,

molts de nosaltres ens estremim arran del col.lapse de Tower Records

i ens preguntem: "Som els propers?"

Tothom de les arts escèniques amb qui parlo

es fa ressò de les paraules d'Adrienne Rich,

qui, a "Somnis d'un llenguatge comú" va escriure,

"Estem en un país que no té

llenguatge, ni lleis.

Tot el que fem junts és pura invenció.

Els mapes que ens van donar

van caducar fa anys."

Tots aquells que estimeu les arts,

no esteu encantats d'haver-me convidat aquí per alegrar-vos el dia?

(Riures)

(Aplaudiments)

Ara, en lloc de dir que estem a la vora de la nostra pròpia aniquilació,

prefereixo creure que estem immersos en una reforma fonamental,

una reforma com la Reforma religiosa

del segle XVI.

La reforma de les arts, com la Reforma religiosa,

està impulsada en part per la tecnologia,

amb, de fet, la impremta liderant realment la càrrega

de la Reforma religiosa.

Ambdues reformes es basaven en discussions displicents,

dubtes interns

i reajustaments massius de models de negoci antiquats.

I en el fons, les dues reformes, crec,

estaven fent les mateixes preguntes:

qui té dret a exercir?

Com han de tenir dret a exercir?

I, de fet, necessitem a algú

que ens faci d'intermediari

per tal de tenir una experiència amb l'esperit sant?

Chris Anderson, algú que confio que tots vosaltres conegueu,

editor i cap de la revista Wired i autor de "L'economia Long Tail",

va ser realment el primer, per a mi, que la va clavar en tot això.

Va escriure fa molt de temps, sabeu,

gràcies a la invenció d'Internet,

la tecnologia web,

les mini càmeres i més,

els mitjans de producció artística

s'han democratitzat

per primera vegada en tota la història de la humanitat.

En la dècada de 1930, si algú de vosaltres volia fer una pel·lícula,

havia de treballar per a la Warner Bros. o RKO

perquè qui pot permetre's un estudi de filmació

i equips d'il·luminació i equips d'edició

i orquestracions i més?

I ara, qui d'aquesta sala no coneix a un adolescent de 14 anys

treballant dur en la seva segona, tercera, o quarta pel·lícula?

(Riures)

De la mateixa manera, els mitjans de distribució artística

s'han democratitzat per primera vegada en la història de la humanitat.

De nou, als anys 30, la Warner Bros, la RKO feien això per tu.

Ara, aneu a YouTube, Facebook;

tens distribució mundial

sense abandonar la privacitat del teu dormitori.

Aquest doble impacte està ocasionant

una redefinició massiva del mercat de la cultura,

en un moment en que qualsevol és un autor potencial.

Francament, el que estem veient ara en aquest ambient

és un temps massiu,

quan tothom està canviant,

mentre ens allunyem d'un moment en que el nombre d'espectadors s'està desplomant.

Però el nombre de participants en les arts,

gent que escriu poesia, que canten cançons,

que actuen a cors d'església,

està explotant més enllà de la nostra imaginació més salvatge.

Aquest grup, que altres han anomenat els "pro ams",

artistes aficionats fent feina a nivell professional.

Els veieu a YouTube, en concursos de ball,

festivals de cinema i més.

Estan expandint radicalment

les nostres nocions sobre el potencial d'un vocabulari estètic,

mentre que desafien i soscaven

l'autonomia cultural de les nostres institucions tradicionals.

En definitiva, ara vivim en un món

definit, no pel consum,

sinó per la participació.

Però vull ser clar,

així com la Reforma religiosa no va significar el final

de l'Església oficial o del sacerdoci,

Crec que les nostres institucions artístiques

seguiran tenint importància.

En l'actualitat són les millors oportunitats

perquè els artistes tinguin una vida de dignitat econòmica,

no d'opulència, de dignitat.

I són els llocs on els artistes

que mereixen i volen treballar en una certa escala de recursos

trobaran una llar.

Però veure'ls com a sinònim de

la totalitat de la comunitat artística

és, de molt, massa curt de mires.

I, en efecte, mentre que hem tendit a polaritzar

l'aficionat del professional,

el desenvolupament més emocionant

dels últims cinc a deu anys

ha estat el naixement

de l'artista híbrid professional,

l'artista professional,

que treballa, no principalment a la sala de concerts o en l'escenari,

però amb més freqüència al voltant dels

drets de les dones o dels drets humans,

o en qüestions d'escalfament global o de la SIDA per dir més,

no per necessitat econòmica,

sinó per una convicció profunda, orgànica

que el treball que ella, o ell, està cridat a fer

no es pot dur a terme en el tradicional

ambient hermètic de les arts.

El món de la dansa d'avui en dia no es defineix exclusivament

pel Ballet Reial de Winnipeg o el Ballet Nacional de Canadà,

sinó pel Liz Lerman Dance Exchange,

una companyia de dansa professional multi-generacional,

on els ballarins tenen edats entre els 18 i els 82,

i que treballen amb els científics de genòmica

per expressar la cadena d'ADN

i amb físics nuclears al CERN.

La comunitat teatral professional d'avui en dia

es defineix, no només pels Festivals de Shaw i d'Stratford,

sinó pel Teatre Cornerstone de Los Angeles,

un col.lectiu d'artistes que, després de l'11 de Setembre,

va reunir 10 comunitats religioses diferents -

els bahà'í, els catòlics,

els musulmans, els jueus,

fins i tot els nadius americans

i les comunitats de fe de gais i lesbianes,

ajudant-los a crear les seves pròpies peces individuals

i una obra de teatre massiva,

on van explorar les diferències en la seva fe

i van trobar un lloc comú

com un important primer pas

cap a la curació entre comunitats.

Els artistes d'avui, com la Rhodessa Jones,

treballen a presons de dones,

ajudant les recluses a articular l'angoixa de l'empresonament,

mentre que els dramaturgs i directors d'avui treballen amb bandes de joves

per buscar canals alternatius a la violència

i més i més i més.

I de fet, crec que, en lloc de ser aniquilades,

les arts escèniques es col·loquen en el llindar d'una època

on serem més importants

del que mai hem estat.

Sabeu, hem dit des de fa molt temps,

que som crítics amb la salut de les comunitats econòmiques a les vostres ciutats.

I per descomptat ho som.

Espero que sapigueu que cada dòlar que es gasta en una entrada a un espectacle en una comunitat

genera de 5 a 7 dòlars adicionals per a l'economia local,

dòlars que es gasten en restaurants o en l'aparcament,

a les botigues de roba on comprem la roba pels figurins,

l'afinador de pianos que afina els instruments i més.

Però les arts seran més importants per a les economies

a mesura que avancem,

especialment en indústries que ara no podem ni tan sols imaginar,

d'igual manera que han sigut fonamentals per a l'iPod

i la indústria dels jocs d'ordinador,

que pocs de nosaltres,

podien haver previst fa 10 o 15 anys.

El lideratge empresarial dependrà cada vegada més

de la intel·ligència emocional,

la capacitat d'escoltar profundament,

l'empatia,

de saber articular el canvi, motivar els altres -

les mateixes capacitats

que les arts conreen en cada encontre.

Sobretot ara,

quan tots hem de fer front a

la fal·làcia d'una orientació única de mercat,

desinformats per la consciència social,

hem d'aprofitar i celebrar el poder de les arts

per donar forma al nostre caràcter individual i nacional,

i sobretot els caràcters dels joves,

qui, massa sovint, són l'objecte d'un bombardeig de sensacions,

en lloc d'experiència digerida.

En última instància, sobretot ara, en aquest món,

on vivim en un context

de lleis d'immigració regressives i oneroses,

amb una televisió que es nodreix de la humiliació,

i en un context d'anàlisi,

on el que escoltem més vegades,

dia rere dia als Estats Units,

en cada estació de tren, cada estació d'autobús, cada terminal d'aeroport és,

"Senyores i senyors,

si us plau, informin de qualsevol comportament sospitós

o d'individus sospitosos

a les autoritats més properes,"

quan totes aquestes formes en què se'ns s'anima

a veure al nostre igual amb hostilitat

i por i menyspreu i sospita.

Les arts, facin el que facin, sempre que ens reuneixen,

ens conviden a mirar al nostre igual

amb generositat i curiositat.

Déu sap, si mai hem necessitat

tal capacitat en la història de la humanitat,

la necessitem ara.

Sabeu, estem units,

no, crec jo, per la tecnologia, l'entreteniment i el disseny,

sinó per una causa comuna.

Treballem per promoure societats sanes i vibrants,

per alleujar el sofriment humà,

per promoure un ordre mundial

més reflexiu, substantiu i empàtic.

Us saludo a tots com a activistes en aquesta recerca

i us insto a abraçar i apreciar l'art en el vostre treball,

sigui quin sigui el vostre objectiu.

Us prometo que la mà de la Doris Duke Charitable Foundation

està estesa amb amistat per ara i pels anys propers.

I us dono les gràcies per la vostra amabilitat i paciència en escoltar-me aquesta tarda.

Gràcies, i bona sort.