Christopher McDougall: Hem nascut per córrer?

Christopher McDougall explora els misteris del desig humà per córrer. De quina manera córrer va ajudar els primers éssers humans a sobreviure, i quines necessitats dels nostres remots avantpassats encara ens esperonen avui dia? A TEDxPennQuarter, McDougall explica la història de la maratoniana del cor d'or, de la ultrafondista increïble, i de la tribu oculta de Mèxic que corre per viure.

Córrer és "ara dreta, ara esquerra", oi?

Ho hem fet durant 2 milions d'anys,

i potser és un pèl agosarat pensar

que hi tinc res a dir,

que altres no hagin dit abans.

El millor de córrer, per experiència,

és que hi passen

coses estranyes sovint. Un exemple:

Fa mesos, a la Marató de Nova York,

us asseguro que hi hauríeu vist

una cosa absolutament mai vista.

Una dona etíop, la Derartu Tulu,

es presenta a la línia de sortida.

Té 37 anys,

i en fa 8 que no ha guanyat cap marató.

Uns mesos abans

gairebé va morir en donar a llum.

La Derartu Tulu era a punt de retirar-se,

però va decidir apostar fort

per embutxacar-se una bona picossada

a la prova més important,

la Marató de Nova York.

Ves per on, la Derarta Tulu no era l'única.

També hi era la campiona olímpica,

i la Paula Radcliffe, una fera,

la maratoniana més ràpida de la història.

A 10 minuts del rècord mundial masculí.

La Paula Radcliffe és invencible.

És la seva prova.

En començar, la Derartu no és ni entre les aspirants,

ella en va al darrere.

Però l'aspirant a aspirant resisteix.

I al km 35 d'una cursa de 42,

la Derartu Tulu és allà,

amb el grup capdavanter.

Llavors passa una cosa ben estranya.

La Paula Radcliffe, que ben segur que li prendrà

el premi a l'aspirant Derartu Tulu,

de sobte, s'agafa la cama i es va quedant enrere.

Tots sabem què cal fer, oi?

Clavar-li un cop de colze

i sortir disparats cap a la meta.

Però la Derartu Tulu se salta el guió.

En lloc d'accelerar,

espera la Paula Radcliffe,

i l'anima: "Vinga. Vine. Tu pots".

La Paula Radcliffe, per desgràcia, se'n surt.

Connecta amb les líders

i corre cap a la meta.

Però, llavors es torna a quedar.

La Derartu l'agafa i li marca el pas.

La Paula Radcliffe li diu:

"No puc. Vés-te'n."

Quina gran història, tots en sabem el final.

Ella perd el premi,

però se'n torna amb una cosa més important.

Llavors, la Derartu Tulu es torna a saltar el guió.

En lloc de perdre, avança les líders com una fletxa

i guanya la Marató de Nova York,

i se'n torna a casa amb el xec.

És una història encoratjadora,

però si us hi fixeu bé,

el que va passar us hauria de sorprendre.

Dos valors atípics en un organisme,

no és casualitat.

Que fos més competitiva i més compassiva

que les altres de la cursa, tampoc ho és.

Si un animal és palmípede i té brànquies,

l'aigua hi té a veure.

Algú amb aquest cor... Hi ha d'haver una connexió.

I la resposta, crec que

es troba a les Barrancas del Cobre, a Mèxic,

on viu una tribu solitària,

els indis tarahumares.

Els tarahumares destaquen per tres coses.

La primera és

que han estat vivint igual

en els darrers 400 anys.

Els conqueridors d'Amèrica deixaven dues opcions:

plantar-los cara i lluitar o fugir.

Els maies i els asteques hi van lluitar,

per això en queden ben pocs.

Els tarahumares tenien una altra estratègia.

Van fugir i es van amagar

en una xarxa laberíntica,

una teranyina de canyons

anomenada Barrancas del Cobre,

i s'hi van quedar cap al 1600,

i viuen gairebé igual des de llavors.

El segon tret destacable és

que a edats avançades, 70, 80 anys,

aquests paios no fan maratons,

corren megamaratons.

No corren 42 km,

en fan 160 o 250 d'una tirada,

i sense lesions ni problemes.

El seu darrer tret destacable

és que dels problemes actuals,

tot allò que intentem solucionar

fent ús de la tecnologia i del nostre cervell:

malalties cardiovasculars, càncer,

el crim, la guerra, la violència i les depressions...

Els tarahumares no n'han sentit mai a parlar.

Estan alliberats

de les malalties modernes.

I doncs, quina és la connexió?

Un cop més, els valors atípics.

Hi ha d'haver algun tipus de causa-efecte.

Hi ha equips de científics

a Harvard i a la Universitat de Utah

trencant-se el cap per esbrinar

el que els tarahumares sempre han sabut.

Intenten resoldre els mateixos misteris.

Un misteri, embolicat en un altre misteri...

Potser la clau per a la Derartu Tulu i els tarahumares

està amagada en tres misteris més.

Tres coses. Si ho sabeu, agafeu el micro,

perquè ningú en sap la resposta.

I si ho sabeu, sereu els més llestos del món.

Misteri número u:

Fa 2 milions d'anys, el cervell va créixer de cop.

L'Australopitecus el tenia com un cigró.

Llavors, apareixen els humans, l'Homo erectus,

amb un cap com un meló.

Per a un cervell tan gran,

cal una font de calories concentrada.

És a dir, els primitius menjaven animals morts,

no n'hi ha dubte, és evident.

L'únic problema és

que les primeres armes tenen 200.000 d'anys.

Així que durant 2 milions d'anys,

vam matar animals sense armes.

No era gràcies a la força

perquè som els més figa de la selva.

Qualsevol altre animal és més fort.

Tenen ullals i urpes, són àgils i ràpids.

Que l'Usain Bolt és ràpid? Un esquirol l'apallissaria.

No som ràpids.

Podria ser prova olímpica: persecució d'esquirol.

Si algú l'agafa, guanya l'or.

Sense armes, velocitat, força ni ullals.

Com els mataven? Misteri número u.

Misteri número dos:

Fa temps que les dones participen als Jocs,

però hi ha un tret comú a totes les esprinters:

fan pena, són terribles.

No hi ha cap dona ràpida al món,

i no n'hi ha hagut mai cap.

La dona més ràpida va fer els 1500 en 4:15.

A qualsevol institut trobes marrecs

que corren per sota de 4:15.

No sé per què, les ties sou molt lentes.

(Rialles)

Tornem a la marató de què parlàvem,

només fa 20 anys que podeu fer maratons.

Perquè, abans dels anys 80,

la medicina deia que si una dona corria 42 km...

Sabeu què podia passar si corríeu 42 km?

Per què us van prohibir participar-hi abans de 1980?

(Públic: Tindria un esquinçament d'úter)

Esquinçament dels òrgans reproductius.

L'úter cauria literalment del cos.

He corregut moltes maratons,

i encara és hora que ho vegi.

(Rialles)

Així que, només fa 20 anys que en poden córrer.

En tan poc temps,

heu passat d'òrgans esquinçats,

a ser tan sols a 10 minuts

del rècord del món masculí.

Si anem més enllà dels 42 km,

una distància letal segons la medicina,

Filípides va morir en córrer 42 km,

per exemple 80 o 160 km,

llavors és una altra lliga.

Si agafem l'Ann Trason, la Nikki Kimball o la Jenn Shelton,

en una cursa de 80 o 160 km contra qualsevol,

és una loteria saber qui guanyarà.

Us en posaré un exemple.

Fa anys, l'Emily Baer es va inscriure

a la cursa Hardrock 160.

El nom ho diu tot de la cursa.

Et donen 48 hores per acabar-la.

L'Emily Baer, de 500 corredors,

va acabar la vuitena, al top 10,

malgrat aturar-se a tots els avituallaments

per alletar el seu nadó durant la cursa.

En va guanyar 492.

Segon misteri: Per què les dones milloren

quan les distàncies augmenten?

El tercer misteri:

A la Universitat de Utah, van estudiar les marques

dels corredors de marató.

I van descobrir

que si en comences a córrer als 19,

cada any ets més ràpid,

fins arribar al teu màxim als 27.

Després, ja no aguantes,

l'edat et passa factura.

I llavors ets cada cop més lent,

fins que tornes a la velocitat dels 19.

Trigues set, vuit anys a fer el cim,

per ensorrar-te gradualment,

fins que tornes al punt d'inici.

Penseu que calen 8 anys per tornar a l'origen?

Potser 10? No, en són 45.

Els homes i les dones de 60 anys

corren tan ràpid com quan en tenien 19.

Us repto a trobar altres activitats físiques,

el golf no compta, alguna activitat dura,

on els veterans ho facin tan bé

com quan eren adolescents.

Doncs tenim tres misteris.

Hi ha cap peça del trencaclosques

que resolgui tota l'equació?

Cal anar amb molt de compte,

quan algú es basa en la prehistòria per explicar-se,

com que és la prehistòria,

qualsevol bajanada pot anar a missa.

Us vull plantejar això:

Amb una peça del trencaclosques,

de sobte, tot comença a tenir sentit.

Si us pregunteu per què els tarahumares

no moren de malalties del cor,

per què una pobra etíop, la Derartu Tulu,

és alhora la més compassiva i la més competitiva,

i per què érem capaços

de trobar menjar sense armes,

potser és perquè els humans,

tot i que ens sentim els amos de l'univers

hem evolucionat igual que

una gossada de gossos de caça.

Potser hem evolucionat

com una manada d'animals de caça.

L'avantatge que tenim a la natura,

no són els ullals, les urpes, ni la velocitat,

l'únic que fem genial és suar.

Som els millors suant i fent ferum.

Millor que cap mamífer, suem de conya.

Però l'avantatge

d'aquesta incomoditat social és

que a l'hora de córrer

llargues distàncies quan fa calor,

som genials, els millors del món.

Un cavall en un dia calorós,

després de 8 o 10 km, ha de triar.

O respirar, o refrescar-se,

però no ho pot fer tot. Nosaltres, sí.

I si hem evolucionat com una gossada de caça?

I si l'únic avantatge que teníem

era que podíem formar un grup,

sortir plegats a la sabana africana, triar un antílop

i empaitar-lo plegats fins que morís?

És tot el que podíem fer,

córrer distàncies llargues sota la calor.

Si fos cert, altres coses també ho serien.

La clau d'un grup de caça és: "grup".

Si aneu sols a empaitar un antílop,

ben segur que hi haurà dos cadàvers.

Cal treballar en equip.

Calen els més veterans, 64, 65 anys,

que tenen molta experiència,

per saber quin és l'antílop que empaites.

El ramat es forma i es desfà constantment.

Els rastrejadors experts eren imprescindibles.

No podien ser a 15 km.

Les dones i els joves hi eren

perquè qui aprofita més les proteïnes animals,

són les mares recents i els nois en creixement.

No és lògic tenir un antílop mort

i els que tenen gana a 80 km,

han de ser al grup.

Calen homes forts de 27 anys,

per matar la presa,

i els adolescents hi han de ser

per aprendre com es fa.

El grup ha d'estar unit.

Una altra realitat: el grup no pot ser egoista.

No pots emprenyar-te empaitant l'antílop.

El grup no pot estar malavingut.

Res de:"Jo no empaito el seu antílop"

"Ja s'espavilarà tot sol amb l'antílop".

El grup s'ha d'empassar l'ego,

ha de treballar en equip.

El resultat final, si fa no fa,

és una cultura força semblant

als tarahumares,

una tribu que no ha canviat

des de l'edat de pedra.

És una tesi colpidora,

potser els tarahumares fan

el que havíem fet més de 2 milions d'anys.

Que és ara, que ens hem desviat del camí.

Veiem el córrer com una cosa estranya,

el càstig per menjar pizza ahir a la nit.

Però potser no.

Potser hem agafat aquest avantatge innat

i l'hem fet malbé.

Com? Com es fan les coses malbé?

Intentant fer-ne diners.

Ho emboliquem, ho fem maco

i ho venem a tot déu.

Llavors vam començar a fer

unes joies amb esmorteïment

per córrer millor, les sabatilles de córrer.

El que m'emprenya de les sabatilles

és que n'he comprat milions i encara em lesiono.

Crec que, si algú d'aquí corre...

Abans en parlava amb la Carol,

hem xerrat dos minuts, de la fascitis plantar.

Parleu amb un corredor mig minut,

i ja esteu parlant de lesions.

Si som éssers corredors i tenim aquest do,

Per què som tan negats? Per què em lesiono?

El curiós de córrer i lesionar-se

és que les lesions són de la nostra època.

Si llegiu mites i folklore,

mites i llegendes de tot tipus,

córrer sempre s'associa

a la llibertat, a la joventut i al vigor etern.

Només en l'actualitat

s'associa amb la por i el dolor.

Gerónimo deia:

"Les cames són les úniques amigues en qui confio".

Això és perquè una triatló apatxe

eren 80 km de cursa pel desert,

combat cos a cos, robar cavalls

i cavalcar cap a casa a tota llet.

Gerónimo no deia mai:

"Ai, el taló... He de descansar una setmana",

"He de fer cross training".

"No he fet ioga. No estic a punt".

Els humans han corregut tota la vida.

Som aquí. Amb la tecnologia digital.

Els nostres coneixements existeixen

perquè els nostres avantpassats eren capaços

de fer coses extraordinàries cada dia,

confiaven en els peus descalços i les cames

per recórrer llargues distàncies.

Com podem tornar-hi?

Proposo començar per

desfer-se de l'embolcall i el màrqueting.

Desfer-se del coi de sabatilles.

Prou de maratons urbanes,

si les fas en 4 hores, fas pena.

Però en 3:59:59 ets boníssim,

perquè et classifiques per a la propera.

Hem de recuperar el plaer, la diversió,

i, també la nuesa

que ha convertit els tarahumares

en una de les cultures més sanes d'avui dia.

I què en traiem? Què?

Cremar el gelat d'ahir a la nit?

Potser té altres beneficis.

No em vull fer pesat,

imagineu un món

on poguessim sortir

a fer el tipus d'esport

que ens fa estar relaxats i serens,

trobar-nos millor,

cremar l'estrès...

Sense anar a la feina com feres,

ni tornar a casa estressats.

Potser hi ha un punt mitjà entre com som

i com han estat sempre els tarahumares.

No cal tornar a les Barrancas del Cobre,

a viure de blat de moro, el preferit dels tarahumares

però potser hi ha un punt mitjà.

I si el trobem,

potser algú rebrà el Premi Nobel.

Si algú troba la manera

de recuperar aquest do innat

del qual n'hem gaudit gairebé sempre,

fins més o menys els anys 70,

els beneficis socials, físics,

polítics i mentals,

podrien ser increïbles.

El que hem vist avui és que neix una subcultura

d'atletes descalços, que es desfan de les sabatilles.

La majoria ha descobert que

un cop fora les sabatilles, fora l'estrés,

fora lesions i patiments.

I descobreixes una cosa

que els tarahumares fa temps que saben,

que us ho podeu passar de conya.

Jo mateix ho he experimentat.

Sempre m'he lesionat i als 40, sabatilles fora.

Les lesions també han desaparegut.

Espero que tots en puguem sortir guanyant.

I us agraeixo que m'hagueu escoltat. Moltes gràcies.

(Aplaudiments)