La màgia del placebo

Píndoles de sucres, injeccions de no res -- els estudis mostren que, més sovint del que creiem, els placebos realment funcionen. A TEDMED, el mag Eric Mead fa un truc per a demostrar que, fins i tot quan sabem que quelcom no és real, podem reaccionar de forma tan potent com si ho fos. (Alerta: Aquesta xerrada no és apta per als espectadors als qui els molesten les imatges d'agulles o sang.)

Durant un cert temps he estat interessat

en l'efecte placebo.

Us pot semblar estrany que un mag

s'interessi per això,

excepte si ho enteneu com jo,
en el sentit que

"Quelcom fals

en què algú hi creu prou

de manera que esdevé real."

Dit d'una altra manera,
les píndoles de sucre

tenen un efecte mesurable
en alguns estudis,

l'efecte placebo,

només perquè la persona pensa

que el que pren és un medicament

d'algun tipus --

per al dolor, per exemple,

si ho creuen prou hi ha un
efecte mesurable en el cos

anomenat l'efecte placebo.

Quelcom fals esdevé

quelcom vertader

a causa de la percepció d'algú.

Per tal que ens entenem,

vull començar mostrant-vos
un truc de màgia

rudimentari, molt simple.

I us mostraré com funciona. Aquest truc

està en tots els llibres infantils de
màgia, almenys des dels anys 50.

Jo el vaig aprendre del llibre
"Cub Scout Magic" als 70.

Us el faré i després us l'explicaré.

I llavors us explicaré
perquè us l'he explicat.

Va així.

El ganivet, que podeu examinar;
la meva mà, que podeu examinar.

Agafaré el ganivet amb el meu puny així.

Em pujaré la màniga.

I per deixar clar que res no
puja o baixa per la màniga

estrenyaré el meu canell així.

Així podeu veure que en cap moment

res no pot passar, mentre
estic estrenyent aquí

res pot pujar o baixar per la meva màniga.

I l'objectiu és prou simple.

Obriré la meva mà,

i, si tot va bé, espero,

el meu magnetisme animal
aferrarà el ganivet.

De fet està tan ben aferrat

que puc sacsejar-lo,

i el ganivet no cau.

Res no puja ni baixa per la meva màniga,

sense trampa. I podeu examinar-ho tot.

Ta-txan!

(Aplaudiments)

Aquest és un truc que sovint
ensenyo a nens

que tenen interès en la màgia,
perquè pots aprendre

molt sobre l'engany en estudiar

aquest truc, malgrat que sigui
molt simple metodològicament.

Probablement molts de vosaltres
coneixeu aquest truc.

Això és el que passa.

Aguanto el ganivet a la meva mà.

Dic que aguantaré el meu canell

per a evitar que res no pugi
ni baixi per la màniga,

això es mentida.

La raó per la qual aguanto el meu canell

és perquè això és, de fet, el secret

de la il·lusió.

En el moment en què la meva mà
passa d'estar de cara

a estar d'esquenes a vosaltres,

aquest dit, el dit índex canviarà

d'on està, a la posició

d'assenyalar, com ara.

Molt bo.

Hi ha per aquí algú que
no va tenir infància.

(Riures)

Va així, des d'aquí, d'acord.

I mentre em moc el meu dit canvia.

I podríem parlar de per què
això és enganyós,

per què no noteu que només
hi ha tres dits aquí,

perquè la ment, de la manera
en què processa la informació,

no compta un, dos, tres. Els agrupa.

Però no es tracta ben bé d'això, oi?
I llavors obro la meva mà.

Òbviament està aferrat, no
per magnetisme animal,

sinó per l'argúcia,

del meu dit índex que està aquí.

I quan tanco els dits, el mateix,

mentre retorno, aquest moviment

tapa el canvi de posició del meu dit.

Trec aquesta ma. Puc donar el ganivet.

Aquest teniu un truc que podeu fer
per als vostres veïns i amics. Gràcies.

Ara, (Riures)

què té a veure això amb l'efecte placebo?

Vaig llegir un article fa un any

que realment em va obrir els ulls.

Jo no sóc metge ni investigador,
així que, per a mi,

allò era increïble.

Resulta que si administres

un placebo en forma d'una píndola blanca,

amb la forma de l'aspirina --

una píndola rodona i blanca --
té cert efecte real mesurable.

Però si canvies la forma del placebo,

fent una píndola més petita,

de color blau, i hi estampes una lletra,

és mesurablement més efectiva, de fet.

Malgrat que cap de les dues

te cap principi actiu --
són píndoles de sucre.

Però una píndola blanca
no és tan bona com una blava.

Què? (Riures) Això em va deixar a quadres.

Però resulta que això no s'acaba aquí.

Si tens càpsules,

són més efectives que les píndoles
de qualsevol tipus.

Una càpsula de color, groga en
una meitat i vermella en l'altra,

és millor que una càpsula blanca.

La dosificació també hi té a veure.

Una píndola dos cops al dia

no va tan bé com tres píndoles --

no recordo les dades estadístiques ara.
Disculpeu.

Però la qüestió és...

(Riures) ... que la dosificació
hi té a veure.

I la forma hi té a veure.

I si voleu el placebo definitiu,

heu de fer servir una injecció.

D'acord? Una xeringa amb quelcom inert --

uns quants mil·lilitres de quelcom inert,

i ho injectes a un pacient...

Doncs bé, aquesta és una imatge
tan poderosa a la seva ment,

és molt més forta que la píndola blanca.

És realment, aquest gràfic,
bé us ho ensenyaré

quan ho tingui en una diapositiva.

La qüestió és

que la píndola blanca no és
tan bona com la blava

que no és tan bona com la càpsula,
ni com la injecció.

I res d'això té cap principi
actiu de qualitat,

només és la teva creença
allò que fa que sigui real

per al teu cos i provoca
un efecte més fort.

Volia veure si podia agafar aquesta idea

i aplicar-la a un truc de màgia.

Agafar quelcom que és òbviament un truc fals

i fer que semblés real.

I sabem d'aquell estudi

que quan volem realitat,
hem d'anar a la injecció.

Això és una agulla de 17 cm.
Està molt, molt afilada,

i vaig a esterilitzar-la una mica.

Aquesta és la meva carn. No és

la carn cultivada d'en Damian.

Això és la meva pell. No és un efecte
especial de Hollywood.

Perforaré la meva pell

i passaré l'agulla fins a l'altra banda.

Si us maregeu fàcil -- (Riures)

si us desmaieu fàcil -- estava
fent això per a uns amics

a l'habitació de l'hotel ahir a la nit,
i hi havia gent que no coneixia,

i una dona gairebé es desmaia.

Així que si us maregeu fàcil us suggereixo

que aparteu la mirada els
propers 30 segons --

de fet, sabeu, faré la pitjor
primera part aquí darrera.

Ja veureu, podeu mirar cap
a una altra banda si voleu.

I això és el que passa, aquí,

al començament de la meva carn

a la part baixa del meu braç faig una

petita perforació.

Ho sento, nois. Us estic espantant?

OK, i llavors, a través de la
meva pell una miqueta,

i surt per l'altra banda així.

Ara, essencialment estem en la
mateixa posició que estàvem

amb el truc del ganivet.

(Riures)

Més o menys.

Però no podeu comptar els meus dits, oi?

Així que us els ensenyaré. Un, dos,

tres, quatre, cinc.

Si, bé...

Ja sé el que pensa la gent quan veu això.

Diuen, "Bé, certament no és tan babau

com per a punxar-se a través de la pell
per entretenir-nos uns minuts.

Deixeu que us ho ensenyi.

Quina pinta té això? Bona, no?

(Riures)

Si, ja ho sé. (Riures)

I la gent del darrere diu: "Jo no ho he vist bé".

La gent a la sala satèl·lit estan
començant a entrar.

Deixeu que us ho ensenyi de ben a prop.

Això és realment la meva pell. No és
un efecte especial de Hollywood.

És la meva carn, i la puc moure.

Ho sento. Si us maregeu,
mireu cap a una altra banda,

no mireu cap aquí.

La gent del darrera o la gent que veurà
el vídeo d'aquí a uns anys

dirà: "D'acord, sembla
un efecte prou polit,

però si fos real estaria --

hi ha un forat aquí i un allà,
si fos real estaria sagnant.

Deixeu que us faci una mica de sang.

(Riures)

Sí, aquí està.

(Aplaudiments)

(Riures)

Normalment ara, trauria l'agulla.

Netejaria el meu braç i us ensenyaria
que no tinc cap ferida.

Però crec que, en aquest context,

i amb la idea d'agafar quelcom fals

i convertir-ho en real,

simplement ho deixaré així,

i marxaré de l'escenari.

(Riures)

Us veuré diverses vegades
en els propers dies.

Espero que en tingueu ganes.
Moltes gràcies.

(Riures)

(Aplaudiments)