Per què em poso en perill per explicar less històries de Gaza?

Quan Ameera Harouda escolta el so de les bombes i els projectils, hi va de dret. "Vull ser-hi kla primera perquè aquestes històries s'han d'explicar", diu la primera dona mediadora, un paper que li permet guiar els periodistes en els caòtics escenaris de guerra de la seva terra, que ella s'estima malgrat la terrible situació. Descobriu el que motiva Harouda a donar veu al terrible patiment humà en aquesta xerrada inoblidable.

Hola.

És el meu primer viatge,

la primera vegada en mi vida
que estic fora dels murs de Gaza.

Estic molt contenta d'estar aquí.

(Aplaudiments)

La meva ambició sempre ha estat
ser pilot, portar un avió,

sentir-me lliure i recórrer el cel,
tocar el cel.

Però no va passar.

Simplement, visc a Gaza,
i no tenim aeroport.

Totes les fronteres estan tancades.

Vivim en una de les més grans
presons del món

L'única cosa que puc fer
és mirar cap al cel.

Alguns dies, tenim sort
perquè tenim electricitat

unes quatre o cinc hores.

Quan fa fred, fem una foguera
devant les cases o als terrats.

De vegades també hi cuinem.

El meu treball a Gaza és preparar-ho tot
per als periodistes que hi venen

a explicar històries
del que passa a Gaza.

Molts matins,
he d'anar a la frontera

per a recollir-hi un periodista.

Si li passa qualsevol cosa

o el periodista decideix
cobrir una història

que el govern no vol que cobrim,

poden passar coses dolentes.

Recórrer el meu país
tot ajudant els periodistes,

cineastes o els equips de notícies,
és la meva feina.

Crec que el meu èxit es deu
a que construeixo una relació

no tan sols amb els periodistes
i els equips de notícies,

sinó també amb les comunitats
de la Franja de Gaza.

Aquestes comunitats que no volen
que s'expliquin les seves històries.

Mai les he vistes
com a històries o nombres.

Són éssers humans, com jo mateixa.

En deu anys he construït
moltes relaciones.

I sabeu què?

Això em dóna l'oportunitat
de accedir a les persones,

a les històries que altres no poden.

En algunes situacions, sento que,
com a dona, tinc més poder.

Molts periodistes homes
de la meva societat,

volen cobrir una història
sobre la drogadicció al meu país.

El problema va començar quan
es construïa el túnel de Gaza.

Amb el setge de Gaza,

els túnels portaven
els articles bàsics,

com menjar, material de construcció,
i altres coses que ens calien.

Però ara ja no és així,
perquè els egipcis els ha inundat

i ja no funcionen

Les drogues entraven de contraban,

i molts joves es tornaren addictes.

En la tradició de la societat palestina,

està prohibit que els homes
entrin a les cases alienes.

Així que cap periodista home
aconsegueix l'història.

Però jo sí.

Tinc un espòs meravellós,

un espòs que em recolza

malgrat les crítiques
que rep de la societat.

Ell ara és a casa amb
els meus dos fills,

i en tinc un altre que creix aquí dins.

(Aplaudiments)

Quan estic treballant,
el truco cada dues hores,

i sap que si no ho faig,

ha de trucar el meu contacte,

el que em dóna accés a la història,

aquell en qui confio.

Una vegada a Gaza,

durant el segrest
del periodista britànic Alan Johnston,

una revista americana
em va demanar

que arrangés una reunió
amb els segrestadors, i ho vaig fer.

Al periodista
que cobria la història i a mi

ens van proposar
de trobar-nos davant del seu hotel.

Van venir i ens van ficar
a un furgó amb finestres negres,

portaven màscares aquell dia.

I ens portaren lluny,
al mig d'un camp.

Ens van agafar els mòbils

i vam fer la entrevista amb el
segrestador en aquell camp.

Estava aterrida aquell dia,

un dia que mai oblidaré.

Així que, per què ho faig?

Perquè crec que si no ho fés,

una gran part
de la història sobre Gaza es perdria.

Hi ha algunes històries més
que us podria explicar del meu país.

I no totes son dolentes.

Estimo el meu país,
tot i la terrible situació en què vivim.

Assetjament, pobresa, atur...

Però hi ha vida.

Hi ha persones somniadores
i gent increïble plena d'energia.

Tenim una música magnífica,
i una gran escola de música.

Tenim gent que fa parkour, que ballen
en els enderrocs de les seves cases.

I Gaza és l'únic lloc
al món àrab

on musulmans i cristians
viuen en una forta germanor.

(Aplaudiments)

Durant la guerra,

el pitjor per a mi
és sortir de casa de bon matí,

i deixar els meus fills.

Els trec una foto cada dia

perquè no sé mai
si hi tornaré.

Ser una guia i periodista a Gaza
és difícil i perillós.

Però quan escolto el so dels projectils
o les explosions de les bombes,

hi vaig de dret,

perquè vull ser-hi la primera,

perquè aquestes històries
cal explicar-les.

Quan els meus fills eren petits
i escoltàvem el so de la guerra,

els deia que eren focs d'artifici.

Ara que són grans, ho comprenen.

Tinc terribles malsons

per tot el que he presenciat
durant el temps de la guerra,

especialment els cossos sense vida
dels nens petits.

Encara recordo una nena,
que es diu Hala.

És l'única supervivent de la seua família.

La seva imatge serà amb mi per sempre.

Mai no l'oblidaré.

Estic orgullosa d'estar aquí
i d'estar amb vosaltres avui.

Estic orgullosa de poder contar-vos
històries, tristes i felices,

històries sobre el meu petit cantó
del món: Gaza.

Estic orgullosa d'ésser la primera
dona negociadora que treballa a Gaza.

I el més divertit
és que a Gaza em diuen Mr. Rambo.

(Riures)

Espero que un dia pugui explicar
les històries de les altres dones,

totes les altres dones increïbles
que conec al meu país.

Espere que un dia pugui
ajudar altres dones al meu país

a ser mediadores com jo.

i, naturalment, de vegades,
sento que ja no puc fer aquest treball,

és excessiu per a mi.

Però recordo aquestes paraules:

"No limitis el teu repte,
repta el teu límit.

No deixis que els altres
et separin dels teus somnis".

Gràcies.

(Aplaudiments)