Per l'amor de les fans

Quan penses en les fans, el que et ve al cap són grans onades de fans (normalment d'un grup de música masculí) amb sentiments que culminen en llàgrimes i crits de felicitat? Potser fas mala cara o poses els ulls en blanc quan hi penses. En aquesta xerrada divertida, la dramaturga Yve Blake ens demana que reavaluem la nostra reacció vers la passió desconeguda i el poder de les fans, i ens remarca que hauríem d'acceptar el nostre entusiasme sense frens.

Fa quatre anys,

una adolescent em va canviar la vida

en una conversa.

Tenia 13 anys,

era la cosina petita d'una amiga

i em va dir despreocupada

que havia conegut
l'home amb qui es casaria.

Vaig dir-li que em parlés d'ell

i em va dir que es deia Harry Styles.

(Riures)

Jo també vaig riure una mica,

però em va dir: "Sé que creus
que no ho dic seriosament,

però em casaré amb ell.

Perquè l'estimo tant

que tallaria el coll a algú
per estar amb ell."

(Riures)

Aquest és el moment

en què em vaig obsessionar amb les fans.

Llavors no ho sabia,

però allò canviaria
el curs de la meva vida,

canviaria tot
el que pensava que sabia

sobre ser adult,

ser dona

i ser realment feliç.

Però, abans de començar,

què és una fan

i què és un Harry Styles?

Segons el diccionari,
el Merriam-Webster,

una fan és una "noia o dona

extremament o excessivament
entusiasta

d'algú o d'alguna cosa."

Tècnicament, hi ha
fans de qualsevol cosa,

però el meu interès era
en fans de grups masculins.

Per la seva reputació una mica letal.

Recordo que el meu pare em va parlar
d'unes fans dels Beatles als anys 60

que sembla ser que van treure
totes les peces d'un BMW aparcat,

perquè, suposadament,
el grup s'hi havia assegut.

Als 60, els Beatles eren
el grup masculí més important del planeta.

Quan vaig conèixer aquesta noia el 2015,

el grup més important del planeta
era One Direction,

i Harry Styles era
un membre de One Direction.

A Harry Styles se'l coneixia
per ser compassiu

i per tenir el cabell perfecte.

Ho vaig saber perquè
vaig llegir milers de tuits sobre ell.

Vaig saber que és una monada,

que és l'àngel perfecte,

que una vegada

va vomitar en una autopista a Califòrnia

i, en menys de dues hores,

les fans havien transformat el lloc
en un santuari sagrat.

(Riures)

Vaig mirant...

(Riures)

Vaig mirant dibuixos d'en Harry
fets per fans,

fotos d'ell de petit,

dibuixos de fotos d'ell de petit.

Vaig mirant tutorials
per fer tòtems d'amor per a ell,

com una làmpada
plena de fotos de la seva cara

o un clauer
amb l'hora exacta del seu naixement.

Vaig llegint hores de fanficció

i caic en un bucle

d'històries on jo soc la protagonista

de diverses històries d'amor amb ell.

En una, li dic
que estic embarassada del seu fill.

En una, ens coneixem en un hospital
on lluitem contra un càncer.

En una altra, ens enamorem tan perdudament

que esdevenim fugitius que maten gent.

(Riures)

Però llavors...

passa una cosa inimaginable.

One Direction,
el grup més important del planeta,

perd un membre.

Zayn Malik deixa el grup

i Internet explota d'emocions.

Llegeixo tuits de noies
que el descriuen dolor físic de la pèrdua,

que no poden menjar, parlar o caminar.

Descriuen com d'important
era en Zayn per a elles.

Veig vídeos de nenes de 10 anys plorant.

Plorant de veritat.

I veig com la gent
comparteix els vídeos amb títols nous

amb paraules com "boja",
"esgarrifós" i "dement".

De cop, YouTube em suggereix vídeos com:

"Recopilació: Fans reaccionen
a la marxa de Zayn.

Alerta! Boges!"

I veig com els mitjans parlen del tema.

Les descriuen com a "joves cridaneres".

Un periodista diu:

"Des de l'època dels Beatles,
ja se sap que

no hi ha res més aterridor

que un grup d'adolescents entusiasmades."

(Riures)

Llavors em plantejo
una cosa que mai no havia considerat:

Per què la imatge de noies joves
cridant a ple pulmó i entusiasmades

per una estrella del pop

es considera dement, psicòtica,

aterridora o exagerada?

Però la imatge de nois
cridant a ple pulmó per un futbolista

és completament normal?

Els nois que criden al futbol,

estimen l'esport.

Les noies que ploren
en un concert de Justin Bieber?

És patètic.

Quan em vaig adonar d'aquesta doble moral,

em vaig adonar també
que la meva curiositat

havia sorgit d'aquesta mateixa reflexió.

En el fons, jo també pensava
que eren una mica boges.

Havia mirat fotos
de noies cridant pels Beatles,

pels Backstreet Boys, One Direction

i no havia pensat en "entusiasme",

sinó en "histèria".

No coneixia la història d'aquesta paraula:

durant el segle XIX,

la histèria es considerava
una malaltia mental femenina

que diagnosticaven els metges

si una dona mostrava
emoció excessiva o comportament difícil.

El mot "histèria" prové
del mot llatí "hystericus",

que significa "de l'úter",

perquè es pensava que
la causa era una disfunció de l'úter.

Per això, el tractament

era una histerectomia.

És a dir, l'extirpació de l'úter.

Llavors,

vaig decidir reanomenar la meva obsessió,

perquè ja no només
estic obsessionada amb les fans,

també ho estic
amb la manera com el món en parla

i la manera com el món
veu l'entusiasme femení i jove.

Perquè vull saber una cosa:

si les noies creixen en un món

on s'usen paraules
com "boja", "psicòtica" i "histèrica"

per descriure l'entusiasme femení,

com les afecta
en la manera com es veuen elles mateixes?

Si les noies creixen
en un món on els diuen

que estan fetes
una mica més boges que els nois,

no és el mateix que dir-los

que han nascut menys capaces
de ser racionals que els homes,

amb menys capacitat de raonar

i indignes del mateix
respecte intel·lectual que els homes?

A banda, em vaig obsessionar
amb els crits femenins.

No en un sentit negatiu.

Em refereixo als xiscles i al xerroteig

de les fans en concerts.

Vull saber per què

hi ha gent que instintivament
s'encongeix només amb descriure el so,

com si pensar-hi fos dolorós.

Llavors vaig conèixer l'Amy Hume,

una professora de cant,

i em va deixar impressionada.

Em va explicar que la veu femenina,

entre els 11 i els 13 anys,

és un dels estudis més interessants.

Per què?

Perquè hi ha un estudi de Carol Gilligan

que diu que en aquesta edat

les noies comencen a alterar la veu.

Com afegir-hi la respiració
per indicar maduresa

(imitant la veu nasal)
o afegir-hi veu nasal per l'apatia.

(Riures)

Però, segons aquest estudi,

quan creieu que
els nois comencen a alterar la veu?

Jo vaig dir als 18,

perquè "els homes maduren més tard", oi?

Incorrecte.

La resposta és als 4 anys,

perquè és quan els nois
aprenen a no cridar, ni xisclar,

perquè no són sons masculins.

Aquí em vaig adonar

que el xiscle d'una fan
és com un superpoder.

(Riures)

Perquè és una expressió valenta i honesta

de pura celebració i felicitat;

és un so

que no han oblidat com fer.

Crec que les fans
tenen un segon superpoder,

perquè saben fer una cosa

que la majoria
dels meus amics adults no saben fer:

les fans saben estimar
alguna cosa sense perdó ni por.

Tots els anys de recerca sobre fans

van culminar en la decisió

d'escriure alguna cosa
que les celebri i les defensi.

Vaig decidir fer
una comèdia musical de suspens,

una barreja entre
concert de Beyoncé, 'rave' i església.

El títol era "Fangirls"

i ho vaig dissenyar
com un cavall de Troia:

sembla que et riguis d'aquestes noies,

però, al final, te n'enamores d'elles.

(Riures)

Gràcies.

(Aplaudiments)

En un moment...

Gràcies

En un moment, una noia canta:

"Per què he d'amagar els sentiments?

Perquè et molesten?

O perquè no és el que fan els nois?"

Com a ex-fan cínica,

és la qüestió que us vull plantejar.

Per què haurien de baixar el volum?

Perquè estan boges?

O perquè la nostra definició de "raonable"

es basa en el que
és acceptable fer per als homes?

I si reflexionem sobre
com ens han condicionat que sentim

quan veiem noies
cridant d'entusiasme a ple pulmó?

I si reflexionem sobre els mots que usem

per descriure la felicitat?

I si ens permetem no subestimar-les

amb paraules
que menystenen la seva intel·ligència,

interessos i capacitat?

Perquè, segons la meva recerca,

són capaces de construir
un santuari al vòmit de Harry Styles

en una autopista en menys de 2 hores.

(Riures)

Per a això cal habilitat
en logística i comunicació.

(Riures)

Si això no és "capacitat", no sé què és.

(Aplaudiments)

Crec que, en comptes de jutjar-les,
n'hauríem d'aprendre.

Si podem morir demà,

per què no estimem mentre som vius?

Per acabar,

m'agradaria que provéssim una cosa:

us podeu aixecar?

Aixequeu-vos, si podeu, vinga.

D'acord, farem el següent:

comptaré fins a tres

i quan acabi,

us demano que tots

deixeu anar el vostre crit més fan.

(Riures)

D'acord?

Us ho demano per una raó:

si les cinc mil persones
que som aquí ho fem,

tenim la oportunitat de sentir el so

i decidir que no és una cosa de bojos,

és un so d'esperança.

Ho fem?

Repeteixo, ho fem?

(Públic: Sí!)

D'acord, jo faré trampes
i no cridaré tant

perquè tinc el micròfon
i no cal sentir-ho.

Això significa
que vosaltres heu de cridar un 110%.

Preparats? Agafeu aire,

penseu en algú que estimeu, vinga.

Un, dos, tres:

(El públic crida)

(Riures i aplaudiments)

Heu sonat increïbles

i tant sans, intel·ligents

i dignes

com quan heu entrat.

(Riures)

Gràcies.

(Aplaudiments)