Oda a la vida a la Terra

Si haguessis d'explicar a un nadó el significat de la vida humana a la Terra al segle XXI, què li diries? L'artista visual Oliver Jeffers respon a aquesta pregunta amb una carta al seu fill, on comparteix importants reflexions sobre l'existència i la diversitat de la vida. Ens fa observar el "preciós i fràgil drama de la civilització humana" en una xerrada poètica amb el rerefons de les seves originals il·lustracions i animacions.

[Oliver Jeffers]

[Oda a la vida a la Terra]

Hola.

Estic segur que quan arribi
al final d'aquesta frase,

de la manera com parlo jo,

haureu deduït que
vinc d'un lloc anomenat

planeta Terra.

La Terra és genial.

És la nostra casa.

I la dels microbis.

Aquests [piiip] els deixarem
per un altre moment,

perquè, si bé costa creure-ho,
hi ha més coses a la Terra.

Aquest planeta també té
cotxes, cols de Brussel·les,

aquests peixos estranys
que tenen llums,

l'art, el foc,

els extintors,

lleis, coloms, botelles de cervesa,

llimones i bombetes,

Pinot noir i paracetamol,

fantasmes, mosquits, flamencs, flors,

l'ukelele, ascensors i gats,

vídeos de gats, internet,

bigues de ferro, edificis i piles,

ingenuïtat i idees brillants,
tota la vida coneguda,

i moltes coses més.

Bàsicament, tot el que coneixem
que existeix.

És el meu lloc favorit.

Aquesta petita esfera,

que flota en una part del cosmos
solitària i freda.

Tinc accent de Belfast,
i Belfast és...

aquí!

Aproximadament.

Potser us penseu
que coneixeu la Terra

perquè sou d'aquí.

Però probablement,

fa temps que no heu pensat
en coses bàsiques.

Jo pensava que la coneixia.

Jo pensava que era un expert.

Fins que vaig haver d'explicar
tot el planeta

i com funciona,

a una persona que
mai no hi havia estat.

No és el que us penseu,

encara que el meu pare
sempre em deia

que la prova
de la vida intel·ligent

és que no s'han molestat
a contactar-nos.

Era el meu fill nadó
a qui volia explicar-li.

No havíem estat mai pares,

la meva dona i jo,

així que el tractàvem com un convidat
quan va arribar a casa,

i li vam ensenyar la casa.

Aquí viuràs tu, fill.

Aquí és on fem el menjar.

Aquí és on tenim
cadires, i així tot.

És molt divertit

explicar com funciona el teu planeta
a algú de zero anys.

Però després de la diversió

i conscient de tenir un nou humà
que no sap absolutament res,

i conscient que vosaltres tampoc
no en sabeu massa més,

explicar tot el planeta
és una tasca que imposa.

Però m'hi vaig posar.

Mentre passejava amb ell
les primeres setmanes,

explicant el món que veia,

prenia nota
de totes les bestieses que deia.

Aquestes notes van prendre la forma
d'una carta

adreçada al meu fill
quan comenci a llegir.

I de la carta, a un llibre

sobre els principis bàsics
del significat de ser un humà

que viu a la Terra en el segle XXI.

Algunes coses semblen evidents.

El planeta es divideix
en dues parts:

terra i mar.

Algunes menys evidents
fins que les penses bé.

El temps, per exemple.

Les coses es mouen lentament
aquí a la Terra.

Però sovint es mouen ràpidament,

així que has d'usar bé el temps,
perquè fuig.

O la gent.

Hi ha gent de tots tipus, mides
i colors.

Tots som diferents,

actuem diferent i sonem diferent.

Però no us enganyeu.

Tots som persones.

De tots els llocs de l'univers

només hi ha gent a la Terra

i només poden viure a la Terra,

i a sobre,
només en llocs sense aigua.

Només hi ha una petita part
de la superfície de la Terra

habitable per als humans

i atapeïts aquí és on tots vivim.

És fàcil oblidar
quan estàs tan a prop del sòl,

les roques, els boscos,
el formigó que trepitgem,

que tenim un espai limitat
per maniobrar.

Mirant des d'uns ulls
propers al sòl,

l'horitzó sembla infinit.

No fem cada dia un ritual

valorant el lloc que ocupem
en el nostre planeta,

i quin lloc en l'espai ocupa
la Terra.

No vull explicar al meu fill
les mateixes històries de països

que m'explicaven a mi
a Irlanda del nord.

Que érem d'un petit poblet

que ignora la vida
més enllà de les nostres coses.

Jo intentava sentir
què significa veure la Terra

com un sistema,
com un objecte individual,

penjat a l'espai.

Per aconseguir-ho,

necessitava canviar
els dibuixos plans dels llibres

per escultures 3D del carrer,

i necessitava uns 60 metres,

un bloc de pisos a Nova York,

i construir un model
a gran escala de la Lluna,

la Terra i les persones.

Aquest projecte es va materialitzar
en un parc de Nova York

l'hivern passat,

en el 50 aniversari
de la missió de l'Apolo 11 a la Lluna.

Després de la instal·lació,

vaig poder posar-me
un casc espacial amb el meu fill

i enlairar-me com ho va fer l'Apolo 11
fa mig segle

cap a la Lluna.

Fèiem tombs al seu voltant

i ens vèiem.

Vaig sentir

que estava molt sol a la foscor.

Però dissimulava perquè no es notés.

La Lluna és l'únic objecte

més proper a nosaltres.

I en aquesta escala del projecte,

amb una Terra
de 3 metres de diàmetre,

Mart, el següent,
té la mida d'una pilota de yoga,

i està a més de 3 kilòmetres.

Si bé no veiem fronteres
des de l'espai,

a la meva escultura

vaig marcar totes les fronteres.

Però en comptes d'escriure
noms de països,

hi vaig escriure molts cops,

"aquí viu gent, aquí viu gent".

"Aquí viu gent".

I en la Lluna, vaig escriure,

"No hi viu ningú aquí".

Sovint, les coses òbvies

no són tan òbvies
fins que les penses.

Veure les coses
des d'una distància prou gran

ho canvia tot.

Això ho saben els astronautes.

I l'ull humà només
ha vist la nostra Terra

des de la Lluna, com a molt lluny.

És bastant lluny

abans d'arribar als extrems
del sistema solar.

I molt lluny d'altres estrelles
o altres constel·lacions,

només hi ha un punt
en tot el cosmos

que està present
en totes les constel·lacions d'estrelles,

i aquesta presència és

el planeta Terra.

Aquestes fotografies
de grups d'estrelles

només tenen sentit
des d'aquest punt de vista.

Aquestes coses només
tenen sentit a la Terra.

I només per nosaltres.

Les persones.

Som criatures d'històries.

Som les històries que expliquem,

som les històries
que ens expliquen.

Penseu en la història
de la civilització humana.

Són històries d'enginy, elegància,

generositat i de cuidar
la natura d'una espècie,

egoista, vulnerable

i protectora.

Nosaltres, les persones, protegim
la flama de la nostra vida

dels elements que no controlem,

de la grandiositat del més enllà.

I sempre ens centrem en la nostra vida.

"Pel que nosaltres sabem"

quan ho diem,

significa la suma total
de tots els coneixements.

Però en un altre sentit,

"pel que nosaltres sabem",

significa que no sabem res.

Aquest és el bonic i fràgil drama
de la civilització.

Som actors i espectadors
d'un joc còsmic

que ho és tot per nosaltres,

però no vol dir res a altres llocs.

Potser no signifiqui res
aquí tampoc.

Si pensem en la nostra relació
amb el nostre vaixell,

amb la nostra Terra,

podria ser una història
d'ignorància i ambició.

Com en el cas de Faust,

un home que pensava
que ho posseïa tot,

i va començar a estudiar
què posseïa.

Deia que posseïa una flor,

una ovella, un arbre i un camp.

Els llacs i muntanyes
són difícils de conquerir,

però finalment es rendeixen.

Però quan intentava conquerir
el mar

la seva cobdícia li demostra
el seu error,

quan, en un atac d'arrogància,

es llença al mar
per demostrar-li qui mana.

Però no ho comprèn,

i s'escola per les onades,
i s'enfonsa.

El mar estava trist

però seguia sent el mar.

I també tots els altres objectes
que ell posseïa,

perquè el destí de Faust
no els importa gens.

Tant que ens pensem
que som importants al cosmos,

no tindríem res

si no fos per la Terra.

La Terra seguiria rodant,

evidentment, sense nosaltres.

En aquest planeta, hi viu gent.

Anem passant els dies,

de vegades mirem amunt
i cap a fora

sovint mirem cap a baix
i cap a dins.

Quan mirem amunt i dibuixem línies
entre els punts del cel,

intentem entendre el caos.

Quan mirem cap baix, marquem línies
a la terra per saber on pertanyem

i on no.

Ens oblidem que aquestes línies
que connecten estrelles

i les línies que divideixen la terra

només estan al nostre cap.

També són històries.

Nosaltres fem la nostra vida
rutinària i ritual

segons les històries que creiem,

i ara, la història
canvia a mesura que l'escrivim.

Hi ha molta por
en aquesta història actual

i fins fa poc,

les històries que semblaven
més punyents

són les més amargues,

sobre coses que no ens han anat bé
com individus i com a col·lectiu.

Resulta edificant veure
com el millor sorgeix del pitjor.

Com la gent ens despertem
en temps de consciència global

i adonar-nos
que les nostres connexions

són les coses més importants
que tenim.

Però anem enrere.

Malgrat les coses dolentes,

passem molt poc temps buscant
allò que és més important

i que sempre ens ha funcionat.

Que existim,

que estem vius.

Que encara estem vius.

Un milió d'anys i mig més tard
després de descobrir el foc,

no ho hem cremat tot.

Encara.

Les possibilitats d'estar aquí
són molt poques.

Però aquí estem.

Contra tot pronòstic.

Som més gent a la Terra
que mai abans.

Utilitzem molts recursos.

I és evident
que molts sistemes antics

que vam inventar nosaltres

han quedat obsolets.

N'hem de construir de nous.

Si no fos pels microbis,

el nostre foc col·lectiu
aviat s'apagaria.

Quan veiem que es van aturant
els engranatges de la indústria,

la maquinària del progrés emmudeix,

i tenim la millor oportunitat

per premer el botó del reset.

Podem anar per un altre camí.

Aquí estem, a la Terra.

I la vida a la Terra és meravellosa.

És grandiosa,

però som moltes persones.

Set bilions i mig de persones, diuen,

i cada dia som més.

Tot i així,

encara n'hi ha prou per tothom,

si tots donem una mica.

Si us plau,

siguem benèvols.

Quan pensem d'una altra manera,

si la Terra és l'únic lloc
on pot viure gent,

és realment el lloc
menys solitari de l'univers.

Hi ha molta gent que ens pot estimar

i molta per estimar.

Ens necessitem.

Ho sabem, ara més que mai.

Bona nit.