El noi d'Internet: La història d'Aaron Swartz

El film tracta la història del prodigi de la programació i activista de la informació Aaron Swartz. De l'ajuda de Swartz en el desenvolupament del protocol d'Internet RSS bàsic per al seu projecte Reddit del qual en fou cofundador, les seves empremtes estan a tot l'Internet. Però va ser l'innovador treball de Swartz en la justícia social i l'organització política, combinat amb el seu enfocament actiu per accedir a la informació que el va atrapar en un malson legal de dos anys. Va ser una batalla que va acabar amb la seva vida a l'edat de 26 anys. La història d'Aaron va tocar la fibra sensible en la gent més enllà de les comunitats digitals, on ell era una celebritat. Aquest film és una història personal sobre el que perdem quan estem sords sobre la tecnologia i la seva relació amb les nostres llibertats civils.

♪ ♪ ♪

Un dels cofundadors del web social de notícies i entreteniment Reddit ha estat trobat mort.

Era, sense cap mena de dubte, un prodigi, tot i que mai es va considerar com a tal.

No tenia cap mena d'interès

en engegar negocis i guanyar diners.

Aquesta nit hi ha un profund sentiment de pèrdua
a Highland Park, el poble natal d'Aaron Swartz,

on els seus éssers estimats donen l'últim adéu
a una de les estrelles més brillants d'Internet.

La llibertat, l'accés obert i els activistes digitals
estan de dol per la seva desaparició.

"Un intel·lecte increïble", us dirà qualsevol que el conegués.

El govern el va matar i
l'MIT va trair tots els seus principis bàsics

Volien que fos un càstig exemplar, està clar?

Els governs tenen una set insaciable de control.

S'enfrontava a la possibilitat de 35 anys de
presó i d'una multa d'un milió de dòlars.

Sorgeixen qüestions de fervor judicial
i jo diria que fins i tot de mala conducta.

S'ha mirat bé aquest assumpte i ha arribat a cap conclusió?

A mesura que anava creixent, a poc a poc em vaig
anar adonant que totes les coses del meu voltant que

la gent m'havia dit que eren d'allò més
naturals, que sempre serien així,

no eren gens naturals,
eren coses que es podien canviar

i, encara més important, que no
estaven bé i s'havien de canviar,

i una vegada me'n vaig adonar,
ja no hi havia marxa enrere.

Benvinguts a l'hora de contar contes.

El llibre es titula "Paddington at the Fair" [Paddington a la fira].

Bé, va néixer a Highland Park i va créixer aquí.

Aaron venia d'una família de tres
germans, tots extremament eixerits.

"Oh, la caixa s'està bolcant…"

"Sou lliures…"

No érem precisament
els nens més educats.

Ja saps, tres nens corrent sense
parar i fent gresca.

"Ei, no, no, no!"

– Aaron!
– Què?

Tanmateix, he arribat a la conclusió que Aaron
va aprendre a aprendre de molt jove.

"Un, dos, tres, quatre, cinc, sis,
set, vuit, nou, deu!"

– Toc, toc!
– Qui és?

– Aaron.
– Aaron qui?

- Aaron Funnyman [El Comediant].

Sabia el que volia
i sempre volia fer-ho.

Sempre aconseguia el que volia.

Tenia una curiositat infinita.

"Aquí hi ha una petita imatge del que són
els planetes i cada planeta té un símbol:

"el símbol de Mercuri, el símbol de Venus, el símbol de la Terra,
el símbol de Mart, el símbol de Júpiter."

Un dia li va dir a la Susan: "Què és aquest centre
d'entreteniment familiar gratuït del centre de Highland Park?"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït del centre de Highland Park."

Tenia tres anys.

Ella li va dir: "De què parles?"

Ell li va respondre: "Mira, ho diu aquí a la nevera:"

"'Centre d'entreteniment familiar
gratuït del centre de Highland Park.'"

Va quedar astorada i sorpresa que ell sabés llegir.

Es titula "My Family Seder" [El meu Séder amb la família].

La nit del Séder és diferent
de totes les altres nits.

Recordo que una vegada que estàvem
a la Biblioteca de la Universitat de Chicago.

Vaig agafar un llibre del prestatge, que devia
ser del 1900 o alguna cosa així,

li vaig ensenyar i vaig dir: "Saps,
aquest lloc és realment extraordinari."

Érem tots nens curiosos, però a l'Aaron
li encantava aprendre i li encantava ensenyar.

"...i avui aprendrem l'abecedari a l'inrevés."

"Z, Y, X, W, V, U, T…"

Recordo quan va tornar a casa
de la seva primera classe d'àlgebra.

Va dir: "Noah, deixa que t'ensenyi àlgebra!"

I jo li vaig pregunta: "Què és l'àlgebra?"

Ell sempre va ser així.

"Ara, premem el botó 'clica', ja està! Ara ja ho té."

"Ara és rosa!"

Quan tenia uns dos o tres anys
i el Bob l'introduí als ordinadors,

es va tornar boig per ells.

(paraules infantils)

Tots teníem ordinadors, però l'Aaron es va apassionar
realment per ells, es va apassionar de debò per Internet.

- Treballes amb l'ordinador?
- No…

"Com és que... Mama, per què no funciona res?"

Va començar a programar des de ben petit.

Recordo que el primer programa que
vaig escriure amb ell va ser en BASIC

i que era un joc de preguntes sobre "La guerra de les galàxies".

Seia amb mi al soterrani,
on teníem l'ordinador,

durant hores, programant aquell joc.

El problema que sempre tenia amb
ell era que jo no volia fer res,

mentre que per a ell, sempre hi havies coses per fer,

sempre hi havia algun assumpte que la programació podia resoldre.

L'Aaron sempre va veure la programació
com si fos màgia.

Et permet fer coses que no estan
a l'abast dels humans normals.

Aaron va crear un caixer automàtic fent servir alguna
cosa com un Macintosh i una caixa de cartró.

Un any, per Halloween,
no sabia de què volia anar

i ell trobava que seria la bomba si jo em
disfressava del seu nou ordinador preferit,

que aleshores era l'iMac original.

Odiava disfressar-se per Halloween, però
li encantava convèncer els altres

perquè es disfressessin d'allò que volia veure.

"Presentador Aaron, para!
Va, nois, mireu a la càmera!"

"Spiderman mira a la càmera!"

Va crear un web anomenat "The Info",
on la gent podia afegir informació.

Segur que allà fora hi ha algú que ho
sap tot sobre l'or, el daurat…

Per què no escriuen sobre això en aquest web?
Així, més tard poden venir altres persones,

llegir la informació i modificar-la si creuen que és errònia.

No és tan diferent de la Viquipèdia, oi?

Això va ser abans que es llancés la Viquipèdia
i va ser desenvolupat per un nen de dotze anys,

a la seva habitació, tot sol, en un servidor
minúscul, amb tecnologia prehistòrica.

I un dels professors li diu:

"És una idea terrible. No pots deixar
que qualsevol sigui autor de l'enciclopèdia!"

"Si tenim estudiosos és precisament
perquè ens escriguin aquests llibres."

"Com has pogut tenir una idea tan terrible?"

El meu altre germà i jo estàvem com:
"Ah, sí, la Viquipèdia mola, però…

ja ho teníem a casa fa uns cinc anys."

El web de l'Aaron, theinfo.org, va guanyar un concurs escolar

organitzat per l'empresa de disseny
web ArsDigita, de Cambridge.

Vam anar tots a Cambridge quan va guanyar el premi ArsDigita

i no teníem ni idea de què estava fent l'Aaron.

Era evident que el premi era molt important.

L'Aaron aviat va començar a participar en
les comunitats digitals de programació,

que aleshores estaven dissenyant
una nova eina per a la xarxa.

Va venir cap a mi i em va dir: "Ben, estic treballant
en una cosa realment impressionant."

"Ho has de conèixer!"

I jo: "D'acord, què és?"

Em va respondre: "És una cosa que es diu RSS."

I em va explicar què era l'RSS.
I jo: "Per què és útil, Aaron?"

"Hi ha algun web que l'utilitzi?
Per què voldria utilitzar-lo, jo?"

Hi havia una llista de correu per a les persones
que treballaven en l'RSS, i l'XML en general

i hi havia una persona que es deia Aaron
Swartz, combativa però molt intel·ligent,

que tenia moltes idees bones, i

mai no venia a les trobades cara a cara, i li vam comentar:

"Escolta, quan penses venir a alguna
d'aquestes trobades cara a cara?"

Ell va respondre: "No crec que la meva mare
em deixi. Acabo de complir catorze anys."

La seva primera reacció va ser: "Bé, aquesta persona,
aquest col·lega amb qui hem estat treballant tot l'any,

tenia tretze anys quan treballàvem
amb ell i ara només en té catorze."

I la seva segona reacció va ser:

"Déu meu, realment el volem conèixer.
És extraordinari!"

Formava part del comitè que va esbossar l'RSS.

Estava ajudant a construir les artèries
de l'hipertext d'avui en dia.

Allò en que treballava, l'RSS, era una
eina que serveix per obtenir un resum

d'allò que passa a altres pàgines web.

El seu ús més habitual és en blogs.

Pots voler llegir els blogs de 10 o 20 persones.

Fas servir les seves fonts RSS, aquests resums d'allò
que està passant en aquestes pàgines,

per crear una llista unificada de totes allò que estan passant.

Aaron era molt jove, però entenia
la tecnologia, veia que era imperfecta

i buscava maneres de millorar-la.

Així doncs, la seva mare va començar a posar-lo a vols
cap a Chicago. El recollíem a San Francisco.

Li presentàvem gent interessant amb qui debatre i ens quedàvem astorats davant dels seus espantosos costums alimentaris.

Només menjava menjar blanc, coses com arròs bullit, però no fregit perquè no era prou blanc,

i el pa blanc, i coses d'aquestes…

I et meravellaves de la qualitat del debat que emergia d'això,

del que semblava la boca d'un noiet

i podies pensar que era un nen que arribaria lluny si no es moria d'escorbut.

Aaron, et toca!

Crec que la diferència és que ja no pots crear una empresa com les puntcom.

No pots tenir empreses que només venguin menjar de gos per Internet, o que només venguin menjar de gos per telèfon mòbil.

Tanmateix, encara hi ha molta innovació

Crec que, si no veieu la innovació, és que potser heu ficat el cap a la sorra.

Ha desenvolupat aquesta personalitat de nerd alfa,

a l'estil de: "Sóc més intel·ligent que tu i, com que sóc més intel·ligent que tu, sóc millor que tu

i et puc dir el que has de fer."

És com una extensió del fet que era una mena de beneit.

Així doncs, fas treballar tots aquests ordinadors junts i ara solucionen grans problemes,

com cercar extraterrestres i intentar curar el càncer.

Primer el vaig conèixer a l'IRC, l'Internet Relay Chat.

Ell no només escrivia codi, sinó que també feia que la gent es motivés per resoldre els problemes que tenia.

Era un connector.

Ha invertit molta energia en el moviment de cultura lliure.

Crec que l'Aaron volia fer que el món funcionés bé. Volia arreglar-lo.

Tenia una personalitat forta que, sense cap mena de dubte, a vegades feria sensibilitats.

No sempre se sentia còmode al món

i el món no sempre se sentia còmode amb ell.

L'Aaron va entrar a l'escola secundària i realment n'estava fart.

No li agradava. No li agradava cap de les classes a les quals havia d'assistir. No li agradaven els professors.

L'Aaron sabia molt bé com obtenir informació.

Deia: "No necessito anar amb aquest professor per aprendre geometria.

Ja puc llegir el llibre de geometria.

I no he d'anar amb aquest professor per aprendre la seva versió de la història dels Estats Units.

Tinc tres compilacions d'història aquí mateix. Només les he de llegir,

però no m'interessa. M'interessa Ia xarxa."

Estava molt frustrat amb l'escola. Tenia la impressió que els professors no sabien de què parlaven,

que eren tirànics i controladors, i que els deures eren una farsa,

i que no era més que una manera d'ajuntar els estudiants i obligar-los a fer feina improductiva.

I vaig començar a llegir llibres sobre la història de l'educació,

sobre com es va desenvolupar aquest sistema educatiu

i sobre alternatives i maneres perquè la gent pogués realment aprendre coses,

en lloc de simplement regurgitar allò que deien els professors,

i això va fer que comencés a qüestionar-me coses. Primer vaig qüestionar l'escola on anava,

després vaig qüestionar la societat que havia construït l'escola, després vaig qüestionar les empreses per a les quals l'escola formava treballadors,

Vaig qüestionar el govern que havia configurat tota aquella estructura.

Una de les coses que més l'apassionava eren els drets d'autor, especialment en aquella època de pioners.

Els drets d'autor sempre han sigut una càrrega per a la indústria editorial i els lectors,

però no una càrrega excessiva. Era una institució raonable per

assegurar-se que la gent cobrés.

La generació de l'Aaron va viure el xoc entre l'antic sistema de drets d'autor

i aquesta cosa tan increïble que volíem construir, Internet i la xarxa.

El resultat d'aquesta col·lisió va ser caòtic.

Llavors va conèixer un catedràtic de dret a Harvard, Lawrence Lessig,

que havia impugnat la llei de propietat intel·lectual al Tribunal Suprem.

El jove Aaron Swartz va volar fins a Washington per assistir a les audiències del Tribunal Suprem.

Em dic Aaron Swartz i estic aquí per escoltar, per veure l'al·legat d'Eldred.

Com és que has volat des de Chicago només per veure l'al·legat d'Eldred?

Aquesta és una pregunta més difícil…

No ho sé. És molt emocionant veure el Tribunal Suprem,

especialment en un cas tan prestigiós com aquest.

Lessig també estava impulsant una nova manera de definir els drets d'autor a Internet.

Es deia Creative Commons.

La idea senzilla de Creative Commons era donar a la gent (als creadors)

una manera senzilla de marcar la seva creativitat amb la llibertat que volguessin.

Així doncs, si el copyright es resumeix a "Tots els drets reservats", això es pot resumir en certa manera com a "Alguns drets reservats".

Vull una manera senzilla de dir-te: "Això és el que pots fer amb el meu treball,

tot i que per a altres coses caldrà que em demanis permís previ."

L'Aaron va encarregar-se dels aspectes informàtics.

Per exemple, com podem dissenyar les llicències perquè siguin senzilles, fàcils d'entendre

i presentades de tal manera que les màquines puguin processar-les?

I la gent preguntava: "Com és que tens un nen de quinze anys escrivint les especificacions de Creative Commons?

No creus que és un gran error?"

El Larry responia: "L'error més gran que podríem cometre és no escoltar aquest nen."

Amb prou feines és més alt que el pòdium i,

com que el pòdium no era movible, quedava una mica ridícul

quan obria la pantalla i no se li veia la cara.

Quan arribes al nostre web i vas a "Tria una llicència",

Et presenta una llista d'opcions, t'explica el que comporten i et fa tres preguntes senzilles:

"Vols exigir atribució d'autoria?"

"Vols permetre l'ús comercial de la teva obra?"

"Vols permetre modificacions de la teva obra?"

Vaig quedar bocabadada, completament astorada, en veure com aquests adults el consideraven un adult

i l'Aaron es va posar davant d'un públic ple a petar i simplement va començar a parlar

sobre la plataforma que havia creat per a Creative Commons,

i tothom se l'escoltava!

Jo estava asseguda al darrere, pensant: "Només és un nen. Per què se l'escolten?"

Però ho feien...

Bé, crec que no ho vaig acabar d'entendre.

Tot i que els crítics diuen que ajuda poc a fer que els artistes cobrin per la seva feina,

Creative Commons ha tingut un èxit enorme.

En aquests moments, només al web de Flickr, més de 200 milions de persones fan servir alguna de les llicències Creative Commons.

Va contribuir-hi amb les seves habilitats tècniques, però ell no ho veia simplement com a una qüestió tècnica.

L'Aaron sovint escrivia al seu blog personal amb molta franquesa:

"Rumio molt les coses i vull que els altres facin el mateix.

Treballo per a idees i aprenc de la gent. No m'agrada excloure persones.

Sóc un perfeccionista, però no permeto que perjudiqui la publicació.

A part de l'educació i l'entreteniment, no penso perdre el meu temps

en coses que no tinguin un impacte.

Intento fer-me amic de tothom, però odio que no se'm prengui seriosament

No sóc rancuniós, no és productiu, però aprenc de les experiències.

Vull fer que el món sigui un lloc millor."

El 2004, Swartz deixa Highland Park i s'apunta a la Universitat de Stanford.

Tenia colitis ulcerosa, que era molt preocupant, i teníem por que deixés de prendre's els medicaments.

El van hospitalitzar i s'havia de prendre cada dia un còctel de pastilles,

una de les quals era un esteroide que retardava el seu creixement

i feia que se sentís diferent de la resta d'estudiants.

Crec que l'Aaron es va presentar a Stanford amb la intenció de fer recerca,

però es va trobar en el que era, a efectes pràctics, un aparcament per a estudiants de secundària que excel·lien

i que se suposava que en quatre anys s'havien de convertir en magnats industrials i membres de l'1%.

Això el va fer tornar boig.

El 2005, després de només un any a la universitat,

a Swartz li van oferir un lloc de treball en una nova incubadora d'empreses anomenada Y Combinator, dirigida per Paul Graham.

Era de l'estil: "Ei, tinc una idea per un web."

A Paul Graham li va agradar prou i va dir: "D'acord, perfecte."

Així que l'Aaron va abandonar la universitat i va mudar-se a un apartament…

Aquest era l'apartament de l'Aaron quan es va traslladar aquí.

Tinc records borrosos del meu pare que em deia com de difícil seria aconseguir un contracte d'arrendament

perquè l'Aaron no tenia crèdit i havia deixat la universitat.

L'Aaron vivia en el que ara és el menjador; alguns dels cartells hi porten des que l'Aaron vivia aquí.

Aquí hi ha la biblioteca… Hi ha més llibres, però molts són de l'Aaron.

El lloc web de l'Aaron a Y Combinator es deia infogami, una eina per a crear webs.

Tanmateix, infogami va tenir dificultats per atraure nous usuaris i Swartz va acabar

fusionant la seva empresa amb un altre projecte de Y Combinator que necessitaven ajuda.

Es tractava d'un projecte dirigit per Steve Huffman i Alexis Ohanian, anomenat Reddit.

Allà estàvem, començant pràcticament de zero. Sense usuaris, ni diners, ni codi,

creixent dia a dia fins a convertir-se en un web colossal,

sense donar símptomes d'afluixar.

Primer vam tenir 1.000 usuaris, llavors 10.000, després 20.000 i així successivament… Era simplement increïble.

Reddit va esdevenir enorme i ara ve a ser el racó geek d'Internet.

Hi ha molt d'humor, un munt d'art, i persones que van al web en massa

i en fan el web principal on van cada matí per posar-se al dia.

Hi ha parts de Reddit que es troben a un pas del caos,

de manera que d'una banda és un lloc on la gent discuteix sobre les notícies del dia, la tecnologia, la política i altres temes,

mentre que de l'altra banda hi ha un munt de material No Apte per a la Feina, material ofensiu,

també hi ha subreddits on els trolls són benvinguts,

així que en aquest sentit Reddit també és una espècie de metròpolis de la controvèrsia.

Es balanceja al límit del caos.

Reddit va cridar l'atenció de Condé Nast, un gegant de les revistes

que va fer una oferta per l'empresa.

Una quantitat gran de diners, prou gran perquè el meu pare fos crivellat a preguntes,

com per exemple: "Com ho faig per guardar aquest diners?"

- Vull dir un munt de diners…
- Vull dir un munt de diners.

Probablement més d'un milió de dòlars, però és que no ho sé.

- Quants anys tenia, aleshores?
- 19, 20.

Així que va ser en aquest apartament. Seien allà on ara hi ha aquests sofàs,

haquejant Reddit, i quan es van vendre Reddit

van celebrar una festassa i tots van volar a Califòrnia l'endemà

després de deixar-me les claus.

Va ser divertit, saps, s'acabava de vendre la seva empresa emergent, així que tots vam assumir

que era la persona més rica del nostre entorn,

però va dir: "No, jo em quedo amb aquesta habitació petita com una capsa de sabates. És tot el que necessito."

Amb prou feines era més gran que un armari.

Ens costava moltíssim imaginar-nos-el gastant-se diners en capritxos.

Ho explicava així: "M'agrada viure en apartaments, així que no em gastaré un munt de diners en una nova llar. No em compraré una mansió

i m'agrada portar texans i una samarreta,

així que no penso gastar-me més diners en roba.

No n'hi ha per tant."

En canvi, Swartz sí que s'interessava en el flux de trànsit per Internet

i en allò que ens crida l'atenció.

En l'antic sistema de radiodifusió, hi ha un límit fonamental en la quantitat

d'espai que hi ha a les ones. Només pots emetre deu canals per les ones de ràdio i televisió,

i fins i tot amb cable, tenies 500 canals.

A Internet, tothom pot tenir un canal.
Tothom pot tenir un blog o una pàgina de MySpace.

Tothom té una manera d'expressar-se.

Així doncs, el que veieu ara no és una qüestió de qui pot accedir a l'espectre,

sinó una qüestió de qui controla
les maneres de trobar gent.

Saps, comences a veure com se centralitza el poder a llocs com Google, aquesta mena de vigilants que et diuen

on vols anar a Internet,

la gent que t'ofereix fonts de notícies i informació.

Així doncs, el dret a parlar no es limita a determinades persones, sinó que ara tothom

té dret a parlar. Es tracta de qui aconsegueix que l'escoltin.

Després de començar a treballar a San Francisco
a Condé Nast, va anar a les oficines

i volien donar-li un ordinador ple de brossa,

dient-li que no podia instal·lar-hi coses noves,

cosa indignant per a un desenvolupador.

El primer dia ja s'estava queixant d'aquestes coses.

"Parets grises, taules grises, soroll gris. El primer dia
que vaig treure el cap per aquí ja no podia aguantar-ho.

A l'hora de dinar, ja m'havia tancat literalment al
lavabo i m'havia posat a plorar.

No sé com ho faré per no tornar-me boig
amb algú inflant-me el cap tot el dia,

i encara menys com ho faré per fer feina productiva.

Els altres tampoc no semblen fer feina productiva.

Sempre ve algú al nostre despatx per passar l'estona
i fer petar la xerrada o per convidar-nos a jugar

el nou sistema de videojocs que està provant Wired."

Realment tenia aspiracions diferents de caire polític,

però Silicon Valley simplement no té una cultura

que encamini l'activitat tècnica cap a finalitats polítiques.

L'Aaron odiava treballar per a una corporació.

Tots odiaven treballar per Condé Nast, però l'Aaron
era l'únic que no estava disposat a acceptar-ho.

En resum, l'Aaron va aconseguir que el fessin fora

no presentant-se mai a la feina.

Es diu que va ser una separació agra.
Ni Alexis Ohanian ni Steve Huffman

es van voler deixar entrevistar per a aquesta pel·lícula.

Va rebutjar el món dels negocis. Una de les coses realment importants que cal recordar sobre

aquesta decisió és que, quan l'Aaron va decidir abandonar la cultura start-up, també va deixar enrere

allò que l'havia fet famós i estimat, a més de córrer el risc de decebre els seus fans.

Va arribar on volia anar. Era prou perspicaç

i tenia prou mal geni per adonar-se que havia escalat una muntanya de merda per agafar

una rosa solitària i va descobrir que havia perdut l'olfacte;

en lloc de quedar-se assegut i insistir que les coses no estaven tan malament com semblaven

i que malgrat tot havia aconseguit la rosa,

va tornar a baixar, cosa que no està gens malament.

Aaron sempre va veure la programació com si fos màgia.

Et permet fer coses que no estan a l'abast dels humans normals.

Així que, si tinguessis poders màgics, els utilitzaries
per fer el bé o per guanyar un munt de diners?

Swartz se sentia inspirat per un dels visionaris
que havia conegut quan era petit,

l'inventor de la World Wide Web,
Tim Berners-Lee.

A la dècada de 1990, Berners-Lee tenia a les seves
mans el que es podia descriure com a

un dels invents més lucratius del segle XX,

però en lloc de treure profit de la invenció
de la World Wide Web, la va cedir lliurement.

És gràcies a això, i només a això, que la World Wide Web existeix avui en dia.

No hi ha dubte que el Tim va tenir una gran influència en l'Aaron.

El Tim és sens dubte un geni molt destacat des dels inicis d'Internet que no es ven en cap dels sentits.

No li interessa en absolut rumiar com guanyar mil milions de dòlars.

La gent deia: "Ah, aquest és un bon filó",

així que hi podria haver hagut moltes xarxes petites

en lloc d'una de gran,

però no serveix de res tenir una web petita o moltes de diferents

perquè no pots seguir enllaços entre elles

Calia tenir una massa crítica —el planeta sencer—

així que no funciona si no hi participa tot el món.

Estic convençut que no n'hi ha prou amb viure al món tal com és,

agafar el que et donen i seguir allò que els adults et van dir que fessis,

allò que els teus pares et van dir que fessis, allò que la societat et diu que facis. Crec que sempre hauries de qüestionar-ho.

Tinc una actitud molt científic que diu que
tot el que he après és només provisional,

que sempre es pot retirar, rebutjar o qüestionar-ho, i crec
que el mateix val per a la societat.

Un cop em vaig adonar que hi havia problemes seriosos de debò —problemes estructurals—.

que podia contribuir a resoldre, no veia la manera d'oblidar-me'n. No veia la manera de no fer-ho.

Vam començar a dedicar-hi molt de temps,

només com a amics.

Ens passàvem hores parlant, fins a ben entrada la nit.

És clar que m'hauria d'haver adonat que estava flirtejant amb mi. Crec que, en certa mesura,

vaig pensar que era una idea pèssima, impossible, així que faré veure que això no està passant.

Quan el meu matrimoni es va ensorrar i em vaig quedar
atrapada sense cap lloc on anar,

vam començar a compartir habitació i vaig endur-m'hi la meva filla.

Ens vam mudar, vam decorar la casa i estàvem molt tranquils.

Feia temps que no tenia una vida tan tranquil·la i la veritat és que ell tampoc.

Vam estar molt units des del principi de la nostra relació romàntica.

Simplement… Ens passàvem el dia en contacte.

Tot i que els dos som persones molt difícils de tractar. [rialles]

En una conversa molt d'estil Ally McBeal, em va confessar que hi havia una cançó que trobava que encaixava perfectament amb ell i vaig fer que me la toqués.

Era "Extraordinary Machine", de Fiona Apple.

Crec que era simplement per la sensació de ser assetjat que transmet la cançó

i que alhora transmetia esperança.

♪ A peu, la pujada es fa lenta, però tinc la mà trencada
a sentir-me incòmode, així que no puc deixar

de canviar sense parar ♪

En molts aspectes, l'Aaron encarava la vida amb un gran optimisme. Fins i tot quan se sentia bé,

encarava la vida amb un gran optimisme.

♪ Sóc una màquina extraordinària ♪

(Aaron) - Què fas?
(Quinn) - Ara Flickr té vídeos.

Swartz va concentrar els seus esforços en una sèrie de nous projectes

relacionats amb l'accés a la informació pública,

incloent-hi un web de responsabilitat política anomenada Watchdog.net

i un projecte conegut com a The Open Library.

Així que l'Open Library Project és un web que podeu visitar a openlibrary.org

i la idea és tenir una enorme wiki, un web que es pugui editar, amb una pàgina per llibre.

Així, per a cada llibre que s'hagi publicat, volem tenir un web que agrupi

tota la informació de què disposin les editorials, els llibreters,
les biblioteques i els lectors

en un sol web i després presentar enllaços a llocs on puguis
comprar-los, demanar-los en préstec o fullejar-los.

M'encanten les biblioteques. Sóc el tipus de persona que, quan
va a una nova ciutat, el primer que fa és buscar la biblioteca.

Aquest és el somni de l'Open Library, construir un web on puguis saltar

d'un llibre a l'altre, d'una persona a un autor, d'un tema a una idea, recórrer l'immens arbre

del coneixement que ha arrelat i s'ha perdut a les biblioteques físiques, que és difícil de trobar,

al qual costa d'accedir en línia. És molt important perquè els llibres són el nostre patrimoni cultural.

Els llibres són el lloc on la gent escriu coses

i que ho engoleixi tot una sola corporació… és bastant inquietant

Com pots portar l'accés públic al domini públic?

Tenir accés públic al domini públic sembla obvi,

però no ho és. El domini públic hauria de ser lliurement accessible per tothom, però sovint està tancat.

Sovint hi ha reixes al voltant. És com si hi hagués un parc nacional amb un fossat al voltant

i torretes apuntant enfora, no fos cas que algú volgués entrar-hi i gaudir
realment del domini públic.

Una de les coses que més interessaven l'Aaron era portar l'accés públic al domini públic.

Aquesta és una de les coses que li van causar tants problemes

Havia estat intentant accedir als registres judicials federals dels Estats Units.

Vaig descobrir un sistema enigmàtic anomenat PACER,

que vol dir Accés Públic als Registres Electrònics Judicials [Public Access to Court Electronic Records].

Vaig començar a cerca-ho a Google i aquí és on em vaig creuar amb Carl Malamud.

L'accés als materials legals dels Estats Units és un negoci que mou 10.000 milions de dòlars a l'any.

PACER és una aberració increïble dels serveis governamentals. Et cobren deu centaus per pàgina

i és el codi més inútil que hàgiu vist mai. No pots fer-hi cerques. No pots desar res.

Necessites una targeta de crèdit, tot i que es tracta de registres públics.

Els tribunals de districte dels EUA són molt importants, és on
comença gran part dels nostres processos més fonamentals:

casos de drets civils, casos de patents, tota mena de coses. Els periodistes, els estudiants, els ciutadans i advocats

necessiten accedir a PACER, però veuen com se'ls
posa pals a les rodes a cada pas.

Les persones amb pocs mitjans no poden examinar el Dret amb la mateixa facilitat que la gent que té una targeta Gold American Express.

És un impost de recaptació sobre l'accés a la justícia.

Què és això, el dret és el sistema operatiu de la nostra democràcia i has de pagar per veure'l?

No és una democràcia digna d'aquest nom.

Guanyen uns 120 milions de dòlars a l'any gràcies al sistema PACER,

molt per sobre del que els costa, segons els seus propis registres. De fet, és il·legal.

La Llei de Govern Electrònic de 2002 diu que els tribunals només poden cobrar l'import necessari

per cobrir les despeses de funcionament del PACER.

Com a fundador de Public.Resource.Org, Malamud volia protestar contra els cobraments per utilitzar el PACER.

Va llançar un programa anomenat The PACER Recycling Project,

on es podien carregar documents de PACER ja pagats

a una base de dades lliure per posar-los a disposició d'altres persones.

El Congrés i altres entitats criticaven durament l'equip de PACER pel tema de l'accés públic,

de manera que van crear una xarxa de 17 biblioteques per a tot el país on es podia consultar el PACER gratuïtament.

Si no m'equivoco, això equival a una biblioteca cada 57.000 quilòmetres quadrats, així que tampoc no era gaire convenient.

Vaig animar els voluntaris a participar en l'anomenat "Thumb Drive Corps",

que consistia a descarregar-se documents de les biblioteques d'accés
públic i pujar-los al web de reciclatge de PACER.

La gent va a una d'aquestes biblioteques, es descarrega un munt de documents

i me'ls envia. Al capdavall, només era una broma.

De fet, quan feies clic al Thumb Drive Corps sortia un Màgic d'Oz—

sortien els Munchkins cantant i s'engegava un videoclip:

♪ Representem el gremi de les piruletes...♪

Per descomptat, em van trucar Steve Shultz i l'Aaron, dient:

"Ep, ens agradaria unir-nos al Thumb Drive Corps."

En aquella època, vaig anar a una conferència de l'Aaron.

Això és imprescindible que sigui una col·laboració entre molta gent

Així que m'hi vaig acostar i li vaig dir:

"Ei, estic pensant en fer una intervenció sobre el problema del PACER."

Schultz ja havia desenvolupat un programa per descarregar
automàticament documents de PACER

de les biblioteques judicials.

Swartz volia donar-hi un cop d'ull.

Així que li vaig ensenyar el codi sense saber què passaria,

però resulta que es va passar les hores següents en aquella conferència,

assegut en un racó, millorant el meu codi i demanant a un amic seu

que vivia a prop d'una d'aquelles biblioteques perquè hi anés i comencés a
provar la seva versió millorada del codi.

Va ser aleshores que la gent del Tribunal es va adonar que alguna cosa no
anava com havien previst.

Les dades van començar a arribar, i arribar, i arribar,

i aviat teníem 760 GB de documents de PACER, uns 20 milions de pàgines.

A partir d'informació extreta de les biblioteques judicials,

Swartz estava duent a terme una descàrrega massiva en paral·lel del sistema PACER.

Va obtenir uns 2,7 milions de documents dels tribunals federals, prop de 20 milions de pàgines de text.

Bé, reconec que aquests 20 milions de pàgines potser van sobrepassar les expectatives dels que

portaven el projecte pilot d'accés, però sorprendre un buròcrata no és il·legal.

L'Aaron i el Carl van decidir anar a comentar els fets amb "The New York Times".

També van cridar l'atenció de l'FBI, que va començar a vigilar la casa dels pares de Swartz a Illinois.

Vaig rebre un tuit de la seva mare que deia: "Truca'm!"

Així que vaig pensar, què coi passa?

Finalment vaig aconseguir contactar l'Aaron i la seva mare anava dient: "Oh, Déu meu, l'FBI, l'FBI, l'FBI!"

Un agent de l'FBI es va dirigir cap a casa nostra per comprovar si l'Aaron era a la seva habitació.

Recordo estar a casa aquell dia i preguntar-me què feia aquell cotxe circulant pel nostre camí d'entrada

i fent marxa enrere tot seguit. Que estrany!

Al cap de cinc anys vaig llegir l'informe de l'FBI i vaig pensar: "Oh, redéu. Era l'agent de l'FBI, al meu camí d'entrada."

Ell estava aterrit. Totalment aterrit.

Va quedar molt més aterrit quan l'FBI li va trucar

i va provar de fer-lo baixar a una cafeteria sense advocat.

Ens va dir que havia tornat a casa, s'havia estirat al llit i estava tremolant.

La descàrrega també va revelar violacions de privacitat a gran escala als documents dels tribunals.

Com a conseqüència d'això, els tribunals es van veure obligats a canviar les seves polítiques

i l'FBI va tancar la investigació sense presentar càrrecs.

Encara avui em sembla increïble

que algú, encara que hagués estat a l'oficina més insignificant de l'FBI,

pensés que valia la pena gastar-se diners dels contribuents en investigar gent

per robatori amb l'argument que havien fet públic el Dret

Com et pots considerar un agent de l'ordre públic

si creus que pot haver-hi res de dolent

a fer públic el Dret?

L'Aaron estava disposat a arriscar-se per les causes en les quals creia.

Preocupat per la desigualtat de riquesa, Swartz es va moure més enllà de la tecnologia per participar en una gamma més àmplia de causes polítiques.

Vaig anar al Congrés i el vaig convidar a ser-hi el nostre becari durant una temporada

perquè pogués aprendre com funcionava el procés polític.

Estava aprenent sobre la nova comunitat i adquirint un nou conjunt d'habilitats sobre com haquejar la política.

Em sembla ridícul que un miner hagi de continuar picant fins que estigui xop de suor

sabent que si para, no podrà posar un plat a taula aquella nit,

mentre que jo guanyo cada dia més diners quedant-me assegut davant el televisor.

Tanmateix, sembla que el món és ridícul.

Així doncs, he cofundat un grup anomenat The Progressive Change Campaign Committee;

intentem organitzar els usuaris d'Internet que es preocupen per la política progressista

i volen fer avançar el país en una direcció més progressista

perquè s'uneixin, s'apuntin a la nostra llista de correu, participin en les nostres campanyes

i contribueixin a fer que els candidats progressistes surtin elegits arreu del país.

Aquest grup va impulsar l'esforç de base que sostenia la campanya d'elecció d'Elizabeth Warren al Senat.

Potser pensava que era un sistema estúpid, però va venir i va dir: "Cal que aprengui sobre aquest sistema

perquè se'l pot manipular, com qualsevol altre sistema social."

Tanmateix, no va deixar la seva passió pel coneixement i les biblioteques en segon pla.

L'Aaron va començar a mirar-se en profunditat les institucions que publiquen articles de revistes acadèmiques.

Com que sou estudiants d'una de les principals universitats dels EUA, suposo que us han donat accés

a una gran varietat de revistes acadèmiques.

Gairebé totes les principals universitats dels Estats Units paguen una mena de drets de llicència a organitzacions com

JSTOR i Thompson Isi per poder accedir a revistes acadèmiques que la resta de gent no pot consultar.

Aquestes revistes i articles acadèmics són, bàsicament, la suma de tot el coneixement humà disponible en línia

i molts han estat finançats amb diners dels contribuents o subvencions del govern,

però per llegir-los, sovint has de tornar a pagar imports onerosos a editorials com ara Reed-Elsevier.

Aquests drets de llicència són tan costosos que la gent que estudia a l'Índia en lloc dels Estats Units

no hi pot accedir. Es queden sense poder consultar aquestes revistes.

Es queden sense poder consultar tot el nostre patrimoni científic.

Per exemple, molts d'aquests articles daten de la il·lustració.

Cada vegada que algú ha escrit un article científic, ha estat escanejat, digitalitzat i afegit a aquestes col·leccions.

Aquest patrimoni és el resultat d'una història de gent que fa feina interessant, de la història dels científics.

És un patrimoni que ens hauria de pertànyer a tots com a domini públic, com a poble que som,

però en canvi ha sigut tancat amb clau i posat en línia per un grapat de corporacions amb ànim de lucre

que aleshores intenten treure'n tant benefici com poden.

Així doncs, un investigador pagat per la universitat o el poble publica un article

i a l'últim pas d'aquest procés, una vegada ja s'ha fet tot el treball,

una vegada ja s'ha dut a terme tota la recerca original, el pensament, el treball de laboratori, l'anàlisi, una vegada ja s'ha fet tot,

en aquest últim instant, l'investigador ha de lliurar el drets d'autor a aquestes empreses que mouen milers de milions de dòlars.

És demencial. És tota una economia construïda per la feina voluntària

i després les editorials seuen a dalt de tot i es queden els beneficis.

És una estafa en tota regla. Una editorial britànica va obtenir un benefici de 3.000 milions de dòlars l'any passat.

Quin frau!

JSTOR té un paper molt petit en aquesta història,

però per algun motiu, l'Aaron va decidir carregar contra JSTOR.

Havia assistit a alguna conferència sobre l'accés lliure i les publicacions obertes;

no sé qui representava JSTOR,

però crec que, en algun moment, l'Aaron va preguntar:

"Quant costaria fer que JSTOR fos obert per sempre més?"

I li van dir que… crec que dos-cents milions de dòlars,

cosa que l'Aaron va trobar una barbaritat.

Com que era membre investigador de Harvard, sabia que els usuaris de la xarxa dels veïns de MIT, famosa per ser molt oberta i ràpida,

podien accedir al tresor de JSTOR. Swartz va veure-hi una oportunitat.

Tens la clau que obre aquelles portes i,

i amb un toc de màgia de seqüència d'ordres, pots obtenir els articles de les revistes.

El 24 de setembre de 2010,

Swartz va registrar un portàtil Acer que acabava de comprar

a la xarxa de l'MIT fent servir el nom "Gary_Host".

Va registrar el nom del client com a "GHost_laptop".

No va haquejar JSTOR en el sentit tradicional de haquejar.

JSTOR tenia una base de dades organitzada,

així que era facilíssim trobar una manera de descarregar-te tots els articles de JSTOR,

perquè bàsicament estaven numerats.

Eren bàsicament: barra barra barra… article número 444024, -25 i -26.

Va crear un script de Python anomenat keepgrabbing.py,

que anava agafant un article rere l'altre.

L'endemà, el portàtil GHost comença a agafar articles,

però l'adreça IP de l'ordinador és bloquejada ràpidament. Un petit entrebanc per a Schwartz.

Tot seguit, reassigna l'adreça IP del seu ordinador i continua descarregant-se documents.

Així que JSTOR i l'MIT prenen una sèrie de mesures per provar d'interferir-hi

quan s'adonen del que està passant i,

quan les mesures més bàsiques no són suficients,

arriba un moment en què JSTOR simplement talla l'accés de l'MIT a la base de dades de JSTOR.

Era una mena de joc del gat i el ratolí

sobre com accedir a la base de dades de JSTOR.

Al capdavall, l'Aaron era sens dubte el gat perquè tenia més capacitat tècnica

que el personal de la base de dades de JSTOR que provava de defensar-la.

Finalment va trobar un armari de material al soterrani d'un dels edificis,

i, en comptes de connectar-se a la Wi-Fi, va baixar-hi, va connectar el seu ordinador directament a la xarxa

i l'hi va deixar amb un disc dur extern, descarregant-se els articles a l'ordinador.

Swartz no ho sabia, però les autoritats van trobar el seu portàtil i el seu disc dur.

En lloc d'aturar les descàrregues

van instal·lar una càmera de seguretat.

Van trobar l'ordinador en una habitació al soterrani d'un edifici de l'MIT.

Podrien haver-lo desconnectat. Podrien haver esperat que el noi tornés i haver-li dit:

"Tio, què fas? Deixa-ho estar. Qui ets?"

Podrien haver fer tot això, però no ho van fer.

El que volien era gravar-ho i reunir proves per defensar un cas.

És l'únic motiu pel qual gravaries una cosa així

La primera persona que va aparèixer a la càmera de seguretat, que fallava bastant,

només feia servir l'armari per a emmagatzemar-hi ampolles i llaunes.

Tanmateix, uns dies després va enxampar Swartz.

Swartz hi surt canviant el disc dur. El treu de la motxilla,

es passa uns cinc minuts inclinat fora del camp visual de la càmera

i després marxa.

Li van posar un parany quan tornava de l'MIT a casa en bicicleta:

la bòfia va sortir de banda i banda de la carretera,

o alguna cosa així, i van començar a perseguir-lo.

Segons ell, la policia el va prémer contra el terra i el va agredir.

Em va dir que no era del tot clar que qui el perseguia fossin policies.

Creia que algú volia atacar-lo.

Em va dir que l'havien apallissat.

Va ser devastador. La idea que emprenguessin accions penals contra algú de la nostra família, o alguna cosa així,

era tan aliena i incomprensible que jo no sabia què fer.

Van executar ordres de registre de la casa de l'Aaron, el seu apartament a Cambridge i la seva oficina a Harvard.

Dos dies abans d'arrestar-lo, la investigació havia anat més enllà de JSTOR i de la policia local de Cambridge.

El Servei Secret dels Estats Units s'havia fet càrrec del cas.

El Servei Secret va començar a investigar el frau electrònic i de targeta de crèdit el 1984,

però sis setmanes després dels atemptats de l'11 de setembre, el seu paper es va expandir.

[aplaudiments]

El president Bush va fer servir la Llei PATRIOT per establir una xarxa d'allò que es va batejar "Grups Operatius contra els Crims Electrònics".

El projecte de llei que tinc al davant respon a les noves realitats i els nous perills que representen els terrorismes d'avui en dia.

Segons el Servei Secret, es concentren en les activitats que tenen un impacte econòmic,

els grups criminals organitzats o l'ús d'estratègies que utilitzen les noves tecnologies.

El Servei Secret van transferir el cas de Swartz a l'oficina del Fiscal dels EUA a Boston.

Hi havia un tipus a l'oficina del Fiscal dels EUA que ocupava el càrrec de

cap de la divisió o grup operatiu de crims informàtics.

No sé a quines altres coses es dedicava,

però deu costar ser un fiscal de crims informàtics si no tens crims informàtics per processar,

així que s'hi va abalançar, se'l va quedar per ell mateix i no el va assignar a una altra persona de l'oficina o la unitat.

Era Steve Heymann.

El fiscal Stephen Heymann s'ha mostrat molt poc en públic des de la detenció d'Aaron Swartz,

però se'l pot veure aquí, en un episodi del programa de televisió "American Greed",

gravat a l'època que van arrestar Aaron.

Hi descriu un cas anterior contra l'infame hacker Alberto Gonzales,

pel qual Heymann va rebre molts elogis i va despertar un enorme interès mediàtic.

Gonzales havia organitzat el robatori de més de cent milions de números de targetes de crèdit i de caixers automàtics:

el frau més gran d'aquest tipus que s'ha fet mai.

Heymann descriu Gonzales i ofereix el seu punt de vista sobre la mentalitat dels hackers:

Molts dels desitjos d'aquests tipus són els mateixos desitjos que té tothom.

Tenen ego, els agraden els reptes i, evidentment, els agraden els diners i tot el que es pot aconseguir amb diners.

Un dels sospitosos implicats en el cas Gonzales era un jove hacker que es deia Jonathan James.

Temia que se li imputessin els crims de Gonzales

i es va suïcidar durant la investigació.

Un comunicat de premsa publicat cap al principi del cas, que detallava la posició del govern respecte a Aaron Swartz,

la superior de Heymann, la Fiscal dels EUA pel districte de Massachusetts, Carmen Ortiz, deia:

No és cert. És clar que no és cert.

No dic que sigui inofensiu,

ni tampoc que no s'hauria criminalitzar el robatori d'informació,

però cal ser molt més subtil

a l'hora de determinar exactament quin tipus de danys són perjudicials en aquest cas.

Si la cosa va de palanques, cada vegada que irrompo en un lloc amb una palanca,

provoco danys. No hi ha cap mena de dubte.

En canvi, si l'Aaron escriu un script que diu:

"descarrega, descarrega, descarrega" cent vegades per segon,

no provoca danys evidents a ningú.

Si ho fa per compilar un arxiu per a la recerca acadèmica,

no fa cap mal a ningú.

No estava robant. Ni venia ni regalava el que havia obtingut.

Que jo sàpiga, només volia demostrar quelcom.

La detenció va afectar Swartz.

No volia parlar-ne de cap de les maneres.

Estava molt estressat.

Si creguessis que l'FBI podria presentar-se a casa teva en qualsevol moment,

quan vas a la sala d'estar, o fins i tot quan vas a fer la bugada,

i que entrarien al teu apartament perquè t'has deixat la porta oberta…

Jo estaria força estressat,

i era evident, així que l'Aaron sempre estava de mal geni.

No donava informació sensible sobre on anava en aquells temps

perquè tenia molt por que l'FBI l'estigués esperant.

Era una època d'activisme polític i social sense precedents.

La revista "Time" acabaria elegint "El manifestant" com a Persona de l'Any 2011.

Els hackers estaven molt actius.

WikiLeaks havia publicat un munt de cables diplomàtics,

Manning havia estat detingut

i no se sabia si la font de la filtració era ell.

Anonymous, una mena de grup de protesta que

compta amb molts hackers,

havia llançat diverses campanyes.

Si comparem tot això amb el que ell havia fet,

haurien d'haver deixat simplement que se n'encarreguessin l'MIT i JSTOR

de manera privada i professional.

El sistema penal mai no hi hauria d'haver ficat el nas.

No li pertocava.

Abans de ser acusat, la fiscalia va oferir a Swartz un tracte

que consistia a passar tres mesos a la presó, una estada en un centre de reinserció social

i un any d'arrest domiciliari,

tot això sense poder fer servir un ordinador.

La condició que li exigien era que es declarés culpable d'un delicte greu.

Així estàvem: cap descoberta, cap mena de prova

sobre les acusacions del govern,

i havíem de prendre una enorme decisió

amb l'advocat que ens pressionava perquè ho féssim,

el govern feia exigències no negociables

i ens deien que teníem poques possibilitats de guanyar.

Fossis culpable o no, el millor que podies fer era acceptar l'oferta.

Boston té la seva pròpia Divisió de Crims Informàtics

plena d'advocats, probablement més dels que necessiten.

Així que, ja saps, pots imaginar-te tota mena de casos realment difícils de processar,

perquè tens criminals a Rússia,

o gent en una corporació

que disposen d'advocats que cobren cinc-cents o set-cents dòlars l'hora

preparats per anar contra tu, i d'altra banda tens un cas amb aquest noi,

en què és força fàcil de demostrar que ha fet quelcom

i que ja ha demostrat a l'FBI que pot causar problemes,

així que, per què no anar a per totes contra ell?

És bo per a tu, com a fiscal. És bo per a la República

perquè estàs lluitant contra tots aquests individus terroristes.

Tenia molta por.

Tenia molta por que em prenguessin l'ordinador.

Tenia molta por d'acabar a la presó perquè m'havien pres l'ordinador.

Al meu portàtil hi havia material confidencial de fonts de treballs anteriors i

aquesta era la meva prioritat principal: mantenir la seguretat de les meves fonts.

Tenia molta por del que pogués passar-li a l'Ada.

L'Aaron em va explicar que li havien ofert un tracte

i finalment em va dir que l'acceptaria si jo li ho aconsellava,

i li dic —vaig estar molt a punt de dir-li: "Accepta'l".

Ell tenia… havia desenvolupat ambicions polítiques serioses

en el temps entre

quan va abandonar la vida d'empresari de start-ups

i quan va començar la seva nova vida, quan va capbussar-se en l'activisme polític,

i ell simplement no creia que pogués continuar amb la seva
vida amb un delicte greu.

Un dia, quan passàvem per davant de la Casa Blanca,

em va dir: "Els delinqüents no hi poden treballar, aquí".

I, saps, ell volia de debò que allò fos la seva vida.

No havia mort ningú. No havia fet mal a ningú.

No havia robat diners o alguna cosa així.

No havia fet res que es pogués qualificar de delicte greu, oi? I…

hi ha l'opinió que no hi havia cap motiu per titllar-lo de delinqüent

i treure-li el dret de vot a molts estats

pel que havia fet. És simplement indignant.

Hauria tingut sentit que, no sé, que li posessin una multa colossal

o que li diguessin que ja no podia tornar a l'MIT.

Però, fer-ne un delinqüent? Enviar-lo a la presó?

Swartz va rebutjar l'oferta de la fiscalia.

Heymann va redoblar els esforços.

Heymann va continuar pressionant-nos de totes les maneres.

Fins i tot amb proves físiques que havien tret del

disc dur Acer i el dispositiu USB de l'Aaron,

la fiscalia necessitava proves que demostressin els seus motius.

Per què es descarregava Aaron Swartz articles de JSTOR

i què volia fer-hi?

El govern diu que tenia pensat publicar-los.

No sabem si això és realment el que volia fer,

ja que no hauria estat la primera vegada que l'Aaron analitzava enormes conjunts de dades d'articles

per aprendre'n coses interessants.

La prova més contundent d'això és que, quan era a Stanford,

també va descarregar-se tota la base de dades jurídica de Westlaw.

En un projecte amb estudiants de Dret de Stanford,

Swartz s'havia descarregat la base de dades jurídica de Westlaw.

Havia revelat un vincle preocupant entre els mecenes de la recerca jurídica

i els resultats favorables.

Va dur a terme una anàlisi impressionant d'empreses

que donaven diners a catedràtics de Dret que escrivien articles de Dret

que acabaven beneficiant, per exemple, Exxon durant un vessament de petroli.

Així que era un sistema molt corrupte que finançava la investigació per vanitat.

Swartz mai no va publicar els documents de Westlaw.

En teoria, podria haver estat fent el mateix amb la base de dades de JSTOR.

No hi hauria hagut cap problema.

En canvi, si tenia pensat llançar un servei que fes la competència a JSTOR,

com per exemple configurar el nostre propi

accés a la Harvard Law Review i cobrar diners pel servei,

aleshores sí que seria un acte criminal,

ja que estaries intentant explotar comercialment el material,

però no té gens de sentit pensar que això era el que volia fer.

També hi havia una possibilitat intermèdia: i si només volia alliberar-lo per a tot el món en vies de desenvolupament?

La qüestió del que hi estava fent podia canviar molt

la manera de procedir de la llei. El govern l'acusava

com si es tractés d'un crim comercial,

com robar un munt de registres de targetes de crèdit, com si fos un delicte d'aquests.

No sé què volia fer amb aquella base de dades,

però un amic seu em va explicar que l'Aaron li havia dit

que pensava analitzar les dades a la recerca de proves que la investigació sobre el canvi climàtic rebia finançament d'empreses

que condicionava els resultats, i jo m'ho crec totalment.

Simplement em van dir que l'Steve volia parlar amb mi,

i vaig pensar que potser seria una escapatòria,

que podria sortir-me'n,

i no volia viure amb l'ai al cor per si em prenien l'ordinador.

No volia viure amb l'ai al cor per si m'enviaven a la presó per desacatament

perquè m'havien intentat obligar a desxifrar el meu ordinador.

Quan van venir i em van dir: "L'Steve vol parlar amb tu,"

semblava raonable.

El que van oferir a Norton va ser allò conegut com a carta "Reina per un Dia", una oferta de la Fiscalia.

Permetia que els fiscals fessin preguntes sobre el cas de l'Aaron.

Norton gaudiria d'immunitat judicial

relativa a qualsevol informació que revelés durant l'entrevista.

No em va agradar. Vaig dir diverses vegades als meus advocats

que no… que m'ensumava alguna cosa, no m'agradava, no volia immunitat

no necessitava immunitat, no havia fet res,

però van insistir-hi moltíssim perquè

no volien que em reunís amb el fiscal sense immunitat.

[Entrevistador] Però, perquè quedi clar, estem parlant d'un tracte "Reina per un Dia": una oferta de la Fiscalia.

- Exacte, una oferta de la Fiscalia.

- Bàsicament, els donaves informació a canvi de no ser acusada.

- No es tractava de donar-los informació. … Almenys, jo no ho veia així.

Simplement era conversar, entrevistar-me amb ells.

- Aleshores, ells et van fent preguntes…
- Em van fent preguntes.

- i poden preguntar sobre qualsevol cosa…
- Exacte.

- i tot el que descobreixen…
- De debò…

- No poden fer-ho servir per acusar-te.
- Exacte, i vaig intentar diverses vegades anar-hi sense protecció..

Diverses vegades —diverses vegades vaig intentar rebutjar l'oferta de la Fiscalia.

Estava malalta. Els meus advocats em pressionaven.

Estava confosa. No ho portava gaire bé, aleshores.

Estava deprimida i espantada i no entenia la situació en què em trobava.

No tenia ni idea de per què m'hi trobava.

No havia fet res d'interessant i, encara menys, res de dolent.

Ens vam tornar bojos.

L'Aaron estava clarament angoixat pel tema. Nosaltres estàvem molt angoixats.

Els advocats de l'Aaron també ho estaven.

Vam intentar convèncer la Quinn perquè canviés d'advocats.

No estava gens acostumada a estar en una habitació amb homes grans i ben armats,

que no deixen de dir-me que estic mentint i que he d'haver fet alguna cosa.

Els vaig dir que el motiu de la seva acusació

no era cap crim.

Els vaig dir que estaven al costat equivocat de la història.

Els vaig dir exactament això. Vaig dir-los: "Esteu al costat equivocat de la història".

I semblaven avorrits. Ni tan sols no semblaven enfadats. Simplement avorrits,

Se'm va acudir que no estàvem participant en la mateixa conversa.

És a dir, els vaig explicar un munt de coses sobre quins motius podia tenir la gent per descarregar-se articles de revistes i,

finalment —no recordo de què anava la conversa en aquell moment—,

vaig esmentar que ell havia escrit una entrada de blog titulada "Guerilla Open Access Manifesto" [Manifest Guerriller de l'Accés Obert].

Aquest és el "Guerilla Open Access Manifesto",

que se suposa que va escriure a l'abril de 2008 a Itàlia.

"La informació és poder. Tanmateix, com tot poder, hi ha qui vol quedar-se'l per a si mateix."

"Tot el patrimoni científic i cultural del món, publicat
a llibres i revistes al llarg dels segles,

és digitalitzat i bloquejat cada vegada més per un grapat d'empreses privades."

"Mentrestant, els que han quedat tancats a fora no es queden de braços plegats."

"Heu passat d'amagat per forats i heu saltat per sobre de les tanques,

heu alliberat la informació bloquejada pels editors i l'heu compartit amb els vostres amics."

"Tanmateix, tot això passa a la penombra, de manera clandestina."

"En diuen 'robatori' o 'pirateria', com si compartir un tresor de coneixements fos

"l'equivalent moral de saquejar una nau i matar-ne la tripulació."

"Compartir no és immoral —és un imperatiu moral."

"Els únics que no deixarien que un amic fes una còpia són els que han estat cegats per l'avarícia."

"No és just respectar les lleis injustes."

"És hora de sortir a la llum i, seguint la gran tradició de la desobediència civil,

declarar la nostra oposició a aquest robatori privat de la cultura pública."

Es creu que el Manifest va ser escrit per quatre persones diferents i editat per Norton.

Tanmateix, va ser Swartz qui el va signar.

Quan s'acaba, vaig immediatament a veure l'Aaron, li explico tot el que en recordo

i s'enfada moltíssim.

Les coses que jo havia fet no haurien d'haver desembocat en aquella situació.

No havia fet res de dolent, però tot havia anat malament,

tot i que jo mai…

Encara estic enfadada.

Encara estic enfadada que pots esforçar-te al màxim amb aquesta gent per fer el que cal,

però t'ho giren tot en contra

i et fan mal amb tot el que poden.

I, en aquell moment, em sap greu haver dit el que vaig dir,

però el que em produeix més ràbia és que ho hem acceptat.

Que ens sembla bé.

Que ens sembla bé tenir un sistema judicial,

un sistema que prova de jugar amb la gent fent-la caure a petits paranys per veure si li poden arruïnar la vida.

Així que sí, desitjaria no haver-ho dit,

però estic molt, molt més enfadada de trobar-me en aquesta situació.

De veure que nosaltres, com a poble, ho trobem bé.

Van fer servir tots els mètodes que crec que se'ls van acudir

per extreure'n informació que pogués ser utilitzada contra l'Aaron

i contribuís a acusar l'Aaron,

però no crec que ella tingués informació útil per al govern.

Els mesos van passant mentre la família i els amics de Swartz saben que la formulació de càrrecs pot arribar d'un moment a l'altre.

Mentrestant, Swartz s'estava convertint en l'expert al qual acudia la gent en referència a certs temes d'Internet.

[Entrevistadora d'RT]… una pregunta per a tu, doncs: Creus que Internet

s'hauria de considerar un dret humà, quelcom que el govern no pot negar-te?

Sí, sense cap mena de dubte, aquesta idea que la seguretat nacional és una excusa per a apagar Internet,

ja l'hem sentit a Egipte, Síria i altres països d'aquests,

i sí, és veritat, webs com WikiLeaks continuaran publicant material comprometedor

sobre el que fa el govern dels Estats Units, i la gent continuarà organitzant-se per mostrar-hi el seu rebuig

i provar de canviar el govern. I, saps, això és bo,

és precisament allò que defensen els drets de la Primera Esmena sobre la llibertat d'expressió i la llibertat d'associació,

de manera que la idea que hauríem d'intentar tancar-ho va en contra de tots aquests principis bàsics dels Estats Units.

Crec que els Pares Fundadors haurien entès aquest principi.

Si Internet hagués existit a la seva època,

en lloc de posar "oficines de correu" a la Constitució, hi haurien posat "proveïdors d'accés a Internet".

[Entrevistador d'RT] Bé, no hi ha cap dubte de l'interès de veure fins a quin punt…

Swartz coneix l'activista Taren Stinebrickner-Kauffman i comencen a sortir junts.

[Aaron] Necessitem una protesta massiva pública global.

[Taren] Si no hi ha cap protesta massiva pública global, no canviarà res.

- Saps, quatre persones en aquesta ciutat haurien de poder engegar una protesta massiva global.

- Saps, ens cal gent per signar peticions.

Sense entrar en detalls, va avisar-la que estava implicat en quelcom

que anomenava simplement "Allò Dolent".

I jo em feia tota mena d'idees esbojarrades, com ara que tenia un afer amb Elizabeth Warren o alguna cosa així.

Especulava entre Hillary Clinton i Elizabeth Warren, de fet, però…

Així doncs, va haver-hi un moment, probablement a finals de juliol, que l'Aaron em va trucar

i vaig despenjar i em va dir que podia ser que "Allò Dolent" sortís a les notícies l'endemà.

"Vols que t'ho expliqui o prefereixes llegir-ho a les notícies?"

Li vaig dir: "Vull que m'ho expliquis".

L'Aaron em va dir: "Bé, m'han… M'han detingut

per descarregar-me massa articles de revistes acadèmiques i volen fer-ne un cas exemplar."

Jo estava com: "Això és tot? Per això, tanta comèdia? De debò? No sembla un problema tan gran."

El 14 de juliol de 2011, els fiscals federals van acusar Swartz de quatre delictes greus.

El van acusar el mateix dia que havien arrestat dos membres de LulzSec que vivien a Anglaterra

i un grapat d'altres hackers reals. L'Aaron era algú semblant a un hacker,

prou semblant per posar el seu cap en una estaca i exposar-lo a la porta.

L'Aaron anava a lliurar-se i el van detenir.

El van escorcollar traient-li la roba,

li van treure els cordons de les sabates i el cinturó i el van deixar en confinament solitari.

L'Oficina del Fiscal dels Estats Units del Districte de Massachusetts va emetre un comunicat

en què indicava que "Swartz s'enfronta a fins a 35 anys de presó,

seguits per tres anys de llibertat vigilada,

restitució, pèrdua de drets i una multa de fins a un milió de dòlars."

El van deixar en llibertat sota fiança de cent mil dòlars.

El mateix dia, la víctima principal del cas, JSTOR,

retira formalment tots els càrrecs contra Swartz i decideix no seguir amb el cas.

JSTOR —no eren amics nostres— no van ser ni útils ni amables amb nosaltres,

però també van dir: "Això no és cosa nostra".

JSTOR i la seva empresa mare, ITHAKA, també van ignorar peticions per parlar en aquesta pel·lícula.

Durant el cas, van emetre un comunicat que deia:

"La decisió de procedir amb el cas va ser del govern, no de JSTOR".

Crèiem que, amb això, el cas s'acabaria.

Que podríem convèncer Steve Heymann perquè desestimés el cas o per arribar a un acord raonable.

El govern s'hi va negar.

[Narrador] Per què?

Bé, crec que era perquè volien que el cas de l'Aaron servís d'exemple,

i van dir que volien... que el motiu pel qual pensaven cedir

pel que feia a demanar una condemna per delicte greu i una pena de presó

era que volien utilitzar el cas com a exemple dissuasiu. És el que ens van dir.

[Entrevistador] Us van dir això?
- Sí.

- Que en farien un cas exemplar?
- Sí.

- Que el farien servir d'exemple?
- Sí.

Ho va dir Steve Heymann.

Per dissuadir qui? Hi ha gaire gent allà fora que es connecti a JSTOR

i es descarregui articles per a realitzar una declaració polític? Qui volen dissuadir?

Seria més fàcil entendre la posició de l'administració Obama,

que deia que era per a dissuadir,

si fos una administració que, per exemple,

emprengués un procés contra el que es podria considerar el crim econòmic més gran

que s'ha produït al país en els últims cent anys—

els crims que es van cometre i van desembocar en la crisi financera de Wall Street.

Quan comences a fer servir

una idea gens polèmica com la dissuasió

de manera selectiva,

ja no estàs fent una anàlisi neutra de la violació de la llei,

sinó que comences a fer servir els recursos de què disposen les forces de l'ordre

basant-se específicament en una ideologia política,

i això no és només antidemocràtic, sinó que també se suposa que és antiamericà.

Es diu que, més tard, el fiscal Stephen Heymann va dir al consell jurídic extern de l'MIT

que la gota que va fer vessar el got

va ser un comunicat de premsa emès per una organització fundada per Swartz, anomenada Demand Progress.

Segons l'informe de l'MIT, Heymann va titllar aquesta breu declaració de suport,

de "campanya salvatge d'Internet" i de "cras error"

que feia passar el cas del nivell individual cara-a-cara al nivell institucional.

Era una combinació explosiva: un fiscal que no volia quedar malament,

que potser estava preparant una carrera política i no volia que aquest cas l'acabés perjudicant més endavant.

Et gastes un munt de diners dels contribuents per arrestar un tipus que ha tret massa llibres de la biblioteca

i llavors deixes que et destrossin davant del jutge? De cap de les maneres!

Vaig intentar pressionar l'MIT de diverses maneres perquè

acudissin al govern, i li demanessin que desestimés el cas.

[Entrevistador] Com va reaccionar l'MIT?

A partir d'aleshores no sembla haver-hi cap reacció de l'MIT.

L'MIT no ha defensat l'Aaron,

cosa que la gent de la comunitat de l'MIT troba indignant

perquè l'MIT és un lloc on s'encoratja la gent a haquejar en el sentit més ampli de la paraula.

A l'MIT, la idea de córrer d'una banda a l'altra sobre teulades i túnels per on no et deixaven passar

no només era un ritu d'iniciació, sinó que també era part de l'experiència de l'MIT,

i forçar panys era un curs hivernal a l'MIT.

Tenien autoritat moral per a aturar-lo completament.

L'MIT mai no es va alçar per dir als agents federals: "Deixeu-ho estar."

"No volem que feu això. Us esteu passant. Això és massa fort."

…que jo sàpiga.

Van actuar com ho hauria fet qualsevol empresa. Van… Van ajudar el govern,

no ens van ajudar a nosaltres, excepte quan creien que era necessari, i mai no van intentar aturar-ho.

L'MIT rebutjà diverses ofertes de comentar el tema,

però més tard va publicar un informe afirmant que havien volgut mantenir-se neutrals

i que creien que ni Heymann ni l'Oficina del Fiscal dels EUA donaven importància al que l'MIT pensés o digués sobre el cas.

El comportament de l'MIT no encaixava gens amb els seus valors.

Es podria dir que l'MIT va fer la vista grossa, cosa que tenien dret a fer,

però adoptar aquella posició —el simple fet de romandre neutral— era equivalent a posar-se del costat de la Fiscalia.

Fixem-nos en Steve Jobs i Steve Wozniak,

que van començar venent una Blue Box, dissenyada per estafar la companyia telefònica.

Fixem-nos en Bill Gates i Paul Allen,

que van començar el seu negoci fent servir temps d'ordinador a Harvard,

cosa que violava clarament les normes.

La diferència entre l'Aaron i les persones que he esmentat

és que l'Aaron volia fer que el món fos un lloc millor, no volia només guanyar diners.

Swartz continuava fent-se sentir sobre una varietat de temes relacionats amb Internet.

Allò que fa que Internet funcioni és el seu mercat competitiu d'idees,

i la prioritat hauria de ser aconseguir més informació sobre el govern, més accessibilitat,

més discussió, més debats, però sembla que el Congrés es preocupa més pel contrari, per tancar coses.

L'Aaron pensava que per canviar el món n'hi havia prou amb explicar-lo de manera molt clara a la gent.

[Entrevistadora d'RT] Flame pot controlar literalment el vostre ordinador i fer que us espiï

Benvingut, Aaron. Estem contents de tornar-te a tenir al programa.

Igual que abans els espies posaven micròfons i punxaven el que deia la gent,

ara fan el mateix amb ordinadors.

[Narrador] Swartz continua la seva activitat política

centrant-se en un projecte de llei contra la pirateria en línia que anava passant etapes al Congrés

Es deia "SOPA".

Activistes com Peter Eckersley pensaven que anava massa lluny

i que era una amenaça per a la integritat tècnica del mateix Internet.

[Ekersley] Una de les primeres coses que vaig fer va ser trucar a l'Aaron.

Li vaig dir: "Podem dur a terme una gran campanya en línia en contra d'això?"

"No és un projecte de llei sobre drets d'autor."

"No?"

"No", va dir, "és un projecte de llei sobre la llibertat de connectar-se."

Ara sí que l'escoltava.

S'ho va rumiar una estona i al final va dir que sí.

Va ser aleshores que va fundar Demand Progress.

Demand Progress és una organització d'activisme en línia que ara compta amb aproximadament un milió i mig de membres,

però que va començar a la tardor de 2010.

L'Aaron era un dels membres més destacats de la comunitat

que va ajudar a organitzar-se al voltant de qüestions de justícia social a escala federal en aquest país.

SOPA era un projecte de llei que pretenia combatre la pirateria en línia de música i pel·lícules,

però bàsicament el que feia era matar mosques a canonades.

Una vegada aprovada, la llei hauria permès a les empreses deixar sense finançament webs sencers sense el degut procés legal,

o fins i tot obligar Google a excloure'n els enllaços

L'únic que calia era una reclamació per violació de drets d'autor.

Enfrontava els titans dels mitjans tradicionals contra la nova cultura de la remescla, ara molt més sofisticada.

Converteix tots els administradors de webs en policies

i si no compleixen el seu deure d'assegurar-se que cap usuari del web el fa servir per qualsevol cosa

encara que sigui potencialment il·legal, poden tancar el web sense ni tan sols anar a judici.

Es van passar tres pobles. Era una catàstrofe.

Aquest projecte de llei és una amenaça greu contra el dret d'expressió i les llibertats civils de tots els usuaris d'Internet.

Entre nosaltres, vam ser pocs a dir: "Mireu, nosaltres tampoc no estem d'acord amb la pirateria,

però no té cap sentit destruir l'arquitectura d'Internet,

el sistema de noms de domini i tot allò que fa que sigui lliure i oberta en nom de la lluita contra la pirateria,

i l'Aaron ho va copsar des del principi.

Les llibertats que garanteix la nostra Constitució, les llibertats sobre les quals es va bastir el nostre país,

s'esvairien en un no res.

En lloc de fer-nos més lliures, les noves tecnologies abolirien drets fonamentals

que sempre hem tingut per segurs.

Aquell dia, parlant amb en Peter, em vaig adonar que no podia permetre-ho.

Quan van presentar SOPA a l'octubre del 2011, es considerava inevitable la seva aprovació.

Quan va sortir per primer cop, la nostra estratègia consistia a intentar alentir el projecte de llei,

fins i tot potser diluir-lo una mica, però ni tan sols nosaltres

no ens crèiem capaços d'aturar aquell projecte de llei.

Si treballes a Washington aprens que, en general, a Washington,

les batalles legislatives són batalles entre conjunts diferents d'interessos corporatius de gran poder financer.

Es barallen tots perquè s'aprovin lleis i les batalles més igualades

són quan tens un conjunt d'interessos corporatius contra un altre conjunt d'interessos corporatius

i disposen d'una capacitat financera similar per a fer donacions de campanya i accions de lobbisme.

Aquestes són les més igualades.

Les que no poden ni considerar-se batalles, en general, són aquelles en què

tots els diners es troben en una banda, totes les empreses es troben en una banda,

i a l'altre banda només hi ha milions de persones.

No he vist res de semblant a PIPA i SOPA en tot el meu temps al servei públic.

El projecte de llei ja comptava amb el copatrocini de més de quaranta senadors dels Estats Units.

així que ja havien avançat molt per aconseguir els

seixanta vots que calien per superar totes les etapes del procediment.

Fins i tot jo vaig començar a dubtar de mi mateix. Va ser un període difícil.

Swartz i Demand Progress van aconseguir reunir un suport enorme mitjançant una campanya de sensibilització tradicional,

combinada el sistema de veu per IP, d'ús comú, perquè la gent pogués contactar molt fàcilment amb el Congrés.

Mai no havia conegut ningú capaç d'operar a aquell nivell,

tant pel que feia als aspectes tecnològics com pel que feia a l'estratègia de campanya.

Milions de persones van posar-se en contacte amb el Congrés i van signar peticions anti-SOPA.

Van agafar el Congrés per sorpresa.

Era curiós veure com els membres del Congrés, que no en tenien ni idea, debatien sobre el projecte de llei,

veure'ls insistir que podien regular Internet

i que un grapat de nerds no els podria aturar de cap de les maneres.

No sóc un nerd.

No sóc prou nerd…

Potser hauríem de preguntar als nerds què és el que realment fa això. [rialles]

Celebrem una audiència, convidem-hi els nerds…

[rialles]

De debò?

[rialles]

"Nerds"?

[rialles]

Sabeu, crec que, la paraula que busqueu és "experts"…

[rialles]

que puguin il·lustrar-vos perquè no us surti el tret per la culata amb aquesta llei [el públic riu i aplaudeix]

i acabeu fent malbé Internet.

Nosaltres fem servir el terme "geek", però ho podem fer perquè som geeks.

El fet és que arribés tan lluny sense que haguessin consultat experts tècnics

demostra que tenim un problema.

Vull que algú es presenti davant d'aquest òrgan, testifiqui en una audiència i ens digui: "Us equivoqueu per això i per això altre".

Abans hi havia una oficina que oferia assessorament en ciència i tecnologia,

on els membres podien anar i demanar-los: "Ajudeu-me a entendre X, Y, Z".

Gingrich se la va carregar. Deia que era un malbaratament de diners.

El Congrés porta des d'aleshores encallat en els anys obscurs.

No crec que ningú, incloent-hi l'Aaron, penses que realment podríem aturar SOPA.

Valia la pena intentar-ho, però no semblava possible,

i recordo que, potser uns mesos més tard, recordo que ell es va girar cap a mi i em va dir:

"Crec que potser ens en sortirem."

I jo estava com: "Seria increïble."

La gent continua trucant al Congrés.

Quan el lloc d'allotjament de dominis Go Daddy dóna el seu suport al projecte de llei,

desenes de milers d'usuaris transfereixen els seus noms de domini a altres proveïdors en forma de protesta.

Una setmana després, Go Daddy acaba humiliat i canvia de posició respecte a SOPA.

Quan la gent del Congrés que donava suport a les indústries discogràfiques i del cinema

es va adonar de la reacció en contra, va intentar moderar una mica el projecte de llei.

Es veia que les coses estaven canviant. Es veia que els nostres arguments començaven a fer-se sentir.

Era com si l'Aaron encengués un llumí i li apaguessin.

n'encengués un altre i li tornessin a apagar,

fins que finalment hagués acumulat prou llenya perquè la flama s'estengués

i s'acabés convertint en un incendi furiós.

El 16 de gener de 2012, la Casa Blanca va emetre un comunicat

en què mostrava el seu rebuig envers el projecte de llei.

Això és el que va passar llavors.

Estic convençut que hem de tractar el tema de la pirateria

i que l'hem de tractar d'una manera seriosa, però aquest projecte de llei no és apropiat.

Quan Jimmy Wales va mostrar el seu suport per apagar la Viquipèdia,

el cinquè web més popular del món,

un web que representa el 7% de tots els clics que es fan a Internet.

La Viquipèdia es va apagar.

Reddit es va apagar.

Craigslist es va apagar.

Les línies de telèfon del Capitoli es van col·lapsar completament.

Els membres del Congrés van córrer per emetre comunicats en què rebutjaven el mateix projecte de llei

que havien estat promovent fins a només un parell de dies abans.

En 24 hores, l'oposició a SOPA al Congrés

va créixer d'aquesta mida…

a aquesta altra

Veure els representants i els senadors canviar de bàndol a poc a poc durant el dia de l'apagada

va ser força increïble.

Un centenar de representants va canviar de parer.

Va ser aleshores que, tot i que em costava molt de creure, després de tot això,

havíem guanyat.

Allò que tothom deia que era impossible,

allò que algunes de les empreses més grans del món havien titllat de fantasia,

havia passat.

Ho vam aconseguir.

Vam guanyar.

És una setmana històrica en la política d'Internet —potser fins i tot en la política estatunidenca.

El que ens va dir la gent de Washington DC, els empleats del Capitoli, era

que havien rebut més correus i trucades el dia de l'apagada contra SOPA

que per cap altra cosa.

Crec que va ser un moment extremament apassionant.

Va ser el moment en què Internet va assolir la majoria d'edat política.

Era emocionant perquè costava creure que havia passat de debò.

Costava creure que un projecte de llei amb tant de suport econòmic

no hagués passat pel Congrés com si res.

I no només no hi va passar com si res, sinó que simplement no hi va passar en absolut.

A vegades és fàcil sentir-se impotent,

com quan surts al carrer per manifestar-te i crides, però ningú no et fa cas.

Tanmateix, avui sóc aquí per dir-vos que sou poderosos.

[La multitud aclama]

Així que, sí, a vegades potser creieu que no us escolten, però sóc aquí per dir-vos que sí.

Us escolten. Esteu marcant la diferència.

Podeu aturar aquest projecte de llei si no abaixeu els braços.

[La multitud aclama]

Atureu PIPA.

Atureu SOPA.

[La multitud aclama]

Francament, algunes de les majors empreses d'Internet es beneficiarien

d'un món on els seus petits competidors fossin censurats.

No ho podem permetre.

Per a ell, era més important estar segur de fer un petit canvi

que ser una petita part d'un gran canvi.

Tanmateix, SOPA era com ser una gran part d'un gran canvi,

així que, per a ell, era una mena de prova de concepte,

com dient: "Bé, el que vull fer amb la meva vida és canviar el món."

"Vaig pensar-hi d'una manera molt científica de mesurar el meu impacte

i això demostra que és possible."

"El que vull fer amb la meva vida és possible."

"He demostrat que puc fer-ho,

que jo, Aaron Swartz, puc canviar el món."

Per a un noi que creia que mai no havia fet gaire cosa com l'Aaron,

va ser un dels pocs moments en què realment es podia veure

que sentia que havia fet quelcom de bo,

que sentia com si aquesta fos possiblement la seva única volta d'honor.

Tothom deia que no hi havia cap manera d'aturar SOPA.

L'hem aturat.

Ja portem tres victòries escandalosament bones i l'any encara no s'ha acabat.

Vull dir, si hi ha un moment en què hem de ser positius, és ara.

Surt triomfant de l'afer SOPA un any després de ser detingut.

No eren moments completament feliços. Li estan passant moltes coses.

Està tant enfocat a participar en el procés polític que no se'l pot aturar.

La llista d'organitzacions fundades o cofundades per Swartz és llarguíssima

i, anys abans que Edward Snowden exposés la vigilància massiva a Internet,

Swartz ja hi estava preocupat.

És xocant pensar que hi ha tan poca responsabilitat

que ni tan sols no tenen estadístiques bàsiques sobre la mida del programa d'espionatge.

I si la resposta és: "És que espiem tanta gent que no podem ni comptar-la",

és que es tracta d'una quantitat descomunal de gent.

Seria una cosa diferent si diguessin: "Mira, sabem quants telèfons estem espiant,

però no sabem exactament a quantes persones correspon aquesta xifra",

però només et responen dient: "No podem donar-te cap mena de xifra".

Això és… terrorífic, això és el que és.

El van pressionar moltíssim, li van treure tots els diners que havia guanyat.

Van amenaçar-lo de treure-li la llibertat.

Per què feien, tot allò? Vull dir, per què persegueixen els reveladors d'informació?

En altres paraules, perquè persegueixen els que diuen la veritat

sobre tota mena de temes, des dels bancs, fins a la guerra, passant per la simple transparència del govern.

El secretisme beneficia els que ja tenen el poder

i estem vivint en una era de secretisme que coincideix amb una època en la qual el govern també fa

un munt de coses que probablement són il·legals i inconstitucionals.

Així, aquestes dues coses no són coincidència.

És molt clar que aquesta tecnologia ha estat desenvolupada

no per a països petits a l'estranger, sinó aquí, per fer-ne ús als Estats Units, pel govern dels Estats Units.

El problema amb el programa d'espionatge és que està en una fase d'expansió llarga i lenta, saps,

que es remunta a l'administració Nixon.

Evidentment, va créixer després dels atemptats de l'11 de setembre, sota el mandat de George W. Bush,

i Obama ha continuat expandint-lo i els problemes s'han anat tornant cada vegada pitjors,

però mai no hi ha hagut un moment que puguis dir:

"Bé, hem d'estimular l'oposició avui mateix, perquè ara sí que va de debò…"

La Fiscalia, al meu entendre, sobre el cas d'Aaron Swartz, volia transmetre un missatge concret i ben clar

a un grup de gent que l'administració Obama veu com a amenaça política,

que consisteix bàsicament en hackers i la comunitat activista per a la informació i la democràcia.

El missatge que l'administració Obama volia transmetre a aquesta comunitat concreta era,

al meu entendre: "Sabem que sou capaços de causar problemes per a la gent que està al poder.

així que farem el possible perquè el cas d'Aaron Swartz serveixi d'exemple

per espantar-vos tant com puguem perquè no ens causeu aquests problemes."

El govern deia: "Ah, és que els dictamens jurídics en què ens basem

per legalitzar el programa d'espionatge també estan classificats,

així que ni tan sols no et podem explicar quines lleis fem servir per espiar-te."

Cada cop que passa poden dir: "Ah, és un altre cas de guerra informàtica.

Els delinqüents informàtics ja ens tornen a atacar. Estem tots en perill. Ens amenacen a tots."

Fan servir aquestes excuses per forçar l'aprovació de lleis cada vegada més perilloses.

[Entrevistador] Així doncs, per estar-ne al corrent, personalment, com diries que va el combat?

Depèn de tu!

- Ja ho sé. Simplement és que, saps, hem de…

Saps, podríem dir que hi ha una dos punts de vista polaritzadors:

que tot va bé, que Internet ha creat tota aquesta llibertat i tot serà genial,

o que tot això és horrible,

que Internet ha creat totes aquestes eines per reprimir i espiar la gent

i controlar el que diem.

I la veritat és que les dues coses són certes, estem d'acord?

Internet ha fet possible les dues i ambdues són sorprenents i increïbles.

La realitat que s'imposarà a llarg terme depèn de nosaltres.

No té cap sentit dir: "Ep, n'hi ha una que va millor que l'altre" perquè, saps, ambdues són certes.

Ens toca a nosaltres decidir quina reforcem i quina aprofitarem,

ja que les dues hi són i sempre hi seran.

El 12 de setembre de 2012, els fiscals federals van presentar una acusació substitutiva contra Swartz,

que afegia els càrrecs de frau electrònic, accés no autoritzat a un ordinador i frau informàtic.

Ara, Swartz era acusat de tretze delictes en lloc de quatre.

La posició de la Fiscalia es va reforçar dràsticament

i van augmentar les condemnes penitenciàries i multes a les quals s'enfrontava Swartz.

Van presentar una altra acusació per afegir-hi més càrrecs;

tenien una teoria sobre per què aquesta conducta constituïa una sèrie de delictes segons la llei federal

i, segons la legislació en vigor, podia donar peu a una sentència molt severa.

Aquesta teoria, i gran part del cas de la Fiscalia contra Swartz,

es basava en una llei creada l'any 1986.

Es tracta de la Llei de Frau i Abús d'Ordinadors.

La Llei de Frau i Abús d'Ordinadors

s'inspirava en la pel·lícula "Jocs de guerra", protagonitzada per Matthew Broderick —una gran pel·lícula.

[Broderick] Ja et tinc.

En aquesta pel·lícula, un nen fa servir la màgia de les xarxes informàtiques per a adquirir la capacitat

de llançar un atac nuclear.

[Míssils disparant-se]

En realitat, això no és possible, i encara molt menys als anys vuitanta,

però sembla que aquesta pel·lícula va espantar prou el Congrés perquè

aprovés la Llei de Frau i Abús d'Ordinadors en la seva forma original.

Aquesta llei està simplement obsoleta, per exemple, castiga

qualsevol incompliment de les condicions d'ús. Imagina un web com ara

eHarmony o Match.com, algú exagera les seves qualitats personals

i, de sobte, en funció de quina sigui la jurisdicció i quins són els fiscals,

aquesta persona podria trobar-se amb un grandiós problema.

Tothom sap què són les condicions d'ús.

La majoria de la gent no se les llegeix, però incomplir-les podria

representar un delicte.

Les condicions d'ús d'un web solen dir coses com ara:

"Porteu-vos bé els uns amb els altres" o "No feu res de dolent".

La idea que el dret penal pugui penalitzar aquesta mena de violacions,

al meu parer, semblaria absurda a la majoria de la gent.

Els exemples encara són més "absurds".

Fins que es van canviar al març del 2013, les condicions d'ús del web de la revista de Hearst "Seventeen"

deien que calia tenir tenir divuit anys per llegir-la.

Crec que, seguint la interpretació que ha fet el Departament de Justícia de la Llei de Frau i Abús d'Ordinadors,

probablement estem tots infringint la llei.

A més de ser vague i fàcil de tergiversar, la Llei es fa servir com a panacea

per a una àmplia varietat de casos relacionats amb la informàtica.

No era l'únic factor en el seu cas, però

la Llei de Frau i Abús d'Ordinadors estava implicada en onze dels tretze càrrecs presentats contra Swartz.

La pregunta "Per què?" es repeteix moltes vegades a la història d'Aaron Swartz.

Quins motius tenia el govern i quins arguments pensava presentar?

El Departament de Justícia es va negar a respondre aquestes preguntes,

però el catedràtic Orin Kerr és un exfiscal que ha estudiat el cas.

Per tant, crec que em miro aquest cas des d'un punt de vista diferent del d'altra gent per una sèrie de raons:

vaig ser fiscal federal del Departament de Justícia durant tres anys

abans de començar a ensenyar. El govern va presentar

una acusació basada en els delictes que pensaven que s'havien comès.

Des d'un punt de vista purament legal, si ens mirem els precedents, si ens mirem la llei,

si ens mirem l'historial, si ens mirem en els casos processats fins ara,

basant-se en tot això, crec que era una acusació justa.

Es pot debatre si "haurien" d'haver presentat càrrecs.

Hi havia molts desacords. Alguns es troben al bàndol de l'accés obert i d'altres, no.

Crec que el govern es va prendre el "Guerrilla Open Access Manifesto" de Swartz molt seriosament

i penso que el veien com a algú que tenia un compromís moral per

violar la llei per a derrotar una llei que Swartz considerava injusta,

i en una democràcia, si creus que una llei és injusta, hi ha maneres de canviar-la.

Pots anar al Congrés, com Swartz va fer magistralment contra SOPA,

o pots violar la llei per intentar anul·lar-la,

i crec que la motivació principal de la Fiscalia era la creença que Swartz s'esforçava

no només per violar la llei, sinó per assegurar-se que quedés realment anul·lada,

que tothom pogués accedir a la base de dades de manera que

no es pogués tornar a tancar la caixa de Pandora.

Això s'aconseguiria i el bàndol de Swartz s'enduria la victòria.

La societat no es posa gens d'acord sobre si es tracta d'una llei injusta

i, en última instància, és una decisió que ha de prendre el poble estatunidenc, treballant a través del Congrés.

El segon problema és, al meu parer, que encara estem intentant situar

el límit entre els delictes menys greus i els més greus.

Estem entrant en un món diferent, amb ordinadors i gent que en fa un ús indegut.

i encara no hem acabat de situar els límits

perquè encara els hem de determinar.

Es tracta d'un mal ús de la discreció dels fiscals.

El martell que fa servir el Departament de Justícia per a espantar la gent

esdevé cada vegada més gran,

així que la majoria de la gent no pot jugar-s'hi el futur.

Hem de punxar-li el telèfon a algú? L'hem de gravar?

Hem de girar la gent contra els altres perquè declarin en contra seva?

Així és com pensen els agents i els fiscals federals.

Construeixen casos. Creen casos.

Swartz va quedar atrapat en els engranatges d'un sistema de justícia penal brutal que no podia fer marxa enrere,,

una màquina que ha fet dels Estats Units el país amb la taxa d'empresonament més alta del món.

En aquest país, ens hem deixat engalipar per la política de la por i la ràbia,

així que tot el que ens fa por, com ara el futur d'Internet i l'accés,

i qualsevol cosa que ens faci ràbia dóna peu instintivament a una intervenció del sistema judicial penal,

i hem fet servir la presó i els càstigs per a enfrontar-nos a tota una sèrie de problemes

que històricament mai no havíem vist com a problemes de justícia penal.

L'impuls d'amenaçar, acusar i processar, que forma part d'allò que

ha creat aquest debat i aquesta polèmica sobre l'accés a la xarxa i la informació a Internet,

encaixa molt bé amb allò que hem vist en altres àrees.

L'única diferència és que les persones que solen ser perseguides i mortificades

per aquesta mena de procediments penals i penitenciaris sovint són pobres i membres de minories.

Swartz es va anar aïllant dels amics i la família.

Bàsicament va deixar de treballar en qualsevol altra cosa i

de fet, el cas dominava la seva vida.

Sembla que un dels advocats de l'Aaron va dir als fiscals que era emocionalment vulnerable

i que realment havien de saber-ho i tenir-ho en compte.

Tot això l'afectava molt.

No li agradava tenir les accions i els seus moviments restringits de cap manera

i la possibilitat d'acabar presó, que li van fer tenir molt present,

li feia una por terrible.

Es va quedar sense ni un centau,

ens va costar un munt de diners i ell va reunir una quantitat important de diners,

així que ja podeu veure que estem parlant de milions de dòlars.

[Entrevistador] La defensa jurídica?
- Sí.

- Va costar milions?
- Sí.

Crec que ell no volia ser una càrrega per a la gent.

Crec que pensava: "Tinc la meva vida normal

i llavors també tinc aquesta merda a la qual m'he d'enfrontar,

i intento mantenir les dues coses tan separades com pugui

però ja començaven a barrejar-se i tot s'estava convertint en una merda."

Swartz s'enfrontava a una decisió complicada que cada cop es complicava més:

Reconeixes la teva culpabilitat i segueixes amb la teva vida

o lluites contra un sistema fallit?

En el seu cas legal, la resposta era senzilla:

Rebutja el tracte negociat final i es fixa una data per al judici.

Aaron estava decidit a no cedir i acceptar quelcom

que no trobava just, però també crec que estava espantat.

No crec que haguessin condemnat l'Aaron.

Crec que hauríem sortit del tribunal, li hauria donat una gran abraçada,

hauríem travessat aquell petit riu de Boston i hauríem anat a prendre un parell de cerveses.

Jo estava convençut que teníem raó. Pensava que guanyaríem el cas.

Pensava que podíem guanyar el cas.

Ell no en parlava gaire, però es veia

que patia moltíssim.

♪ ♪ me'n vaig per estar ben lluny ♪ ♪

L'Aaron no havia tingut en cap moment de la seva infància ni canvis d'humor dràstics,

ni episodis depressius, ni cap altra cosa que es pogués imputar a una "depressió greu",

i és possible que estigués deprimit. La gent es deprimeix.

♪ ♪ ♪

Molt d'hora en la nostra relació, quan portàvem unes tres o quatre setmanes,

recordo que em va dir

que jo era era molt més forta que ell.

Ell era fràgil en molts aspectes.

Les coses li costaven molt més a ell que a molta gent.

Això també formava part de la seva genialitat.

Crec que probablement havia tingut alguna cosa semblant a una depressió clínica als vint-i-pocs.

Crec que no era el cas quan estava amb ell.

No era una persona alegre, però això no és el mateix que estar deprimit.

Simplement va haver de suportar una pressió enorme durant dos anys seguits,

No volia seguir així.

Ell simplement —simplement, crec que va ser massa per a ell.

♪ ♪ Seu tranquil·lament. Sol. ♪ ♪

Vaig rebre una trucada de nit, cap al tard.

Amb la sensació que havia passat quelcom de dolent, vaig trucar i vaig descobrir el que havia succeït.

Un dels cofundadors del web social de notícies i entreteniment Reddit ha estat trobat mort.

La policia diu que Aaron Swartz, de 20 anys,

es va suïcidar ahir al seu apartament de Brooklyn.

El que em va venir al cap és que havíem perdut una de les ments més creatives de la nostra generació.

En aquell moment se'm va ensorrar el món.

Va ser una de les nits més dures de la meva vida.

No podia deixar de cridar: "No el sento! Què diu? No el sento!"

No puc més. Deixem-ho aquí.

[Entrevistador] D'acord.

Sí, res d'allò no tenia sentit

i, de fet, encara no en té.

Estava tan frustrat i enfadat.

[exhala]

Saps, vaig provar d'explicar-ho als meus fills.

El de tres anys em va dir que el metge el curaria.

He conegut un munt de persones que han mort, però mai no he perdut algú com ell,

perquè tothom té la sensació, i jo també, que hauríem pogut —fer quelcom més, com…

No sabia que estava així. No sabia que patia tant i…

Era una part de mi.

Jo només volia que no fos cert i llavors…

Llavors vaig consultar el seu article a la Viquipèdia i hi vaig veure la data de defunció:

"2013".

El primer que vaig pensar va ser: "I si no se n'adona ningú?"

Saps, jo no m'havia adonat de la seva prominència.

Mai no havia vist res com les expressions de sentiments que vaig veure.

La xarxa es va il·luminar.

Tothom intentava explicar-ho de la seva manera, però mai no havia vist

gent lamentar una mort a Twitter fins aleshores.

Era clar que la gent estava lamentant la seva mort en línia.

Era el noi d'Internet

i el vell món el va matar.

Ens trobem en una era en què les grans injustícies romanen impunes.

Els arquitectes de la crisi financera sopen amb el president amb regularitat.

En aquella era, la idea que el govern hagués de perseguir coses com aquestes…

semblaria absurd si no fos tan tràgic.

La pregunta era: "Podem fer alguna cosa, tenint en compte el que ha passat,

per fer del món un lloc millor,

i com podem impulsar el seu llegat?"

És l'únic que ens podríem preguntar.

Arreu del món, comença a haver-hi hackatons, trobades,

En certa manera, Aaron Swartz ha tret el millor de cadascun de nosaltres en preguntar-se:

"Com ho podem arreglar?"

En la meva humil opinió, va ser un dels autèntics revolucionaris extraordinaris

que ha produït mai aquest país

No sé si l'Aaron va ser derrotat o va sortir victoriós,

però no hi ha cap mena de dubte que ens han afectat les coses a les quals es va enfrontar.

Quan girem agents de l'ordre armats contra ciutadans que volen expandir l'accés al coneixement,

estem violant l'estat de dret, estem profanant el temple de la justícia.

Aaron Swartz no era un criminal.

[aplaudiments]

El canvi no ve sobre les rodes de la inevitabilitat,

sinó que arriba mitjançant una lluita contínua

L'Aaron realment podia fer màgia

i jo estic decidida a assegurar-me que la seva màgia no s'acabi amb la seva mort.

Creia que podia canviar el món i tenia raó.

Ja s'estan alçant fènixs de les cendres d'aquesta setmana i d'avui.

[aplaudiments]

Des de la mort de Swartz, el representant Zoe Lofgren i el senador Ron Wyden

han introduït legislació per a reformar la Llei de Frau i Abús d'Ordinadors—

la llei obsoleta en la qual es basaven la majoria de les acusacions contra Swartz.

S'anomena la "Llei de l'Aaron".

L'Aaron creia que sempre ens hauríem d'estar literalment preguntant-nos:

"Quina és la cosa més important del món en la qual podria estar treballant ara mateix?"

I, si no hi estàs treballant, per què no?

[Manifestants] Així és com és la democràcia!

[la multitud canta] Nosaltres també som el poble!

La llibertat a Internet està sent atacada. Què hi farem?

Alçar-nos i lluitar!

La llibertat a Internet està sent atacada. Què hi farem?

Ei, ei! Ah, ah! Carmen Ortiz ha de marxar!

Tant de bo poguéssim canviar el passat, però no és possible

Tanmateix, podem canviar el futur i ho hem de fer.

Ho hem de fer per a l'Aaron. Ho hem de fer per a nosaltres mateixos.

Ho hem de fer per a convertir aquest món un lloc millor, un lloc més humà,

un lloc on la justícia funcioni i l'accés al coneixement sigui un dret humà. [aplaudiments]

El passat febrer hi havia un nen de catorze anys de Baltimore

que havia pogut accedir a JSTOR i l'havia estat explorant en profunditat després de llegir-hi quelcom,

i se li va acudir una manera de diagnosticar el càncer de pàncrees en un estadi precoç.

El càncer pancreàtic t'aniquila perquè el detectem massa tard i,

quan el detectem, ja és massa tard per fer-hi res.

Va enviar correus electrònics a tot el Departament d'Oncologia de la Universitat Johns Hopkins,

centenars de correus, i cada…
- [Entrevistador] Ha dit catorze anys?

- Un nen de catorze anys, sí, i la majoria el van ignorar, però un d'ells li va enviar una resposta per correu electrònic,

dient-li: "No és una idea tan estúpida. Per què no véns i en parlem?

Aquest noi va començar a treballar amb l'investigador els vespres i caps de setmana, i al febrer el vaig sentir a les notícies

només un parell de setmanes després de la mort de l'Aaron, quan l'Aaron sortia molt a les notícies…

Perdona…

i va dir que si sortien a les notícies era perquè ho havien aconseguit. Estaven preparats per produir

un test precoç per al càncer de pàncrees que salvaria vides

i va dir: "És per això que el que feia l'Aaron era tan important."

Perquè mai se sap, eh? La veritat de l'univers no és només una cosa

que els polítics facin servir per determinar quin hauria de ser el límit de velocitat.

És d'on ve allò que evitarà que el teu fill mori de càncer de pàncrees

i, sense accés, la persona que podria descobert trobat allò que necessites

potser no trobarà mai la resposta.

Va dormir tant bé que no va caure de [llenguatge de bebè], ni tan sols quan somiava que tornava a ser a la nau.

[El pare de l'Aaron] Molt bé, Aaron. Molt bé. Genial, Aaron!

Bé, ara és hora de cantar.