El noi d'Internet: La història d'Aaron Swartz

El film tracta de la història del prodigi de la programació i activista de la informació Aaron Swartz. De l'ajuda de Swartz en el desenvolupament del protocol d'Internet RSS bàsic per al seu projecte Reddit del qual en fou cofundador, les seves empremtes estan a tot l'Internet. Però va ser l'innovador treball de Swartz en la justícia social i l'organització política, combinat amb el seu enfocament agressiu per accedir a la informació que el va atrapar en un malson legal de dos anys. Va ser una batalla que va acabar amb la seva vida a l'edat de 26 anys. La història d'Aaron va tocar una fibra sensible en la gent més enllà de les comunitats de la xarxa en què ell era una celebritat. Aquest film és una història personal sobre el que perdem quan estem sords sobre la tecnologia i la seva relació amb les nostres llibertats civils.

Existeixen lleis injustes:

hauríem d'acontentar-nos en obeir-les

o hauríem de treballar i corregir-les,
i llavors sí complir-les fins a tenir èxit,

o hauríem de transgredir-les des del principi?

Henry David Thoreau

El cofundador de la web social de notícies i entreteniment Reddit ha estat trobat mort.

Havia sigut un noi prodigi, malgrat que mai es va considerar a ell mateix com a tal.

Estava totalment desmotivat

per començar nous negocis i guanyar diners.

Hi havia un profund sentiment de pèrdua aquesta nit a Highland Park, la llar d'Aaron Swartz,

els éssers més estimats han dit adéu a una de les llums més brillants d'Internet.

La llibertat, l'accés obert, l'activisme dels ordinadors està de dol per la pèrdua.

"Un intel·lecte increïble," si ho parles amb qualsevol que el conegués.

Va ser mort pel govern, i el MIT va trair tots els seus principis bàsics.

Volien un càstig exemplar, d'acord?

El govern té un desig insaciable de control.

Hauria hagut d'estar empresonat 35 anys i d'entregar un milió de dòlars de fiança.

Es plantegen qüestions de zel processal,
i jo diria que fins i tot de mala conducta.

Ha mirat bé aquest tema i hi ha trobat cap conclusió?

Mentre creixia, poc a poc vaig anar adonant-me
que totes les coses del meu voltant

que la gent m'havia dit que eren d'allò més naturals,
les coses com havien sigut fins llavors,

no eren de cap manera naturals,
hi havia coses que podien de canviar

i hi havia les coses més importants
que eren errònies i també havien de canviar,

i una vegada me'n vaig adonar,
no hi va haver marxa enrere.

Benvinguts al temps de lectura.

El títol del llibre és "Paddington at the Fair" (Paddington a la Fira).

Bé, ell va néixer a Highland Park i va créixer allí.

Aaron venia d'una família amb tres
germans, tots extremadament brillants.

"Oh, la caixa s'està bolcant a sobre vostre..."

"Sou lliures..."

Així que érem, ja saps,
no érem els nens més ben educats.

Tres nens corrent tota l'estona,
causant problemes.

"Ei, no, no, no!"

- Aaron!
- Què?

He arribat a la conclusió que Aaron
va aprendre a aprendre de molt jove.

"Un, dos, tres, quatre, cinc, sis,
set, vuit, nou, deu!"

- Toc, toc!
- Qui hi ha?

- Aaron.
- Aaron qui?

- Aaron Funnyman.

Ell sabia què volia,
i sempre va voler fer-ho.

Ell sempre aconseguia el que volia.

La seva curiositat era inacabable.

"Aquí hi ha una petita fotografia de quins són els planetes,
i cada planeta té un símbol:

"Símbol de Mercuri, símbol de Venus, símbol de la Terra,
símbol de Mart, símbol de Júpiter."

Un dia li va dir a la Susana, "Què és aquest centre
d'entreteniment familiar gratuït de Highland Park?"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït de Highland Park."

Tenia tres anys llavors.

Ella va dir, "De què estàs parlant?"

Ell va respondre: "Mira, ho diu aquí al refrigerador,"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït de Highland Park."

Estava impactada, i sorpresa que ell pogués llegir.

S'anomena "My Family Seder".

La nit de Seder és diferent
de totes les altres nits.

Recordo que una vegada, que estàvem
a la biblioteca de la Universitat de Chicago.

Vaig agafar un llibre del prestatge
que era del 1900,

li vaig ensenyar i va dir, "sí,
això és realment un lloc extraordinari."

Érem tots uns nens curiosos, però Aaron realment
li agradava aprendre i realment li agrada ensenyar.

"..i avui aprendrem l'abecedari al revés."

"Z, Y, X, W, V, U, T..."

Recordo que va arribar a casa
de la seva primera classe d'Àlgebra.

I va dir, "Noah, deixa'm ensenyar-te àlgebra!"

I jo li vaig respondre, "Què és àlgebra?"

Ell va ser sempre així.

"Ara prem el botó, allà! Ja ho tens!"

"Ara és rosa!"

Quan tenia uns dos o tres anys,
en Bob l'introduí en els ordinadors,

llavors ell se'n va tornar un boig.

(el bebè parla)

Tots hem tingut ordinadors, però Aaron realment
els prenia, els portava a Internet.

- Treballant a l'ordinador?
- Nah...

"Com és... Mare, perquè no funciona?"

Va començar a prendre a programar a una edat molt jove.

Recordo que el primer programa
que vaig escriure amb ell va ser en BASIC,

i era un joc de preguntes de La guerra de les galàxies.

Es va asseure amb mi al soterrani,
on era l'ordinador,

durant hores, programant aquest joc.

El problema que jo continuava tenint amb ell
era que no hi havia res que jo volgués fer,

i per ell, sempre hi havies coses a fer,

sempre alguna cosa que la programació podia resoldre.

La forma que l'Aaron sempre ho veia tot,
és que la programació és màgica.

Pots entendre aquestes coses
que un ésser humà normal no pot.

Aaron va construir un ATM a partir d'un Macintosh
i una mena de caixa de cartró.

Un any per Halloween,
no sabia de què volia anar,

i va pensar que seria realment, realment genial
si em vestís com el seu nou ordinador favorit,

el qual en aquells moments era l'iMac original.

Crec que ell odiava disfressar-se per Halloween
però adorava convèncer a d'altra gent

de disfressar-se de coses que ell volia veure.

"Aaron, para!
Nois, vinga, mireu a la càmera!"

"Spiderman mira a la càmera!"

Va fer aquell lloc web anomenat "The Info",
que la gent podia omplir-lo amb informació.

Estic segur que algú per aquí sap
tot sobre l'or, el laminat de l'or,...

Per què no escriuen sobre això en aquest lloc web?
I llavors altres persones poden venir en un moment posterior,

i llegir aquesta informació i editar
la informació si pensen que és errònia.

No massa diferent de la Wikipedia, oi?

I això va ser abans que s'iniciés la Wikipedia,
això va ser desenvolupat per un nen de 12 anys,

a la seva habitació, per ell mateix, executat en aquest
servidor minúscul, utilitzant tecnologia antiga.

I un dels professors respon,

"Aquesta és una idea terrible. Estàs deixant
que qualsevol sigui autor de l'enciclopèdia!"

"La principal raó per la qual disposem dels estudiosos
és per escriure aquests llibres per a nosaltres."

"Com has pogut tenir mai aquesta terrible idea?"

Jo i el meu altre germà estàvem com,
"Oh, sí, la Wikipedia mola, però..."

"hem tingut això a casa nostra, des de fa cinc anys."

La web de l'Aaron, theinfo.org, va guanyar un concurs escolar

hostatjada per la firma de
disseny web amb base a Cambridge.

Vam anar tots cap a Cambridge quan ell va guanyar el premi ArsDigita

i teníem ni idea de què estava fent Aaron.

Era evident que el premi era realment important.

Aaron aviat es va involucrar amb
comunitats de programació en xarxa,

llavors en el procés de creació
d'una nova eina per a la Web.

Va venir cap a mi i va ser com, "Ben, hi ha aquesta
cosa realment impressionant en la que estic treballant."

"Ho has de conèixer!"

I jo, "Val, què és?"

Ell va dir, "És com una cosa anomenada RSS."

I em va explicar què era el RSS.
I jo, "perquè és útil, Aaron?"

"Hi ha algun lloc que ho utilitzi?
Perquè voldria utilitzar-lo jo?"

Hi havia aquella llista de correu per a les persones
que estaven treballant en RSS i XML més en general,

i hi havia una persona anomenada
Aaron Swartz que era combatiu i molt intel·ligent,

i que tenia moltes idees, i

ell mai no havia vingut a les
trobades cara a cara, i va dir,

"Escolta, quan vindràs a alguna
de les trobades cara a cara?"

Ell em va respondre, "No crec que la meva mare
m'hi deixi anar. Just acabo de complir catorze anys."

I la seva primera reacció va ser: "Bé, aquesta persona,
aquest col·lega ha estat treballant tot l'any

tenia tretze anys quan vam treballar
amb ell, i ara només en té catorze."

I la seva segona reacció va ser:

"Oh, realment el volem conèixer.
És extraordinari!"

Va formar part del comitè que va redactar el RSS.

El que estava fent era per ajudar a construir
les canonades per a l'hipertext modern.

La peça en la que estava treballant, el RSS,
era una eina que s'usa per obtenir resums

de les coses que estan passant en altres pàgines web.

De manera quotidiana, estaries utilitzant això per un blog.

Tindries de 10 a 20 persones que volen llegir el teu blog.

Així que utilitzes aquests enllaços RSS, aquests resums del
que està passant en aquestes pàgines web

per crear una llista unificada de totes les coses que estan passant.

Aaron era realment jove, però va entendre
la tecnologia i va veure que era imperfecte

i va mirar totes les maneres d'ajudar a millorar-la.

Així que la seva mare va començar a mirar vols a Chicago. El recolliríem a San Francisco.

Ens va introduir a discutir amb gent interessant, i ens vam meravellar dels seus horribles hàbits alimentaris.

Només menjava menjat blanc, coses com arròs bullit i no el fregit perquè allò no era suficientment blanc

i pa blanc, i així...

i et meravellaves de la qualitat dels debats que emergien d'allò,

del que semblava una boca d'un noiet

i podies pensar, que era un nen que anava a algun lloc si no acabava morint d'escorbut.

Aaron, et toca!

Crec que la diferència és que ara no pots fer una companyia com les puntcom.

No pots tenir companyies que només venguin menjar de gos a Internet, o només venguin menjar de gos a través del telèfon mòbil.

Però encara va apareixent molta innovació.

Crec que si no veieu la innovació, potser teniu el cap enfonsat a la sorra.

Du aquesta personalitat de nerd alfa, en la que ell és

alguna cosa com, "Sóc més intel·ligent que tu, i com que sóc més intel·ligent que tu, sóc millor que tu,

i et puc dir el que has de fer."

És una extensió de, com ell sent una mena de beneit.

Així doncs agregues tots aquests ordinadors junts i ara estaran resolent problemes grans

com la recerca d'extraterrestres i intentant curar el càncer.

Primer el vaig conèixer a l'IRC, a l'Internet Relay Chat.

Ell no només escrivia codi, ell a més aconseguia gent motivada per resoldre problemes que ell trobava.

Va ser un connector.

El moviment de cultura lliure ha tingut una gran quantitat de la seva energia.

Crec que Aaron estava intentant fer que el món funcionés. Estava intentant arreglar-lo.

Tenia una personalitat molt especial i forta que feia estarrufar a vegades.

No era necessàriament el cas que fos confortable en el món

i el món no era sempre confortable per a ell.

Aaron va entrar a l'escola secundària i n'estava realment fart de l'escola.

No li agradava. No li agradava cap de les classes a les que havia d'assistir. No li agradaven els professors.

Aaron sabia realment com obtenir informació.

Ell estava com, "No necessito anar a aquests professors per aprendre com fer geometria.

Tan sols haig de llegir un llibre de geometria,

i no necessito anar a aquests professors per aprendre la seva versió de la Història americana,

tinc com a tres compilacions aquí. Només haig de llegir-les,

i no n'estic interessat en això. Estic interessat en la Web."

Estava molt frustrat amb l'escola. Pensava que els professors no coneixien allò de que ell parlava,

i que l'estaven dominant i controlant, i que els deures eren una mena de farsa,

i que era com un camí per encarrilar els estudiants tots junts i forçar-los a l'ocupació laboral.

I, vaig començar a llegir llibres sobre història de l'educació

i sobre com es va desenvolupar el sistema educatiu,

i, sobre alternatives i vies per a que la gent pogués realment aprendre coses

en lloc de només regurgitar el que els professors li deien,

i això em va portar al camí de qüestionar-me les coses. Primer vaig qüestionar l'escola on estava,

vaig qüestionar la societat que construïa l'escola, vaig qüestionar els negocis pels que l'escola estava formant,

vaig qüestionar el govern que havia configurat tota aquella estructura.

Una de les coses que a ell més l'apassionava era el copyright, especialment en aquells primers dies.

El Copyright ha sigut sempre una mena de càrrega per a la indústria editorial i pels lectors,

però no era una excessiva càrrega. Era una institució raonable per estar

segurs que la gent pagava.

El que la generació de l'Aaron va experimentar va ser la col·lisió entre l'antic sistema copyright

i l'increïble nou sistema que s'estava construint a Internet i a la Web.

Aquells dos sistemes van topar, i es va originar el caos.

Llavors va conèixer el professor de Dret de Harvard Lawrence Lessig,

que estava desafiant la llei de propietat intel·lectual a la Tribunal Suprem.

Un jove Aaron Swarts va volar cap a Washington per escoltar les audiències del Tribunal Suprem.

Sóc Aaron Swartz, i estic aquí per escoltar l'Eldred - per veure l'argumentari d'Eldred.

Per has volat fins aquí des de Chicago, només per veure l'argumentari de l'Eldred?

Aquesta és una pregunta més difícil...

No ho sé. És molt emocionant veure el Tribunal Suprem,

especialment en un cas tan prestigiós com aquest.

Lessig també estava avançant cap a una nova manera de definir els drets d'autor a Internet.

S'anomenava "Creative Commons".

La idea simple de Creative Commons era la de donar a la gent--creadors--

una manera simple de marcar la seva creativitat amb llibertat que volguessin transmetre.

Així que si el copyright és tot sobre "Tots els drets reservats", llavors això és una mena de model d'"Alguns drets reservats".

Volia una manera simple de dir, "Heus aquí el que pots fer amb el meu treball,

tot i que per altres coses vostè necessita obtenir el meu permís abans de dur-les a terme."

I el rol d'Aaron va ser la part de l'ordinador.

A l'estil de com podem dissenyar les llicències per a que siguin simples i comprensibles,

i expressar-les de manera que les màquines poguessin processar-les?

I la gent estava com, "Perquè tens un nen de quinze anys escrivint les especificacions de Creative Commons?

No veus que és un gran error?"

I Larry deia, "El major error que pots cometre és no escoltar aquest nen."

Ell amb prou feines era encara prou alt fins i tot per pujar al podi,

i no era aquest podi movible així de vergonyós el tema,

així que una vegada posava la seva pantalla ningú podia veure la seva cara.

Quan to vagis al nostre lloc web, i vagis a "Tria una llicència".

Et dóna aquesta llista d'opcions, t'explica el que signifiquen, i tens tres simples preguntes:

"Vols requerir l'atribució d'autoria?"

"Vols permetre l'ús comercial de la teva obra?"

"Vols permetre modificacions de la teva obra?"

Jo estava sorprès, astorat, que aquests adults el consideressin a ell com un adult,

i l'Aaron es va aixecar allà davant una audiència plena de gent i just va començar a parlar

sobre la plataforma que havia creat per Creative Commons,

i tothom se l'escoltava,...

Jo estava assegut al final de tot pensant, És només un nen. Perquè l'estan escoltant?

Però ho feien...

Crec que no ho comprenia del tot.

Tot i que els crítics havien dit que s'havia de pagar un poc als artistes per les seves obres,

l'èxit de Creative Commons va ser enorme.

En aquest moment només a la web de Flickr, més de 200 milions de persones usen alguna de les llicències Creative Commons.

Va contribuir amb les seves habilitats tècniques, encara que per ell allò no era simplement una qüestió tècnica.

Aaron sovint va escriure de manera molt franca al seu blog personal:

"Penso profundament sobre les coses, i jo vull que els altres facin el mateix.

Treballo sobre idees i aprenc a partir de la gent. No m'agrada excloure la gent.

Sóc perfeccionista, però no permeto que això afecti a la manera de publicar.

Excepte per educació i entreteniment, no penso perdre el meu temps

en coses que no tindran un impacte.

Provo de ser amic amb tothom, però odio quan no em prenen seriosament.

No acumulo rancúnies, no és productiu, però aprenc de la meva experiència.

Vull fer del món un lloc millor."

El 2004, Swartz deixa Highland Park i s'inscriu en la Universitat de Stanford.

Va patir de colitis ulcerosa que era molt problemàtica, i estàvem preocupats perquè ell es prengués els seus medicaments.

Va ser hospitalitzat, i s'havia de prendre el seu còctel de pastilles cada dia,

i una d'aquelles píndoles era esteroides que van retardar el seu creixement,

i el van fer sentir diferent de la resta d'estudiants.

i es trobà a si mateix en, efectivament, com aparcat en un programa per estudiants de secundària més que excel·lents

que en quatre anys estan destinats a ser capitans de la indústria i "one-percenters" (privilegiats)

i crec que això el va disgustar.

Al 2005, un any d'universitat després,

a Swartz li van oferir un lloc a un despatx en una firma start-up d'incubació anomenada "Y Combinator", liderada per Paul Graham.

Era com, "Ei, tinc aquesta idea per una web."

I Paul Graham li agradava prou, i deia, "Sí, d'acord."

Així que Aaron va abandonar l'escola, i va marxar a viure al seu apartament...

Això solia ser l'apartament d'Aaron, quan es va traslladar aquí.

Tinc records vagues del meu pare dient-me com de difícil seria aconseguir un contracte d'arrendament

perquè Aaron no tenia cap crèdit i havia abandonat la Universitat.

Aaron va viure en el que ara és el menjador, i alguns dels cartells són restes de quan Aaron va viure aquí.

I després la biblioteca... hi ha més llibres, però molts eren de l'Aaron.

El lloc web de l'Aaron a Y Combinator s'anomenava "infogami", i era una eina per crear webs.

Però infogami s'esforçava per aconseguir nous usuaris, i Swartz finalment

va acabar fusionant la seva companyia amb d'altres projectes de Y Combinator que necessitaven ajuda.

Fou un projecte liderat per Steve Huffman i Alexis Ohanian, anomenat "Reddit".

Allà estàvem, començant pràcticament de zero. Cap usuari, ni diners, ni codi,

i creixent dia a dia un enorme lloc web,

i sense mostrar cap senyal d'anar cap amunt.

Primer vam tenir 1000 usuaris, llavors 10000, després 20000 i així successivament... Allò va ser increïble.

Reddit va esdevenir enorme i ara és una mena de gran racó geek d'Internet.

Hi ha molt d'humor, hi ha un munt d'art, i tot és només per les persones que acudeixen al lloc,

i va esdevenir el principal lloc on cada matí s'obtenien les notícies.

Reddit és una mena de límit del caos en alguns nivells,

on per una banda és un lloc on la gent discuteix sobre notícies del dia, tecnologia, política i temes,

i també hi ha un munt de material Not Safe For Work, material ofensiu,

hi ha també subreddits on els trolls hi troben llars de benvinguda,

i així, en aquests sentit Reddit és una espècie de llar de la controvèrsia al final.

T'asseus a la vora de tot aquell caos.

Reddit va cridar l'atenció de revistes importants com Condé Nast,

que va fer una oferta per comprar la companyia.

Una certa gran quantitat de diners, prou enorme per a que el meu pare m'atabalés a preguntes

a l'estil de: "Com podem guardar aquest diners?"

- És com un munt de diners...
- Com un munt de diners.

Com probablement més de un milió de dòlars, però que en realitat no ho sé.

- Quina edat tenia ell?
- 19, 20.

Així que va ser en aquell apartament. Que es va asseure en aquells sofàs,

hackejant a Reddit, quan van vendre Reddit

es va celebrar una festa gegant, i llavors tots van volar cap a Califòrnia l'endemà,

i em van deixar les claus a mi.

Va ser divertit, saps, acabava de vendre la seva start-up de la que tant presumíem

era la persona més rica del nostre entorn

però ell va dir: "Oh no, em quedo amb aquesta petita sala mida capça de sabates. Això és tot el que necessito."

Era amb prou feines més gran que un armari.

La idea d'ell gastant els seus diners en objectes de luxe ens semblava d'allò més inversemblant.

Ho explicava com, "M'agrada viure en apartaments així que no malgastaré un munt de diners en un nou lloc per viure. No compraré una mansió,

i m'agrada portar texans i una samarreta,

així que no penso gastar molts diners en roba.

No és un gran repte."

El que era un gran repte pel Swartz era com
el tràfic fluïa per Internet,

i el que captivava la seva atenció.

En l'antic sistema de radiodifusió, estàs
fonamentalment limitat per la quantitat

d'espai a les ones. Només pots enviar per deu canals sobre les ones de ràdio, televisió

o fins i tot amb cable, tenies 500 canals.

A Internet, tothom pot tenir un canal.
Tothom pot tenir un blog o una pàgina de MySpace.

Tothom té una manera d'expressar-se.

I així, el que veieu ara no és una qüestió de qui obté accés a les ones de ràdio,

és una qüestió de qui obté el control sobre
les formes de trobar la gent.

Comences a veure el poder centralitzat en llocs com Google, aquesta mena de vigilants que et diuen

on has d'anar a Internet,

la gent t'ofereix les fonts de notícies i nova informació.

No passa que només determinada gent té dret a parlar, ara tothom té

el dret a parlar. Es tracta llavors de qui és escoltat.

Després va començar a treballar a San Francisco
al Condé Nast, a les oficines

i volen donar-li un ordinador amb tota
aquesta brossa informàtica instal·lada

i deia que no podia instal·lar res de nou
en aquell ordinador,

cosa que per als desenvolupadors és indignant.

Des del primer dia, no va para de queixar-se
de totes aquelles coses.

"Parets grises, taules grises, soroll gris. El primer
dia que va aparèixer aquí, no ho entenia.

Cap al migdia, em vaig tancar literalment
al lavabo i vaig començar a plorar.

No m'imaginava romandre sa mentalment
sentit aquell brunzit tot el dia,

que només aconseguir una feina real.

Ningú semblava tenir cap feina aquí tampoc.

Tothom estava anant a les nostres habitacions a
parlat i xatejar, o ens convidava a jugar

el nou sistema de videojoc que hagués provat Wired."

Ell realment tenia diferents aspiracions que estaven orientades políticament,

i Sillicon Valley justament no tenia aquesta cultura

que orientés l'activitat tècnica cap a propòsits amb objectius polítics.

Aaron odiava treballar per una corporació.

Tots odiaven treballar per Condé Nast, però Aaron
era l'única persona disposada a no acceptar la feina.

I l'Aaron bàsicament es va acomiadat a sí mateix

no anant mai a treballar-hi.

Hi havia desavinences considerables.
Tant Alexis Ohanian com Steve Huffman

es va negar a ser entrevistat per a aquesta pel·lícula.

Va rebutjar el món empresarial. Una de les coses realment importants per recordar sobre

l'elecció, va ser quan Aaron va decidir abandonar la cultura del start-up, ja que ell també estava deixant enrere

les coses que l'havien fet famós i estimat, i estava en risc de deixar decepcionats els seus fans.

Va arribar a on havia d'anar i tenia la consciència de si mateix

i el temperament per adonar-se que havia escalat en aquella muntanya de merda i estava per arrencar

la solitària rosa i descobrir que ell havia perdut el sentit de l'olfacte,

i en comptes d'asseure's allà i insistir que allò no havia de ser tant dolent com semblava,

i que malgrat tot havia aconseguit la rosa,

va tirar cap avall altra vegada, cosa que va ser sorprenent.

La forma que l'Aaron sempre ho veia tot,
és que la programació és màgica--

pots concebre com a normal coses que els
humans no poden, i ser capaços de programar-ho.

I si tinguessis poders màgics els usuaris
per fer el bé, o per crear muntanyes de diners?

Swartz se sentia inspirava per un d'els visionaris
que havia conegut quan era petit,

l'home que havia inventat la Word Wide Web,
Tim Berners-Lee.

A la dècada de 1990, Berners-Lee estava consagrat en

el més lucratiu invent
del segle XX,

però en comptes de treure profit de la seva invenció
de la Word Wide Web, la va oferir lliurement de franc.

És la única raó per la qual la Word Wide web existeix avui dia.

Aaron estava profundament influenciat pel Tim.

Tim era sens dubte un geni molt destacat des dels inicis d'Internet, que no es pot comprar per cap preu.

Ell no estava en absolut interessat en esbrinar com fer un bilió de dòlars.

La gent deia: "Ah, hi ha diners per fer allà"

així que hi havia moltes webs petites,

en comptes d'una gran,

i una petita web, i tota mena de webs que no funcionaven

perquè no podies anar d'una web a l'altra seguint enllaços.

Has de tenir massa crítica--el que sigui el planeta sencer,

i no treballar-hi a menys que tot el planeta estigui disposat a pujar a bord.

Em sentia realment fort però no és suficient per viure en el món tal com és,

és com agafar el que ja t'han donat, i seguir les coses que els adults t'han explicat que facis,

i el que els teus pares diuen que facis, i la societat et diu que has de fer. Crec que hauries de qüestionar-ho.

Vaig prendre aquesta actitud molt científic, que
tot el que he après és només provisional,

que tot sempre està obert a la re-consideració o refutació o
qüestionament, i crec que el mateix s'aplica a la societat.

Un cop em vaig adonar que hi havia problemes seriosos reals -problemes fonamentals-

que jo podria fer alguna cosa per redreçar, no veia la manera d'oblidar-me'n. No en veia la manera.

Vam començar a perdre molt de temps,

només com si fóssim una colla d'amics.

Podíem passar hores parlant, tota la nit.

Havia entès que ell estava flirtejant amb mi. En certa manera,

Era com, una terrible idea, impossible, i per tant no pretenia que passés.

Quan el meu matrimoni es va ensorrar, i em vaig quedar
atrapada sense cap lloc on anar,

ens vam convertir en companys d'habitació, i vaig portar la meva filla amb mi.

Ens vam traslladar, i vam decorar la casa, i
va ser molt afable.

La meva vida no havia estat mai tan tranquil·la com llavors, realment no n'havia tingut de vida.

Estàvem molt units des del començament de la nostra relació romàntica.

Acabàvem... estàvem en constant contacte.

Però les dues érem persones realment difícils de tractar. [rialles]

En una gran discussió sobre Ally McBeal, em va confessar que tenia una cançó ideal, i li vaig dir que me la posés.

Era "Màquina extraordinària" de Fiona Apple.

Crec que va ser una mica pel sentit aquest d'assetjament que transmetia la cançó,

i que també tenia, com, aquella esperança la vegada.

♪ A peu és una pujada lenta, però estic bé
malgrat no estar confortable no em puc aturar

canviant tota l'estona ♪

De moltes maneres, Aaron era tremendament optimista
sobre la vida. Fins i tot quan no sentia res,

era tremendament optimista sobre la vida.

♪ Sóc una màquina extraordinària ♪

(Aaron) - Què estàs fent?
(Quinn) - Flickr té vídeos ara.

Swartz expulsava la seva energia en una cadena de nous projectes

involucrant-se en l'accés a la informació pública,

incloent-hi una web de rendició de comptes anomenada "Watchdog.net",

i un projecte anomenat "The Open Library".

La Open Library Project és una web que pots visitar a openlibrary.org,

i la idea era la d'una enorme wiki, editable amb una pàgina per llibre.

Així per cada llibre publicat, volíem tenir una web que combinés

la informació dels editors, bibliotecaris, dels lectors

en un sol lloc, i després donar enllaços on comprar
aquests llibres, prestar-los, o navegar-hi.

M'agradaven les biblioteques. Sóc el tipus de persona que
quan va a una nova ciutat, immediatament busca la biblioteca.

Aquest era el somni de l'Open Library, construir una web on qualsevol pogués saltar

de llibre en llibre, de la persona a l'autor, del tema a la idea, anar a través d'aquest gran arbre

del coneixement que ha arrelat i es perd en les biblioteques físiques, que és difícil de trobar,

que no és ben bé accessible en línia. És molt important perquè els llibres són el nostre llegat cultural.

Els llibres són el lloc on la gent hi escriu coses,

i tot això ha estat engolit per una sola corporació... és bastant inquietant.

Com pots oferir accés públic al domini públic?

Pot sonar obvi que tu tinguis accés públic al domini públic,

però en realitat no ho és. Ja que el domini públic hauria de ser lliure totalment, però sovint està bloquejat.

Sovint hi ha guàrdies de les gàbies. És com un parc nacional però amb un fossat rodejant-ho tot,

i torretes assenyalant, en cas que algú volgués anar i gaudir del domini públic.

I en això estava interessat Aaron, en en oferir accés públic al domini públic.

Aquesta és una de les coses que a ell el va ficar en tants problemes.

Havia estat intentant tenir accés als registres judicials federals als Estats Units.

El que vaig descobrir era un sistema desconcertant anomenat "PACER"

que treballava pel Public Access to Court Electronic Records.

Vaig començar a googlejar, i així és quan
em vaig trobar amb Carl Malamud.

L'accés als materials legals als Estats Units és un negoci de deu bilions de dòlars per any.

PACER és tan sols una increïble abominació
de serveis del govern. És una pàgina de deu centaus,

és el major mal de cap de codi que has pogut veure mai. No pots cercar-hi. No pots remarcar-hi res.

Has de tenir una targeta de crèdit, i obtindràs l'accés als registres públics.

Els Tribunals de districte dels EUA són molt importants--és
on comencen un munt dels litigis:

casos de drets civils, casos de patents, tot tipus de coses. Periodistes, estudiants, ciutadans i advocats

tots necessiten l'accés a PACER, per lluitar a cada pas del camí. contra ells cada pas del camí.

Les persones sense mitjans no poden veure la Llei tan fàcilment com la gent que té una targeta American Express.

És un impost de captació sobre l'accés a la justícia.

La llei és el sistema operatiu de la nostra democràcia, i has de pagar per veure-ho?

Això no encaixa massa en una democràcia.

Guanyen uns 120 milions de dòlars cada any amb el sistema PACER,

i no els costa res, almenys segons els seus propis registres. De fet, és il·legal.

L'acte d'E-Govern de 2002 afirma que els tribunals podran cobrar només en la mesura necessària,

per tal de reemborsar les despeses de funcionament del PACER.

El fundador de Public.Resource.Org, Malamud volia protestar contra les càrregues impositives del PACER.

Va començar un programa anomenat "The PACER reciclatge projecte,"

a una base de dades lliure per a que d'altres els poguessin usar.

La gent de PACER estaven rebent un munt de pressions des del Congrés i altres sobre l'accés públic,

així que junts en aquest nou sistema, 17 biblioteques a tot el país disposaven gratuïtament de PACER.

Això és una biblioteca cada 22.000 milles per quadrat, i crec que no era encara prou còmode.

Vaig animar als voluntaris a participar en l'anomenada "Thumb Drive Corps",

i descarregar documents d'accés públic de les biblioteques, i pujar-los després al lloc de reciclatge de PACER.

La gent es va animar a anar a les biblioteques, i descarregar grapats d'aquests documents,

i després me'ls enviaven a mi. Semblava tan sols una broma.

De fet, quan entraves al Thumb Drive Corps apareixia un Mag d'Oz--

els Munchkins cantant, i sortia un videoclip:

♪ Som una piruleta que giravolta...♪

Però per descomptat, vaig rebre les trucades telefòniques de Steve Shultz i Aaron, dient,

"Vaja, ens agradaria unir-nos al Thumb Drive Corps."

En aquella època, vaig anar a una conferència de l'Aaron.

Això és una cosa que realment ha de ser col·laboratiu entre molta gent diferent.

Així que m'hi vaig acostar i li vaig dir,

"Ei, estic pensant en això de la intervenció en el problema de PACER."

Schultz havia desenvolupat un programa que podia descarregar automàticament els documents de PACER

de les biblioteques judicials.

Swartz hi volia donar un cop d'ull.

Així que li vaig ensenyar el codi i no sé què va succeir després,

però va resultar que en el transcurs de les següents hores d'aquella conferència,

ell estava assegut fora en un racó, millorant el meu codi, amb l'ajuda d'un amic

que vivia a prop d'una d'aquelles biblioteques, i va començar a provar i millorar el codi,

en aquell punt la gent de la Cort ja se n'estava adonant que alguna cosa no estava anant com els havien planejat.

Les dades van començar a arribar, i arribar, i arribar

i aviat hi havia 760 GB de documents PACER, al voltant de 20 milions de pàgines.

Utilitzant informació extreta de les biblioteques judicials,

Swartz va començar a conduir massivament en paral·lel la descàrrega del sistema PACER.

Va ser capaç d'obtenir al voltant de 2,7 milions de documents de la Cort Federal, vora 20 milions de pàgines de text.

Ara, puc assegurar que tenia 20 milions de pàgines i possiblement excedia les expectatives de la gent

executar el projecte pilot d'accés, resulta que sorprenentment no era burocràticament il·legal.

Aaron i Carl van decidir anar a parlar amb el The New York Times sobre què passava.

També van cridar l'atenció del FBI, que va començar a aparèixer per casa dels pares del Swartz a Illinois.

Vaig rebre un tweet de la seva mare dient, "Truca'm!!"

Així que vaig pensar, què està passant?

I finalment vaig aconseguir comunicar-me amb l'Aaron, la seva mare anava com, "Oh Déu meu, FBI, FBI, FBI!"

Un agent del FBI es va dirigir cap a casa nostra, per comprovar si l'Aaron era a la seva habitació.

Recordo estar a casa aquell dia, i vaig preguntar-me què hi feia aquell cotxe circulant pel nostre carrer,

i no parant de donar voltes. Què estrany!

Com uns cinc anys després vaig llegir l'informe del FBI i estava com "Oh redéu. Era l'agent del FBI, al meu carrer."

Estava aterrit. Totalment terroritzat.

Estava encara més espantat després que el FBI acabés trucant-lo al seu telèfon,

i que van provar de fer-lo baixar a una botiga de cafè sense un advocat.

Va explicar que va arribar a casa i es va estirat al llit, i estava tremolant.

La descàrrega dels documents de la Cort demostraven violacions massives de la privacitat.

Final, les Corts es van veure obligades a canviar les seves polítiques a resultes d'allò,

i el FBI va tancar la investigació sense cap càrrec.

Avui dia, em sembla remarcable

que ningú, inclosa la més remota de les oficines del FBI,

pensés que un ús inapropiat de dòlars estava sent usat per investigar gent

per robatori penal en el terreny del dret públic.

Com et pots considerar un home de lleis,

i pensar que pot ser possible res dolent en aquest món sencer

fent el dret públic?

Aaron estava disposat a posar-se en situació de risc per les causes en les que creia.

Preocupat per la disparitat de la riquesa, Swartz es mou més enllà de la tecnologia, en una àmplia gamma de causes polítiques.

Vaig anar al Congrés, i el vaig convidar a anar-hi amb mi per passar l'estona amb nosaltres

així que ell aprengués el procés polític.

Va ser una mena d'ensenyament sobre la nova comunitat i un nou conjunt d'habilitats i de lliçons sobre com hackejar la política.

Sembla ridícul que els miners tinguin tant lluny el martell fins i tot quan els seus cossos estan xops de suor

enfrontats amb el coneixement que si ells paren, no aconseguiran endur-se un plat a taula aquella nit,

mentre guanyava muntanyes de diners cada dia només assegut mirant la TV.

Però sembla que el món és ridícul.

Per tant, vaig co-fundar un grup anomenat "The Progressive Change Campaign Committee",

i això era el que tractàvem de fer organitzar la gent a Internet que volgués fer avançar els polítics progressistes

i fer moure el país en una direcció més progressiva

per això havien d'unir-se tothom, apuntar-se a la nostra llista de correu, participar en les campanyes

ajudar a trobar per tot el país candidats progressistes per a que fossin elegits.

El grup va ser el responsable de envalentir l'esforç de base darrera la campanya d'elecció d'Elizabeth Warren per al Senat.

Ell podria haver callat i creure en aquest sistema però va arribar i va dir, "Necessito aprendre sobre sistema,

perquè pot ser manipulat com un sistema social."

Però la seva passió pel coneixement i les biblioteques no va donar cap pas enrere.

Aaron va començar a prendre una mirada més profunda sobre les institucions que publiquen articles de revistes acadèmiques.

Pel fet de ser estudiants a les principals universitats dels EUA, suposo que teniu accés

a una gran varietat de revistes acadèmiques.

Cada universitat important als Estats Units paga uns honoraris en llicències a les organitzacions com

JSTOR i Thompson Isi per tenir accés a revistes acadèmiques que no pot llegir la resta del món.

Aquestes revistes acadèmiques i articles són essencialment tota la riquesa del coneixement humà en línia,

i moltes han estat pagades amb diners dels contribuents o amb subvencions del govern,

però per llegir-les, sovint has de pagar de nou lliurant costosos honoraris a editors com Reed-Elsevier.

Aquestes tarifes de llicències són tan substancials que les persones que estudien a l'Índia, en lloc dels Estats Units,

no hi tenen accés. Tenen bloquejat l'accés a totes aquestes revistes.

Estan tancant tot el nostre llegat científic sencer.

És a dir, una gran quantitat d'aquests articles de revista, es remunten a època de la Il·lustració.

Cada vegada que algú ha escrit un article científic, ha estat escanejat, digitalitzat, i posat en aquestes col·leccions.

Això és un llegat que ha estat portat a nosaltres per la història del poble fent un treball interessant, la història dels científics.

És un llegat que hauria de pertànyer a nosaltres com a domini públic, com a poble,

però en canvi, s'ha vist tancat i posat en línia per un grapat de corporacions amb ànim de lucre

que llavors tracten d'obtenir el màxim benefici que poden treure'n.

Així que un investigador pagat per la Universitat o la gent publica un document,

i en cada un dels passos d'aquest procés, després que tot el treball està fet,

després de fer tota la investigació original--el pensament, el treball de laboratori, l'anàlisi, després que s'ha fet tot,

a l'últim estadi del procés, l'investigador ha de lliurar el seus drets d'autor a aquestes multi-bilionàries companyies.

És demencial. És tota una economia construïda de la labor voluntària,

i després els editors s'asseuen a esperar els beneficis.

Estem parlant d'una estafa. Un editor de la Gran Bretanya podia obtenir un profit de tres bilions de dòlars l'any.

Quin enrenou!

JSTOR era tan sols un petit jugador en aquesta història

per alguna raó, JSTOR va ser el jugador amb qui Aaron va decidir enfrontar-s'hi.

Havia anat a alguna conferència sobre Lliure accés i Publicacions obertes,

i no sabia qui eren les persones de JSTOR,

però crec que--en algun moment, Aaron va fer la pregunta,

"Quant costaria obrir JSTOR a perpetuïtat?"

I ells van donar--crec que era la xifra de dos-cents milions de dòlars,

una cosa que Aaron va pensar que era totalment ridícul.

Treballant amb alguna beca a Harvard, sabia que hi havia alguns usuaris al MIT famosament oberts i ràpids a la xarxa

que havien autoritzat l'accés a les riqueses de JSTOR. I Swartz va veure-hi una oportunitat.

Teniu la clau per aquelles portes,

i amb una mica de màgia de seqüència d'ordres, es poden obtenir els articles d'aquelles revistes.

Al setembre del 2010,

Swartz va registrar un nou portàtil Acer que havia comprat

a la xarxa del MIT, sota el nom "Gary_Host".

El nom del client que va registrar era "GHost_laptop".

No va hackejar JSTOR en el sentit tradicional de hacking.

La base de dades de JSTOR estava organitzada,

així que era completament trivial esbrinar com podies descarregar tots els articles de JSTOR,

perquè bàsicament estaven numerats.

Eren bàsicament barra barra barra... i els números dels articles 444024 i -25 i -26.

Va escriure un script en Python anomenat "keepgrabbing.pi",

Va escriure un script en Python anomenat "keepgrabbing.pi",

El següent dia, el portàtil GHost va començar a obtenir articles,

però aviat, l'adreça IP de l'ordinador va ser bloquejada. Per a Swartz, va ser només un petit entrebanc en el camí.

Aviat va reassignar una IP al seu ordinador i va continuar descarregant.

Així que JSTOR i el MIT van prendre una sèrie de mesures per provar d'interferir-hi

quan es van adonar del que succeïa

i com les modestes mesures no funcionaven,

llavors en un determinat moment, JSTOR simplement va tallar l'accés al MIT a la base de dades de JSTOR.

Allò era un joc de gats contra ratolins

sobre com obtenir accés a la base de dades de JSTOR.

Aaron òbviament era el gat perquè tenia més capacitat tècnica

que no pas la gent de la base de dades de JSTOR que provava de defensar-se.

Finalment, es va obrir un armari de subministrament al soterrani d'un dels edificis,

i ell hi va anar, a través de WiFI, va anar allà i directament va connectar-hi el seu ordinador a la xarxa

i l'hi va deixar allà amb un disc dur extern connectat descarregant aquells articles a l'ordinador.

Sense saber-ho Swartz, el seu ordinador i el disc dur extern van ser trobats per les autoritats.

Les quals no van aturar les descàrregues.

En canvi, van instal·lar una càmera de vigilància.

Van trobar l'ordinador en aquella habitació als soterranis d'un edifici del MIT.

El podrien haver desendollat. Podrien haver esperat a que tornés el noi i dir,

"Ei, què estàs fent, has de parar això. Qui ets?"

Podrien haver fer tot això, però no ho van fer.

Volien recollir proves per fer un film i portar les evidències en un cas.

És la única raó per la qual filmes una cosa així.

Primer, la única persona atrapada per la càmera de vigilància

estava utilitzant l'armari per guardar ampolles i llaunes.

Però dies més tard, van atrapar al Swartz.

Swartz estava reemplaçant el disc dur. El va treure de la motxilla,

es va inclinar uns cinc minuts

i després va marxar.

I llavors van organitzar una emboscada, quan ell estava anant amb bicicleta des del MIT,

la policia va aparèixer de la vora de la carretera,

o alguna cosa així i va començar a perseguir-lo.

Ell ho va descriure com que va ser alertat i assaltat per la policia.

Em va dir que ells--no estava clar que ells fossin policies després de tot.

Pensava que algú havia estat provant d'atacar-lo.

Em va explicar que l'havien pegat.

Allò va ser devastador. La noció de qualsevol tipus de persecució criminal de ningú en la nostra família o el que fos

era tan aliè i incomprensible, no sabia què fer.

Van executar l'ordre de registre de la casa de l'Aaron, el seu apartament a Cambridge, a la seva oficina a Harvard.

Dos dies abans de l'arrest, la investigació havia anat més enllà de JSTOR i de la policia local de Cambridge.

Havia arribat fins als Serveis Secrets dels Estats Units.

Els Serveis Secrets havien començar a investigar l'ordinador i el frau de la targeta de crèdit el 1984,

però sis setmanes després de l'atac de l'11 de setembre, el seu rol s'amplià.

[aplaudiments]

El President Bush va usar la The Patriot Act per establir una xarxa del que ell anomenà "Electronic Crimes Task Forces".

El projecte de llei crec que contempla les noves realitats i perills plantejats pels terroristes moderns.

Segons els Serveis Secrets, havien de dedicar-se principalment a l'activitat amb impacte econòmic,

grups criminals organitzats o ús d'esquemes de participació de noves tecnologies.

Els Serveis Secrets van dirigir el cas de Swartz a l'oficina de la Fiscalia U.S. Attorney de Boston.

Hi havia un individu a l'oficina de U.S. Attorney que tenia el títol de

"Cap de la divisió de criminalitat informàtica o Task Force"

No sé res més d'ell,

però sens dubte no és molt d'un "fiscal de delictes informàtics" sense un delicte informàtic per processar,

així que va saltar, se'l va guardar, i no el va assignar a ningú més en tota la oficina o unitat

el seu nom era Steve Heymann.

El fiscal Stephen Heymann ha estat en gran mesura apartat de la vida pública des de la detenció d'Aaron Swartz,

però ell pot ser vist aquí, en un episodi del programa de televisió American Greed,

filmat al voltant del moment de la detenció d'Aaron.

Ell narrava el seu cas previ contra el notori hacker Alberto Gonzales,

un cas que va guanyar Hemann amb gran atenció i elogis a la premsa.

Gonzales va idear el robatori d'un centenar de milió de targetes de crèdit i números ATM,

el major frau de la història.

Allà era, Heymann, descrivint Gonzales, donant la seva visió sobre la mentalitat hacker:

Aquests nois se senten impulsats per les mateixes coses que ens impulsen a nosaltres.

Tenen ego, els agraden els reptes, i sobretot els agraden els diners i tot el que es pugui aconseguir per diners.

Un dels sospitosos implicats en el cas de Gonzales era un jove hacker anomenat Jonathan James.

Seguint en Gonzales va col·laborar en els crims,

James es va suïcidar durant la investigació.

En un primer comunicat de premsa es descrivia la posició del govern en el cas d'Aaron Swartz,

El cap d'en Heymann, l'advocada Carmen Ortiz de la oficina U.S. Attorney del Districte de Massachusetts, va dir:

No és cert. Òbviament no és cert.

No estic dient que fos inofensiu,

i no estic dient que no podem criminalitzar el robatori d'informació,

però has de ser molt més subtil

provant d'esbrinar exactament quin tipus de danys són perjudicials aquí.

Si la cosa va de palanques, cada vegada que irrompo en un lloc amb una palanca,

puc fer danys. No hi ha dubte sobre això.

Però quan Aaron va escriure el script que deia,

"descarrega descarrega descarrega" cent vegades en un segon,

no hi ha cap mal evident per a ningú.

Si ho feia amb el propòsit de reunir un arxiu per fer recerca acadèmica,

no hi havia mai cap mal cap a ningú.

Ell no estava robant. Ell no estava venent el que aconseguia o regalant-ho.

Ell estava desafiant un sistema, fins a on jo sé.

La detenció va afectar a Swartz.

Ell no volia parlar-ne.

Crec que estava molt estressat.

Si pensessis que el FBI pot venir a la porta de casa teva qualsevol dia,

cada vegada que vagis al passadís, fins i tot quan fas la bugada,

i poden irrompre en el teu apartament perquè has deixat la porta oberta,

és com... Jo estaria estressat,

estava clar així que Aaron estava sempre en un ambient auster.

Ell no deixava anar cap informació confidencial sobre les seves ocupacions en aquells temps,

perquè estava espantat que el FBI l'estigués esperant.

Va ser una època d'activisme polític i social sense precedents.

La revista Time anomenaria aquell 2011 com a personatge de l'any, "El manifestant".

Hi havia una mena de focus d'activitat hacker funcionant.

WikiLeaks havia alliberat un munt de cables diplomàtics,

Manning havia estat sota arrest tot aquell temps,

es desconeixia encara si era ell la font de la filtració.

Anonymous era ja una mena de grup de protesta que

tenia un munt de pirates informàtiques a les seves files,

estava en varis campanyes de difusió.

Si ho comparem amb el que ell havia fet,

les coses que ell havia pres del MIT i JSTOR desafiant-los,

en una mena de matèria privada i professional.

No hauria d'haver cridat l'atenció del sistema penal.

No li pertocava.

Abans que fos acusat, Swartz va oferir un tracte d'al·legació

allò comportava tres mesos de presó, un temps un una casa d'acollida,

i un any de detenció domiciliària,

tot sense l'ús d'un ordinador.

Aquestes eren les condicions si Swartz es declarava culpable de delicte.

Així estàvem: no teníem cap descoberta, cap evidència en absolut

sobre el cas del govern,

i havíem de prendre aquesta enorme decisió

en la que l'advocat estava pressionant perquè ho acceptéssim,

el govern estava oferint una demanda no negociable,

i ens deien que la probabilitat de prevaldre era petita.

No importava si eres culpable o no, el millor era acceptar l'acord.

Boston tenia la seva pròpia Divisió de Delictes Informàtics,

un munt d'advocats, probablement més advocats dels que ells necessiten.

Així que ja saps, pots imaginar-te tot tipus de casos que serien molt difícils de processar,

perquè tens alguns criminals a Rússia,

o tenies alguna gent dins d'alguna corporació

que tenien advocats de cinc-cents dòlars o set-cents dòlars per hora

asseguts davant teu, i llavors tens aquest cas amb aquest noi,

que era força fàcil de provar que havia fet alguna cosa,

i ell ja s'havia marcat a sí mateix com a problemàtic per el FBI,

així que perquè no anar tant directe com puguis contra aquest noi?

Per vostè és fàcil com a fiscal. És bo per la República,

Per vostè és fàcil com a fiscal. És bo per la República,

Estava tant espantat.

Estava tant espantat que s'haguessin apoderat del meu ordinador.

Estava espantat d'anar a presó perquè s'haguessin apoderat del meu ordinador.

Tenia material confidencial de diverses fonts al meu portàtil de la meva anterior feina,

i tot era, sobretot, prioritat meva d'haver-ho mantingut segur.

Estava espantat del que podia passar-li a l'Ada.

Aaron em va explicar que li havien ofert un tracte,

i que finalment ell l'acceptaria si jo li deia que ho fes,

i vaig dir--a cau d'orella, "Accepta'l."

Tenia aquestes--que ell havia desenvolupat, com, aspiracions polítiques serioses

en el temps intervingut, entre, ja saps,

el moment que va acabar l'emprenedoria de la vida de la start-up,

i que va començar la nova vida d'activista polític,

ell no creia que podria seguir amb la seva vida amb un delicte greu.

Va dir-ne un dia, mentre caminàvem per la Casa Blanca,

em va dir, "No hi deixen treballar delinqüents aquí."

I sabies que realment--ell realment havia volgut que allò fos la seva vida.

Ell no havia mort ningú. Ell no havia fet mal a ningú.

Ell no hi havia pas robat diners.

Ell no havia fet res que s'assemblés a un horrible crim, saps? I...

hi havia aquesta idea que no hi havia raó per la que ell fos etiquetat com a delinqüent,

i van prendre el seu dret a vot en molts estats

per fer el que havia fet. Allò era senzillament indignant.

Hauria tingut sentit per ell que hagués sigut multat a pagar un munt de diners,

o que li demanessin de no tornar més al MIT.

Però per ser un delinqüent? Per fer front a temps a la presó?

Swartz va rebutjar l'acord.

Heymann va redoblar els seus esforços.

Heymann va continuar pressionant-nos a tots els nivells.

Fins i tot amb proves físiques confiscades a l'Aaron

El disc dur de l'ordinador Acer i una memòria USB,

la Fiscalia necessitava evidències de les seves motivacions.

Perquè estava Aaron Swarts descarregant articles de JSTOR,

i què estava planejant fer amb ells?

El govern reclamava que estava planejant publicar-los.

No sabem realment si aquesta era la seva intenció real

perquè Aaron també tenia un historial de fer projectes on s'analitzaven grans conjunts de dades d'articles

per tal d'aprendre coses interessants sobre els quals.

La millor prova d'això va ser que, quan va ser a Stanford,

també va descarregar tota la base de dades jurídica de Westlaw.

En un projecte amb estudiants de dret de Stanford,

Swartz havia descarregat la base de dades jurídica de Westlaw.

Havia destapat connexions entre donants de la recerca jurídica

i resultats favorables.

Va fer anàlisis sorprenents de companyies amb ànim de lucre

donant diners a professors de dret perquè escrivissin articles sobre revisió del dret

que llavors eren beneficiosos per a, per exemple Exxon en un vessament de petroli.

Així que era un sistema amb un finançament molt corrupte, que cercava la vanitat.

Swartz no va alliberar mai els documents de Westlaw.

En teoria, podria haver estat fent el mateix amb la base de dades de JSTOR.

Hauria estat del tot correcte.

Si hagués estat en l'altra banda, intentant crear un servei competitiu a JSTOR,

com configurar el nostre propi servei,

d'accés a Harvard Law Review i fer pagar diners per això,

val, ara sembla una violació penal

perquè ets un comercial provant d'explotar aquest material,

però era una mena de bogeria d'imaginar què és el que estava fent.

Però hi havia un cas entremig: què passa si només hagués provat d'alliberat-ho tot al món desenvolupat?

Però depenent del que estigués fent, allò podria tenir un caràcter molt diferent

en com la llei hauria de pensar-hi. El govern estava perseguint-lo

com si ell fos un violador del crim comercial,

com si hagués robat un munt de registres de targetes de crèdit, com si fos aquest el tipus de crim.

No sé què volia fer amb aquella base de dades,

Però havia sentit a algun amic que l'Aaron li havia explicat

que pensava analitzar les dades per trobar alguna evidència per alguna fundació corporativa de la recerca del canvi climàtic

que tingués resultats esbiaixats, i jo m'ho crec.

Vaig saber que Steve volia parlar amb mi,

i vaig pensar que seria una manera de sortir-ne de tot allò,

només sortir d'aquella situació,

i no volia viure amb la por de tenir el meu ordinador confiscat.

No volia viure amb la por d'haver d'anar a presó acusat de desacatament d'un Tribunal

si intentaven desxifrar el meu ordinador.

Quan van venir i em van dir "el Steve vol parlar amb tu,"

semblava raonable.

El que van oferir a Norton va ser el que es coneixia com la carta "Queen For A Day", o una oferta.

Això permetria a la Fiscalia interrogar sobre el cas Aaron.

Norton s'hauria donat immunitat davant la Fiscalia,

per qualsevol informació que ella revelés durant l'entrevista.

No m'agradava. Els vaig explicar repetidament als meus advocats

que no... allò semblava sospitós, no m'agrada allò, no volia immunitat,

no necessitava immunitat, no havia fet res,

però eren realment, realment intransigents en que hi havia--

la Fiscalia no volia cap reunió amb mi sense immunitat.

[Entrevistador] Però només per ser clar, això és "Queen For A Day", un tracte de favor.

- Cert, un tracte de favor.

- En què basaves la teva entrega d'informació emparant-te en la protecció de la Fiscalia.

- Allò no era lliurar informació. Era--no sé ben bé com ho voldria dir--

era només una discussió, estàvem tenint una entrevist amb ells.

- Ells estaven fent preguntes...
- Sí, ells anaven fent preguntes.

- i poden preguntar sobre qualsevol cosa vulgui...
- Bé.

- i tot el que aprenen...
- Jo realment...

- No t'havien d'haver processat per allò.
- Bé, jo en vàries ocasions vaig provar d'anar-hi de bona fe.

Jo repetidament--repetidament intentava girar cap avall la carta de la oferta.

Estava malalt. Estava sent pressionat pels meus advocats.

Estava confós. No ho estava portant massa bé en aquell moment.

Estava deprimit i espantat, i no entenia la situació que en la que em trobava.

No tenia idea de perquè estava en aquella situació.

No estava fent res d'interessant, i ni molt menys malament.

Va sorgir de les nostres ments.

Aaron estava clarament angoixat per tot allò. Estàvem molt angoixats per allò.

Els advocats de l'Aaron també estaven molt angoixats per allò.

Vam intentar d'aconseguir que Quinn ens canviés d'advocats.

No estava acostumat a estar en una habitació amb homes grans, armats,

que estaven contínuament dient-me que mentia, i que havia d'haver fet alguna cosa.

Els vaig dir que la raó per la que em perseguien

no era cap delicte.

Els vaig dir que estaven al costat equivocat de la història.

Vaig utilitzar la frase. Crec recordar de, "Esteu en el costat equivocat de la història."

I semblaven avorrits. No estaven ni tan sols enfadats. Només es veien avorrits,

i se'm va començar a ocórrer que no estàvem a la mateixa conversa.

Vull dir, els vaig dir les coses clares sobretot plegat, perquè la gent volia descarregar articles acadèmics,

i finalment--no recordo que estava passant--

Esmentava que havia fet aquesta entrada del blog, la "Guerilla Open Access Manifesto".

Aquesta és la "Guerrilla Open Access Manifesto",

suposadament escrita el juliol del 2008 a Itàlia.

"La informació és poder. Però com tot poder, hi ha qui el vol mantenir per sí mateix."

"L'herència cultural i científica del món sencer,
publica al llarg de segles en llibres i revistes,

està sent cada vegada mes digitalitzada i bloquejada per un grapat de corporacions privades."

«Mentrestant, aquells que han estat tancats no s'estan dempeus amb els braços creuats.»

"Has estat amagat a en forats i rere tanques,

alliberant informació bloquejada pels editors i compartint-la amb els teus amics."

"Totes aquestes accions dutes a terme en la obscuritat, amagat en el subsòl."

"A això s'anomena robar o pirateria, com si fos compartir una riquesa o coneixement

"moralment equivalent a saquejar una nau i assassinar-ne la tripulació."

"Però compartir no és immoral — és un imperatiu moral."

"Només els que estiguin cecs per la cobdícia rebutjarien permetre a un amic fer una còpia."

"No hi ha justícia si segueixes lleis injustes."

"És hora d'arribar a la llum i, en la gran tradició de desobediència civil,

declarar la nostra oposició a aquest robatori privat de la cultura pública."

The Manifesto era suposadament escrit per quatre persones, i a més editat per Norton.

Però va ser Swarts qui el va signar amb el seu nom.

Quan es va acabar, vaig anar immediatament a l'Aaron i li vaig explicar tot el que en recordava,

i es va enfadar molt.

Les coses que jo havia fet no s'haurien d'haver afegit de tal manera.

Jo no havia fet res malament, i tot havia anat malament,

però jo mai vaig ser...

Encara estic enfadat.

Estic encara enfadat que haguessis provar de fer el millor amb aquesta gent però a fer les coses bé,

i que tot s'hagués girat en contra teva,

i ells et farien mal amb qualsevol cosa que tinguessin.

I en aquell moment, em sabia greu haver dit tot el que feia.

Però del que més me'n penedeixo és conformar-me amb allò.

Estem d'acord amb això.

Estem d'acord amb el sistema de justícia,

un sistema que prova de jugar amb la gent fent-la caure en petits paranys a veure si poden arruïnar les seves vides.

Així que sí, desitjaria no haver dit tot allò.

Estic molt, molt furiós i així és com em trobo.

Això és, com a gent, com creiem que està bé.

Ells usen cada mètode que saben que podria

proporcionar-los informació que fos usada contra Aaron,

i útil per a processar judicialment a l'Aaron,

però no crec que ella tingués informació que fos realment útil al govern.

Mesos abans estàvem amb els amics del Swartz i la seva família esperant la imminent ordre d'acusació.

Mentrestant, Swartz s'anava convertint en un expert en anar de qüestionament a qüestionament a Internet.

[Entrevistador RT]...una pregunta per a tu llavors: creus que Internet és una cosa

que pot ser considerar un dret humà, i una cosa que el govern no pot negar-te?

Sí, definitivament crec que la noció de la seguretat nacional és una excusa per apagar Internet,

això és exactament el que hem escoltat a Egipte i Síria i tots aquests països,

i sí, és cert, llocs com WikiLeaks estan exposant material molt comprometedor

sobre el que el govern dels Estats Units feia, i la gent s'estava organitzant per protestar-ne,

I provar de canviar el seu govern. I això és una cosa bona,

és d'això del que tracta la Tercera Esmena dels Drets de lliure expressió, tracta sobre la llibertat d'associació,

així que intuíem que havíem de provar d'aturar tot allò, ja que anava contra tots els principis bàsics americans.

Principis que crèiem haver entès que eren els dels nostre Pares Fundadors.

Si Internet ho havia capgirat, llavors

en comptes de posar "oficines de correus" a la Constitució, haurien d'haver posat "ISPs".

[Entrevistador RT] Bé, és sens dubte interessant veure fins a quin punt...

Swartz coneixia l'activista Taren Stinebrickner-Kauffman, i els dos començaren a trobar-se.

[Aaron] Necessitem una protesta massiva pública i global.

[Taren] Si no hi ha cap protesta massiva pública global, no es produirà cap canvi.

- Quatre persones en aquesta ciutat podrien iniciar una protesta massiva global.

- Necessitem un signant de la petició.

Sense especificar els detalls, va avisar-la que estava involucrat en quelcom

que anomenava simplement "The Bad Thing".

I tenia tota classe de boges teories, com que havia tingut un afer amb la Elizabeth Warren o alguna cosa així.

Especulava entre Hillary Clinton i Elizabeth Warren, en realitat, però...

En algun moment probablement a finals de juliol, Aaron em va trucar,

em passaria a recollir i em va dir que "The Bad Thing" podria sortir a les notícies l'endemà.

Vols que t'ho expliqui, o vols llegir-ho a les notícies?"

I li vaig dir, "Vull que m'ho expliquis tu."

Aaron em va dir, "He estat--he estat arrestat

per descarregar molts articles de revistes acadèmiques, i ells volen fer-ne un exemple de mi."

I jo estava com, "Això és tot? Aquest és el gran daltabaix? De veritat? Això no sona massa com un gran problema."

El 14 de juliol del 2011, la Fiscalia federal va acusar Swartz de quatre delictes.

Va ser acusar el mateix dia que dues persones a Anglaterra que formaven part de LulzSec eren arrestades,

i uns quants hackers reals més. I Aaron era justament algú qui podia semblar un hacker,

prou com perquè poguessin posar el seu cap en una estaca i exposar-lo a la porta.

Aaron anava a rendir-se, i el van arrestar.

Ells llavors se li van llençar,

es va treure els seus cordons, es va treure el seu cinturó i el vaig deixar en el seu confinament solitari.

La oficina del districte de Massachusetts de la United States Attorney va emetre una declaració

dient, "Swartz hauria d'enfrontar-se a 35 anys de presó,

seguits de tres anys de llibertat vigilada,

restitució, decomís i multa de fins a un milió de dòlars."

El van alliberar sota fiança de cent mil dòlars.

El mateix dia, la principal víctima del cas, JSTOR,

va retirar tots els càrrecs contra Swartz, i va declinar seguir amb el cas.

JSTOR--no eren els nostres amics--no van ser útils ni tampoc amistosos amb nosaltres,

però es van posicionar com, "No som part d'això."

JSTOR i la seva companyia matriu, ITHAKA, també van declinar les peticions de parlar en aquest film.

Però a la vegada, van publicar un comunicat dient,

"Va ser decisió del govern de perseguir-lo, no de JSTOR."

I crèiem que, amb tot això, el cas estava resolt.

Que érem capaços d'aconseguir que Steve Heymann desistís del cas, o de resoldre'l d'alguna manera racional.

I el govern s'hi va negar.

[El narrador] Per què?

Bé, perquè crec que volien fer un exemple de l'Aaron,

i em van dir què volien--la raó perquè no volien

passar dels requeriments de condemna i presó a delicte greu

i era que volien utilitzar el cas com un exemple per a dissuadir. Ells m'ho van dir així.

[Entrevistador] Ells t'ho van dir això?
- Sï.

- Que aquest havia de convertir-se en un cas exemplar?
- Sí.

- Ell anava a servir d'exemple?
- Sí.

Steve Heymann ho va dir.

Dissuadir que? Hi ha altres persones allà fora provant de desafiar JSTOR,

descarregant articles i fer-ne una declaració pública? Vull dir, què volen dissuadir?

Seria més fàcil entendre l'administració d'Obama

la seva postura de voler dissuadir

si es tractés d'una administració tal, per exemple,

que processés dir-se que persegueix la major delinqüència econòmica

que aquest país ha vist en els últims cent anys--

els crims que s'han comès que han portat a la crisis financera a Wall Street.

Quan comences a desplegar

la idea no-controvertida de la dissuasió

només selectivament

deixes de fer un anàlisi desapassionat del desafiament de la llei

i comences a decidir desplegar els recursos d'aplicació de la Llei

especialment sobre la base de la ideologia política,

i això no és justament antidemocràtic, és suposadament anti-americà.

El Fiscal Stephen Heymann va dir més tard al consell jurídic extern del MIT

que la gota que va fer vessar el vas

va ser la nota de premsa enviada per una organització fundada per Swartz anomenada "Demand Progress".

Segons el compte del MIT, Heymann va reaccionar a la breu declaració de suport,

anomenant-ho una "campanya salvatge d'Internet" i un "moviment ximple"

que va fer moure el cas d'un nivell entre particulars a un nivell institucional.

Allò va ser una combinació verinosa: un fiscal que no volia perdre credibilitat,

que tenia una carrera política a la vista, i potser no volia tenir aquest cas perseguint-ho fins a atrapar-lo.

Arribes a malgastar un munt de dòlars d'impostos per arrestar algú que ha pres molts llibres de la biblioteca,

i llavors tindries el cul lligat a la Cort? No pot ser!

Vaig provar d'anar al MIT i posar-los pressió de vàries maneres per aconseguir que

anessin al govern, que demanessin al govern que aturés la persecució.

[Entrevistador] Quina va ser la reacció del MIT llavors?

Semblava que no hi hauria cap reacció del MIT en aquell moment.

El MIT no va defensar l'Aaron

cosa que, a la gent de dins la comunitat del MIT li semblava indignant,

perquè el MIt era un lloc on s'encoratjava a la gent a hackejar en el més gran del sentits de la paraula.

Al MIT, la idea d'anar i córrer sobre teulades si no se't permetia anar pels túnels

no era només un ritual de pas, formava part de la gira pel MIT,

i forçar els panys era quasi una nimietat al MIT.

Tenien l'autoritat moral de parar aquell seguiment.

El MIT mai es va aixecar i es va plantar per dir als federals, "No ho feu."

"No volem que feu això. Esteu sobre-actuant. Això és massa fort."

... en sóc conscient.

Van actuar de la mateixa manera com ho faria qualsevol corporació. Tal com si--estiguessin ajudant el govern,

no ens van ajudar a nosaltres, llevat que sentissin que ho havien d'haver fet, i mai van tractar d'aturar-ho.

El MIT va declinar les repetides peticions de comentar-ho,

però més tard van publicar un informe dient que van intentar mantenir una posició de neutralitat,

i creien que tant a Heymann com a les oficines de la Fiscalia U.S. Attorney no els importava què pensés el MIT o què digués sobre el cas.

El comportant del MIT semblava estar molt renyit amb el de l'ètica del MIT.

Es podria determinar que el MIT va tancar els ulls, i que va ser bo per ells fer-ho,

però prenent aquella postura--una postura neutral, en sí mateixa--era prendre la postura pro-Fiscalia.

Si ens fixem en Steve Jobs i Steve Wozniak,

van començar venent una caixa blava, que era una cosa dissenyada per estafar la companyia telefònica.

Si ens fixem en Bill Gates i Paul Allen,

inicialment van començar el seu negoci utilitzant durant temps els ordinadors de Harvard,

cosa que anava clarament contra les normes.

La diferència entre Aaron i les persones que acabem d'esmentar

és que Aaron volia fer del món un lloc millor, ell no només volia guanyar diners.

Swartz continuava fent conferències per vàries qüestions importants d'internet.

La raó per la qual Internet funciona és perquè és un mercat competitiu d'idees,

i en això és el que necessitem centrar-nos en aconseguir més informació sobre el govern, més accessibilitat,

més discussió, més debat, però en canvi sembla que el Congrés està més centrat en aturar totes aquestes coses.

Aaron pensava que podia canviar el món simplement explicant el món de manera clara a la gent.

[Entrevistador RT] Flame podia literalment controlar el teu ordinador i espiar-te.

Benvingut, Aaron. Estem contents de tenir-te de nou al nostre programa.

Tal com els espies ho feien en els vells temps, posa un micròfon i enregistra tot el que la gent digui,

ara estan utilitzant els ordinador per fer les mateixes coses.

[El narrador] L'activitat política de Swartz va continuar,

la seva atenció va virar cap a un projecte de llei del Congrés per frenar la pirateria a la xarxa.

Anomenat SOPA.

Activistes com Peter Eckersley ho van veure com una extralimitació enorme,

que amenaçava la integritat tècnica d'Internet pròpiament.

[Ekersley] I una de les primeres coses que vaig fer va ser trucar Aaron.

I li vaig dir, "Podem fer una gran campanya en línia contra això?"

"Això no és un projecte de llei sobre drets d'autor."

"No ho és?"

"No", va dir, "és un projecte de llei sobre la llibertat de connectar-se."

En aquell moment estava escoltant.

Ell es va prendre una estona per pensar-s'ho, i va dir, "Sí."

I llavors va fundar Demand Progress.

Demand Progress era una organització d'activisme en línia, que ara ja té al voltant d'un milió i mig de membres,

però va començar a finals del 2010.

Aaron va ser una de les persones més prominents en la comunitat

la qual ajudava a liderar i organitzar qüestions de justícia social a nivell federal al país.

SOPA va ser el projecte de llei que pretenia retallar la pirateria en línia de música i pel·lícules,

però el que feia era bàsicament prendre un martell per un problema que necessitava un bisturí.

Si passava, la llei permetria a les companyies tallar el finançament de pàgines web al complet sense passar per cap procés,

o sense ni tan sols forçar a Google d'excloure'n els enllaços.

Tot el que necessitaven era una sola declaració de violació de copyright.

Va enfrontar els titans dels mitjans tradicionals contra una nova i ara encara més sofisticada cultura de la remescla.

Va fer a tothom qui dirigia una web convertir-se en policia,

i si no feien la seva feina d'assegurar-se que ningú de la seva web usava res

que fos potencialment il·legal, el lloc web sencer era tancat fins i tot sense cap mena de judici.

Això seria sobretot, hauria sigut una catàstrofe.

Aquest projecte de llei suposava una amenaça seriosa contra el dret d'expressió i les llibertats civils per tothom qui usés Internet.

Hi havia només un grapat de nosaltres que va dir: "Mira, no estem per la pirateria tampoc,

però no té cap sentit destruir l'arquitectura d'Internet,

el sistema de noms de domini i tantes coses que fan que sigui lliure i oberta en nom de la lluita contra la pirateria,

i Aaron ho va entendre igual.

Les llibertats, garantides en la nostra Constitució, les llibertats amb les que el nostre país havia estat construït

de sobte serien suprimides.

La nova tecnologia, en comptes de brindar-nos major llibertat, hauria apagat els drets fonamentals

que sempre havíem pres com a concedits.

I em vaig adonar aquell dia, parlant amb en Peter, que això podia passar.

Quan SOPA es va introduir a l'octubre del 2011, es considerava inevitable.

La nostra estratègia, quan es va descobrir per primera vegada, era tenir esperances de poder frenar el projecte de llei,

potser afeblir-lo una mica més però, fins i tot

no ens crèiem capaços d'aturar del tot aquell projecte de llei.

Havent treballant a Washington, aprens que, és típic a Washington

que les baralles legislatives són batalles entre diferents conjunts d'interessos corporatius monetaris.

Allà estan tots barallant-se per obrir-se pas en la legislació, i les baralles que són més pròximes

són quan tens un conjunt d'interessos corporatius contra un altre conjunt d'interessos corporatius,

i són financerament coincidents i iguals en termes de contribucions de campanya i grups de pressió.

Aquestes són les més pròximes.

Les que no són típicament baralles, són les

que on tots els diners són en una banda i totes les corporacions són en una banda,

i són tan sols milions de persones en l'altra banda.

No havia vist res semblant a PIPA i SOPA en tot el meu temps al servei públic.

Hi havia més de quaranta senadors dels Estats Units en el projecte de llei com a co-patrocinadors,

així que seria llarg, seria un camí llarg d'assolir els

setze vots per tenir clars tots els cercles processals.

Fins i tot vaig començar a dubtar de mi mateix. Va ser un període aspre.

Swartz i Demand Progress van ser capaços donar un enorme suport al Mariscal mitjançant la difusió tradicional,

combinada amb una veu en off per IP comunament utilitzada perquè fos molt fàcil que la gent truqués al Congrés.

Mai havia conegut ningú capaç d'operar a aquell nivell

tant a la part tecnològica com la banda d'estratègia de campanya.

Milions de persones en contacte amb el Congrés i signant peticions anti-SOPA.

Van agafar per sorpresa al Congrés.

Hi havia alguna cosa al veure aquells despistats membres del debat del projecte de llei al Congrés,

ells insisteixen en que volen poder regular Internet,

i que un grapat de nerds no era possible que aturés.

Jo no sóc un nerd.

No sóc prou per ser un nerd...

Potser haguéssim hagut de preguntar alguns nerds sobre quines coses feien. [rialles]

Tenir-hi una conversa, portar els nerds...

[rialles]

En serio?

[rialles]

"Nerds"?

[rialles]

Saps, crec que, en realitat la paraula que cerqueu és "experts"...

[rialles]

per il·luminar-vos sobre les lleis i no ser contraproduents [audiència riu i aplaudeix]

i trencar Internet.

Utilitzem el terme "geek" però estem autoritzats a fer-ho perquè som geeks.

El fet és que si aconseguíem arribar tant lluny com ho vam fer, sense parlar amb qualsevol expert tècnic,

reflecteix el fet que hi ha un problema en aquest poble.

Estic esperant algú que vingui davant aquest òrgan i testifiqui en audiència per dir, "Aquest és el perquè ells estan equivocats."

Solia haver-hi una oficina que proveïa d'assessorament en ciència i tecnologia,

i els membres podien anar i dir, "Ajuda'm a entendre X,Y,Z."

I Gingrich la va eliminar. Deia que era un malbaratament de diners.

Des de llavors, el Congrés ha sucumbit en l'Època Obscura.

No crec que realment ningú (incloent-hi Aaron) hagués pensat que SOPA podria ser colpejat.

Valia la pena intentar-ho, però no semblava que poguéssim guanyar,

i recordo, potser uns mesos més tard, recordo que ell es va girar cap a mi com,

"Crec que podem guanyar això."

I jo estava com, "Seria increïble."

Les trucades al Congrés van continuar.

Quan el lloc l'allotjament de dominis Go Daddy es va convertir en seguidor del projecte de llei,

desenes de milers d'usuaris van transferir a d'altres llocs els seus noms de domini com a protesta.

En una setmana, un humiliat Go Daddy van canviar la seva posició envers SOPA.

Quan la gent del Congrés que havia donat suport a les indústries discogràfiques i de cinema,

se'n va adonar que hi havia una reacció, el compte enrere es va accelerar una mica.

Pots veure una corba del que va passar. Es pot veure en quin punt els nostres arguments van començar a ressonar.

Era com si Aaron hagués encès un llumí i tot estigués explotant,

n'encengués un altre i tot explotés més,

i finalment havia aconseguit suficient llenya per començar a revifar la flama,

i llavors es va convertir en un incendiari rugit.

El 16 de gener del 2012, la Casa Blanca va emetre una declaració

dient que no donaven suport al projecte de llei.

I llavors va succeir això:

Jo sóc un gran creient de que hauríem de tractar assumptes de pirateria,

i hauríem de tractar-los amb ells d'una manera seriosa, però aquest projecte de llei no és bo.

Quan Jimmy Wales va mostrar el seu suport i va ennegrir la Wikipedia,

les cinc webs més populars del món,

aquesta és una web que té el 7% de tots els clics d'arreu d'Internet.

Wikipedia es tornava negra.

Reddit es tornava negra.

Craigslist es tornava negra.

Les línies de telèfon del Capitol Hill estaven col·lapsades.

Els membres del Congrés van començar a revisar corrents les seves intencions de vot de suport al projecte de llei

que ells havien promogut feia només un parell dies.

En un termini de 24 hores, el nombre d'opositors a SOPA al Congrés

va anar canviant d'aquí...

a aquí.

Veure diputats i senadors lentament canviant de posicionament al llarg del dia de l'apagada

va ser força increïble.

Hi havia com a cent representants canviant de posicionament.

I això va ser quan, era tan difícil per mi de creure, després de tot,

havíem guanyat.

El que tots deien que era impossible,

el que algunes de les companyies més grans del món havien pensat que era una mena de somni impossible,

havia passat.

Ho vam fer.

Vam guanyar.

Va ser una setmana història en la política d'Internet--potser en la política Americana.

El que vam escoltar de la gent de Washington, D.C., dels empleats del Capitoli Hill era que:

van rebre més correus electrònics i més trucades sobre SOPA el Blackout Day

que mai amb cap altra cosa.

Crec que va ser un moment extraordinàriament apassionant.

Aquest va ser el moment quan Internet va créixer, políticament.

Va ser emocionant perquè és difícil de creure que realment passés.

Era difícil de creure que un projecte de llei amb tant de poder financer darrera seu

no hagués pogut navegar a través del Congrés.

I no només no va navegar a través, sinó que no va ni passar en absolut.

Resulta fàcil a vegades sentir-te impotent,

com si sortissis al carrer en una marxa i cridar, i veure que ningú t'escolta.

Però jo sóc aquí per dir-vos avui, que som poderosos.

[La gent aclama]

Així que potser a vegades un sent que ningú l'escolta, però jo sóc aquí per dir-te que qui ets.

Estàs sent escoltat. Estàs marcant la diferència.

Pots aturar aquest projecte de llei si no deixes de lluitar.

[La gent aclama]

Vam aturar PIPA.

Vam aturar SOPA.

[La gent aclama]

Algunes de les majors empreses d'internet, per ser francs, se'n beneficiarien

d'un món on aconseguissin censurar als seus pocs competidors.

No vam permetre que això passés.

Per ell, era més important estar segurs de fer un petit canvi

de formar part d'una petita part en un petit canvi.

Però SOPA era com participar en major mesura en un canvi més gran,

així que per ell, no era més que una prova de concepte

com, "Bé, el que vull fer amb la meva vida és canviar el món."

"Vaig pensar en aquesta manera realment científica de mesurar el meu impacte,

i va demostrar que allò era possible."

"El que jo vull fer amb la meva vida és possible."

"He demostrat que puc fer-ho,

que jo, Aaron Swartz, puc canviar el món."

Per un noi que mai havia pensat que havia fet gaire--el qual era Aaron--

va ser un dels pocs moments on realment es podria veure

que ell sentia com que havia fet alguna cosa bona,

sentia com si ell estigués a l'última volta de la victòria.

Tothom deia que no hi havia cap manera d'aturar SOPA.

I la vam aturar.

Eren tres victòries escandalosament bones, i l'any encara no havia finalitzat.

Vull dir, que si hi ha un temps per ser positiu, és ara.

Ja saps, vam guanyar a SOPA un any després que fos arrestat.

No eren inequívocament moments feliços. Encara succeirien moltes coses.

Estava més en sintonia cap a participar en el procés polític que no pas en aturar-lo.

La llista d'organitzacions fundades o co-fundades per Swartz és enorme,

i anys abans que Edward Snowden exposés la vigilància generalitzada a Internet,

Swartz ja hi estava preocupat.

És sorprenent pensar que la responsabilitat era tan baixa

que no es tenien ni estadístiques bàsiques sobre com de gran podia ser el programa d'espionatge.

I si la resposta és: "Oh, estem espiant molta gent i ens és impossible comptabilitzar-la"

llavors això és un munt de gent.

Seria tot un fet que diguessin: "Mira, sabem el nombre de telèfons que estem espiant,

però no sabem exactament a quantes persones reals corresponen."

però només et venen i et diuen, "No podem donar-te un número exacte."

Això és força--terrorífic, això és el que és.

Van pressionar-lo increïblement, fins a endur-se tots els diners que havia guanyat.

El van amenaçar de prendre-li la seva llibertat física.

Perquè ho feien tot allò, saps? Perquè van anar contra els reveladors de secrets?

Perquè anaven contra gent que estava dient la veritat

sobre tota mena de temes, des dels bancs, fins a la guerra, només per fer més transparent el govern.

Els secrets serveixen a qui ja és en el poder,

i estem vivint en una època de secrets que coincideix amb una època en la que el govern està fent també,

un munt de coses que són probablement il·legals i inconstitucionals.

Així, les dues coses no eren casualitats.

Estava molt clar que aquella tecnologia havia estat desenvolupada

no per països petits a l'estranger, sinó aquí, per fer-ne ús els Estats Units, pel govern dels Estats Units.

El problema amb el programa d'espionatge del govern era que estava en una mena d'expansió llarga i lenta,

que venia ja de l'administració Nixon,

òbviament va resultar encara més enorme després de l'11 de setembre sota el mandat de George W. Bush,

i Obama continuà expandint-lo, i els problemes van anar augmentant de mal en pitjor,

però no hi arribava el moment de apuntar i dir,

"Molt bé, necessitem establir una oposició avui perquè avui és quan això importa..."

La Fiscalia, al meu entendre, sobre el cas de l'Aaron Swartz, estava provant d'enviar un missatge concret, d'alerta

cap a un grup de gent de l'administració Obama que veia com a amenaça política,

i això era, essencialment, els hackers, la informació, i la comunitat activista democratitzadora,

i el missatge que l'administració Obama volia enviar a aquesta comunitat en particular era,

al meu entendre, "Sabem que sou capaços de posar en problemes els poders establers,

així doncs anaven a fer un exemple públic del cas de l'Aaron Swartz

per espantar a molts d'altres que pretenguessin imitar-lo."

I l'argument del govern era, "Oh, els dictàmens jurídics que estem usant

per legalitzar el programa espia també estan classificats,

així que no et podem explicar quines lleis estan sent usades per espiar-te."

Cada vegada ells deien, "Això és un altre exemple de ciber-guerra.

Els ciber-criminals ens estan atacant. Estem tots en perill. Som tots sota amenaça."

Utilitzaven totes aquelles excuses per pressionar i aconseguir lleis més i més nocives.

[Entrevistador] I així només per seguir--personalment, com creus que la lluita està anant?

Això depèn de tu!

- Ho sé. Només és que, com vostè sap...

Hi ha una mena de dues perspectives polaritzades,--

tot és gran, Internet ha creat tota aquesta llibertat i liberalització, i tot sembla ser tan fantàstic

o tot sembla ser terrible,

Internet ha creat totes aquestes eines pel craqueig i l'espionatge,

i controlar el que diem.

I el tema és que, les dues coses eren certes?

Internet havia permès les dues, i les dues eren com sorprenents i increïbles

i sobre quina de les dues acabaria guanyant dependria de nosaltres.

No tenia sentit dir, "Oh, una ho està fent millor que l'altra." Perquè les dues eren certes.

I era la nostra tasca la emfatitzar de quina podíem aprofitar-nos-en

perquè les dues eren allà, i sempre hi serien.

El 12 de setembre del 2012, la Fiscalia federal va presentar una nova acusació contra Swartz,

aquesta vegada afegint càrrecs com frau telegràfic, accés no autoritzat a un ordinador, i frau informàtic.

Ara, en comptes de quatre acusacions, Swartz s'enfrontava a tretze.

La influència de la Fiscalia havia augmentat dramàticament,

per tal d'augmentar els anys de presó i les multes a Swartz.

Van presentar una acusació per separat per afegir-hi més càrrecs,

i tenien la teoria sobre perquè aquella conducta constituïa una sèrie de delictes federals,

i que una una frase significativa podria adjuntar-se sota la llei.

Aquesta teoria, i gran part de la Fiscalia contra Swartz,

implicava una llei creada originalment l'any 1986.

Anomenada "Computer Fraud and Abuse Act".

L'Acta d'Abús i Frau Informàtic

estava inspirada en el film War Games de Matthew Broderick--un gran film.

[Broderick] Ja et tinc.

En aquesta pel·lícula, un nen té la capacitat, a través de la màgia de les xarxes informàtiques,

de llançar un atac nuclear.

[míssils disparant-se]

Això actualment ja no és possible, i certament tampoc era possible als anys 80

però pel que sembla aquesta pel·lícula va espantar prou al Congrés per

aprovar la original Computer Fraud and Abuse Act.

Aquesta era una llei que estava antiquada, per exemple, penalitzava

una mena d'acord en els Termes d'ús. Podies tenir alguna cosa com

eHarmony o Match.com, i algú inflant-se les seves pròpies característiques personals,

i de sobte, en funció de la jurisdicció i la Fiscalia,

podries trobar-te amb un munt de problemes.

Tots sabem què són els "Termes d'ús".

La majoria de la gent no se'ls llegeix, però no acatar aquests termes podria significar

que estàs cometent un delicte.

Els Termes d'ús d'una web sovint diuen coses com:

"Sigues bo envers els altres," o "No facis res que pugui importunar."

La idea d'aquella Llei Criminal era que qualsevol cosa que tu diguessis d'aquell tipus fos una violació,

Crec, que portaria molta gent a la bogeria.

L'exemple era encara més "boig":

Fins que es va canviar al març del 2013, els Termes d'ús de la web de la revista Hearst's Seventeen

deien que tu havies de tenir divuit anys per llegir-la.

Diria que la manera com CFAA era interpretat pel Departament de Justícia,

estaríem tots infringint la llei.

Vague i propens a l'ús indegut, CFAA s'havia convertit en un martell multi-mida

per a una àmplia gamma de conflictes relacionats amb la informàtica.

onze de les tretze acusacions contra Swartz l'involucraven en la Computer Fraud and Abuse Act.

La pregunta "Perquè?" penjar en la major part de la història d'Aaron Swartz.

Exactament què és el que motivava el govern, i que feia tant important el cas?

El Departament de Justífia va declina respondre a les peticions,

però el Professor Orin Kerr és un antic fiscal que ha estudiat el cas.

Per tant, crec que sobre aquest cas ens trobem amb una direcció diferent que d'altres persones per una sèrie de raons:

Hi ha una Fiscalia federal de Justícia per tres anys

abans que jo comencés a ensenyar. El govern va sortir

amb una acusació basada en quins delictes pensaven que havien estat comesos,

només com a purament advocat, mirant els precedents, pel que fa els estatuts,

mirant la història, buscant en els casos que estan fora també lluny d'aquí,

basant-me en tot això, crec que era una acusació justa.

Es pot debatre si hi hauria d'haver hagut càrrecs en aquest cas.

Hi havia només un munt de desacords. Algunes persones eren al vessant d'accés obert, i d'altres persones no.

Crec que el govern va prendre el "Guerilla Open Access Manifesto" de Swartz molt seriosament,

i crec que el van veure com algú que estava compromès, com un imperatiu moral,

en violar la llei per superar el que Swartz considerava com a injust,

i en una democràcia, si creus que una llei és injusta, hi ha maneres de canviar aquesta llei.

Hi havia l'anada al Congrés, i la magistral intervenció de Swartz contra SOPA,

o pots violar la llei d'una manera que provis d'anular aquella llei,

i crec que el que va conduir l'acusació va ser el sentit de compromís que havia agafat Swartz,

no era només trencar amb la llei, volia assegurar-se realment que la llei fos anul·lada,

que tothom tingués accés a la base de dades d'una manera que

no podia posar la pasta de dents cap enrere en el tub.

Podia dur-se a terme, i amb Swartz al nostre costat es podria guanyar.

Hi havia un gran desacord en la societat sobre si era una llei injusta,

i, en definitiva, era una decisió que havia de prendre el poble americà, treballant a través del Congrés.

I llavors el segon problema era, crec, tot i que que encara estem tractant d'esbrinar-lo:

Quina és la línia entre delictes menys greus i delictes més greus?

Estem entrant en aquest nou ambient d'ordinadors i mal ús dels ordinadors,

i encara no tenim realment un sentit massa desenvolupat d'on són aquestes línies

perquè encara hi estem treballant.

Això és un mal ús de la discreció.

El martell del Departament de Justícia havia d'espantar a la gent

fent-se més gran i més gros i més gran,

i així la majoria de la gent només, no pots moure els daus amb la teva vida tal qual.

Ens cal punxar el telèfon d'algú? Hem de filmar-lo?

Hem d'atrapar algú i fer-lo testificar contra tota aquesta gent?

Així és com pensen les agències federals i els fiscals.

Construeixen casos. Creen casos.

Swartz va ser atrapat en els engranatges d'un sistema de justícia penal brutal que no podia tornar enrere,

una màquina que ha fet d'Amèrica el país amb la taxa més alta d'empresonaments del món.

Tenim permès, en aquest país, ser capturats pels polítics de la por i la ira,

i tot allò a que tinguem por, com el futur d'Internet i l'accés,

i qualsevol cosa en la que estiguem enfadats, instintivament originarà una intervenció penal,

i usaran els calabossos, la presó i el càstig per resoldre multitud de problemes

que, històricament no havien estat mai vistos com problemes de justícia penal.

L'impuls per amenaçar, acusar-, processar, que forma part del que

ha creat aquest debat i controvèrsia sobre l'accés a la xarxa i la informació d'Internet,

és molt coherent amb el que hem vist també en d'altres àrees.

L'única diferència és que les persones que normalment són apuntades com a víctimes

per aquests procediments penals són normalment gent pobra i de minories.

L'aïllament de Swartz respecte els seus amics i la seva família s'incrementà.

Bàsicament havia para de treballar en res més,

i el cas era, de fet, que s'estava apoderant de tota la seva vida.

Un dels advocats de l'Aaron es veu que va dir a la Fiscalia que era emocionalment vulnerable,

i que allò era una cosa que realment necessitaven tenir-ho en compte i saber-ho.

Allò pesava molt fort sobre ell.

No li agradava tenir les seves accions i els seus moviments restringits de cap manera,

i l'amenaça de presó, a ell el colpejava molt,

era aterridor per a ell.

Completament esgotats els seus recursos financers,

i allò ens costava un munt de diners també, ell va aconseguir una quantitat substancial de diners,

ja que allò costava uns quants milions de dòlars.

[Entrevistador] La defensa legal?
- Sí.

- Era en milions?
- Sí.

Crec que ell no volia ser una càrrega per a la gent.

Crec que va ser un factor igual a, "tinc la meva vida normal,

i llavors vaig haver de lidiar amb tota aquesta merda,

i vaig tractar de mantenir els dos per separat tant com fos possible,

però ja començaven a confondre's i tot va anar-se convertint en una merda."

Swartz davant una elecció dura estava aconseguint allò més difícil:

T'autoinculpes i segueixes amb la teva vida,

o lluites per trencar amb el sistema?

Amb el seu cas legal, la resposta era simple:

Rebutjar l'acord final de súplica i establir una data de judici.

Aaron es va mantenir ferm en que ell no volia cedir ni acceptar una cosa

que ell creia que no era just, però també crec que ell estava espantat.

No crec que ells haguessin condemnat a l'Aaron.

Crec que hauríem d'haver caminat amb ell fora de la Cort, i li hauria d'haver donat una gran abraçada,

i hauríem caminat a través d'aquell petit riu de Boston, per anar a prendre un parell de cerveses.

Realment vaig pensar que teníem raó.Pensava que guanyaríem el cas.

Pensava que podíem guanyar el cas.

Ell no va parlar-ne massa, però podies veure

el seu enorme patiment que estava passant-li per dins.

♪ ♪ anar-me'n lluny d'aquí ♪ ♪

En cap moment de la infància de l'Aaron havia tingut mal humors

o episodis depressiu o qualsevol altra cosa que es pogués descriure com "depressió severa"

i és possible que ell estigués deprimit. La gent es deprimeix.

♪ ♪ ♪

Molt aviat en la nostra relació, tres o quatre setmanes o així,

el recordo dient-me

que jo era era més fort que no pas ell.

Ell era fràgil en moltes maneres.

Les coses s'anaven posant cada vegada més difícils tant per ell com per molta gent.

Formava part de la seva brillantor, també.

Crec que probablement havia tingut alguna cosa com depressió clínica en els seus primers vint anys.

No crec que ho hagués fet si hagués estat amb ell.

No era una persona "alegre", però això és diferent a ser depressiu.

Va ser just sota aquesta enorme pressió durant dos anys consecutius.

Ell no hi volia fer mai més.

Va ser només--només vaig pensar que era massa.

♪ ♪ Seure en silenci. Sol. ♪ ♪

Em van telefonar cap al tard a la nit.

Sabia que alguna cosa anava malament i llavors vaig trucar, i em vaig adonar del que havia succeït.

Un co-fundador de la web d'entreteniment i notícies socials Reddit ha estat trobat mort.

La policia diu que Aaron Swartz de vint-i-sis anys

es va suïcidar ahir al seu apartament de Brooklyn.

Només vaig pensar, hem perdut una de les ments més creatives de la nostra generació.

Jo estava com, tot el món es va enfonsar en aquell moment.

Va ser una de les nits més difícils de la meva vida.

Jo només anava cridant, "No et puc sentir! Què dius? No et puc sentir!"

No podia. Això és tot.

[Entrevistador] Molt bé.

Sí, res d'allò tenia sentit,

i realment encara no en té.

Estava tan frustrat, enfadat.

[exhala]

Vaig provar d'explicar-ho als meus fills.

El meu fill de tres anys em va dir que el metge ho solucionaria.

He conegut un munt de persones que han mort, però mai he perdut algú com ell,

perquè tothom se sent protagonista, i jo també, hi havia moltes coses que podíem tenir-- molt per fer...

Jo no sabia qui hi hauria. No sabia que allò era el que ell estava patint...

Va formar part de mi.

I només volia que no fos real, i llavors...

i llavors vaig anar a mirar la seva pàgina a la Wikipedia i vaig veure la seva data de defunció:

"al 2013".

El meu primer pensament va ser: com si ningú ho sabia?

No havia tingut mai prou clar com de complexe era ell.

Mai havia vist una cosa semblant quan vaig veure l'efusió.

La xarxa s'il·luminava.

Tothom estava tractant d'explicar-ho a la seva manera, però mai havia vist

gent plorar a Twitter abans.

La gent estava visiblement plorant en línia.

Va ser el noi del propi Internet,

i el vell món el va matar.

Estàvem dempeus enmig d'un temps en que la gran injustícia no està sent tocada.

Arquitectes de la crisi financera han sopat amb el president, regularment.

Enmig d'aquell moment, la idea que això era el que el govern havia de perseguir,

semblava absurd, si no fos tràgic.

La pregunta era: podem fer alguna cosa, tenint en compte el que ha succeït,

per fer del món un lloc millor,

i com podem superar aquest llegat?

Aquesta és l'única pregunta que ens hauríem de fer.

A tot el món, començava a haver-hi hack-a-thons, reunions,

Aaron Swartz havia, en cert sentit, fet-nos donar el millor de nosaltres, tractant-nos de dir:

Com podem arreglar això?

Va ser, en la meva humil opinió, un dels veritables i més extraordinaris dels revolucionaris

que aquest país ha produït.

No sé si Aaron va ser derrotat o va sortir victoriós,

però sens dubte no es poden comptar amb les mans la de coses en que ell s'havia barallat.

Quan els agents armats de la llei es dirigeixen contra els ciutadans que intenten afavorir el coneixement,

és que hem trencat la llei--hem profanat el temple de la justícia.

Aaron Swartz no era un criminal.

[aplaudiments]

El canvi no capgira sobre les rodes de la inevitabilitat,

arriba per mitjà de la lluita contínua.

Aaron realment podia fer màgia,

i jo estava dedicat a assegurar-me que la seva màgia no acabés amb la seva mort.

Ell creia que podria canviar el món, i era cert.

Des d'aquesta setmana fins avui, els fènix encara estan resorgint.

[aplaudiments]

Des de la mort de Swartz, el Representant Zoe Lofgren i el Senador Ron Wyden

han introduït una legislació que reformaria la Computer Fraud and Abuse Act--

la Llei obsoleta que en que es formaven la majoria de les acusacions contra Swartz.

S'anomena la "Llei de l'Aaron".

L'Aaron creia que, literalment, hauríem d'estar qüestionant-nos tota l'estona,

"Què és el més important en el que podria estar treballant en el món ara mateix?"

I si no estàs treballant en això, què estàs fent?

[Manifestants] Això és el que és aquesta democràcia!

[La multitud cantant] Som persones, també!

La llibertat d'Internet està sent atacada! Què farem?

Ens alçarem i combatrem!

La llibertat d'Internet està sent atacada! Què farem?

Ei, ei! Ho, ho! NROC ha de desaparèixer!

Desitjaria poder canviar el passat, però no podem.

Però podem canviar el futur i ho hem de fer.

Ho hem de fer per l'Aaron. Ho hem de fer per nosaltres mateixos.

Ho hem de fer per fer d'aquest món un lloc millor, un lloc millor per a l'ésser humà,

un lloc on la justícia funcioni, i l'accés al coneixement esdevingui un dret humà.[aplaudiments]

Allà estava un nen, al febrer, de Baltimore, catorze anys d'edat,

que havia tingut accés a JSTOR, i havia explorat a través de JSTOR després de llegir-ne alguna cosa,

i ell ja imaginava una manera de fer proves precoces per al càncer de pàncrees,

i si el càncer de pàncrees el detectes massa tard et mata

però en el moment que el detectem, fins i tot ja és massa tard per fer-hi res,

i va enviar correus al Departament d'Oncologia sencer a la Johns Hopkins,

centenars de correus i cada--
- [entrevistador] has dit catorze anys d'edat?

-Un nen de catorze anys d'edat, sí i la majoria d'ells ho ignoraven però un d'ells va enviar un correu electrònic responent-li,

i dient, "No és ben bé cap idea estúpida. Perquè no vens a explicar-m'ho?"

Aquell noi va treballar nits i caps de setmana amb aquell investigador, i al febrer vaig escoltar a les notícies

només un parell de setmanes després de la mort d'Aaron, quan Aaron ja feia temps que havia sortit a les notícies...

Perdó...

i va dir el motiu pel qual era la notícia el perquè ho havia fet. Ells havien enviat

un test precoç per al càncer de pàncrees que salvaria vides,

i van dir: "Això és el motiu perquè el que va fer Aaron era tan important."

Perquè mai se sap, eh? La veritat de l'univers no és només una cosa

que provin els polítics d'esbrinar, sobre quin límit de velocitat hem d'establir.

És el què impedeix que el fill d'un moribund de càncer vingui,

sense cap permís d'accés, la persona que pot ser que tingui el que es necessita,

per poder trobar la cura.

Ell va dormir tant bé, no va caure [el nen parla], ni tan sols somiava que tornaria a la nau.

[Pare Aaron] Molt bona, Aaron. Molt bona. Sí, Aaron!

Bé, ara és l'hora de la cançó de bressol.

♪ ♪ ♪