El noi d'Internet: La història d'Aaron Swartz

El film tracta de la història del prodigi de la programació i activista de la informació Aaron Swartz. De l'ajuda de Swartz en el desenvolupament del protocol d'Internet RSS bàsic per al seu projecte Reddit del qual en fou cofundador, les seves empremtes estan a tot l'Internet. Però va ser l'innovador treball de Swartz en la justícia social i l'organització política, combinat amb el seu enfocament agressiu per accedir a la informació que el va atrapar en un malson legal de dos anys. Va ser una batalla que va acabar amb la seva vida a l'edat de 26 anys. La història d'Aaron va tocar una fibra sensible en la gent més enllà de les comunitats de la xarxa en què ell era una celebritat. Aquest film és una història personal sobre el que perdem quan estem sords sobre la tecnologia i la seva relació amb les nostres llibertats civils.

Existeixen lleis injustes: hauríem d'acontentar-nos en obeir-les

o hauríem de treballar i corregir-les,
i llavors sí complir-les fins a tenir èxit,

o hauríem de transgredir-les des del principi?

Henry David Thoreau

El cofundador de la web social de notícies i entreteniment Reddit ha estat trobat mort.

Havia sigut un noi prodigi, malgrat que mai es va considerar a ell mateix com a tal.

Estava totalment desmotivat

per començar nous negocis i guanyar diners.

Hi havia un profund sentiment de pèrdua aquesta nit a Highland Park, la llar d'Aaron Swartz,

els éssers més estimats han dit adéu a una de les llums més brillants d'Internet.

La llibertat, l'accés obert, l'activisme dels ordinadors està de dol per la pèrdua.

"Un intel·lecte increïble," si ho parles amb qualsevol que el conegués.

Va ser mort pel govern, i el MIT va trair tots els seus principis bàsics.

Volien un càstig exemplar, d'acord?

El govern té un desig insaciable de control.

Hauria hagut d'estar empresonat 35 anys i d'entregar un milió de dòlars de fiança.

Es plantegen qüestions de zel processal,
i jo diria que fins i tot de mala conducta.

Ha mirat bé aquest tema i hi ha trobat cap conclusió?

Mentre creixia, poc a poc vaig anar adonant-me
que totes les coses del meu voltant

que la gent m'havia dit que eren d'allò més naturals,
les coses com havien sigut fins llavors,

no eren de cap manera naturals,
hi havia coses que podien de canviar

i hi havia les coses més importants
que eren errònies i també havien de canviar,

i una vegada me'n vaig adonar,
no hi va haver marxa enrere.

Benvinguts al temps de lectura.

El títol del llibre és "Paddington at the Fair" (Paddington a la Fira).

Bé, ell va néixer a Highland Park i va créixer allí.

Aaron venia d'una família amb tres
germans, tots extremadament brillants.

"Oh, la caixa s'està bolcant a sobre vostre..."

"Sou lliures..."

Així que érem, ja saps,
no érem els nens més ben educats.

Tres nens corrent tota l'estona,
causant problemes.

"Ei, no, no, no!"

- Aaron!
- Què?

He arribat a la conclusió que Aaron
va aprendre a aprendre de molt jove.

"Un, dos, tres, quatre, cinc, sis,
set, vuit, nou, deu!"

- Toc, toc!
- Qui hi ha?

- Aaron.
- Aaron qui?

- Aaron Funnyman.

Ell sabia què volia,
i sempre va voler fer-ho.

Ell sempre aconseguia el que volia.

La seva curiositat era inacabable.

"Aquí hi ha una petita fotografia de quins són els planetes,
i cada planeta té un símbol:

"Símbol de Mercuri, símbol de Venus, símbol de la Terra,
símbol de Mart, símbol de Júpiter."

Un dia li va dir a la Susana, "Què és aquest centre
d'entreteniment familiar gratuït de Highland Park?"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït de Highland Park."

Tenia tres anys llavors.

Ella va dir, "De què estàs parlant?"

Ell va respondre: "Mira, ho diu aquí al refrigerador,"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït de Highland Park."

Estava impactada, i sorpresa que ell pogués llegir.

S'anomena "My Family Seder".

La nit de Seder és diferent
de totes les altres nits.

Recordo que una vegada, que estàvem
a la biblioteca de la Universitat de Chicago.

Vaig agafar un llibre del prestatge
que era del 1900,

li vaig ensenyar i va dir, "sí,
això és realment un lloc extraordinari."

Érem tots uns nens curiosos, però Aaron realment
li agradava aprendre i realment li agrada ensenyar.

"..i avui aprendrem l'abecedari al revés."

"Z, Y, X, W, V, U, T..."

Recordo que va arribar a casa
de la seva primera classe d'Àlgebra.

I va dir, "Noah, deixa'm ensenyar-te àlgebra!"

I jo li vaig respondre, "Què és àlgebra?"

Ell va ser sempre així.

"Ara prem el botó, allà! Ja ho tens!"

"Ara és rosa!"

Quan tenia uns dos o tres anys,
en Bob l'introduí en els ordinadors,

llavors ell se'n va tornar un boig.

(el bebè parla)

Tots hem tingut ordinadors, però Aaron realment
els prenia, els portava a Internet.

- Treballant a l'ordinador?
- Nah...

"Com és... Mare, perquè no funciona?"

Va començar a prendre a programar a una edat molt jove.

Recordo que el primer programa
que vaig escriure amb ell va ser en BASIC,

i era un joc de preguntes de <i>La guerra de les galàxies</i>.

Es va asseure amb mi al soterrani,
on era l'ordinador,

durant hores, programant aquest joc.

El problema que jo continuava tenint amb ell
era que no hi havia res que jo volgués fer,

i per ell, sempre hi havies coses a fer,

sempre alguna cosa que la programació podia resoldre.

La forma que l'Aaron sempre ho veia tot,
és que la programació és màgica.

Pots entendre aquestes coses
que un ésser humà normal no pot.

Aaron va construir un ATM a partir d'un Macintosh
i una mena de caixa de cartró.

Un any per Halloween,
no sabia de què volia anar,

i va pensar que seria realment, realment genial
si em vestís com el seu nou ordinador favorit,

el qual en aquells moments era l'iMac original.

Crec que ell odiava disfressar-se per Halloween
però adorava convèncer a d'altra gent

de disfressar-se de coses que ell volia veure.

"Aaron, para!
Nois, vinga, mireu a la càmera!"

"Spiderman mira a la càmera!"

Va fer aquell lloc web anomenat "The Info",
que la gent podia omplir-lo amb informació.

Estic segur que algú per aquí sap
tot sobre l'or, el laminat de l'or,...

Per què no escriuen sobre això en aquest lloc web?
I llavors altres persones poden venir en un moment posterior,

i llegir aquesta informació i editar
la informació si pensen que és errònia.

No massa diferent de la Wikipedia, oi?

I això va ser abans que s'iniciés la Wikipedia,
això va ser desenvolupat per un nen de 12 anys,

a la seva habitació, per ell mateix, executat en aquest
servidor minúscul, utilitzant tecnologia antiga.

I un dels professors respon,

"Aquesta és una idea terrible. Estàs deixant
que qualsevol sigui autor de l'enciclopèdia!"

"La principal raó per la qual disposem dels estudiosos
és per escriure aquests llibres per a nosaltres."

"Com has pogut tenir mai aquesta terrible idea?"

Jo i el meu altre germà estàvem com,
"Oh, sí, la Wikipedia mola, però..."

"hem tingut això a casa nostra, des de fa cinc anys."

La web de l'Aaron, theinfo.org, va guanyar un concurs escolar

hostatjada per la firma de
disseny web amb base a Cambridge.

Vam anar tots cap a Cambridge quan ell va guanyar el premi ArsDigita

i teníem ni idea de què estava fent Aaron.

Era evident que el premi era realment important.

Aaron aviat es va involucrar amb
comunitats de programació en xarxa,

llavors en el procés de creació
d'una nova eina per a la Web.

Va venir cap a mi i va ser com, "Ben, hi ha aquesta
cosa realment impressionant en la que estic treballant."

"Ho has de conèixer!"

I jo, "Val, què és?"

Ell va dir, "És com una cosa anomenada RSS."

I em va explicar què era el RSS.
I jo, "perquè és útil, Aaron?"

"Hi ha algun lloc que ho utilitzi?
Perquè voldria utilitzar-lo jo?"

Hi havia aquella llista de correu per a les persones
que estaven treballant en RSS i XML més en general,

i hi havia una persona anomenada
Aaron Swartz que era combatiu i molt intel·ligent,

i que tenia moltes idees, i

ell mai no havia vingut a les
trobades cara a cara, i va dir,

"Escolta, quan vindràs a alguna
de les trobades cara a cara?"

Ell em va respondre, "No crec que la meva mare
m'hi deixi anar. Just acabo de complir catorze anys."

I la seva primera reacció va ser: "Bé, aquesta persona,
aquest col·lega ha estat treballant tot l'any

tenia tretze anys quan vam treballar
amb ell, i ara només en té catorze."

I la seva segona reacció va ser:

"Oh, realment el volem conèixer.
És extraordinari!"

Va formar part del comitè que va redactar el RSS.

El que estava fent era per ajudar a construir
les canonades per a l'hipertext modern.

La peça en la que estava treballant, el RSS,
era una eina que s'usa per obtenir resums

de les coses que estan passant en altres pàgines web.

De manera quotidiana, estaries utilitzant això per un blog.

Tindries de 10 a 20 persones que volen llegir el teu blog.

Així que utilitzes aquests enllaços RSS, aquests resums del
que està passant en aquestes pàgines web

per crear una llista unificada de totes les coses que estan passant.

Aaron era realment jove, però va entendre
la tecnologia i va veure que era imperfecte

i va mirar totes les maneres d'ajudar a millorar-la.

Així que la seva mare va començar a mirar vols a Chicago. El recolliríem a San Francisco.

Ens va introduir a discutir amb gent interessant, i ens vam meravellar dels seus horribles hàbits alimentaris.

Només menjava menjat blanc, coses com arròs bullit i no el fregit perquè allò no era suficientment blanc

i pa blanc, i així...

i et meravellaves de la qualitat dels debats que emergien d'allò,

del que semblava una boca d'un noiet

i podies pensar, que era un nen que anava a algun lloc si no acabava morint d'escorbut.

Aaron, et toca!

Crec que la diferència és que ara no pots fer una companyia com les puntcom.

No pots tenir companyies que només venguin menjar de gos a Internet, o només venguin menjar de gos a través del telèfon mòbil.

Però encara va apareixent molta innovació.

Crec que si no veieu la innovació, potser teniu el cap enfonsat a la sorra.

Du aquesta personalitat de nerd alfa, en la que ell és

alguna cosa com, "Sóc més intel·ligent que tu, i com que sóc més intel·ligent que tu, sóc millor que tu,

i et puc dir el que has de fer."

És una extensió de, com ell sent una mena de beneit.

Així doncs agregues tots aquests ordinadors junts i ara estaran resolent problemes grans

com la recerca d'extraterrestres i intentant curar el càncer.

Primer el vaig conèixer a l'IRC, a l'Internet Relay Chat.

Ell no només escrivia codi, ell a més aconseguia gent motivada per resoldre problemes que ell trobava.

Va ser un connector.

El moviment de cultura lliure ha tingut una gran quantitat de la seva energia.

Crec que Aaron estava intentant fer que el món funcionés. Estava intentant arreglar-lo.

Tenia una personalitat molt especial i forta que feia estarrufar a vegades.

No era necessàriament el cas que fos confortable en el món

i el món no era sempre confortable per a ell.

Aaron va entrar a l'escola secundària i n'estava realment fart de l'escola.

No li agradava. No li agradava cap de les classes a les que havia d'assistir. No li agradaven els professors.

Aaron sabia realment com obtenir informació.

Ell estava com, "No necessito anar a aquests professors per aprendre com fer geometria.

Tan sols haig de llegir un llibre de geometria,

i no necessito anar a aquests professors per aprendre la seva versió de la Història americana,

tinc com a tres compilacions aquí. Només haig de llegir-les,

i no n'estic interessat en això. Estic interessat en la Web."

Estava molt frustrat amb l'escola. Pensava que els professors no coneixien allò de que ell parlava,

i que l'estaven dominant i controlant, i que els deures eren una mena de farsa,

i que era com un camí per encarrilar els estudiants tots junts i forçar-los a l'ocupació laboral.

I, vaig començar a llegir llibres sobre història de l'educació

i sobre com es va desenvolupar el sistema educatiu,

i, sobre alternatives i vies per a que la gent pogués realment aprendre coses

en lloc de només regurgitar el que els professors li deien,

i això em va portar al camí de qüestionar-me les coses. Primer vaig qüestionar l'escola on estava,

vaig qüestionar la societat que construïa l'escola, vaig qüestionar els negocis pels que l'escola estava formant,

vaig qüestionar el govern que havia configurat tota aquella estructura.

Una de les coses que a ell més l'apassionava era el copyright, especialment en aquells primers dies.

El Copyright ha sigut sempre una mena de càrrega per a la indústria editorial i pels lectors,

però no era una excessiva càrrega. Era una institució raonable per estar

segurs que la gent pagava.

El que la generació de l'Aaron va experimentar va ser la col·lisió entre l'antic sistema copyright

i l'increïble nou sistema que s'estava construint a Internet i a la Web.

Aquells dos sistemes van topar, i es va originar el caos.

Llavors va conèixer el professor de Dret de Harvard Lawrence Lessig,

que estava desafiant la llei de propietat intel·lectual a la Tribunal Suprem.

Un jove Aaron Swarts va volar cap a Washington per escoltar les audiències del Tribunal Suprem.

Sóc Aaron Swartz, i estic aquí per escoltar l'Eldred - per veure l'argumentari d'Eldred.

Per has volat fins aquí des de Chicago, només per veure l'argumentari de l'Eldred?

Aquesta és una pregunta més difícil...

No ho sé. És molt emocionant veure el Tribunal Suprem,

especialment en un cas tan prestigiós com aquest.

Lessig també estava avançant cap a una nova manera de definir els drets d'autor a Internet.

S'anomenava "Creative Commons".

La idea simple de Creative Commons era la de donar a la gent--creadors--

una manera simple de marcar la seva creativitat amb llibertat que volguessin transmetre.

Així que si el copyright és tot sobre "Tots els drets reservats", llavors això és una mena de model d'"Alguns drets reservats".

Volia una manera simple de dir, "Heus aquí el que pots fer amb el meu treball,

tot i que per altres coses vostè necessita obtenir el meu permís abans de dur-les a terme."

I el rol d'Aaron va ser la part de l'ordinador.

A l'estil de com podem dissenyar les llicències per a que siguin simples i comprensibles,

i expressar-les de manera que les màquines poguessin processar-les?

I la gent estava com, "Perquè tens un nen de quinze anys escrivint les especificacions de Creative Commons?

No veus que és un gran error?"

I Larry deia, "El major error que pots cometre és no escoltar aquest nen."

Ell amb prou feines era encara prou alt fins i tot per pujar al podi,

i no era aquest podi movible així de vergonyós el tema,

així que una vegada posava la seva pantalla ningú podia veure la seva cara.

Quan to vagis al nostre lloc web, i vagis a "Tria una llicència".

Et dóna aquesta llista d'opcions, t'explica el que signifiquen, i tens tres simples preguntes:

"Vols requerir l'atribució d'autoria?"

"Vols permetre l'ús comercial de la teva obra?"

"Vols permetre modificacions de la teva obra?"

Jo estava sorprès, astorat, que aquests adults el consideressin a ell com un adult,

i l'Aaron es va aixecar allà davant una audiència plena de gent i just va començar a parlar

sobre la plataforma que havia creat per Creative Commons,

i tothom se l'escoltava,...

Jo estava assegut al final de tot pensant, <i>És només un nen. Perquè l'estan escoltant?</i>

Però ho feien...

Crec que no ho comprenia del tot.

Tot i que els crítics havien dit que s'havia de pagar un poc als artistes per les seves obres,

l'èxit de Creative Commons va ser enorme.

En aquest moment només a la web de Flickr, més de 200 milions de persones usen alguna de les llicències Creative Commons.

Va contribuir amb les seves habilitats tècniques, encara que per ell allò no era simplement una qüestió tècnica.

Aaron sovint va escriure de manera molt franca al seu blog personal:

"Penso profundament sobre les coses, i jo vull que els altres facin el mateix.

Treballo sobre idees i aprenc a partir de la gent. No m'agrada excloure la gent.

Sóc perfeccionista, però no permeto que això afecti a la manera de publicar.

Excepte per educació i entreteniment, no penso perdre el meu temps

en coses que no tindran un impacte.

Provo de ser amic amb tothom, però odio quan no em prenen seriosament.

No acumulo rancúnies, no és productiu, però aprenc de la meva experiència.

Vull fer del món un lloc millor."

El 2004, Swartz deixa Highland Park i s'inscriu en la Universitat de Stanford.

Va patir de colitis ulcerosa que era molt problemàtica, i estàvem preocupats perquè ell es prengués els seus medicaments.

Va ser hospitalitzat, i s'havia de prendre el seu còctel de pastilles cada dia,

i una d'aquelles píndoles era esteroides que van retardar el seu creixement,

i el van fer sentir diferent de la resta d'estudiants.

i es trobà a si mateix en, efectivament, com aparcat en un programa per estudiants de secundària més que excel·lents

que en quatre anys estan destinats a ser capitans de la indústria i "one-percenters" (privilegiats)

i crec que això el va disgustar.

Al 2005, un any d'universitat després,

a Swartz li van oferir un lloc a un despatx en una firma start-up d'incubació anomenada "Y Combinator", liderada per Paul Graham.

Era com, "Ei, tinc aquesta idea per una web."

I Paul Graham li agradava prou, i deia, "Sí, d'acord."

Així que Aaron va abandonar l'escola, i va marxar a viure al seu apartament...

Això solia ser l'apartament d'Aaron, quan es va traslladar aquí.

Tinc records vagues del meu pare dient-me com de difícil seria aconseguir un contracte d'arrendament

perquè Aaron no tenia cap crèdit i havia abandonat la Universitat.

Aaron va viure en el que ara és el menjador, i alguns dels cartells són restes de quan Aaron va viure aquí.

I després la biblioteca... hi ha més llibres, però molts eren de l'Aaron.

El lloc web de l'Aaron a Y Combinator s'anomenava "infogami", i era una eina per crear webs.

Però infogami s'esforçava per aconseguir nous usuaris, i Swartz finalment

va acabar fusionant la seva companyia amb d'altres projectes de Y Combinator que necessitaven ajuda.

Fou un projecte liderat per Steve Huffman i Alexis Ohanian, anomenat "Reddit".

Allà estàvem, començant pràcticament de zero. Cap usuari, ni diners, ni codi,

i creixent dia a dia un enorme lloc web,

i sense mostrar cap senyal d'anar cap amunt.

Primer vam tenir 1000 usuaris, llavors 10000, després 20000 i així successivament... Allò va ser increïble.

Reddit va esdevenir enorme i ara és una mena de gran racó geek d'Internet.

Hi ha molt d'humor, hi ha un munt d'art, i tot és només per les persones que acudeixen al lloc,

i va esdevenir el principal lloc on cada matí s'obtenien les notícies.

Reddit és una mena de límit del caos en alguns nivells,

on per una banda és un lloc on la gent discuteix sobre notícies del dia, tecnologia, política i temes,

i també hi ha un munt de material Not Safe For Work, material ofensiu,

hi ha també subreddits on els trolls hi troben llars de benvinguda,

i així, en aquests sentit Reddit és una espècie de llar de la controvèrsia al final.

T'asseus a la vora de tot aquell caos.

Reddit va cridar l'atenció de revistes importants com Condé Nast,

que va fer una oferta per comprar la companyia.

Una certa gran quantitat de diners, prou enorme per a que el meu pare m'atabalés a preguntes

a l'estil de: "Com podem guardar aquest diners?"

- És com un munt de diners...
- Com un munt de diners.

Com probablement més de un milió de dòlars, però que en realitat no ho sé.

- Quina edat tenia ell?
- 19, 20.

Així que va ser en aquell apartament. Que es va asseure en aquells sofàs,

hackejant a Reddit, quan van vendre Reddit

es va celebrar una festa gegant, i llavors tots van volar cap a Califòrnia l'endemà,

i em van deixar les claus a mi.

Va ser divertit, saps, acabava de vendre la seva start-up de la que tant presumíem

era la persona més rica del nostre entorn

però ell va dir: "Oh no, em quedo amb aquesta petita sala mida capça de sabates. Això és tot el que necessito."

Era amb prou feines més gran que un armari.

La idea d'ell gastant els seus diners en objectes de luxe ens semblava d'allò més inversemblant.

Ho explicava com, "M'agrada viure en apartaments així que no malgastaré un munt de diners en un nou lloc per viure. No compraré una mansió,

i m'agrada portar texans i una samarreta,

així que no penso gastar molts diners en roba.

No és un gran repte."

El que era un gran repte pel Swartz era com
el tràfic fluïa per Internet,

i el que captivava la seva atenció.

En l'antic sistema de radiodifusió, estàs
fonamentalment limitat per la quantitat

d'espai a les ones. Només pots enviar per deu canals sobre les ones de ràdio, televisió

o fins i tot amb cable, tenies 500 canals.

A Internet, tothom pot tenir un canal.
Tothom pot tenir un blog o una pàgina de MySpace.

Tothom té una manera d'expressar-se.

I així, el que veieu ara no és una qüestió de qui obté accés a les ones de ràdio,

és una qüestió de qui obté el control sobre
les formes de trobar la gent.

Comences a veure el poder centralitzat en llocs com Google, aquesta mena de vigilants que et diuen

on has d'anar a Internet,

la gent t'ofereix les fonts de notícies i nova informació.

No passa que només determinada gent té dret a parlar, ara tothom té

el dret a parlar. Es tracta llavors de qui és escoltat.

Després va començar a treballar a San Francisco
al Condé Nast, a les oficines

i volen donar-li un ordinador amb tota
aquesta brossa informàtica instal·lada

i deia que no podia instal·lar res de nou
en aquell ordinador,

cosa que per als desenvolupadors és indignant.

Des del primer dia, no va para de queixar-se
de totes aquelles coses.

"Parets grises, taules grises, soroll gris. El primer
dia que va aparèixer aquí, no ho entenia.

Cap al migdia, em vaig tancar literalment
al lavabo i vaig començar a plorar.

No m'imaginava romandre sa mentalment
sentit aquell brunzit tot el dia,

que només aconseguir una feina real.

Ningú semblava tenir cap feina aquí tampoc.

Tothom estava anant a les nostres habitacions a
parlat i xatejar, o ens convidava a jugar

el nou sistema de videojoc que hagués provat Wired."

Ell realment tenia diferents aspiracions que estaven orientades políticament,

i Sillicon Valley justament no tenia aquesta cultura

que orientés l'activitat tècnica cap a propòsits amb objectius polítics.

Aaron odiava treballar per una corporació.

Tots odiaven treballar per Condé Nast, però Aaron
era l'única persona disposada a no acceptar la feina.

I l'Aaron bàsicament es va acomiadat a sí mateix

no anant mai a treballar-hi.

Hi havia desavinences considerables.
Tant Alexis Ohanian com Steve Huffman

es va negar a ser entrevistat per a aquesta pel·lícula.

Va rebutjar el món empresarial. Una de les coses realment importants per recordar sobre

l'elecció, va ser quan Aaron va decidir abandonar la cultura del start-up, ja que ell també estava deixant enrere

les coses que l'havien fet famós i estimat, i estava en risc de deixar decepcionats els seus fans.

Va arribar a on havia d'anar i tenia la consciència de si mateix

i el temperament per adonar-se que havia escalat en aquella muntanya de merda i estava per arrencar

la solitària rosa i descobrir que ell havia perdut el sentit de l'olfacte,

i en comptes d'asseure's allà i insistir que allò no havia de ser tant dolent com semblava,

i que malgrat tot havia aconseguit la rosa,

va tirar cap avall altra vegada, cosa que va ser sorprenent.

La forma que l'Aaron sempre ho veia tot,
és que la programació és màgica--

pots concebre com a normal coses que els
humans no poden, i ser capaços de programar-ho.

I si tinguessis poders màgics els usuaris
per fer el bé, o per crear muntanyes de diners?

Swartz se sentia inspirava per un d'els visionaris
que havia conegut quan era petit,

l'home que havia inventat la Word Wide Web,
Tim Berners-Lee.

A la dècada de 1990, Berners-Lee estava consagrat en

el més lucratiu invent
del segle XX,

però en comptes de treure profit de la seva invenció
de la Word Wide Web, la va oferir lliurement de franc.

És la única raó per la qual la Word Wide web existeix avui dia.

Aaron estava profundament influenciat pel Tim.

Tim era sens dubte un geni molt destacat des dels inicis d'Internet, que no es pot comprar per cap preu.

Ell no estava en absolut interessat en esbrinar com fer un bilió de dòlars.

La gent deia: "Ah, hi ha diners per fer allà"

així que hi havia moltes webs petites,

en comptes d'una gran,

i una petita web, i tota mena de webs que no funcionaven

perquè no podies anar d'una web a l'altra seguint enllaços.

Has de tenir massa crítica--el que sigui el planeta sencer,

i no treballar-hi a menys que tot el planeta estigui disposat a pujar a bord.

Em sentia realment fort però no és suficient per viure en el món tal com és,

és com agafar el que ja t'han donat, i seguir les coses que els adults t'han explicat que facis,

i el que els teus pares diuen que facis, i la societat et diu que has de fer. Crec que hauries de qüestionar-ho.

Vaig prendre aquesta actitud molt científic, que
tot el que he après és només provisional,

que tot sempre està obert a la re-consideració o refutació o
qüestionament, i crec que el mateix s'aplica a la societat.

Un cop em vaig adonar que hi havia problemes seriosos reals -problemes fonamentals-

que jo podria fer alguna cosa per redreçar, no veia la manera d'oblidar-me'n. No en veia la manera.

Vam començar a perdre molt de temps,

només com si fóssim una colla d'amics.

Podíem passar hores parlant, tota la nit.

Havia entès que ell estava flirtejant amb mi. En certa manera,

Era com, una terrible idea, impossible, i per tant no pretenia que passés.

Quan el meu matrimoni es va ensorrar, i em vaig quedar
atrapada sense cap lloc on anar,

ens vam convertir en companys d'habitació, i vaig portar la meva filla amb mi.

Ens vam traslladar, i vam decorar la casa, i
va ser molt afable.

La meva vida no havia estat mai tan tranquil·la com llavors, realment no n'havia tingut de vida.

Estàvem molt units des del començament de la nostra relació romàntica.

Acabàvem... estàvem en constant contacte.

Però les dues érem persones realment difícils de tractar. [rialles]

En una gran discussió sobre Ally McBeal, em va confessar que tenia una cançó ideal, i li vaig dir que me la posés.

Era "Màquina extraordinària" de Fiona Apple.

Crec que va ser una mica pel sentit aquest d'assetjament que transmetia la cançó,

i que també tenia, com, aquella esperança la vegada.

♪ A peu és una pujada lenta, però estic bé
malgrat no estar confortable no em puc aturar

canviant tota l'estona ♪

De moltes maneres, Aaron era tremendament optimista
sobre la vida. Fins i tot quan no sentia res,

era tremendament optimista sobre la vida.

♪ Sóc una màquina extraordinària ♪

(Aaron) - Què estàs fent?
(Quinn) - Flickr té vídeos ara.

Swartz expulsava la seva energia en una cadena de nous projectes

involucrant-se en l'accés a la informació pública,

incloent-hi una web de rendició de comptes anomenada "Watchdog.net",

i un projecte anomenat "The Open Library".

La Open Library Project és una web que pots visitar a openlibrary.org,

i la idea era la d'una enorme wiki, editable amb una pàgina per llibre.

Així per cada llibre publicat, volíem tenir una web que combinés

la informació dels editors, bibliotecaris, dels lectors

en un sol lloc, i després donar enllaços on comprar
aquests llibres, prestar-los, o navegar-hi.

M'agradaven les biblioteques. Sóc el tipus de persona que
quan va a una nova ciutat, immediatament busca la biblioteca.

Aquest era el somni de l'Open Library, construir una web on qualsevol pogués saltar

de llibre en llibre, de la persona a l'autor, del tema a la idea, anar a través d'aquest gran arbre

del coneixement que ha arrelat i es perd en les biblioteques físiques, que és difícil de trobar,

que no és ben bé accessible en línia. És molt important perquè els llibres són el nostre llegat cultural.

Els llibres són el lloc on la gent hi escriu coses,

i tot això ha estat engolit per una sola corporació... és bastant inquietant.

Com pots oferir accés públic al domini públic?

Pot sonar obvi que tu tinguis accés públic al domini públic,

però en realitat no ho és. Ja que el domini públic hauria de ser lliure totalment, però sovint està bloquejat.

Sovint hi ha guàrdies de les gàbies. És com un parc nacional però amb un fossat rodejant-ho tot,

i torretes assenyalant, en cas que algú volgués anar i gaudir del domini públic.

I en això estava interessat Aaron, en en oferir accés públic al domini públic.

Aquesta és una de les coses que a ell el va ficar en tants problemes.

Havia estat intentant tenir accés als registres judicials federals als Estats Units.

El que vaig descobrir era un sistema desconcertant anomenat "PACER"

que treballava pel Public Access to Court Electronic Records.

Vaig començar a googlejar, i així és quan
em vaig trobar amb Carl Malamud.

L'accés als materials legals als Estats Units és un negoci de deu bilions de dòlars per any.

PACER és tan sols una increïble abominació
de serveis del govern. És una pàgina de deu centaus,

és el major mal de cap de codi que has pogut veure mai. No pots cercar-hi. No pots remarcar-hi res.

Has de tenir una targeta de crèdit, i obtindràs l'accés als registres públics.

Els Tribunals de districte dels EUA són molt importants--és
on comencen un munt dels litigis:

casos de drets civils, casos de patents, tot tipus de coses. Periodistes, estudiants, ciutadans i advocats

tots necessiten l'accés a PACER, per lluitar a cada pas del camí. contra ells cada pas del camí.

Les persones sense mitjans no poden veure la Llei tan fàcilment com la gent que té una targeta American Express.

És un impost de captació sobre l'accés a la justícia.

La llei és el sistema operatiu de la nostra democràcia, i has de pagar per veure-ho?

Això no encaixa massa en una democràcia.

Guanyen uns 120 milions de dòlars cada any amb el sistema PACER,

i no els costa res, almenys segons els seus propis registres. De fet, és il·legal.

L'acte d'E-Govern de 2002 afirma que els tribunals podran cobrar només en la mesura necessària,

per tal de reemborsar les despeses de funcionament del PACER.

El fundador de Public.Resource.Org, Malamud volia protestar contra les càrregues impositives del PACER.

Va començar un programa anomenat "The PACER reciclatge projecte,"

a una base de dades lliure per a que d'altres els poguessin usar.

La gent de PACER estaven rebent un munt de pressions des del Congrés i altres sobre l'accés públic,

així que junts en aquest nou sistema, 17 biblioteques a tot el país disposaven gratuïtament de PACER.

Això és una biblioteca cada 22.000 milles per quadrat, i crec que no era encara prou còmode.

Vaig animar als voluntaris a participar en l'anomenada "Thumb Drive Corps",

i descarregar documents d'accés públic de les biblioteques, i pujar-los després al lloc de reciclatge de PACER.

La gent es va animar a anar a les biblioteques, i descarregar grapats d'aquests documents,

i després me'ls enviaven a mi. Semblava tan sols una broma.

De fet, quan entraves al Thumb Drive Corps apareixia un <i>Mag d'Oz</i>--

els Munchkins cantant, i sortia un videoclip:

♪ Som una piruleta que giravolta...♪

Però per descomptat, vaig rebre les trucades telefòniques de Steve Shultz i Aaron, dient,

"Vaja, ens agradaria unir-nos al Thumb Drive Corps."

En aquella època, vaig anar a una conferència de l'Aaron.

Això és una cosa que realment ha de ser col·laboratiu entre molta gent diferent.

Així que m'hi vaig acostar i li vaig dir,

"Ei, estic pensant en això de la intervenció en el problema de PACER."

Schultz havia desenvolupat un programa que podia descarregar automàticament els documents de PACER

de les biblioteques judicials.

Swartz hi volia donar un cop d'ull.

Així que li vaig ensenyar el codi i no sé què va succeir després,

però va resultar que en el transcurs de les següents hores d'aquella conferència,

ell estava assegut fora en un racó, millorant el meu codi, amb l'ajuda d'un amic

que vivia a prop d'una d'aquelles biblioteques, i va començar a provar i millorar el codi,

en aquell punt la gent de la Cort ja se n'estava adonant que alguna cosa no estava anant com els havien planejat.

Les dades van començar a arribar, i arribar, i arribar

i aviat hi havia 760 GB de documents PACER, al voltant de 20 milions de pàgines.

Utilitzant informació extreta de les biblioteques judicials,

Swartz va començar a conduir massivament en paral·lel la descàrrega del sistema PACER.

Va ser capaç d'obtenir al voltant de 2,7 milions de documents de la Cort Federal, vora 20 milions de pàgines de text.

Ara, puc assegurar que tenia 20 milions de pàgines i possiblement excedia les expectatives de la gent

executar el projecte pilot d'accés, resulta que sorprenentment no era burocràticament il·legal.

Aaron i Carl van decidir anar a parlar amb el <i>The New York Times</i> sobre què passava.

També van cridar l'atenció del FBI, que va començar a aparèixer per casa dels pares del Swartz a Illinois.

Vaig rebre un tweet de la seva mare dient, "Truca'm!!"

Així que vaig pensar, què està passant?

I finalment vaig aconseguir comunicar-me amb l'Aaron, la seva mare anava com, "Oh Déu meu, FBI, FBI, FBI!"

Un agent del FBI es va dirigir cap a casa nostra, per comprovar si l'Aaron era a la seva habitació.

Recordo estar a casa aquell dia, i vaig preguntar-me què hi feia aquell cotxe circulant pel nostre carrer,

i no parant de donar voltes. Què estrany!

Com uns cinc anys després vaig llegir l'informe del FBI i estava com "Oh redéu. Era l'agent del FBI, al meu carrer."

Estava aterrit. Totalment terroritzat.

Estava encara més espantat després que el FBI acabés trucant-lo al seu telèfon,

i que van provar de fer-lo baixar a una botiga de cafè sense un advocat.

Va explicar que va arribar a casa i es va estirat al llit, i estava tremolant.

La descàrrega dels documents de la Cort demostraven violacions massives de la privacitat.

Final, les Corts es van veure obligades a canviar les seves polítiques a resultes d'allò,

i el FBI va tancar la investigació sense cap càrrec.

Avui dia, em sembla remarcable

que ningú, inclosa la més remota de les oficines del FBI,

pensés que un ús inapropiat de dòlars estava sent usat per investigar gent

per robatori penal en el terreny del dret públic.

Com et pots considerar un home de lleis,

i pensar que pot ser possible res dolent en aquest món sencer

fent el dret públic?

Aaron estava disposat a posar-se en situació de risc per les causes en les que creia.

Preocupat per la disparitat de la riquesa, Swartz es mou més enllà de la tecnologia, en una àmplia gamma de causes polítiques.

Vaig anar al Congrés, i el vaig convidar a anar-hi amb mi per passar l'estona amb nosaltres

així que ell aprengués el procés polític.

Va ser una mena d'ensenyament sobre la nova comunitat i un nou conjunt d'habilitats i de lliçons sobre com hackejar la política.

Sembla ridícul que els miners tinguin tant lluny el martell fins i tot quan els seus cossos estan xops de suor

enfrontats amb el coneixement que si ells paren, no aconseguiran endur-se un plat a taula aquella nit,

mentre guanyava muntanyes de diners cada dia només assegut mirant la TV.

Però sembla que el món <i>és</i> ridícul.

Per tant, vaig co-fundar un grup anomenat "The Progressive Change Campaign Committee",

i això era el que tractàvem de fer organitzar la gent a Internet que volgués fer avançar els polítics progressistes

i fer moure el país en una direcció més progressiva

per això havien d'unir-se tothom, apuntar-se a la nostra llista de correu, participar en les campanyes

ajudar a trobar per tot el país candidats progressistes per a que fossin elegits.

El grup va ser el responsable de envalentir l'esforç de base darrera la campanya d'elecció d'Elizabeth Warren per al Senat.

Ell podria haver callat i creure en aquest sistema però va arribar i va dir, "Necessito aprendre sobre sistema,

perquè pot ser manipulat com un sistema social."

Però la seva passió pel coneixement i les biblioteques no va donar cap pas enrere.

Aaron va començar a prendre una mirada més profunda sobre les institucions que publiquen articles de revistes acadèmiques.

Pel fet de ser estudiants a les principals universitats dels EUA, suposo que teniu accés

a una gran varietat de revistes acadèmiques.

Cada universitat important als Estats Units paga uns honoraris en llicències a les organitzacions com

JSTOR i Thompson Isi per tenir accés a revistes acadèmiques que no pot llegir la resta del món.

Aquestes revistes acadèmiques i articles són essencialment tota la riquesa del coneixement humà en línia,

i moltes han estat pagades amb diners dels contribuents o amb subvencions del govern,

però per llegir-les, sovint has de pagar de nou lliurant costosos honoraris a editors com Reed-Elsevier.

Aquestes tarifes de llicències són tan substancials que les persones que estudien a l'Índia, en lloc dels Estats Units,

no hi tenen accés. Tenen bloquejat l'accés a totes aquestes revistes.

Estan tancant tot el nostre llegat científic sencer.

És a dir, una gran quantitat d'aquests articles de revista, es remunten a època de la Il·lustració.

Cada vegada que algú ha escrit un article científic, ha estat escanejat, digitalitzat, i posat en aquestes col·leccions.

Això és un llegat que ha estat portat a nosaltres per la història del poble fent un treball interessant, la història dels científics.

És un llegat que hauria de pertànyer a nosaltres com a domini públic, com a poble,

però en canvi, s'ha vist tancat i posat en línia per un grapat de corporacions amb ànim de lucre

que llavors tracten d'obtenir el màxim benefici que poden treure'n.

Així que un investigador pagat per la Universitat o la gent publica un document,

i en cada un dels passos d'aquest procés, després que tot el treball està fet,

després de fer tota la investigació original--el pensament, el treball de laboratori, l'anàlisi, després que s'ha fet tot,

a l'últim estadi del procés, l'investigador ha de lliurar el seus drets d'autor a aquestes multi-bilionàries companyies.

És demencial. És tota una economia construïda de la labor voluntària,

i després els editors s'asseuen a esperar els beneficis.

Estem parlant d'una estafa. Un editor de la Gran Bretanya podia obtenir un profit de tres bilions de dòlars l'any.

Quin enrenou!

JSTOR era tan sols un petit jugador en aquesta història

per alguna raó, JSTOR va ser el jugador amb qui Aaron va decidir enfrontar-s'hi.

Havia anat a alguna conferència sobre Lliure accés i Publicacions obertes,

i no sabia qui eren les persones de JSTOR,

però crec que--en algun moment, Aaron va fer la pregunta,

"Quant costaria obrir JSTOR a perpetuïtat?"

I ells van donar--crec que era la xifra de dos-cents milions de dòlars,

una cosa que Aaron va pensar que era totalment ridícul.

Treballant amb alguna beca a Harvard, sabia que hi havia alguns usuaris al MIT famosament oberts i ràpids a la xarxa

que havien autoritzat l'accés a les riqueses de JSTOR. I Swartz va veure-hi una oportunitat.

Teniu la clau per aquelles portes,

i amb una mica de màgia de seqüència d'ordres, es poden obtenir els articles d'aquelles revistes.

Al setembre del 2010,

Swartz va registrar un nou portàtil Acer que havia comprat

a la xarxa del MIT, sota el nom "Gary_Host".

El nom del client que va registrar era "GHost_laptop".

No va hackejar JSTOR en el sentit tradicional de hacking.

La base de dades de JSTOR estava organitzada,

així que era completament trivial esbrinar com podies descarregar tots els articles de JSTOR,

perquè bàsicament estaven numerats.

Eren bàsicament barra barra barra... i els números dels articles 444024 i -25 i -26.

Va escriure un script en Python anomenat "keepgrabbing.pi",

Va escriure un script en Python anomenat "keepgrabbing.pi",

El següent dia, el portàtil GHost va començar a obtenir articles,

però aviat, l'adreça IP de l'ordinador va ser bloquejada. Per a Swartz, va ser només un petit entrebanc en el camí.

Aviat va reassignar una IP al seu ordinador i va continuar descarregant.

Així que JSTOR i el MIT van prendre una sèrie de mesures per provar d'interferir-hi

quan es van adonar del que succeïa

i com les modestes mesures no funcionaven,

llavors en un determinat moment, JSTOR simplement va tallar l'accés al MIT a la base de dades de JSTOR.

Allò era un joc de gats contra ratolins

sobre com obtenir accés a la base de dades de JSTOR.

Aaron òbviament era el gat perquè tenia més capacitat tècnica

que no pas la gent de la base de dades de JSTOR que provava de defensar-se.

Finalment, es va obrir un armari de subministrament al soterrani d'un dels edificis,

i ell hi va anar, a través de WiFI, va anar allà i directament va connectar-hi el seu ordinador a la xarxa

i l'hi va deixar allà amb un disc dur extern connectat descarregant aquells articles a l'ordinador.

Sense saber-ho Swartz, el seu ordinador i el disc dur extern van ser trobats per les autoritats.

Les quals no van aturar les descàrregues.

En canvi, van instal·lar una càmera de vigilància.

Van trobar l'ordinador en aquella habitació als soterranis d'un edifici del MIT.

El podrien haver desendollat. Podrien haver esperat a que tornés el noi i dir,

"Ei, què estàs fent, has de parar això. Qui ets?"

Podrien haver fer tot això, però no ho van fer.

Volien recollir proves per fer un film i portar les evidències en un cas.

És la única raó per la qual filmes una cosa així.

Primer, la única persona atrapada per la càmera de vigilància

estava utilitzant l'armari per guardar ampolles i llaunes.

Però dies més tard, van atrapar al Swartz.

Swartz estava reemplaçant el disc dur. El va treure de la motxilla,

es va inclinar uns cinc minuts

i després va marxar.

I llavors van organitzar una emboscada, quan ell estava anant amb bicicleta des del MIT,

la policia va aparèixer de la vora de la carretera,

o alguna cosa així i va començar a perseguir-lo.

Ell ho va descriure com que va ser alertat i assaltat per la policia.

Em va dir que ells--no estava clar que ells fossin policies després de tot.

Pensava que algú havia estat provant d'atacar-lo.

Em va explicar que l'havien pegat.

Allò va ser devastador. La noció de qualsevol tipus de persecució criminal de ningú en la nostra família o el que fos

era tan aliè i incomprensible, no sabia què fer.

Van executar l'ordre de registre de la casa de l'Aaron, el seu apartament a Cambridge, a la seva oficina a Harvard.

Dos dies abans de l'arrest, la investigació havia anat més enllà de JSTOR i de la policia local de Cambridge.

Havia arribat fins als Serveis Secrets dels Estats Units.

Els Serveis Secrets havien començar a investigar l'ordinador i el frau de la targeta de crèdit el 1984,

però sis setmanes després de l'atac de l'11 de setembre, el seu rol s'amplià.

[aplaudiments]

El President Bush va usar la The Patriot Act per establir una xarxa del que ell anomenà "Electronic Crimes Task Forces".

El projecte de llei crec que contempla les noves realitats i perills plantejats pels terroristes moderns.

Segons els Serveis Secrets, havien de dedicar-se principalment a l'activitat amb impacte econòmic,

grups criminals organitzats o ús d'esquemes de participació de noves tecnologies.

Els Serveis Secrets van dirigir el cas de Swartz a l'oficina de la Fiscalia U.S. Attorney de Boston.

Hi havia un individu a l'oficina de U.S. Attorney que tenia el títol de

"Cap de la divisió de criminalitat informàtica o Task Force"

No sé res més d'ell,

però sens dubte no és molt d'un "fiscal de delictes informàtics" sense un delicte informàtic per processar,

així que va saltar, se'l va guardar, i no el va assignar a ningú més en tota la oficina o unitat

el seu nom era Steve Heymann.

El fiscal Stephen Heymann ha estat en gran mesura apartat de la vida pública des de la detenció d'Aaron Swartz,

però ell pot ser vist aquí, en un episodi del programa de televisió <i>American Greed</i>,

filmat al voltant del moment de la detenció d'Aaron.

Ell narrava el seu cas previ contra el notori hacker Alberto Gonzales,

un cas que va guanyar Hemann amb gran atenció i elogis a la premsa.

Gonzales va idear el robatori d'un centenar de milió de targetes de crèdit i números ATM,

el major frau de la història.

Allà era, Heymann, descrivint Gonzales, donant la seva visió sobre la mentalitat hacker:

Aquests nois se senten impulsats per les mateixes coses que ens impulsen a nosaltres.

Tenen ego, els agraden els reptes, i sobretot els agraden els diners i tot el que es pugui aconseguir per diners.

Un dels sospitosos implicats en el cas de Gonzales era un jove hacker anomenat Jonathan James.

Seguint en Gonzales va col·laborar en els crims,

James es va suïcidar durant la investigació.

En un primer comunicat de premsa es descrivia la posició del govern en el cas d'Aaron Swartz,

El cap d'en Heymann, l'advocada Carmen Ortiz de la oficina U.S. Attorney del Districte de Massachusetts, va dir:

No és cert. Òbviament no és cert.

No estic dient que fos inofensiu,

i no estic dient que no podem criminalitzar el robatori d'informació,

però has de ser molt més subtil

provant d'esbrinar exactament quin tipus de danys són perjudicials aquí.

Si la cosa va de palanques, cada vegada que irrompo en un lloc amb una palanca,

puc fer danys. No hi ha dubte sobre això.

Però quan Aaron va escriure el script que deia,

"descarrega descarrega descarrega" cent vegades en un segon,

no hi ha cap mal evident per a ningú.

Si ho feia amb el propòsit de reunir un arxiu per fer recerca acadèmica,

no hi havia mai cap mal cap a ningú.

Ell no estava robant. Ell no estava venent el que aconseguia o regalant-ho.

Ell estava desafiant un sistema, fins a on jo sé.

La detenció va afectar a Swartz.

Ell no volia parlar-ne.

Crec que estava molt estressat.

Si pensessis que el FBI pot venir a la porta de casa teva qualsevol dia,

cada vegada que vagis al passadís, fins i tot quan fas la bugada,

i poden irrompre en el teu apartament perquè has deixat la porta oberta,

és com... Jo estaria estressat,

estava clar així que Aaron estava sempre en un ambient auster.

Ell no deixava anar cap informació confidencial sobre les seves ocupacions en aquells temps,

perquè estava espantat que el FBI l'estigués esperant.

Va ser una època d'activisme polític i social sense precedents.

<i>La revista Time</i> anomenaria aquell 2011 com a personatge de l'any, "El manifestant".

Hi havia una mena de focus d'activitat hacker funcionant.

WikiLeaks havia alliberat un munt de cables diplomàtics,

Manning havia estat sota arrest tot aquell temps,

es desconeixia encara si era ell la font de la filtració.

Anonymous era ja una mena de grup de protesta que

tenia un munt de pirates informàtiques a les seves files,

estava en varis campanyes de difusió.

Si ho comparem amb el que ell havia fet,

les coses que ell havia pres del MIT i JSTOR desafiant-los,

en una mena de matèria privada i professional.

No hauria d'haver cridat l'atenció del sistema penal.

No li pertocava.

Abans que fos acusat, Swartz va oferir un tracte d'al·legació

allò comportava tres mesos de presó, un temps un una casa d'acollida,

i un any de detenció domiciliària,

tot sense l'ús d'un ordinador.

Aquestes eren les condicions si Swartz es declarava culpable de delicte.

Així estàvem: no teníem cap descoberta, cap evidència en absolut

sobre el cas del govern,

i havíem de prendre aquesta enorme decisió

en la que l'advocat estava pressionant perquè ho acceptéssim,

el govern estava oferint una demanda no negociable,

i ens deien que la probabilitat de prevaldre era petita.

No importava si eres culpable o no, el millor era acceptar l'acord.

Boston tenia la seva pròpia Divisió de Delictes Informàtics,

un munt d'advocats, probablement més advocats dels que ells necessiten.

Així que ja saps, pots imaginar-te tot tipus de casos que serien molt difícils de processar,

perquè tens alguns criminals a Rússia,

o tenies alguna gent dins d'alguna corporació

que tenien advocats de cinc-cents dòlars o set-cents dòlars per hora

asseguts davant teu, i llavors tens aquest cas amb aquest noi,

que era força fàcil de provar que havia fet alguna cosa,

i ell ja s'havia marcat a sí mateix com a problemàtic per el FBI,

així que perquè no anar tant directe com puguis contra aquest noi?

Per vostè és fàcil com a fiscal. És bo per la República,

Per vostè és fàcil com a fiscal. És bo per la República,

Estava tant espantat.

Estava tant espantat que s'haguessin apoderat del meu ordinador.

Estava espantat d'anar a presó perquè s'haguessin apoderat del meu ordinador.

Tenia material confidencial de diverses fonts al meu portàtil de la meva anterior feina,

i tot era, sobretot, prioritat meva d'haver-ho mantingut segur.

Estava espantat del que podia passar-li a l'Ada.

Aaron em va explicar que li havien ofert un tracte,

i que finalment ell l'acceptaria si jo li deia que ho fes,

i vaig dir--a cau d'orella, "Accepta'l."

Tenia aquestes--que ell havia desenvolupat, com, aspiracions polítiques serioses

en el temps intervingut, entre, ja saps,

el moment que va acabar l'emprenedoria de la vida de la start-up,

i que va començar la nova vida d'activista polític,

ell no creia que podria seguir amb la seva vida amb un delicte greu.

Va dir-ne un dia, mentre caminàvem per la Casa Blanca,

em va dir, "No hi deixen treballar delinqüents aquí."

I sabies que realment--ell realment havia volgut que allò fos la seva vida.

Ell no havia mort ningú. Ell no havia fet mal a ningú.

Ell no hi havia pas robat diners.

Ell no havia fet res que s'assemblés a un horrible crim, saps? I...

hi havia aquesta idea que no hi havia raó per la que ell fos etiquetat com a delinqüent,

i van prendre el seu dret a vot en molts estats

per fer el que havia fet. Allò era senzillament indignant.

Hauria tingut sentit per ell que hagués sigut multat a pagar un munt de diners,

o que li demanessin de no tornar més al MIT.

Però per ser un delinqüent? Per fer front a temps a la presó?

Swartz va rebutjar l'acord.

Heymann va redoblar els seus esforços.

Heymann va continuar pressionant-nos a tots els nivells.

Fins i tot amb proves físiques confiscades a l'Aaron

El disc dur de l'ordinador Acer i una memòria USB,

la Fiscalia necessitava evidències de les seves motivacions.

Perquè estava Aaron Swarts descarregant articles de JSTOR,

i què estava planejant fer amb ells?

El govern reclamava que estava planejant publicar-los.

No sabem realment si aquesta era la seva intenció real

perquè Aaron també tenia un historial de fer projectes on s'analitzaven grans conjunts de dades d'articles

per tal d'aprendre coses interessants sobre els quals.

La millor prova d'això va ser que, quan va ser a Stanford,

també va descarregar tota la base de dades jurídica de Westlaw.

En un projecte amb estudiants de dret de Stanford,

Swartz havia descarregat la base de dades jurídica de Westlaw.

Havia destapat connexions entre donants de la recerca jurídica

i resultats favorables.

Va fer anàlisis sorprenents de companyies amb ànim de lucre

donant diners a professors de dret perquè escrivissin articles sobre revisió del dret

que llavors eren beneficiosos per a, per exemple Exxon en un vessament de petroli.

Així que era un sistema amb un finançament molt corrupte, que cercava la vanitat.

Swartz no va alliberar mai els documents de Westlaw.

En teoria, podria haver estat fent el mateix amb la base de dades de JSTOR.

Hauria estat del tot correcte.

Si hagués estat en l'altra banda, intentant crear un servei competitiu a JSTOR,

com configurar el nostre propi servei,

d'accés a Harvard Law Review i fer pagar diners per això,

val, ara sembla una violació penal

perquè ets un comercial provant d'explotar aquest material,

però era una mena de bogeria d'imaginar què és el que estava fent.

Però hi havia un cas entremig: què passa si només hagués provat d'alliberat-ho tot al món desenvolupat?

Però depenent del que estigués fent, allò podria tenir un caràcter molt diferent

en com la llei hauria de pensar-hi. El govern estava perseguint-lo

com si ell fos un violador del crim comercial,

com si hagués robat un munt de registres de targetes de crèdit, com si fos aquest el tipus de crim.

No sé què volia fer amb aquella base de dades,

Però havia sentit a algun amic que l'Aaron li havia explicat

que pensava analitzar les dades per trobar alguna evidència per alguna fundació corporativa de la recerca del canvi climàtic

que tingués resultats esbiaixats, i jo m'ho crec.

Vaig saber que Steve volia parlar amb mi,

i vaig pensar que seria una manera de sortir-ne de tot allò,

només sortir d'aquella situació,

i no volia viure amb la por de tenir el meu ordinador confiscat.

No volia viure amb la por d'haver d'anar a presó acusat de desacatament d'un Tribunal

si intentaven desxifrar el meu ordinador.

Quan van venir i em van dir "el Steve vol parlar amb tu,"

semblava raonable.

El que van oferir a Norton va ser el que es coneixia com la carta "Queen For A Day", o una oferta.

Això permetria a la Fiscalia interrogar sobre el cas Aaron.

Norton s'hauria donat immunitat davant la Fiscalia,

per qualsevol informació que ella revelés durant l'entrevista.