El noi d'Internet: La història d'Aaron Swartz

El film tracta de la història del prodigi de la programació i activista de la informació Aaron Swartz. De l'ajuda de Swartz en el desenvolupament del protocol d'Internet RSS bàsic per al seu projecte Reddit del qual en fou cofundador, les seves empremtes estan a tot l'Internet. Però va ser l'innovador treball de Swartz en la justícia social i l'organització política, combinat amb el seu enfocament agressiu per accedir a la informació que el va atrapar en un malson legal de dos anys. Va ser una batalla que va acabar amb la seva vida a l'edat de 26 anys. La història d'Aaron va tocar una fibra sensible en la gent més enllà de les comunitats de la xarxa en què ell era una celebritat. Aquest film és una història personal sobre el que perdem quan estem sords sobre la tecnologia i la seva relació amb les nostres llibertats civils.

Existeixen lleis injustes: hauríem d'acontentar-nos en obeir-les

o hauríem de treballar i corregir-les,
i llavors sí complir-les fins a tenir èxit,

o hauríem de transgredir-les des del principi?

Henry David Thoreau

El cofundador de la web social de notícies i entreteniment Reddit ha estat trobat mort.

Havia sigut un noi prodigi, malgrat que mai es va considerar a ell mateix com a tal.

Estava totalment desmotivat

per començar nous negocis i guanyar diners.

Hi havia un profund sentiment de pèrdua aquesta nit a Highland Park, la llar d'Aaron Swartz,

els éssers més estimats han dit adéu a una de les llums més brillants d'Internet.

La llibertat, l'accés obert, l'activisme dels ordinadors està de dol per la pèrdua.

"Un intel·lecte increïble," si ho parles amb qualsevol que el conegués.

Va ser mort pel govern, i el MIT va trair tots els seus principis bàsics.

Volien un càstig exemplar, d'acord?

El govern té un desig insaciable de control.

Hauria hagut d'estar empresonat 35 anys i d'entregar un milió de dòlars de fiança.

Es plantegen qüestions de zel processal,
i jo diria que fins i tot de mala conducta.

Ha mirat bé aquest tema i hi ha trobat cap conclusió?

Mentre creixia, poc a poc vaig anar adonant-me
que totes les coses del meu voltant

que la gent m'havia dit que eren d'allò més naturals,
les coses com havien sigut fins llavors,

no eren de cap manera naturals,
hi havia coses que podien de canviar

i hi havia les coses més importants
que eren errònies i també havien de canviar,

i una vegada me'n vaig adonar,
no hi va haver marxa enrere.

Benvinguts al temps de lectura.

El títol del llibre és "Paddington at the Fair" (Paddington a la Fira).

Bé, ell va néixer a Highland Park i va créixer allí.

Aaron venia d'una família amb tres
germans, tots extremadament brillants.

"Oh, la caixa s'està bolcant a sobre vostre..."

"Sou lliures..."

Així que érem, ja saps,
no érem els nens més ben educats.

Tres nens corrent tota l'estona,
causant problemes.

"Ei, no, no, no!"

- Aaron!
- Què?

He arribat a la conclusió que Aaron
va aprendre a aprendre de molt jove.

"Un, dos, tres, quatre, cinc, sis,
set, vuit, nou, deu!"

- Toc, toc!
- Qui hi ha?

- Aaron.
- Aaron qui?

- Aaron Funnyman.

Ell sabia què volia,
i sempre va voler fer-ho.

Ell sempre aconseguia el que volia.

La seva curiositat era inacabable.

"Aquí hi ha una petita fotografia de quins són els planetes,
i cada planeta té un símbol:

"Símbol de Mercuri, símbol de Venus, símbol de la Terra,
símbol de Mart, símbol de Júpiter."

Un dia li va dir a la Susana, "Què és aquest centre
d'entreteniment familiar gratuït de Highland Park?"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït de Highland Park."

Tenia tres anys llavors.

Ella va dir, "De què estàs parlant?"

Ell va respondre: "Mira, ho diu aquí al refrigerador,"

"Centre d'entreteniment familiar
gratuït de Highland Park."

Estava impactada, i sorpresa que ell pogués llegir.

S'anomena "My Family Seder".

La nit de Seder és diferent
de totes les altres nits.

Recordo que una vegada, que estàvem
a la biblioteca de la Universitat de Chicago.

Vaig agafar un llibre del prestatge
que era del 1900,

li vaig ensenyar i va dir, "sí,
això és realment un lloc extraordinari."

Érem tots uns nens curiosos, però Aaron realment
li agradava aprendre i realment li agrada ensenyar.

"..i avui aprendrem l'abecedari al revés."

"Z, Y, X, W, V, U, T..."

Recordo que va arribar a casa
de la seva primera classe d'Àlgebra.

I va dir, "Noah, deixa'm ensenyar-te àlgebra!"

I jo li vaig respondre, "Què és àlgebra?"

Ell va ser sempre així.

"Ara prem el botó, allà! Ja ho tens!"

"Ara és rosa!"

Quan tenia uns dos o tres anys,
en Bob l'introduí en els ordinadors,

llavors ell se'n va tornar un boig.

(el bebè parla)

Tots hem tingut ordinadors, però Aaron realment
els prenia, els portava a Internet.

- Treballant a l'ordinador?
- Nah...

"Com és... Mare, perquè no funciona?"

Va començar a prendre a programar a una edat molt jove.

Recordo que el primer programa
que vaig escriure amb ell va ser en BASIC,

i era un joc de preguntes de <i>La guerra de les galàxies</i>.

Es va asseure amb mi al soterrani,
on era l'ordinador,

durant hores, programant aquest joc.

El problema que jo continuava tenint amb ell
era que no hi havia res que jo volgués fer,

i per ell, sempre hi havies coses a fer,

sempre alguna cosa que la programació podia resoldre.

La forma que l'Aaron sempre ho veia tot,
és que la programació és màgica.

Pots entendre aquestes coses
que un ésser humà normal no pot.

Aaron va construir un ATM a partir d'un Macintosh
i una mena de caixa de cartró.

Un any per Halloween,
no sabia de què volia anar,

i va pensar que seria realment, realment genial
si em vestís com el seu nou ordinador favorit,

el qual en aquells moments era l'iMac original.

Crec que ell odiava disfressar-se per Halloween
però adorava convèncer a d'altra gent

de disfressar-se de coses que ell volia veure.

"Aaron, para!
Nois, vinga, mireu a la càmera!"

"Spiderman mira a la càmera!"

Va fer aquell lloc web anomenat "The Info",
que la gent podia omplir-lo amb informació.

Estic segur que algú per aquí sap
tot sobre l'or, el laminat de l'or,...

Per què no escriuen sobre això en aquest lloc web?
I llavors altres persones poden venir en un moment posterior,

i llegir aquesta informació i editar
la informació si pensen que és errònia.

No massa diferent de la Wikipedia, oi?

I això va ser abans que s'iniciés la Wikipedia,
això va ser desenvolupat per un nen de 12 anys,

a la seva habitació, per ell mateix, executat en aquest
servidor minúscul, utilitzant tecnologia antiga.

I un dels professors respon,

"Aquesta és una idea terrible. Estàs deixant
que qualsevol sigui autor de l'enciclopèdia!"

"La principal raó per la qual disposem dels estudiosos
és per escriure aquests llibres per a nosaltres."

"Com has pogut tenir mai aquesta terrible idea?"

Jo i el meu altre germà estàvem com,
"Oh, sí, la Wikipedia mola, però..."

"hem tingut això a casa nostra, des de fa cinc anys."

La web de l'Aaron, theinfo.org, va guanyar un concurs escolar

hostatjada per la firma de
disseny web amb base a Cambridge.

Vam anar tots cap a Cambridge quan ell va guanyar el premi ArsDigita

i teníem ni idea de què estava fent Aaron.

Era evident que el premi era realment important.

Aaron aviat es va involucrar amb
comunitats de programació en xarxa,

llavors en el procés de creació
d'una nova eina per a la Web.

Va venir cap a mi i va ser com, "Ben, hi ha aquesta
cosa realment impressionant en la que estic treballant."

"Ho has de conèixer!"

I jo, "Val, què és?"

Ell va dir, "És com una cosa anomenada RSS."

I em va explicar què era el RSS.
I jo, "perquè és útil, Aaron?"

"Hi ha algun lloc que ho utilitzi?
Perquè voldria utilitzar-lo jo?"

Hi havia aquella llista de correu per a les persones
que estaven treballant en RSS i XML més en general,

i hi havia una persona anomenada
Aaron Swartz que era combatiu i molt intel·ligent,

i que tenia moltes idees, i

ell mai no havia vingut a les
trobades cara a cara, i va dir,

"Escolta, quan vindràs a alguna
de les trobades cara a cara?"

Ell em va respondre, "No crec que la meva mare
m'hi deixi anar. Just acabo de complir catorze anys."

I la seva primera reacció va ser: "Bé, aquesta persona,
aquest col·lega ha estat treballant tot l'any

tenia tretze anys quan vam treballar
amb ell, i ara només en té catorze."

I la seva segona reacció va ser:

"Oh, realment el volem conèixer.
És extraordinari!"

Va formar part del comitè que va redactar el RSS.

El que estava fent era per ajudar a construir
les canonades per a l'hipertext modern.

La peça en la que estava treballant, el RSS,
era una eina que s'usa per obtenir resums

de les coses que estan passant en altres pàgines web.

De manera quotidiana, estaries utilitzant això per un blog.

Tindries de 10 a 20 persones que volen llegir el teu blog.

Així que utilitzes aquests enllaços RSS, aquests resums del
que està passant en aquestes pàgines web

per crear una llista unificada de totes les coses que estan passant.

Aaron era realment jove, però va entendre
la tecnologia i va veure que era imperfecte

i va mirar totes les maneres d'ajudar a millorar-la.

Així que la seva mare va començar a mirar vols a Chicago. El recolliríem a San Francisco.

Ens va introduir a discutir amb gent interessant, i ens vam meravellar dels seus horribles hàbits alimentaris.

Només menjava menjat blanc, coses com arròs bullit i no el fregit perquè allò no era suficientment blanc

i pa blanc, i així...

i et meravellaves de la qualitat dels debats que emergien d'allò,

del que semblava una boca d'un noiet

i podies pensar, que era un nen que anava a algun lloc si no acabava morint d'escorbut.

Aaron, et toca!

Crec que la diferència és que ara no pots fer una companyia com les puntcom.

No pots tenir companyies que només venguin menjar de gos a Internet, o només venguin menjar de gos a través del telèfon mòbil.

Però encara va apareixent molta innovació.

Crec que si no veieu la innovació, potser teniu el cap enfonsat a la sorra.

Du aquesta personalitat de nerd alfa, en la que ell és

alguna cosa com, "Sóc més intel·ligent que tu, i com que sóc més intel·ligent que tu, sóc millor que tu,

i et puc dir el que has de fer."

És una extensió de, com ell sent una mena de beneit.

Així doncs agregues tots aquests ordinadors junts i ara estaran resolent problemes grans

com la recerca d'extraterrestres i intentant curar el càncer.

Primer el vaig conèixer a l'IRC, a l'Internet Relay Chat.

Ell no només escrivia codi, ell a més aconseguia gent motivada per resoldre problemes que ell trobava.

Va ser un connector.

El moviment de cultura lliure ha tingut una gran quantitat de la seva energia.

Crec que Aaron estava intentant fer que el món funcionés. Estava intentant arreglar-lo.

Tenia una personalitat molt especial i forta que feia estarrufar a vegades.

No era necessàriament el cas que fos confortable en el món

i el món no era sempre confortable per a ell.

Aaron va entrar a l'escola secundària i n'estava realment fart de l'escola.

No li agradava. No li agradava cap de les classes a les que havia d'assistir. No li agradaven els professors.

Aaron sabia realment com obtenir informació.

Ell estava com, "No necessito anar a aquests professors per aprendre com fer geometria.

Tan sols haig de llegir un llibre de geometria,

i no necessito anar a aquests professors per aprendre la seva versió de la Història americana,

tinc com a tres compilacions aquí. Només haig de llegir-les,

i no n'estic interessat en això. Estic interessat en la Web."

Estava molt frustrat amb l'escola. Pensava que els professors no coneixien allò de que ell parlava,

i que l'estaven dominant i controlant, i que els deures eren una mena de farsa,

i que era com un camí per encarrilar els estudiants tots junts i forçar-los a l'ocupació laboral.

I, vaig començar a llegir llibres sobre història de l'educació

i sobre com es va desenvolupar el sistema educatiu,

i, sobre alternatives i vies per a que la gent pogués realment aprendre coses

en lloc de només regurgitar el que els professors li deien,

i això em va portar al camí de qüestionar-me les coses. Primer vaig qüestionar l'escola on estava,

vaig qüestionar la societat que construïa l'escola, vaig qüestionar els negocis pels que l'escola estava formant,

vaig qüestionar el govern que havia configurat tota aquella estructura.

Una de les coses que a ell més l'apassionava era el copyright, especialment en aquells primers dies.

El Copyright ha sigut sempre una mena de càrrega per a la indústria editorial i pels lectors,

però no era una excessiva càrrega. Era una institució raonable per estar

segurs que la gent pagava.

El que la generació de l'Aaron va experimentar va ser la col·lisió entre l'antic sistema copyright

i l'increïble nou sistema que s'estava construint a Internet i a la Web.

Aquells dos sistemes van topar, i es va originar el caos.

Llavors va conèixer el professor de Dret de Harvard Lawrence Lessig,

que estava desafiant la llei de propietat intel·lectual a la Tribunal Suprem.

Un jove Aaron Swarts va volar cap a Washington per escoltar les audiències del Tribunal Suprem.

Sóc Aaron Swartz, i estic aquí per escoltar l'Eldred - per veure l'argumentari d'Eldred.

Per has volat fins aquí des de Chicago, només per veure l'argumentari de l'Eldred?

Aquesta és una pregunta més difícil...

No ho sé. És molt emocionant veure el Tribunal Suprem,

especialment en un cas tan prestigiós com aquest.

Lessig també estava avançant cap a una nova manera de definir els drets d'autor a Internet.

S'anomenava "Creative Commons".

La idea simple de Creative Commons era la de donar a la gent--creadors--

una manera simple de marcar la seva creativitat amb llibertat que volguessin transmetre.

Així que si el copyright és tot sobre "Tots els drets reservats", llavors això és una mena de model d'"Alguns drets reservats".

Volia una manera simple de dir, "Heus aquí el que pots fer amb el meu treball,

tot i que per altres coses vostè necessita obtenir el meu permís abans de dur-les a terme."

I el rol d'Aaron va ser la part de l'ordinador.

A l'estil de com podem dissenyar les llicències per a que siguin simples i comprensibles,

i expressar-les de manera que les màquines poguessin processar-les?

I la gent estava com, "Perquè tens un nen de quinze anys escrivint les especificacions de Creative Commons?

No veus que és un gran error?"

I Larry deia, "El major error que pots cometre és no escoltar aquest nen."

Ell amb prou feines era encara prou alt fins i tot per pujar al podi,

i no era aquest podi movible així de vergonyós el tema,

així que una vegada posava la seva pantalla ningú podia veure la seva cara.

Quan to vagis al nostre lloc web, i vagis a "Tria una llicència".

Et dóna aquesta llista d'opcions, t'explica el que signifiquen, i tens tres simples preguntes:

"Vols requerir l'atribució d'autoria?"

"Vols permetre l'ús comercial de la teva obra?"

"Vols permetre modificacions de la teva obra?"

Jo estava sorprès, astorat, que aquests adults el consideressin a ell com un adult,

i l'Aaron es va aixecar allà davant una audiència plena de gent i just va començar a parlar

sobre la plataforma que havia creat per Creative Commons,

i tothom se l'escoltava,...

Jo estava assegut al final de tot pensant, <i>És només un nen. Perquè l'estan escoltant?</i>

Però ho feien...

Crec que no ho comprenia del tot.

Tot i que els crítics havien dit que s'havia de pagar un poc als artistes per les seves obres,

l'èxit de Creative Commons va ser enorme.

En aquest moment només a la web de Flickr, més de 200 milions de persones usen alguna de les llicències Creative Commons.

Va contribuir amb les seves habilitats tècniques, encara que per ell allò no era simplement una qüestió tècnica.

Aaron sovint va escriure de manera molt franca al seu blog personal:

"Penso profundament sobre les coses, i jo vull que els altres facin el mateix.

Treballo sobre idees i aprenc a partir de la gent. No m'agrada excloure la gent.

Sóc perfeccionista, però no permeto que això afecti a la manera de publicar.

Excepte per educació i entreteniment, no penso perdre el meu temps

en coses que no tindran un impacte.

Provo de ser amic amb tothom, però odio quan no em prenen seriosament.

No acumulo rancúnies, no és productiu, però aprenc de la meva experiència.

Vull fer del món un lloc millor."

El 2004, Swartz deixa Highland Park i s'inscriu en la Universitat de Stanford.

Va patir de colitis ulcerosa que era molt problemàtica, i estàvem preocupats perquè ell es prengués els seus medicaments.

Va ser hospitalitzat, i s'havia de prendre el seu còctel de pastilles cada dia,

i una d'aquelles píndoles era esteroides que van retardar el seu creixement,

i el van fer sentir diferent de la resta d'estudiants.

i es trobà a si mateix en, efectivament, com aparcat en un programa per estudiants de secundària més que excel·lents

que en quatre anys estan destinats a ser capitans de la indústria i "one-percenters" (privilegiats)

i crec que això el va disgustar.

Al 2005, un any d'universitat després,

a Swartz li van oferir un lloc a un despatx en una firma start-up d'incubació anomenada "Y Combinator", liderada per Paul Graham.

Era com, "Ei, tinc aquesta idea per una web."

I Paul Graham li agradava prou, i deia, "Sí, d'acord."

Així que Aaron va abandonar l'escola, i va marxar a viure al seu apartament...

Això solia ser l'apartament d'Aaron, quan es va traslladar aquí.

Tinc records vagues del meu pare dient-me com de difícil seria aconseguir un contracte d'arrendament

perquè Aaron no tenia cap crèdit i havia abandonat la Universitat.

Aaron va viure en el que ara és el menjador, i alguns dels cartells són restes de quan Aaron va viure aquí.

I després la biblioteca... hi ha més llibres, però molts eren de l'Aaron.

El lloc web de l'Aaron a Y Combinator s'anomenava "infogami", i era una eina per crear webs.

Però infogami s'esforçava per aconseguir nous usuaris, i Swartz finalment

va acabar fusionant la seva companyia amb d'altres projectes de Y Combinator que necessitaven ajuda.

Fou un projecte liderat per Steve Huffman i Alexis Ohanian, anomenat "Reddit".

Allà estàvem, començant pràcticament de zero. Cap usuari, ni diners, ni codi,

i creixent dia a dia un enorme lloc web,

i sense mostrar cap senyal d'anar cap amunt.

Primer vam tenir 1000 usuaris, llavors 10000, després 20000 i així successivament... Allò va ser increïble.

Reddit va esdevenir enorme i ara és una mena de gran racó geek d'Internet.

Hi ha molt d'humor, hi ha un munt d'art, i tot és només per les persones que acudeixen al lloc,

i va esdevenir el principal lloc on cada matí s'obtenien les notícies.

Reddit és una mena de límit del caos en alguns nivells,

on per una banda és un lloc on la gent discuteix sobre notícies del dia, tecnologia, política i temes,

i també hi ha un munt de material Not Safe For Work, material ofensiu,

hi ha també subreddits on els trolls hi troben llars de benvinguda,

i així, en aquests sentit Reddit és una espècie de llar de la controvèrsia al final.

T'asseus a la vora de tot aquell caos.

Reddit va cridar l'atenció de revistes importants com Condé Nast,

que va fer una oferta per comprar la companyia.

Una certa gran quantitat de diners, prou enorme per a que el meu pare m'atabalés a preguntes

a l'estil de: "Com podem guardar aquest diners?"

- És com un munt de diners...
- Com un munt de diners.

Com probablement més de un milió de dòlars, però que en realitat no ho sé.

- Quina edat tenia ell?
- 19, 20.

Així que va ser en aquell apartament. Que es va asseure en aquells sofàs,

hackejant a Reddit, quan van vendre Reddit

es va celebrar una festa gegant, i llavors tots van volar cap a Califòrnia l'endemà,

i em van deixar les claus a mi.

Va ser divertit, saps, acabava de vendre la seva start-up de la que tant presumíem

era la persona més rica del nostre entorn

però ell va dir: "Oh no, em quedo amb aquesta petita sala mida capça de sabates. Això és tot el que necessito."

Era amb prou feines més gran que un armari.

La idea d'ell gastant els seus diners en objectes de luxe ens semblava d'allò més inversemblant.

Ho explicava com, "M'agrada viure en apartaments així que no malgastaré un munt de diners en un nou lloc per viure. No compraré una mansió,

i m'agrada portar texans i una samarreta,

així que no penso gastar molts diners en roba.

No és un gran repte."

El que era un gran repte pel Swartz era com
el tràfic fluïa per Internet,

i el que captivava la seva atenció.

En l'antic sistema de radiodifusió, estàs
fonamentalment limitat per la quantitat

d'espai a les ones. Només pots enviar per deu canals sobre les ones de ràdio, televisió

o fins i tot amb cable, tenies 500 canals.

A Internet, tothom pot tenir un canal.
Tothom pot tenir un blog o una pàgina de MySpace.

Tothom té una manera d'expressar-se.

I així, el que veieu ara no és una qüestió de qui obté accés a les ones de ràdio,

és una qüestió de qui obté el control sobre
les formes de trobar la gent.

Comences a veure el poder centralitzat en llocs com Google, aquesta mena de vigilants que et diuen

on has d'anar a Internet,

la gent t'ofereix les fonts de notícies i nova informació.

No passa que només determinada gent té dret a parlar, ara tothom té

el dret a parlar. Es tracta llavors de qui és escoltat.

Després va començar a treballar a San Francisco
al Condé Nast, a les oficines

i volen donar-li un ordinador amb tota
aquesta brossa informàtica instal·lada

i deia que no podia instal·lar res de nou
en aquell ordinador,

cosa que per als desenvolupadors és indignant.

Des del primer dia, no va para de queixar-se
de totes aquelles coses.

"Parets grises, taules grises, soroll gris. El primer
dia que va aparèixer aquí, no ho entenia.

Cap al migdia, em vaig tancar literalment
al lavabo i vaig començar a plorar.

No m'imaginava romandre sa mentalment
sentit aquell brunzit tot el dia,

que només aconseguir una feina real.

Ningú semblava tenir cap feina aquí tampoc.

Tothom estava anant a les nostres habitacions a
parlat i xatejar, o ens convidava a jugar

el nou sistema de videojoc que hagués provat Wired."

Ell realment tenia diferents aspiracions que estaven orientades políticament,

i Sillicon Valley justament no tenia aquesta cultura

que orientés l'activitat tècnica cap a propòsits amb objectius polítics.

Aaron odiava treballar per una corporació.

Tots odiaven treballar per Condé Nast, però Aaron
era l'única persona disposada a no acceptar la feina.

I l'Aaron bàsicament es va acomiadat a sí mateix

no anant mai a treballar-hi.

Hi havia desavinences considerables.
Tant Alexis Ohanian com Steve Huffman

es va negar a ser entrevistat per a aquesta pel·lícula.

Va rebutjar el món empresarial. Una de les coses realment importants per recordar sobre

l'elecció, va ser quan Aaron va decidir abandonar la cultura del start-up, ja que ell també estava deixant enrere

les coses que l'havien fet famós i estimat, i estava en risc de deixar decepcionats els seus fans.

Va arribar a on havia d'anar i tenia la consciència de si mateix

i el temperament per adonar-se que havia escalat en aquella muntanya de merda i estava per arrencar

la solitària rosa i descobrir que ell havia perdut el sentit de l'olfacte,

i en comptes d'asseure's allà i insistir que allò no havia de ser tant dolent com semblava,

i que malgrat tot havia aconseguit la rosa,

va tirar cap avall altra vegada, cosa que va ser sorprenent.

La forma que l'Aaron sempre ho veia tot,
és que la programació és màgica--

pots concebre com a normal coses que els
humans no poden, i ser capaços de programar-ho.

I si tinguessis poders màgics els usuaris
per fer el bé, o per crear muntanyes de diners?

Swartz se sentia inspirava per un d'els visionaris
que havia conegut quan era petit,

l'home que havia inventat la Word Wide Web,
Tim Berners-Lee.

A la dècada de 1990, Berners-Lee estava consagrat en

el més lucratiu invent
del segle XX,

però en comptes de treure profit de la seva invenció
de la Word Wide Web, la va oferir lliurement de franc.

És la única raó per la qual la Word Wide web existeix avui dia.

Aaron estava profundament influenciat pel Tim.

Tim era sens dubte un geni molt destacat des dels inicis d'Internet, que no es pot comprar per cap preu.

Ell no estava en absolut interessat en esbrinar com fer un bilió de dòlars.

La gent deia: "Ah, hi ha diners per fer allà"

així que hi havia moltes webs petites,

en comptes d'una gran,

i una petita web, i tota mena de webs que no funcionaven

perquè no podies anar d'una web a l'altra seguint enllaços.

Has de tenir massa crítica--el que sigui el planeta sencer,

i no treballar-hi a menys que tot el planeta estigui disposat a pujar a bord.

Em sentia realment fort però no és suficient per viure en el món tal com és,

és com agafar el que ja t'han donat, i seguir les coses que els adults t'han explicat que facis,

i el que els teus pares diuen que facis, i la societat et diu que has de fer. Crec que hauries de qüestionar-ho.

Vaig prendre aquesta actitud molt científic, que
tot el que he après és només provisional,

que tot sempre està obert a la re-consideració o refutació o
qüestionament, i crec que el mateix s'aplica a la societat.

Un cop em vaig adonar que hi havia problemes seriosos reals -problemes fonamentals-

que jo podria fer alguna cosa per redreçar, no veia la manera d'oblidar-me'n. No en veia la manera.

Vam començar a perdre molt de temps,

només com si fóssim una colla d'amics.

Podíem passar hores parlant, tota la nit.

Havia entès que ell estava flirtejant amb mi. En certa manera,

Era com, una terrible idea, impossible, i per tant no pretenia que passés.

Quan el meu matrimoni es va ensorrar, i em vaig quedar
atrapada sense cap lloc on anar,

ens vam convertir en companys d'habitació, i vaig portar la meva filla amb mi.

Ens vam traslladar, i vam decorar la casa, i
va ser molt afable.

La meva vida no havia estat mai tan tranquil·la com llavors, realment no n'havia tingut de vida.

Estàvem molt units des del començament de la nostra relació romàntica.

Acabàvem... estàvem en constant contacte.

Però les dues érem persones realment difícils de tractar. [rialles]

En una gran discussió sobre Ally McBeal, em va confessar que tenia una cançó ideal, i li vaig dir que me la posés.

Era "Màquina extraordinària" de Fiona Apple.

Crec que va ser una mica pel sentit aquest d'assetjament que transmetia la cançó,

i que també tenia, com, aquella esperança la vegada.

♪ A peu és una pujada lenta, però estic bé
malgrat no estar confortable no em puc aturar

canviant tota l'estona ♪

De moltes maneres, Aaron era tremendament optimista
sobre la vida. Fins i tot quan no sentia res,

era tremendament optimista sobre la vida.

♪ Sóc una màquina extraordinària ♪

(Aaron) - Què estàs fent?
(Quinn) - Flickr té vídeos ara.

Swartz expulsava la seva energia en una cadena de nous projectes

involucrant-se en l'accés a la informació pública,

incloent-hi una web de rendició de comptes anomenada "Watchdog.net",

i un projecte anomenat "The Open Library".

La Open Library Project és una web que pots visitar a openlibrary.org,

i la idea era la d'una enorme wiki, editable amb una pàgina per llibre.

Així per cada llibre publicat, volíem tenir una web que combinés

la informació dels editors, bibliotecaris, dels lectors

en un sol lloc, i després donar enllaços on comprar
aquests llibres, prestar-los, o navegar-hi.

M'agradaven les biblioteques. Sóc el tipus de persona que
quan va a una nova ciutat, immediatament busca la biblioteca.

Aquest era el somni de l'Open Library, construir una web on qualsevol pogués saltar

de llibre en llibre, de la persona a l'autor, del tema a la idea, anar a través d'aquest gran arbre

del coneixement que ha arrelat i es perd en les biblioteques físiques, que és difícil de trobar,