A l'alba del segle XIX,

en un soterrani de Mayfair,

el científic més famós de
l'època, Humphry Davy,

va construir una obra extraordinària
d'equipament elèctric.

Quatre metres d'amplada,
el doble de llargada,

i contenia munts
pudents d'àcid i metall,

creat per bombejar més electricitat

del que mai havia estat possible.

Era de fet la bateria més gran

que el món havia vist mai.

Amb això, Davy estava
a punt d'impulsar-nos

cap a una nova era.

Aquell moment tindria lloc durant una
conferència a la Royal Institution,

davant de centenars de
notables londinencs.

Plens d'expectació,
abarrotaven els seients,

esperant presenciar un prodigi
elèctric nou i emocionant.

Però el que veurien aquella nit
seria una cosa veritablement única.

Una cosa que recordarien
la resta de la seva vida.

Utilitzant només dues
simples vares de carboni,

Humphry Davy estava a punt de deixar anar
l'autèntic potencial de l'electricitat.

L'electricitat és un dels fenòmens
més impressionants de la natura,

i la manifestació més
poderosa que en veiem mai

és el llamp.

Aquesta és la història de com vam
somiar per primer cop a controlar

aquesta força primordial de la natura,

i com finalment vam esdevenir-ne senyors.

És un relat de 300 anys

amb salts d'imaginació fascinants
i experiments extraordinaris.

Desenes de milers de volts
van passar pel seu cos

i per l'extrem d'un llum que aguantava.

És una història de genis inconformistes

que va utilitzar l'electricitat per
il·luminar les nostres ciutats,

per comunicar-se a través
dels mars i l’aire,

per crear la indústria moderna i
donar-nos la revolució digital.

Però en aquesta pel·lícula, explicarem
la història dels primers científics

que van començar a desentrallar
els misteris de l'electricitat.

És com si hi hagués alguna
cosa viva allà dintre.

Van estudiar el seu vincle
curiós amb la vida,

van construir instruments
estranys i potents per crear-la

i fins i tot van domesticar
el mateix llamp.

Van ser certament aquests homes qui va
posar els fonaments del món modern.

I tot va començar amb una guspira.

EPISODI 1
Guspira

Imagina't el nostre món 
sense electricitat.

Seria fosc,

fred i silenciós.

En molts sentits, seria com
al principi del segle XVIII,

on comença la nostra història.

Això és la Royal Society de Londres.

A principis dels anys 1700, després
d'anys en el món incivilitzat,

Isaac Newton finalment
en va agafar el control

després de la mort del seu
arxienemic, Robert Hooke.

Newton va introduir els seus
partidaris en les feines clau,

per ajudar a apuntalar
la seva nova posició.

El nou cap de demostracions era
Francis Hauksbee, de 35 anys.

Notes de la Royal Society el 1705

revelen com va intentar Hauksbee

imprimir la seva personalitat
en les reunions setmanals,

amb experiments cada cop més espectaculars
per impressionar els seus caps.

El novembre, es va presentar amb això,

una esfera de vidre giratòria.

Va poder treure l’aire de dintre
utilitzant una màquina nova:

la bomba d'aire.

En la seva màquina, una maneta
li permetia fer girar l'esfera.

D'una en una, les espelmes
de la sala es van apagar

i Francis va posar la mà a l'esfera.

El públic estava a punt de
veure alguna cosa sorprenent.

"Dins de l'esfera de vidre,

una estranya llum etèria
va començar a formar-se,

ballant al voltant de la seva mà.

Una llum que ningú havia vist mai.”

És fantàstic.

Veieu una bonica lluïssor
blava, senzillament ressalta

la forma de les meves mans, però
anant al voltant de la bola.

És com si hi hagués alguna
cosa viva allà dintre.

És difícil d'entendre realment

per què aquesta llum blava
oscil·lant significava tant,

però hem de tenir en compte
que en aquell moment,

fenòmens naturals així eren
vistos com l'obra del Totpoderós.

Era encara un període en què, fins
i tot en la teoria d'Isaac Newton,

Déu intervenia constantment
en el comportament del món.

Tenia sentit per a molta gent

interpretar fenòmens
naturals com actes de Déu.

I quan un simple mortal ficava
el nas en l'obra de Déu,

anava quasi més enllà de
la comprensió racional.

Hauksbee no va adonar-se mai del
ple significat del seu experiment.

Va perdre interès per la
seva esfera fulgurant

i va passar els últims
anys de la seva vida

construint experiments cada
vegada més espectaculars

perquè Isaac Newton posés a
prova les seves altres teories.

No va adonar-se mai que
havia iniciat sense voler

una revolució elèctrica.

Abans de Hauksbee, l'electricitat havia
estat simplement una curiositat.

Els antics grecs fregaven ambre,
que anomenaven electron,

per aconseguir petites descàrregues.

Fins i tot la Reina
Elizabeth I es meravellava

de la capacitat de l'electricitat
estàtica d'aixecar plomes.

Però ara la màquina de Hauksbee

podia fer electricitat
fent girar una maneta,

i es podia veure.

Potser encara més important,
és que el seu invent va coincidir

amb el naixement d'un nou moviment
que es va escampar a tot Europa

anomenat la Il·lustració.

Intel·lectuals il·lustrats utilitzaven
la raó per qüestionar el món

i el seu llegat va ser
la política radical,

l'art iconoclasta

i la filosofia natural, o ciència.

Però irònicament, la
nova màquina de Hauksbee

no va ser adoptada immediatament per
la majoria d'aquests intel·lectuals.

Més aviat per prestigitadors
i mags de carrer.

Aquells que tenien interès
per l'electricitat

es feien dir electricistes.

Una història parla d'un sopar a què
va assistir un comte austríac.

L'electricista havia col·locat
unes plomes damunt la taula

i després va carregar una vara
de vidre amb un mocador de seda.

Llavors va deixar astorats els
convidats aixecant les plomes

amb la vara.

Llavors va procedir a
carregar-se ell mateix

utilitzant una de les màquines
elèctriques de Hauksbee.

Va fer descàrregues als convidats,
presumiblement amb xiscles de goig.

Però per al moment estel·lar,

va col·locar una copa de
conyac al centre de la taula,

es va tornar a carregar

i va encendre-la amb una guspira
des de la punta del dit.

Hi havia un truc anomenat
la beatificació elèctrica,

en què la víctima seu
en una cadira aïllada

i per damunt del seu cap
penja una corona metàl·lica

que no acaba de tocar-li el cap.

Llavors, si s'electrifica la corona,

s'obté una descàrrega
elèctrica al voltant de la corona

que sembla exactament un halo,

per això s'anomena la
beatificació elèctrica.

Quan Anglaterra i la resta d'Europa
es tornaven bojos per l'electricitat,

els espectacles es van fer més grans.

Els electricistes més curiosos

van començar a fer-se
preguntes més profundes,

no tan sols com podem fer els
espectacles més grans i millors,

sinó com podem controlar
aquest poder sorprenent?

I per a alguns, aquest
increïble foc elèctric pot

fer més coses que senzillament entretenir?

Un dels primers descobriments
no hauria passat mai

si no hagués estat per
un accident terrible.

Això és Charterhouse,
al centre de Londres.

En els últims 400 anys, ha
estat una casa de caritat

per a joves orfes i ancians.

En algun moment dels anys 1720, va ser
també la llar d'un tal Stephen Gray.

Stephen Gray havia estat un pròsper
tintorer de seda de Canterbury.

Estava acostumat a veure guspires
elèctriques saltant de la seda,

i el fascinaven.

Malauradament, un accident nefast
va acabar amb la seva carrera

i el va convertir en un indigent.

Llavors li van oferir una
vida nova aquí a Charterhouse

i amb ella el temps per realitzar els
seus propis experiments elèctrics.

Aquí a Charterhouse, possiblement en
aquesta mateixa sala, la Sala Gran,

Stephen Gray va construir
una estructura de fusta

i des de la biga mestra va suspendre
dos gronxadors amb corda de seda.

També tenia un aparell així,
una màquina de Hauksbee

per generar electricitat estàtica.

Ara, amb l'assistència d'un gran públic,

va fer que un dels orfes que
vivia aquí a Charterhouse

s'ajagués entre els dos gronxadors.

Gray va col·locar pa d'or al seu davant.

Llavors va generar electricitat

i va carregar el noi amb
una vara connectada.

Pa d'or, fins i tot plomes,
van saltar als dits del noi.

Part del públic va afirmar que
podien veure guspires i tot

volant des de les puntes dels seus dits.
Tot un espectacle.

Però per a la ment curiosa i
inquieta de Stephen Gray,

això deia també alguna cosa més:

l'electricitat podia passar,

de la màquina al cos del
noi, a través de les mans.

Però la corda de seda l'aturava.

Això volia dir que el
misteriós fluid elèctric

podia fluir a través de certes coses...

però no d’altres.

Això va dur Gray a dividir el món en
dues menes diferents de substàncies.

Les va anomenar aïllants i conductors.

Els aïllants contenien la càrrega
elèctrica al seu interior

i no la deixaven passar,
com la seda o els cabells,

el vidre i la resina.

Mentre que els conductors permetien a
l'electricitat fluir a través seu,

com el noi o els metalls.

És una distinció que
encara és bàsica avui.

Penseu en aquestes torres elèctriques.

Funcionen seguint el mateix
principi que va deduir Gray

fa gairebé 300 anys.

Els cables són conductors.

Els objectes de vidre i ceràmica

entre el cable i el metall
de la torre són aïllants

que impedeixen a l'electricitat
passar dels cables

cap a la torre i cap a terra.

Són exactament com les cordes de
seda de l'experiment de Gray.

Tornant als anys 1730,

l'experiment de Gray potser va deixar
parats tots els que el van veure,

però tenia un inconvenient frustrant.

Per molt que ho intentés, Gray no podia 
guardar gaire temps l'electricitat generada.

Saltava de la màquina al noi
i desapareixia ràpidament.

El següent pas en la
nostra història va arribar

quan vam aprendre a
emmagatzemar electricitat.

Però això no tindria
lloc a la Gran Bretanya,

sinó a l'altra banda del Canal,
a l'Europa continental.

A l'altra banda del Canal, els
electricistes estaven tan atrafegats

com els seus col·legues britànics i
un centre d'investigació elèctrica

era aquí a Leiden, Holanda.

Va ser aquí on un professor
va presentar un invent

que molts consideren encara el més
significatiu del segle XVIII,

un que d'alguna forma o
altra encara es pot trobar

en gairebé cada dispositiu
elèctric d'avui.

Aquell professor era
Pieter van Musschenbroek.

A diferència de Hauksbee i Gray,

Musschenbroek havia nascut
en el món acadèmic.

Però irònicament, el seu descobriment

no va arribar a causa de
la seva rigorosa ciència,

sinó per un simple error humà.

Intentava trobar una manera
d'emmagatzemar càrrega elèctrica,

i tenir-la a punt per a les seves 
demostracions. Gairebé es pot sentir

el fil de seu pensament
en intentar resoldre-ho.

Si l'electricitat és un fluid que
flueix, una mica com l'aigua,

potser pots emmagatzemar-la de
la mateixa manera que l'aigua.

Musschenbroek va anar al seu laboratori

a intentar crear un dispositiu
per emmagatzemar electricitat.

Musschenbroek va començar
a pensar literalment.

Va agafar una ampolla de
vidre i hi va abocar aigua.

Llavors va col·locar a dintre
un tros de cable conductor

que estava connectat a una
màquina elèctrica de Hauksbee.

Va posar l’ampolla sobre un aïllant per 
ajudar a mantenir la càrrega a l’ampolla.

I va intentar traslladar a
l’ampolla l'electricitat

produïda per la màquina a través del cable

cap a dins de l'aigua.

Però per molt que ho intentés, la
càrrega no volia quedar-se a l’ampolla.

Llavors un dia, per accident,

va descuidar-se de posar
l’ampolla sobre l'aïllant,

i va carregar-lo mentre
encara la tenia a la mà.

Finalment, agafant l’ampolla amb una mà,

va tocar la part de dalt amb l'altra

i va rebre una descàrrega
elèctrica tan forta,

que quasi el va tirar per terra.

Escriu: “És un experiment
nou però terrible,

que aconsello no intentar mai.
Jo, que ja ho he provat

i he sobreviscut per la gràcia
de Déu, tampoc ho tornaria a fer

ni per tot el regne de França.”

Així doncs faré cas del seu consell,
no tocaré la part de dalt,

i miraré en canvi si puc
treure'n una guspira.

La potència de l'electricitat
que va sortir de l’ampolla

era més gran que cap
altra que s'hagués vist.

I encara més sorprenent,

l’ampolla podia emmagatzemar aquella
electricitat durant hores, fins i tot dies.

En honor de la ciutat on Musschenbroek
va fer el descobriment,

van anomenar-la l'ampolla de Leiden.

I la seva fama es va
escampar per tot el món.

Molt ràpidament, després de 1745 i
durant la resta dels anys 1740,

la notícia d'això, s’anomena
l'ampolla de Leiden, es fa global.

S'escampa des del Japó, a l'est d'Àsia,

fins a Filadèlfia, a
l’est dels Estats Units.

Va esdevenir una de les primeres notícies
científiques ràpides, globalitzades.

Però tot i que l'ampolla de Leiden es va
convertir en un fenomen elèctric global,

ningú tenia la més mínima
idea de com funcionava.

Tens una ampolla de fluid elèctric,

i resulta que reps una
descàrrega més gran de l’ampolla

si permets que el fluid elèctric
s'absorbeixi cap a terra.

Per què la descàrrega és més
forta si l’ampolla perd?

Per què no és més gran la descàrrega si
t'assegures que tot el fluid elèctric

es queda dins de l’ampolla?

Així era com els filòsofs
elèctrics de mitjan segle XVIII

s'encaraven a aquest repte.

L'electricitat era sens
dubte un prodigi fantàstic.

Podia crear descàrregues i guspires.

Ara podia emmagatzemar-se i traslladar-se.

Però què era l'electricitat,
com funcionava,

i per què feia totes aquestes coses,

era ni més ni menys que
un misteri absolut.

Al cap de 10 anys, un nou
descobriment havia de venir

d'una banda inesperada.

D'un home políticament i
filosòficament en guerra

amb l'establishment de Londres.

I encara més sorprenent per a
l'elit elèctrica britànica,

aquell home era de les colònies.

Un nord-americà.

Aquest quadre de Benjamin Franklin

està penjat aquí a la
Royal Society de Londres.

Franklin era un defensor apassionat
de l'emancipació nord-americana

i veia la recerca d'una ciència racional,

i particularment l'electricitat,

com una manera de fer recular
la ignorància, els falsos ídols

i a la llarga els seus senyors
colonials intel·lectualment elitistes.

I això combinat amb una idea
democràtica profundament igualitària

que tenen Franklin i els seus aliats,

que és que això és un
fenomen obert a tothom.

Aquí hi ha una cosa que
l'elit no entén realment

i nosaltres potser podríem entendre-ho.

Aquí hi ha una cosa que
l'elit no pot controlar

però nosaltres potser podríem controlar.

I sobretot aquí hi ha una cosa
que és font de superstició.

I nosaltres, racionals, igualitaris,

potencialment democràtics, intel·lectuals,

podrem treure'n l'entrellat,

sense semblar esclaus de
la màgia o el misteri.

Així doncs Franklin va decidir
utilitzar el poder de la raó

per explicar racionalment el que molts

consideraven un fenomen màgic:

els llamps.

Aquesta és probablement una de les
imatges científiques més famoses

del segle XVIII.

Mostra Benjamin Franklin,
el científic heroic,

fent volar un estel enmig d'una tempesta,

demostrant que els
llamps són electricitat.

Però tot i que Franklin va
proposar aquest experiment,

gairebé amb certesa no
el va realitzar mai.

És molt més probable que el seu
experiment més significatiu

fos un altre que va proposar
però ni tan sols va dirigir.

De fet, ni tan sols va
fer-se als Estats Units.

Va tenir lloc aquí, en un
poblet al nord de París

anomenat Marly La Ville.

Els francesos adoraven Franklin,
especialment les idees antibritàniques,

i es van encarregar ells de realitzar

els seus altres experiments
amb llamps sense ell.

He vingut al punt exacte on va
tenir lloc aquell experiment.

El maig de 1752, George Lluís Leclerc,

conegut a tot França com
el Comte de Buffon,

i el seu amic Thomas Francois Dalibard,

van aixecar un pal metàl·lic de 40 peus,
més de dues vegades l'alçada d'aquest,

sostingut per tres pals de fusta,

just a l’exterior de la casa de
Dalibard aquí a Marly La Ville.

El fons del pal metàl·lic recolzava
en una ampolla buida de vi.

La gran idea de Franklin
havia estat que el llarg pal

capturaria el llamp, el transmetria
per la vara metàl·lica

i l'emmagatzemaria a
l'ampolla de vi de la base

que actuava com una ampolla de Leiden.

Llavors podria confirmar el
que eren realment els llamps.

Tot el que havien de fer els seguidors
francesos era esperar una tempesta.

Llavors el 23 de maig,
els cels es van obrir.

A les 12.20 es va sentir un fort tro

en tocar un llamp el capdamunt del pal.

Un ajudant va córrer cap a l’ampolla,

va saltar una guspira

entre el metall i el dit
amb un fort espetec

i una olor sulfurosa,
i se li va cremar la mà.

La guspira revelava els
llamps pel que realment eren.

Eren el mateix que
l'electricitat feta per l'home.

Es difícil sobreestimar el
significat d'aquest moment.

La natura havia estat dominada, no tan
sols això, sinó que la ira de Déu mateixa

havia estat portada sota el
control de la humanitat.

Era una mena d'heretgia.

L'experiment de Franklin va ser
molt important perquè mostrava que

les tempestes amb llampecs produeixen
o són produïdes per electricitat,

i que pots controlar aquesta electricitat,

que l'electricitat és
una força de la natura

que és allà fora esperant ser controlada.

Tot seguit, Franklin va dedicar la seva
ment racional a una altra pregunta.

Per què l'ampolla de Leiden feia espurnes
més grans quan s'aguantava amb la mà?

Per què no s'escapava tota l'electricitat?

Aprofitant la seva experiència
com a pròsper home de negocis,

va veure una cosa que
ningú més havia vist.

Que, com els diners en un banc,

l'electricitat podia estar en crèdit,
el que va anomenar positiva,

o en dèbit, negativa.

Per a ell, el problema de l'ampolla
de Leiden és de comptabilitat.

La idea de Franklin era que tot cos té
al voltant seu una atmosfera elèctrica.

I hi ha una quantitat natural de fluid
elèctric al voltant de cada cos.

Si n’hi ha massa, l'anomenarem positiu.

Si n’hi ha massa poc,
l'anomenarem negatiu.

I la natura està organitzada
perquè els positius i negatius

sempre tendeixin a equilibrar-se,

com una economia nord-americana ideal.

La intuïció de Franklin va ser que
l'electricitat era de fet càrrega positiva

que flueix per anul·lar càrrega negativa.

I creia que aquesta simple idea

podia resoldre el misteri
de l'ampolla de Leiden.

Quan l’ampolla es carrega,

càrrega elèctrica negativa passa
pel cable cap a dins de l'aigua.

Si l’ampolla descansa sobre un aïllant,
una petita quantitat s'acumula a l'aigua.

En canvi, si l’ampolla és sostinguda
per algú mentre es carrega,

la càrrega elèctrica positiva

és absorbida a través del
seu cos des de terra

fins a l’exterior de l’ampolla,

intentant anul·lar la
càrrega negativa de dintre.

Però les càrregues positiva i negativa

no poden anul·lar-se

pel vidre que fa d'aïllant.

En lloc d'això, la càrrega creix i
creix a totes dues bandes del vidre.

Llavors, en tocar el capdamunt
de l’ampolla amb l'altra mà,

es completa un circuit que permet
a la càrrega negativa de dintre

passar per la mà cap a
la positiva de fora,

anul·lant-la finalment.

El moviment d'aquesta càrrega causa una
descàrrega massiva i sovint una guspira.

L'equivalent modern de l'ampolla
de Leiden és això: el condensador.

És un dels components
electrònics més ubics.

Es troba arreu.

N’hi ha uns quants de petits escampats
per aquest circuit d'un ordinador.

Ajuden a esmorteir pujades elèctriques,

protegint components sensibles,

fins i tot en el circuit
elèctric més modern.

Resoldre el misteri de l'ampolla de Leiden

i identificar el llamp com a
simplement una mena d'electricitat

van ser dos grans èxits de Franklin

i el nou moviment de la Il·lustració.

Però les forces del comerç i l'intercanvi,

que van contribuir a
atiar la Il·lustració,

eren a punt de presentar

un misteri elèctric nou i
encara més desconcertant.

Una mena d'electricitat completament nova.

Això és el Canal de la Mànega.

Als segles XVII i XVIII,

una bona part de la riquesa del món
arribava per aquesta llenca d’aigua

des de tots els racons
de l'Imperi Britànic

i més enllà, de camí cap a Londres.

Espècies de l'Índia, sucre del Carib,

blat d'Amèrica, te de la Xina.

Però, naturalment, no era només comerç.

Plantes noves i espècimens animals

de tot el món inundaven Londres,

incloent-n'hi un que va fascinar
particularment els electricistes.

Anomenat el peix torpede, havia estat
el protagonista de relats de pescadors.

La seva picada, es deia, podia
tirar un adult per terra.

Però quan els electricistes van
començar a investigar la picada,

van adonar-se que era estranyament
similar a una descàrrega

d'una ampolla de Leiden.

Podia la picada ser realment
una descàrrega elèctrica?

Al principi, molta gent va descartar la
descàrrega del peix torpede com a oculta.

Alguns deien que probablement
només era la mossegada del peix.

Altres que no podia ser una
descàrrega perquè, sense guspira,

senzillament no era electricitat.

Però, per a la majoria, era un misteri nou

molt estrany i inexplicable.

Caldria un dels personatges més excèntrics

però més genials de la ciència britànica

per començar a treure l'aigua clara
dels secrets del peix torpede.

Aquesta és l'única imatge que existeix

del patològicament tímid però
excepcional Henry Cavendish.

Només existeix perquè un artista
va fer un esbós del seu abric

en un penjador, i llavors va
completar la cara de memòria.

La seva família era fabulosament rica.

Eren els Devonshire,

que encara posseeixen
Chatsworth House a Derbyshire.

Henry Cavendish va decidir donar l’esquena

a la riquesa i l'estatus
de la seva família

per viure a Londres prop de la
seva estimada Royal Society,

on podia dedicar-se tranquil·lament a la
seva passió per la ciència experimental.

Quan va sentir parlar del peix
torpede elèctric, el va intrigar.

Un amic va escriure-li:

“Després d'aquesta, la meva primera
experiència de l’efecte del torpede,

vaig exclamar que això és
certament electricitat.

Però com?”

I per resoldre com podia un
ésser viu produir electricitat,

va decidir fer el seu
propi peix artificial.

Aquests són els plànols.

Dues ampolles de Leiden modelades com el
peix que estaven enterrades a la sorra.

Quan es tocava la sorra, es descarregaven,
produint una enrampada desagradable.

El seu model el va ajudar convèncer que
l'autèntic peix torpede era elèctric.

Però encara li quedava
un problema empipador.

Tot i que tant l'autèntic peix
com l'artificial de Cavendish

causaven potents descàrregues elèctriques,

el peix real no treia mai guspires.

Cavendish estava perplex.

Com podia ser el mateix
tipus d'electricitat

si no feien la mateixa mena de coses?

Cavendish va passar l’hivern
de 1773 al seu laboratori

intentant trobar una resposta.

A la primavera, va tenir una inspiració.

L'enginyosa resposta de Cavendish
va ser mostrar una distinció subtil

entre la quantitat d'electricitat
i la seva intensitat.

El peix real produïa el
mateix tipus d'electricitat.

Senzillament era menys intensa.

Per a un físic com jo,
això marca un gir crucial.

Però és el moment en què sorgeixen dues
idees científiques genuïnament innovadores.

Allò que Cavendish anomena
la quantitat d'electricitat,

ara en diem “càrrega elèctrica”.

La seva intensitat és el que anomenem

la diferència de potencial o “voltatge”.

Per tant la descàrrega de l'ampolla de
Leiden era alt voltatge però càrrega baixa,

mentre que el peix tenia baix
voltatge i alta càrrega.

De fet és possible mesurar-ho.

Amagat al fons d'aquest
tanc, sota la sorra,

hi ha el Torpedo marmorata,
una rajada elèctrica.

Podeu veure'n els ulls
que surten de la sorra.

És una femella plenament adulta

i intentaré mesurar

l'electricitat que transmet
amb aquest esquer.

Tinc un peix connectat amb una
vara metàl·lica i empalmat

a un oscil·loscopi,

per veure si puc mesurar el voltatge
quan captura la seva presa.

Som-hi!

Ei! Una!

Una altra.

El peix ha deixat anar una
descàrrega d'uns 240 volts,

igual que l'electricitat domèstica,
però encara unes 10 vegades menys

que l'ampolla de Leiden.

M'hauria fet una bona enrampada

i només puc intentar
imaginar-me com devia ser

per als científics del
segle XVIII presenciar-ho.

Un animal, un peix, produint
la seva pròpia electricitat.

Cavendish havia mostrat que el
peix torpede feia electricitat,

però no sabia si era el
mateix tipus d'electricitat

que el fet a partir d'una
màquina elèctrica.

La descàrrega elèctrica que
produeix un torpede és

la mateixa produïda per
una màquina elèctrica?

O n’hi ha dos tipus?

Un tipus generat artificialment, o hi
ha un tipus d'electricitat animal

que només existeix en cossos vivents?

Aquest va ser un enorme debat que va
dividir l'opinió durant algunes dècades.

D'aquell encès debat va
venir un descobriment nou.

El descobriment que l'electricitat no havia
de ser una descàrrega o guspira breu.

De fet podia ser contínua.

I la generació d'electricitat contínua

ens impulsaria a la llarga
a la nostra època moderna.

Però el següent pas en la història
de l'electricitat arribaria

per una rivalitat personal
i professional acèrrima

entre dos acadèmics italians.

Aquesta és la Universitat de Bolonya,
una de les més antigues d'Europa.

A finals del segle XVIII,

la ciutat de Bolonya era
governada des de la Roma papal

i això volia dir que la
universitat era poderosa

però conservadora en el seu pensament.

Amarada de cristianisme tradicional,

amb Déu governant la terra del Cel estant,

però la manera de governar el món

s'amagava dels simples mortals

que no estaven destinats a entendre'l,

només a servir-lo.

Una de les estrelles més
brillants de la universitat

era l'anatomista Luigi Aloisio Galvani.

Però, en una ciutat veïna,

un electricista rival estava a punt de
passar la mà per la cara a Galvani.

Això és Pavia, a només
150 milles de Bolonya,

però a finals del segle XVIII,

políticament mons a part.

Formava part de l'imperi
austríac i això la posava

al cor mateix de la Il·lustració europea.

Liberal en el seu pensament,
políticament radical

i obsessionada amb la nova
ciència de l'electricitat.

També era on vivia Alessandro Volta.

Alessandro Volta no podria haver
estat més diferent de Galvani.

D'una antiga família llombarda,
era jove, arrogant, carismàtic,

un autèntic faldiller,

i buscava la controvèrsia.

A diferència de Galvani, li agradava
presumir dels seus experiments

en un escenari internacional
davant qualsevol públic.

Les idees de Volta no tenien les
traves del dogma religiós de Galvani.

Com Benjamin Franklin i
la Il·lustració europea,

creia en la racionalitat,

creia que la veritat científica,

com un déu grec, llançaria
la ignorància per terra.

La superstició era l'enemic.
La raó era el futur.

Tots dos homes estaven
fascinats per l'electricitat.

Tots dos van aportar-hi la seva
manera diferent de veure el món.

Galvani havia estat atret
a l'ús de l'electricitat

en tractaments mèdics.

Per exemple, el 1759, aquí a Bolonya,

l'electricitat s'utilitzava sobre
els músculs d'un home paralitzat.

Un informe deia:

“Feia impressió veure el
mastoide fer rotar el cap,

el bíceps doblegar el colze.

En poques paraules, veure la força
i vitalitat de tots els moviments

en cada múscul paralitzat
sotmès a l'estímul.”

Galvani creia que aquesta mena d'exemples

revelava que el cos funcionava
amb electricitat animal,

un fluid que passa del cervell,

a través dels nervis, cap als músculs,

on és transformat en moviment.

Va empescar-se una sèrie d'experiments
macabres per demostrar-ho.

Primer va preparar una granota.

Escriu: “La granota és
escorxada i esbudellada.

Només es deixen juntes les
extremitats inferiors,

amb tan sols els nervis crurals.”

He deixat la meva granota bastant intacta,

però he posat al descobert els nervis que
es connecten a les potes de la granota.

Llavors va utilitzar la
màquina elèctrica de Hauksbee

per generar càrrega electrostàtica,

que s'acumularia i
viatjaria per aquest braç

i per aquest cable de coure.

Llavors va connectar el cable que
porta la càrrega a la granota

i un altre al nervi just
per damunt de la pota.

A veure què passa.

Ooh! la pota de la granota es
contrau, just quan fa contacte.

Som-hi!

Per a Galvani, el que passava allà
era que hi ha una mena estranya,

i especial d'entitat al múscul animal,

que anomena electricitat animal.

No és com cap altra electricitat.
És intrínseca dels éssers vius.

Però per a Volta, electricitat animal
tenia un regust de superstició i màgia.

No tenia lloc en la ciència
racional i il·lustrada.

Volta veia l'experiment de manera
completament diferent a Galvani.

Creia que revelava una
cosa totalment nova.

Per a ell, les potes no
saltaven com a resultat

de l'alliberament d'electricitat
animal des de dins,

sinó per l'electricitat
artificial de fora.

Les potes eren simplement l'indicador.

Només es contreien a causa de
l'electricitat de la màquina de Hauksbee.

Tornant a Bolonya, Galvani va reaccionar
furiosament a les idees de Volta.

Creia que Volta havia travessat
una ratlla fonamental:

dels experiments elèctrics
al reialme de Déu,

i això equivalia a heretgia.

Tenir una mena d'esperit
com l'electricitat,

haver-lo produït artificialment

i dir que aquell esperit,
aquella força vivent,

aquella entitat era el mateix
que una cosa produïda per Déu,

que Déu havia posat en un cos
humà o de granota vivent ,

allò els semblava sacríleg,

perquè era eliminar aquest límit

entre el reialme de Déu d'allò diví

i el reialme mundà d'allò material.

Esperonat per la seva
indignació religiosa,

Galvani va anunciar una nova sèrie
de resultats experimentals,

que demostrarien que Volta s'equivocava.

Durant un dels seus experiments, va
penjar les granotes d'un filferro

i va veure una cosa totalment inesperada.

Si connectava cable de coure al
filferro d'on penjava la granota,

i després tocava amb l'altre
cap del coure el nervi,

li va semblar que podia fer
contraure les potes de la granota

sense gens d'electricitat.

Galvani va arribar a la
conclusió que devia ser

alguna cosa a l'interior de les
granotes, que fins i tot mortes,

continuava després de la mort

produint alguna mena d'electricitat.

I els cables de metall d’alguna manera
deixaven anar aquella electricitat.

En els mesos següents,

els experiments de Galvani es van centrar
a aïllar aquesta electricitat animal

utilitzant combinacions
de granota i metall,

ampolles de Leiden i màquines elèctriques.

Per a Galvani, aquests experiments
eren la prova que l'electricitat

s'originava dins mateix de la granota.

Els músculs de la granota eren ampolles de
Leiden, emmagatzemant el fluid elèctric

i alliberant-lo després d'una bursada.

El 30 d'octubre de 1786, va publicar
els seus descobriments en un llibre,

Animali Electricitate,
D'electricitat animal.

Galvani estava tan segur
de les seves idees,

que fins i tot va enviar un
exemplar del seu llibre a Volta.

Però Volta senzillament no podia pair la
idea de Galvani d'electricitat animal.

Creia que l'electricitat senzillament
havia de venir d'algun altre lloc.

Però d'on?

Als anys 1790, aquí a la
Universitat de Pavia,

gairebé amb certesa en aquesta sala de
conferències, que encara porta el seu nom,

Volta va començar la seva recerca
de la nova font d'electricitat.

Les seves sospites es
centraven en els metalls

que Galvani havien utilitzat per fer
contraure les potes de la seva granota.

La seva curiositat havia estat esperonada
per un estrany fenomen amb què va topar:

quin gust tenien les
combinacions de metalls.

Es va adonar que si agafava dues
monedes diferents de metall

i se les posava a la punta de la llengua,

i llavors col·locava una cullera
de plata damunt de totes dues,

tenia una mena de sensació de formigueig,

bastant semblant al formigueig que et fa
la descàrrega d'una ampolla de Leiden.

Volta va concloure que podia
tastar l'electricitat,

que devia venir del contacte entre el
metall de les monedes i el de la cullera.

La seva teoria no tenia
en compte la de Galvani.

La pota de la granota es contreia, no
per la seva pròpia electricitat animal,

sinó perquè reaccionava a
l'electricitat dels metalls.

Però l'electricitat que generaven les
seves monedes era increïblement feble.

Com podia fer-la més forta?

Llavors se li va acudir una idea mentre
repassava els papers científics

del gran científic
britànic, Henry Cavendish,

i en particular, la seva famosa obra
sobre el peix torpede elèctric.

Va tornar i va fer un cop d'ull
més atent al peix torpede

i en particular, la repetició
de cambres al seu dors.

Es va preguntar si era aquesta repetició

el que contenia la clau de la
seva potent descàrrega elèctrica.

Potser cada cambra era com les
seves monedes i la cullera,

cadascuna generant una diminuta
quantitat d'electricitat.

I, potser, la potent descàrrega del peix

resulta de la repetició de
cambres una vegada i una altra.

Amb confiança creixent en les seves noves
idees, Volta va decidir contraatacar

construint la seva pròpia versió
artificial del peix torpede.

Va copiar el peix torpede
repetint la seva distribució,

però utilitzant metall.

Aquí tenim el que va fer: va
agafar una làmina de coure

i va col·locar-hi al damunt un tros
de cartró humitejat en àcid diluït.

Damunt d'això, va agafar un altre
metall i el va posar al capdamunt.

El que tenia aquí era exactament el
mateix que els dos cables de Galvani.

Però ara Volta va repetir el procediment.

El que feia era construir
una pila de metall.

De fet, el seu invent es
va conèixer com la pila.

Però el que era una revelació 
increïble és el que podia fer.

Volta va provar la seva pila en
ell mateix posant dos cables

i subjectant-los a cada cap de la pila

i portant-se els altres caps
a tocar la seva llengua.

Podia efectivament tastar l'electricitat.

Aquesta vegada, era més potent
del normal i era constant.

Havia creat la primera bateria.

La màquina ja no era una
màquina elèctrica i mecànica,

era purament una màquina elèctrica.

Així va demostrar que una màquina
imitant el peix podia funcionar,

que el que anomenava l'electricitat
del metall o del contacte

de diferents metalls podia funcionar,

i això li va semblar la seva jugada final,

i guanyadora en la
controvèrsia amb Galvani.

El que mostrava la pila de Volta era que
es podien desplegar tots els fenòmens

de l'electricitat animal sense
tenir cap animal present.

Així doncs, des del punt de vista voltaic,
semblava que Galvani s'equivocava,

que no hi ha res d'especial en
l'electricitat dels animals.

És electricitat i es pot
imitar completament

amb aquesta pila artificial.

Però la sorpresa més gran de Volta va ser
que l'electricitat generada era contínua.

De fet, brollava com l'aigua d'un rierol.

I així com en un rierol, on la
mesura de la quantitat d'aigua

que flueix es diu corrent,
l'electricitat que fluïa

de la pila es va conèixer
com un corrent elèctric.

200 anys després de Volta,

finalment entenem el que és
en realitat l'electricitat.

Els àtoms de metalls, com tots els àtoms,
tenen electrons amb càrrega elèctrica

al voltant d'un nucli.

Però en els metalls, els àtoms
comparteixen els seus electrons exteriors

entre ells d'una manera única,

i això significa que poden
moure's d'un àtom al proper.

Si aquests electrons es mouen en la
mateixa direcció al mateix temps,

l'efecte cumulatiu és un
moviment de càrrega elèctrica.

Aquest flux d'electrons és el que
anomenem corrent elèctric.

Setmanes després que Volta
publiqués detalls de la seva pila,

els científics descobrien una
cosa increïble que podia fer.

El seu efecte sobre l'aigua normal
era completament inesperat.

El flux constant de càrrega
elèctrica en l'aigua

era separar-ne les seves
parts constituents:

els gasos, oxigen i hidrogen.

L'electricitat anunciava
l'alba d'una època nova.

Una època nova en què l'electricitat
deixava de ser una simple curiositat

i començava a ser genuïnament útil.

Amb un corrent d'electricitat constant,

es podien aïllar nous elements
químics amb facilitat.

I això posava els fonaments de la química,
la física i la indústria moderna.

La pila de Volta ho va canviar tot.

La pila va convertir Volta en
una celebritat internacional,

festejat pels poderosos i els rics.

En reconeixement,

una mesura fonamental d'electricitat
es va batejar en honor seu.

El volt.

Però el seu adversari científic
no se'n va sortir tan bé.

Luigi Aloisio Galvani va morir
el 4 de desembre de 1798,

deprimit i en la pobresa.

Per a mi, no és l'invent de la bateria

el que va marcar el gir crucial
en la història de l'electricitat,

és el que va passar després.

Va tenir lloc a la Royal
Institution de Londres.

Era el moment que marcava
el final d'una època

i el principi d'una altra.

Va ser supervisat per Humphry Davy,

el primer d'una nova
generació d'electricistes.

Jove, segur i fascinat per les possibilitats
del corrent elèctric continu.

El 1808, va construir la
bateria més gran del món.

Omplia tota una sala sota
la Royal Institution.

Tenia més de 800 piles voltaiques
individuals ajuntades.

Devia espeterregar i deixar
anar vapors sulfurosos.

En una sala fosca, il·luminada per una
tecnologia antiga, espelmes i llums d'oli,

Davy va connectar la seva bateria
a dos filaments de carboni

i va ajuntar-ne les puntes.

El flux continu
d'electricitat de la bateria

a través dels filaments 
va saltar pel buit,

donant peu a una guspira
constant i enlluernadora.

De la foscor es va fer la llum.

L'arc de llum de Davy simbolitza
veritablement el final d'una època

i el començament de la nostra.

L'època de l'electricitat.

Però hi ha un colofó macabre
en aquesta història.

El 1803, el nebot de Galvani,
un tal Giovanni Aldini,

va venir a Londres amb un
experiment nou aterridor.

Un assassí convicte
anomenat George Forster

acabava de ser penjat a Newgate.

Quan el cos va ser despenjat de la forca,

el van portar directament a
la sala de conferències,

on Aldini va començar
la seva obra macabra.

Utilitzant una pila voltaica,

va començar a aplicar un corrent
elèctric al cos del mort.

Llavors Aldini va posar un conductor
elèctric a l'anus del mort

i l'altre al capdamunt de l'espinada.

El cos mort i flàccid de
Forster va asseure's de cop

i l'espinada es va arquejar i recargolar.

Per un moment, va semblar
com si el cos mort

hagués tornat a la vida.

Semblava com si l'electricitat pogués
tenir el poder de resurrecció.

I això va deixar un profund impacte en una
escriptora jove anomenada Mary Shelley.

Shelley va escriure una de les històries
més punyents i duradores de sempre.

Ambientada en part aquí al llac Como,

Frankenstein explica la
història d'un científic,

un galvanista probablement
basat en Aldini,

que porta un monstre a la
vida amb electricitat.

Llavors, fastiguejat de la seva pròpia
arrogància, abandona la seva creació.

Com el llum d'arc de Davy, aquest
llibre simbolitza els temps canviants.

El final de l'època de miracles i fantasia

i el començament de l'època de la
racionalitat, la indústria i la ciència.

I és aquesta època nova el que
explorem en el proper programa,

perquè a l'inici del segle XIX,

els científics van adonar-se que
l'electricitat estava íntimament relacionada

amb una altra de les forces
misterioses de la natura:

el magnetisme.

I aquell coneixement transformaria
completament el nostre món.

L'electricitat és una de
forces més grans de la natura.

I a mitjan segle XX,

l'havíem dominada per il·luminar
i impulsar el nostre món modern.

Centenars d'anys de
descobriments científics

i invents ens van portar aquí.

Però caldria el geni excèntric d’un home

per treure l'entrellat de tot el
potencial de la força elèctrica.

A l’hivern de 1943,

Nikola Tesla va contemplar

l'skyline de Manhattan

per última vegada.

Tesla havia nascut en un món impulsat
per vapor i il·luminat per gas.

Però davant dels seus ulls,
va veure un món nou.

Un món transformat,

un món impulsat per l'electricitat.

El seu món.

Feble, solitari

i encara de dol per la mort
d'un dels seus estimats coloms,

aquest geni extrordinari i excèntric

va saber que l'obra de la seva vida estava
acabada i es va ajaure al llit a morir.

Passarien tres dies abans que
algú trobés el seu cos.

Fa poc més de 200 anys,
científics primerencs

van descobrir que l'electricitat podia ser
molt més que una simple càrrega estàtica.

Es podia fer fluir en un corrent continu.

Però estaven a punt de
descobrir una cosa profunda.

Que l'electricitat està
relacionada amb el magnetisme.

Aprofitar el vincle entre
magnetisme i electricitat

transformaria completament el món

i ens permetria generar quantitats
aparentment il·limitades

de força elèctrica.

Aquesta és la història de
com científics i enginyers

van treure l'entrellat de la
naturalesa de l'electricitat

i van utilitzar-la en un segle
extrordinari d'innovació i invencions.

Però no pas abans que s'enterrés finalment

una de les rivalitats més xocants
en la història de l’enginyeria.

La nostra història comença a Londres,

a principis del segle XIX,

amb un jove que faria avançar la
nostra comprensió de l'electricitat

tant com cap altre.

El 29 de febrer de 1812,

un enquadernador autodidacta de
20 anys anomenat Michael Faraday

va venir aquí, a la Royal 
Institution of Great Britain.

Estava envoltat de la flor i 
la nata del món acadèmic,

i estava a punt de sentir

una de les ments científiques
més grans de l'època.

Faraday, fill d'un ferrer, havia
acabat la seva educació formal

quan tenia només 12 anys.

No accediria mai a la universitat.

Però no havia acabat d'aprendre,

perquè estava fascinat per la ciència.

Faraday treballava dur moltes hores
durant el dia, enquadernant llibres.

Però els vespres llegia
qualsevol llibre de ciència

que li caigués a les mans.

Li encantava aprendre
coses noves sobre el món

i tenia aquest desig
constant, aquesta passió,

d'entendre per què les
coses eren tal com eren.

Llegir treballs científics era una cosa.

Però per satisfer realment la
seva ànsia de coneixement,

Faraday tenia unes ganes boges de 
veure els experiments mateixos.

I finalment va tenir la seva oportunitat

quan li van donar un bitllet per assistir
a una de les últimes conferències

del químic anglès més gran de
l'època, Sir Humphry Davy.

Allò havia de canviar per sempre
la vida del jove Faraday.

Després d'observar Davy,
ple d'admiració i d'idees,

Faraday va saber què volia
fer amb la seva vida.

Volia dedicar-se a promoure la ciència.

I això és justament el que va fer.

Al cap d'un any, Davy l'havia nomenat

assistent a la Royal Institution.

Amb Davy de patró i, bé, d'amo,

Faraday va estudiar tota mena de química.

Però el que inspiraria els
seus descobriments més grans

eren les forces invisibles de
l'electricitat i el magnetisme.

El 1820, totes dues coses eren
estudiades per un científic danès,

Hans Christian Oersted,

que havia fet un
descobriment extrordinari.

Va fer passar un corrent
elèctric per una vara de coure

i la va posar a prop
d'una brúixola magnètica,

i va veure que feia girar l'agulla.

Per a Oersted, era extraordinari.

Havia mostrat, per primera vegada,

que un corrent elèctric pot
crear una força magnètica.

Havia ajuntat electricitat i magnetisme.

Avui en diem electromagnetisme.

És una de les forces
fonamentals de la natura.

El descobriment d'Oersted
desencadena tot un nou

aspecte d'activitat inventiva

al voltant de, i sobre, els
camps de l'electricitat.

Gairebé es poden veure els
experimentadors elèctrics competint,

rivalitzant entre ells,

per trobar vincles nous entre electricitat
i les altres forces de la natura.

A la Royal Institution,

Faraday va posar-se a recrear
el treball d'Oersted,

i això marcaria els seus primers
passos cap a la fama i la fortuna.

I mitjançant la seva rigorosa recerca,

va concloure que hi havia
d'haver un flux de forces

actuant entre el filferro i
l'agulla de la brúixola.

El dispositiu que va
dissenyar per demostrar-ho

canviaria el curs de la història.

Faraday va crear un circuit
utilitzant una bateria així,

uns cables i un bany de mercuri.

El circuit continua per
aquests pals de coure,

i aquest filferro penja lliurement,
suspès dins el mercuri.

Com que el mercuri és tan bon conductor,

completa el circuit.

Quan el corrent passa pel circuit,

genera un camp de força magnètica
circular al voltant del cable.

Això interactua amb el
magnetisme d'un imant permanent

que Faraday havia posat
al mig del mercuri.

Junts forçaven el cable a moure's.

Faraday havia demostrat que aquesta
força invisible existeix realment

i podia veure'n l'efecte:
moviment circular.

Aquest preciós dispositiu era el
primer a convertir corrent elèctric

en moviment continu.

Bàsicament, és el primer motor elèctric.

Però Faraday estava a punt de
portar més enllà aquest experiment.

Un dels efectes durables

del descobriment de Faraday de
rotacions electromagnètiques el 1821,

va ser que va mostrar que hi
havia una relació d'alguna mena

entre l'electricitat i el
magnetisme i el moviment.

Faraday va explorar amb
detall aquesta relació

i es va posar un repte encara més difícil.

Utilitzar magnetisme i
moviment per fer electricitat.

Finalment, la seva obsessió,

la feina dura i la
determinació van compensar.

El descobriment va arribar

el 17 d'octubre de 1831,

quan Faraday va agafar un imant
com aquest i va passar-lo

endins i enfora d'una bobina de cable.

Va poder detectar un minúscul
corrent elèctric a la bobina,

movent-se en un sentit

i després en l'altre.

Faraday sabia que tenia alguna cosa.

Uns dies més tard,

en comptes de passar l'imant a través
de l'espiral de cable conductor,

va realitzar l'experiment equivalent

de passar una placa de coure
conductora a través del camp magnètic.

En aquell moment no ho sabia,

però quan el seu disc rotatori
va tallar aquest camp magnètic,

milers de milions d'electrons
amb càrrega negativa

van ser desviats de la seva
trajectòria circular original,

i van començar a moure's cap a la vora.

Una càrrega negativa es va acumular
al límit exterior del disc,

deixant una càrrega positiva al centre,

i una vegada el disc va ser
connectat a uns cables,

els electrons van fluir
en un corrent uniforme.

Faraday havia generat un flux
continu de corrent elèctric.

A diferència d'una bateria,

el seu corrent fluïa tant tamps
com girava el disc de coure.

Havia creat força elèctrica directament
a partir de força mecànica.

Tot i que el descobriment de Faraday era
enormement important per dret propi,

i va tenir efectes profunds en
la comprensió de l'electricitat

i en la tecnologia durant
la resta del segle XIX,

per a Faraday el que va fer va ser encetar
una dècada d'intenses investigacions,

perquè li donava una pista sobre la
manera de prosseguir la seva recerca.

Mentre Faraday continuava la seva feina,

intentant entendre la naturalesa
mateixa de l'electricitat,

inventors de tot Europa estaven
menys interessats en la ciència

i més interessats en la manera de
guanyar diners amb l'electricitat.

El que en realitat és força extraordinari,
des d'una perspectiva contemporània,

és que, en general,

a ningú sembla importar-li
gaire què és l'electricitat.

No hi ha grans debats teòrics

sobre si és una força, o un fluid,
o un principi o una energia.

Allò que els interessa realment
és què pot fer l'electricitat.

Faraday, vivint en un
món impulsat pel vapor,

informava la comunitat científica

sobre la naturalesa de l'electricitat,

però alhora s'havia fet
un altre descobriment

de com podíem fer-la servir realment.

seria el primer dispositiu

que trauria l'electricitat del laboratori

i la deixaria en mans de la gent corrent.

El telègraf.

La clau per entendre el telègraf

és un tipus especial
d'imant, un electroimant.

Bàsicament, un imant creat
per un corrent elèctric.

Els primers electroimants es van
desenvolupar independentment

per part de William Sturgeon a la Gran
Bretanya i Joseph Henry als Estats Units.

I així com Faraday havia descobert
que enroscant el seu cable,

podia incrementar el corrent
produït per l'imant en moviment,

Henry i Sturgeon van descobrir

que afegint més espirals
als cables del corrent,

podien crear un camp
magnètic més concentrat.

Bàsicament, com més espirals, com
més voltes, més fort l'imant.

Així, si passo un corrent
per aquest electroimant,

es poden veure els efectes
del camp magnètic.

Aquest és el típic experiment d'escola

d'escampar llimadures
de ferro sobre l'imant.

Si hi dono un copet,

fixeu-vos com les llimadures de ferro
segueixen els contorns del camp.

Aquest ens permet visualitzar
els efectes del magnetisme.

Per fer un electroimant encara més fort,

Henry i Sturgeon van
descobrir que podien posar

certes menes de metall dins de
l'espiral electromagnètica.

La raó per la qual el ferro
és tan eficient és fascinant

perquè s'hi pot pensar com format
per molts imants diminuts,

tots assenyalant en direccions a l'atzar.

En aquest moment, això no és cap imant.

Els diminuts imants de dins estan alineats
com aquestes agulles de brúixola.

Si us hi fixeu, tots assenyalen
en direccions diferents.

Però quan apliquem un camp
magnètic, tots s'alineen igual,

tots combinen, aquests imants,

i acumulativament augmenten
la força de l'electroimant.

El que van fer Henry i Sturgeon,

va ser posar a cada braç de la ferradura
dues bobines electromagnètiques

per crear alguna cosa que era
moltes, moltes vegades més potent.

I podem veure la força d'aquest
electroimant de ferradura.

Si el faig girar i utilitzo una cosa
una mica més gran que llimadures de ferro,

aquests trossets de ferro,

mireu la força del camp magnètic,
que els reté al seu lloc.

El que és important recordar, naturalment,

és que aquest electroimant només funciona

mentre hi ha un corrent que hi passa.

Tan bon punt apago el corrent,

el magnetisme desapareix.

Els primers experimentadors exhibien
aquest poder aixecant pesos de metall.

Henry fins i tot en va fer un prou gran
per aixecar una tona i mitja de metall.

Impressionant, però no canvia el món.

Però posa aquell imant molt més
enllà, al final d'un cable,

i de sobte pots fer passar
una cosa a voluntat.

En un instant.

Aquesta capacitat de controlar
un imant a distància,

és una de les coses més útils
que hem descobert mai.

Si l'electricitat es pot fer visible

lluny de la font original de poder,

llavors tens una font de
comunicació instantània.

A mitjan anys 1840,

Samuel Morse havia desenvolupat
un sistema de missatgeria,

basat en quant temps s'engegava
o apagava un circuit elèctric.

Una pulsació de corrent llarga per
un guió, una de curta per un punt.

Això permetia enviar i rebre
missatges utilitzant un codi simple.

Els primers comentaristes
de l'edat victoriana

reflexionen sobre el
fet que l'electricitat

i el telègraf està fent literalment
el seu món un lloc més petit.

Sovint trobes una mena de
retòrica a tot el segle XIX,

quan la gent parla del telègraf,

dient que més comunicació, més comprensió,

faran obsoleta la guerra,

perquè tots ens entendrem millor.

Vull dir que, retrospectivament sembla...
desesperadament utòpic.

Als anys 1850,

Europa i Amèrica estaven cosides

de cables de telègraf,

però el somni de comunicació
global instantània

era frustradorament fora de l'abast.

Era perquè encara no hi havia cap cable

capaç de portar missatges

entre dues de les potències
més grans de la terra:

la Gran Bretanya i els Estats Units.

Molts experts estaven convençuts

que un cable transatlàntic 
operatiu era impossible.

Però els que hi estaven en desacord 
sabien que si ho podien resoldre,

podria fer-los guanyar diners a cabassos.

I als anys 1850, homes de negocis
nord-americans i enginyers britànics

van ajuntar forces per
demostrar que es podia fer.

Intent rere intent van acabar en desastre.

Els feixucs cables es trencaven
amb la mala mar i les tempestes.

Finalment, el 29 de juliol de 1858,

es van empalmar dues parts d'un
cable al mig de l'Atlàntic.

Un sol cable era senzillament massa gran
per ser transportat per un vaixell.

Llavors es va portar un cap a Terranova,

i l'altre cap al sud-oest d'Irlanda.

Sis dies més tard, el
primer vincle directe

entre les dues nacions més 
poderoses del món estava a punt.

El projecte va ser aclamat
com un èxit enorme

i un missatge formal d'enhorabona

va ser enviat per part de la reina
Victoria al president Buchanan.

Però abans que s'acabessin
les celebracions,

les coses van començar
a anar molt malament.

Aquest és el quadern original
de l'enginyer en cap Bright.

Podeu veure-hi el missatge
original de la Reina Victoria.

Només són 98 paraules, però van
trigar 16 hores a transmetre'l.

Els operadors de telègraf de l’altra
banda ho van tenir molt difícil

per desxifrar el missatge.

Els senyals elèctrics que rebien

eren confusos i distorsionats

i es feien repetir paraules
una vegada i una altra.

Podeu veure-ho aquí:

“Repetir després d'enviar.
Esperant rebre, sense senyal.”

Era clar que transmetre a
l'altra banda de l'Atlàntic

no seria tan planer com havien esperat.

En els dies següents, es van intercanviar
uns quants centenars de missatges,

però els que arribaven a Terranova

eren gairebé impossibles de desxifrar,

tot just un poti-poti de punts i ratlles.

Hi havia un problema greu amb
el cable i anava empitjorant.

El cable de 1858 no es
va reparar mai del tot,

i el final va arribar definitivament quan
l'enginyer britànic Wildman Whitehouse

va creure per error que
incrementant el voltatge del senyal

podia forçar els missatges
fins a Terranova.

El cable senzillament va
deixar de funcionar del tot.

En aquell moment, incrementar el voltatge

utilitzant bateries més
potents tenia sentit.

La major part d'experts creien
que el corrent elèctric

fluïa per un cable, com
un fluid en un tub.

Incrementar el voltatge era l'equivalent

d'incrementar la pressió en el sistema,

forçant el corrent fins a l’altre cap.

Però el telègraf en realitat
portava pulsacions,

o ones de corrents al llarg del cable,

no pas un corrent continu.

I en distàncies llargues,

aquestes pulsacions es distorsionaven,

i això feia difícil distingir
el que era un punt curt

del que era una ratlla més llarga.

Estudiant l'efectivitat del
cablejat sota l’aigua,

els científics començaven a entendre

que el corrent elèctric no
sempre fluïa com l'aigua,

també creava ones electromagnètiques
invisibles, o fluctuacions.

I és aquest descobriment el
que duria a una branca nova

de la investigació en
l'espectre electromagnètic,

i resoldre els problemes
del telègraf atlàntic.

En efecte, el Cable Transatlàntic

era un experiment gegantí,
ambiciós, enormement car.

El fracàs de la ciència de seguir el pas a
la tecnologia havia quedat al descobert.

I un enfocament nou, més teòric i,
per a mi, molt més apassionant

per entendre l'electricitat
va començar a desplegar-se.

Armats amb aquesta nova comprensió
de com es desplaçaven realment

les pulsacions elèctriques al llarg
del cable, es van fer millores

en la seva composició, 
disseny i instal·lació.

Caldrien vuit anys més de treball
conjunt de científics i enginyers

abans que un cable operatiu
estigués finalment instal·lat.

El divendres 27 de juliol de 1866,

es va enviar un missatge
des d'Irlanda a Terranova.

Clar i nítid.

“Un tractat de pau ha estat
signat entre Àustria i Prússia.”

Finalment, el somni d'una comunicació
transatlàntica instantània

s'havia fet realitat.

L'èxit del cable de 1866 fa
el món un lloc més petit.

Un cop més.

El canvi d'un món on es trigaven
dies o setmanes o mesos

perquè viatgés la informació,

a un món on la informació trigava
segons o minuts a arribar,

és molt més profund

que gairebé res que hagi tingut
lloc durant la meva vida.

L'invent del telègraf va canviar
la vida de les persones corrents.

Però serien els descobriments

de com utilitzàvem el corrent elèctric
que flueix de manera contínua

el que tindria un impacte encara més gran.

Perquè els inventors ja desenvolupaven una
manera nova d'utilitzar l'electricitat.

Per fer una cosa que
tothom del món voldria:

llum elèctrica.

Fins al segle XIX,

només coneixíem una manera de fer la
nostra pròpia llum: cremar coses.

I a mitjan segle XIX,

havíem perfeccionat una manera molt
efectiva d'il·luminar les nostres cases:

utilitzar gas.

Una típica llar britànica dels anys
1860 s'hauria il·luminat així:

gas altament inflamable

que bombaven directament a casa de la gent

a través d'una xarxa de tubs.

Però aquests llums de gas eren massa
tènues per a grans zones a l’aire lliure.

I estacions ferrocarril i carrers
van començar a il·luminar-se

amb una font més potent:
llums d'arc elèctrics.

Dels primers llums d'arc
en va fer la demostració

el mentor de Michael
Faraday, Sir Humphry Davy,

a la Royal Institution ja el 1808,

i funcionaven passant una
guspira contínua d'electricitat

a través de dues vares de carboni.

Però la seva claror d'un blanc
intens era massa forta per a les cases.

Perquè un llum elèctric competís amb gas,

caldria que es subdividís en
moltes llums més petites,

menys potents i més suaus.

El que aconseguís portar llum elèctric

a cada casa tenia
garantides fama i fortuna.

A principis dels anys 1880,
l'inventor més famós, més prodigiós,

més aferrissadament competitiu del món

havia acceptat el repte.

El nord-americà Thomas Alva Edison.

Per a Edison, inventar era una passió,

és el que li encantava fer.
Li agradava moltíssim ser al laboratori.

El primer que impulsava
aquella passió és que

era molt divertit per a Edison.
El que trobava

més apassionant és que era
una cosa que feia bé,

i que permetia aflorar 
tota la seva creativitat.

Edison és Mister Invent Elèctric.

És l'home en qui confien.

És l'home que pensen que
pot fer el que sigui.

També és l’home que té relacions
meticulosament cultivades

amb empresaris, amb gent que està
disposada a posar els diners

en el que digui Edison,
per entendre'ns,

i donar-li suport en
aquesta mena d'aventura.

Per a Edison, els diners eren
probablement la raó menys important.

Per a ell, els diners
eren importants per una raó:

per permetre-li fer el projecte següent.

Edison havia aplegat un grup
d'enginyers joves i amb talent

en un laboratori punter de Nova Jersey,

a 26 milles de Manhattan.

Menlo Park esdevindria

la primera instal·lació de recerca
i desenvolupament del món,

permetent a l'equip d'Edison
inventar a escala industrial.

Treballaven una quantitat 
d'hores increïble,

un d'ells va dir que amb prou
feines veia mai els fills,

perquè era constantment al laboratori.

Però sabien que tenien entre mans
una cosa realment important.

Que si Edison se'n sortia,

si triomfaven amb Edison,
tindrien el futur assegurat.

El somni d'Edison era portar
llum elèctrica a cada casa,

i amb el seu equip d'enginyers al darrere,

i la visió d'un futur elèctric per
davant, va iniciar la seva campanya.

La cursa per portar llum elèctrica
al món s'havia de córrer

a les grans ciutats de l'època:
Nova York, París, Londres.

L'equip de Menlo Park d'Edison
va posar-se a desenvolupar

una forma totalment
diferent de llum elèctrica:

la bombeta incandescent.

De fet, el disseny de la bombeta
d'Edison no era pas tan nou. Ni únic.

Inventors francesos, russos,
belgues i britànics

havien estat perfeccionant bombetes
similars durant més de 40 anys.

I un d'ells, un anglès, Joseph Swan,

havia creat la seva pròpia
versió d'un llum incandescent.

Tant la bombeta de Swan com la d'Edison

funcionaven passant un corrent
elèctric per un filament.

Un filament és un material
en què el corrent elèctric

flueix amb més dificultat que no pas

a través del cable de coure
de la resta del circuit.

I es basa en la idea de resistència.

Dins d'aquest pot, tinc un filament
fet de plom de llapis corrent,

i podem veure què passa quan
hi faig circular un corrent.

A escala atòmica,

els àtoms del filament obstaculitzen
el flux d'electricitat.

Per tant cal més energia
per obligar-la a passar,

i aquesta energia es diposita
al filament en forma de calor.

Doncs bé, en escalfar-se, la
seva resistència augmenta,

això torna a augmentar-ne la temperatura,
fins que es posa incandescent.

Un dels primers materials

que va utilitzar Edison per als
seus filaments va ser platí.

Amb un punt de fusió relativament alt,

el platí es podia escalfar

a una temperatura
incandescent sense fondre's.

També podia estirar-se formant
fils prims, i com més prim el fil,

més resistència oferia al
corrent que hi passava.

Però el platí era car i no
oferia prou resistència.

La cursa estava engegada per
trobar una alternativa millor

i la solució va arribar
quan l'equip de Menlo Park

va adoptar un mètode que
Swan també desenvolupava,

utilitzant el buit per impedir que
els filaments de carboni més barats

es cremessin massa ràpidament.

Edison i Swan van provar tota
mena de materials diferents

per als seus filaments:

tot des de seda crua i
pergamí fins a suro.

Edison fins i tot va provar el
pèl de la barba dels seus enginyers.

Finalment, va decidir-se
per fibra de bambú,

mentre que Swan utilitzava
un fil de cotó tractat.

El disseny de les bombetes
d'Edison i Swan era molt similar.

Finalment van arribar a un
acord i van crear una societat

per vendre bombetes al Regne Unit.

Avui, molta gent encara
creu que Edison tot sol

va inventar la bombeta, mentre Swan ara és
una nota a peu de pàgina de la història.

Però la bombeta incandescent només
era part de l'estratègia d'Edison.

També havia inventat tot un
sistema elèctric d'endolls,

cables i comptadors que l'acompanyaven.

I, com que era un home
de negocis brillant,

havia desenvolupat una manera nova i
innovadora de distribuir electricitat.

Edison sabia que la clau per
guanyar diners amb el seu sistema

era generar l'electricitat
en una planta central,

i vendre-la a tants
clients com fos possible.

Ara ens sembla obvi, però fins llavors,

qualsevol que volgués
utilitzar electricitat

havia de tenir el seu propi
generador sorollós per fer-ne.

La ambició d'Edison era enorme:

volia il·luminar la ciutat
que creixia més ràpid

i la més apassionant del món.

Nova York.

L’estiu de 1882, Edison es
trobava en una posició única,

al centre de la ciència i
la invenció del segle XIX.

Havia patentat una bombeta
incandescent puntera,

havia amassat un coneixement sense
precedents sobre enginyeria elèctrica.

I per damunt de tot,

havia cultivat una reputació
entre el públic nord-americà

de ser un inventor tan genial,

que els periodistes
l'escoltaven embadalits,

i el múscul financer de Wall Street

estava més que disposat a donar
suport a les seves noves idees.

La seva visió, electrificar Manhattan,

i després, naturalment, la resta del món,

era aparentment a l'abast.

Perquè Edison i el seu equip

eren a punt de llançar el
projecte més car i arriscat:

la primera planta d'energia
dels Estats Units,

que generaria corrent directe continu.

Just abans de les 3 de la tarda del 4
de setembre de 1882, Thomas Edison,

envoltat d'un estol de banquers,
dignataris i periodistes,

va entrar a l'edifici de JP
Morgan, just darrere meu,

va accionar un dels seus
interruptors patentats,

i 100 de les seves bombetes
incandescents van començar a brillar.

Girant-se cap a un
periodista proper, va dir:

“He complert tot el que he promès.”

A mitja milla d'allà, a Pearl Street,
la nova planta d'energia d'Edison,

que havia costat mig milió de
dòlars i quatre anys de feinada,

havia encetat la seva vida.

El corrent en sortia per cables enterrats,

estenent-se en totes direccions.

Naturalment ara ens podria semblar obvi,

però a la Nova York de
principis dels anys 1880,

la idea d'enterrar cables elèctrics

semblava una despesa innecessària.

Aquest carrer devia estar cosit

amb centenars de cables, que
s'utilitzaven per als telègrafs,

telèfons i il·luminació
d'arc dels carrers.

Aixecant els ulls, hauries vist una
massa embullada d'espaguetis negres

obstruint la llum.

Edison sabia que aquesta perillosa
situació havia de canviar,

i per guanyar tants diners com pogués,

l'electricitat havia de canviar d'imatge.
Calia que se la considerés segura.

Així doncs Edison advoca
per una seguretat més gran

del seu sistema de baix voltatge,
i per línies subterrànies.

Pot al·legar que té un
sistema molt més segur

que llums elèctrics d'arc per als carrers,

o il·luminació de gas 
per a la llum interior.

No ha de preocupar-se pels
focs, ni l'electrocució,

tot això és molt més segur

pel sistema que ha creat amb
aquest sistema subterrani.

Enterrar tots els cables
no era tan sols molt car

sinó que era un malson logístic,

perquè aquesta era una de les milles
quadrades amb més moviment del món.

Edison va triar aquesta zona per una raó.

Wall Street.

Ric, important, influent.

Perquè per a el sistema
d'Edison per fer diners,

tots aquests clients rics

havien de ser a una milla de
la seva planta d'energia.

Perquè Edison calculava

que el cable més gruixut
que podia permetre's

portaria només una quantitat suficient
del seu corrent directe continu

per a clients en aquesta distància.

Això era un salt endavant enorme

perquè, per primera vegada,

es podria proveir dotzenes de clients
amb una sola planta d'energia.

Però hi havia un gran problema.

La xarxa d'Edison no sortiria
mai a compte per il·luminar

els nous suburbis dels Estats Units.

No tenien la concentració de clients

necessària per fer rendible construir
aquestes estacions cares d'energia.

Si ens haguéssim quedat
amb la manera d'Edison

de generar i distribuir electricitat,

el món seria un lloc molt diferent.

Hauríem de tenir centrals escampades a

no més d'una milla de distància, fins i
tot al centre dels pobles i ciutats.

I seria extraordinàriament car
proveir d'energia fins i tot

comunitats més petites.

Però algú que tenia les
respostes a aquests problemes

estava a punt d'entrar a la història.

Algú que ajudaria a crear el món modern

i que faria un paper important
en una dels batusses més grans

de la història científica.

Es deia Nikola Tesla,

i Edison el tenia just davant del nas.

Nikola Tesla era un inventor serbi

nascut a Croàcia

que va treballar breument per a Edison

després d'arribar a Nova York als 28 anys.

Europeu, introvertit, perspicaç,

era el pol oposat d'Edison.

Edison i Tesla no podien
ser més diferents

en el tarannà, en l'aparença, l'aire

i la manera com es construïen 
una imatge pública.

Edison no podia tenir menys
interès per la roba que duia,

i si es vessava productes 
químics en la roba de mudar,

doncs es vessava productes 
químics en la roba de mudar.

Era bàsicament un individu
molt desmanegat.

Tesla, en canvi,

fins i tot de jove, al voltant dels
25 anys, pensava en el seu aspecte,

en com encaixava amb la gent.

Li importa doncs la roba, l'aire que té.

De fet, fins i tot el
preocupa com el retraten,

com li fan les fotos,

i sempre vol assegurar-se que té
un perfil de tres quarts maco,

perquè no es vegi que té una
barbeta una mica punxeguda.

La vida i mort de Nikola Tesla

és una de les històries més
fascinants però tràgiques

de brillantor científica,
negocis acarnissats,

i trucs xocants de relacions públiques.

Potser el públic nord-americà
estava embadalit

per les noves centrals
de corrent directe d'Edison,

però Tesla no estava pas tan impressionat.

Tenia un somni que l'electricitat es
podia transmetre a ciutats senceres.

O fins i tot nacions.

I creia que sabia com es podia fer:

utilitzant un tipus diferent
de corrent elèctric.

Experts elèctrics sabien que
com més petit era el corrent

que s'enviava per un cable, més
petites les pèrdues per resistència.

I així el cable podria ser més llarg.

Tesla va proposar utilitzar un
mètode de transmetre electricitat

en què els corrents es podrien
abaixar sense una caiguda

en la quantitat de força
elèctrica a l'altre cap.

Es va anomenar corrent altern.

El corrent altern és exactament això.

És un corrent elèctric que s’alterna

entre moure's en una direcció,

i llavors en direcció
contrària, molt ràpidament.

A diferència d'un corrent directe,
que es mou només en una direcció.

Tesla s'interessava pel
corrent altern perquè,

com altres enginyers elèctrics
de finals dels anys 1880,

va adonar-se que quan augmentes
el voltatge de qualsevol corrent

que transmets del punt A al punt B,

serà més eficient tenir
un voltatge més alt.

I com que la quantitat d'energia
elèctrica en un cable és el seu voltatge

multiplicat pel seu corrent,
incrementar el voltatge

significava que el corrent
dels cables es podria reduir,

i així les pèrdues a causa de
la resistència serien menors.

Però no vols que voltatges molt alts

de l'ordre de, diguem, 20.000
volts, entrin a casa teva.

Per tant cal rebaixar el corrent

que es transmet a distància a casa teva.

I per fer-ho, cal un
convertidor o transformador.

El corrent altern et permet
utilitzar un transformador

per fer aquest canvi del
voltatge alt de transmissió

a un voltatge més baix que
utilitzaràs per al consum.

Perfeccionar la tecnologia
per transmetre electricitat

a centenars de milles del
lloc on va ser generada

marcaria un pas enorme cap al món modern.

I un ric empresari industrial

ja desenvolupava la solució.

Es deia George Westinghouse.

Westinghouse creia que el
corrent altern era el futur,

però tenia un gran desavantatge.

Mentre que anava bé per
a la llum elèctrica,

a diferència del corrent directe,

no hi havia cap motor pràctic
que pogués treballar-hi.

I ningú creia que n'hi hauria mai cap.

A part de Nikola Tesla.

A Tesla, com a inventor, li agradava dir

que el primer que cal fer
no és construir una cosa,

sinó imaginar-la, pensar-hi
detalladament, planejar-la.

I tenia el que els psicòlegs
actuals anomenarien

una memòria eidètica. Podia bàsicament

recordar tot allò que veia

i llavors visualitzar-ho
en tres dimensions.

Sovint diuen que la gent
que té aquesta capacitat

ho veuen a un metre de distància,

i ho veuen en tres
dimensions en aquell espai.

I totes les indicacions són que
Tesla tenia aquesta capacitat.

Això és un ou de Colom de Tesla.

És una rèplica del que utilitzava Tesla

per fer la demostració del
seu descobriment més gran

i un dels invents més
importants de tots els temps.

Mostrava com es pot produir

moviment rotatori directament
d'un corrent altern.

Significativament, un que es podria
generar a milers de milles de distància.

Era una cosa que no s'havia fet mai.

Quan Tesla treballava en el
motor de corrent altern,

pensava en gran.

No només pensava en un component

del motor dient: “Ostres, si
ho puc fer una mica millor,

funcionarà.” En realitat pensa en

tot un sistema que implica el generador,

els cables fins al motor

i el motor mateix.
És un inconformista total,

que pensa fora dels marcs,

fent coses de manera molt
diferent als seus col·legues.

La solució de Tesla era enginyosa.

Va enviar més d'un corrent
altern al seu motor

i els va cronometrar per tal
que es seguissin en seqüència.

El primer corrent altern

donava energia a una espiral
de cable dins del motor,

creant un camp electromagnètic

que atreia la part central
movible del motor

i després s'apagava.

El segon corrent encavalcat
alimentava la bobina següent,

impulsant més la part
movible abans d'apagar-se.

I el mateix la tercera bobina i la quarta.

El resultat era un camp magnètic giratori,

prou fort per fer que el motor,

o en aquest cas l'ou, girés.

Tesla va dissenyar tot un sistema
elèctric al voltant d'això

anomenat transmissió polifàsica.

Això significava que una planta
d'energia sorollosa i pudent,

que generava molt corrent altern útil,

ara es podia situar lluny
de zones poblades.

I per primera vegada pots
construir grans centrals

on vulguis. Al capdavall de la ciutat,

o en una cascada com la de Niàgara,

i distribuir l'energia a llarga distància,

i servir tota la gent

en una ciutat gran o centre metropolità.

El descobriment de Tesla era
l'última peça del trencaclosques,

però encara havia de convèncer el món

que la seva solució era millor

que el mètode del corrent
directe que propugnava Edison.

Edison va continuar desplegant el
seu sistema de corrent directe,

construint centrals a tot
l'estat de Nova York.

Però llavors Tesla va conèixer
George Westinghouse,

l’home que podia fer
realitat els seus somnis.

El juliol de 1888, Westinghouse va fer
una oferta per les patents de Tesla,

que ha esdevingut part del
misteri i el folklore

que envolta tota la
història de Nikola Tesla,

on és difícil separar realitat de ficció.

Tesla va cobrar 75.000 dòlars per les
seves patents de corrent altern

i li van oferir 2,50 dòlars

per cada cavall de força que
generessin els seus motors.

Això li hauria garantit una riquesa enorme

per la resta de la vida però
no és el que va passar.

Ara és clar que en aquell moment,

el sistema de corrent altern
era un mètode molt millor

de transmetre energia elèctrica.

I podríeu pensar que amb els
descobriments de Tesla,

res no podia interposar-se en el camí de
l'èxit del corrent altern sobre el continu.

Però un home encara creia totalment

en els seus invents del corrent directe,

des dels filaments de les
bombetes als interruptors,

endolls i generadors,

i no estava a punt de
malbaratar milions de dòlars

per canviar-los.

Edison.

Les línies de batalla estaven definides.

Westinghouse i Tesla anaven
frec a frec amb Edison

per fer-se amb els lucratius contractes
d'il·luminació de Nova York.

Dos sistemes completament diferents

lluitant per un premi definitiu:

l'oportunitat d'il·luminar els
Estats Units i després el món.

Es coneixeria com la Guerra dels Corrents.

Tots dos camps intentaven
retallar els costos de l'altre,

però Edison creia que el seu
estimat corrent directe

era millor que el corrent
altern perquè era més segur.

Tocar un cable d'Edison,
amb el seu baix voltatge,

era dolorós però relativament innocu.

Mentre que els cables de corrent altern

portaven un voltatge molt superior

i tocar-los podia ser mortal.

I el que Edison intentava fer

era tornar a definir el seu sistema de
corrent continu com el sistema segur.

És millor que llums
elèctrics d'arc de carrer,

és millor que gas,

i millor que la il·luminació incandescent 
de corrent altern d'alt voltatge.

Entesos? És el sistema que és segur.

Si adoptes el sistema Edison,
pots estar tranquil que és segur.

Edison reclamava que el corrent altern

era un tipus més perillós de
corrent que el corrent continu

i destacava tots els accidents entre
els treballadors de Westinghouse

i cada foc causat per curtcircuits.

Era un missatge potent
perquè als anys 1880,

molta gent encara estava
aterrida per l'electricitat.

Podia electrocutar i fins
i tot matar en un instant

i les raons encara no
s'entenien plenament.

Per a molts, la idea d'introduir
aquest assassí invisible a casa seva

era totalment ridícula.

Per això l'arma utilitzada en la
Guerra dels Corrents va ser la por.

I un enginyer elèctric poc conegut,

Harold P. Brown,

estava a punt de portar la
lluita contra el corrent altern

a tot un altre nivell.

Acabaria sent una de les
campanyes de publicitat

més extremes i negatives de la història.

Brown havia ideat una
manera única i teatral

de demostrar la força
mortal del corrent altern,

i estava àvid de compartir-la amb el món.

Així, un vespre càlid
d'estiu, el juliol de 1888,

va aplegar 75 dels principals
enginyers elèctrics

i periodistes del país

per presenciar un espectacle
que no oblidarien mai.

El pla de Brown era extremament macabre.

Havia pagat un equip de trinxeraires

perquè recollissin gossos vagabunds
que rondaven per Manhattan.

A l'escenari, es va adreçar al públic.

“Els he demanat de venir, senyors,

per presenciar l'aplicació
experimental d'electricitat

a unes quantes bèsties.”

La seva demostració implicava
electrocutar els gossos,

amb corrent continu i corrent altern,

en un intent de mostrar que el
corrent altern els mata més ràpid.

I no eren només gossos.

Brown va continuar fent espectacles
públics amb la mort d'un vedell

i fins i tot un cavall.

I va passar dels gossos a animals
més grossos per una raó.

Volia ensenyar que el corrent
altern era tan perillós

que podia matar qualsevol mamífer
gros, incloent-hi humans.

Els experiments animals de Brown havien
convençut els polítics nord-americans

que el mètode més humà
d'executar criminals condemnats

hauria de ser amb corrent altern,

generat per màquines Westinghouse.

Els advocats d'Edison fins i
tot van convertir el nom Westinghouse

en sinònim de morir electrocutat.

I exactament a les 6:32,

el matí del 6 d'agost de 1890,

un home de 45 anys, William Kemmler,

va ser lligat a una cadira de fusta

i dos electrodes xops

li van ser subjectats amb compte.

I mentre 26 funcionaris i metges s'ho
miraven des d'una sala contígua,

Kemmler va dir adéu al capellà
de la presó i va esperar.

L'execució de William Kemmler

marcava el punt més baix en
la Guerra dels Corrents,

però no va representar ben bé el final.

Perquè Nikola Tesla estava
a punt de fer una cosa

que no s'havia vist mai.

Una cosa tan portentosa i audaç

que viuria per sempre en els
records dels que ho van veure.

Tesla havia desenvolupat un mètode

de generar corrents alterns
de molt alta freqüència

i el 21 de maig de 1891,

en una trobada d'importants
enginyers elèctrics,

ho va demostrar.

En una exhibició gairebé
màgica de poder i portent,

i sense portar cap cadena de
malla ni màscara de seguretat,

desenes de milers de volts,
produïts per una bobina Tesla,

van passar pel seu cos i pel
final d'un llum que aguantava.

El corrent altern de Tesla era
d’una freqüència tan alta,

que va passar pel seu cos

sense causar-li cap dany
greu o ni tan sols dolor.

Les seves demostracions ensenyaven
que si es manejava correctament,

el corrent altern a voltatges
extremament alts podia ser segur.

La Guerra dels Corrents l'havien guanyada

Westinghouse i Tesla.

El 1896, la nova planta d'energia va ser
completada a les cascades del Niàgara,

utilitzant generadors de
corrent altern Westinghouse

per produir el corrent polifàsic de Tesla.

Finalment, quantitats enormes d'energia

es podien fer arribar des de les cascades,

a la propera Buffalo i
després, pocs anys més tard,

la planta del Niàgara subministrava
energia a la mateixa ciutat de Nova York.

I avui, gairebé tota
l'electricitat generada al món

es fa utilitzant el sistema de Tesla.

Però la història de Tesla no
acaba amb fama i fortuna.

Tot i que va continuar fent
aportacions significatives

a moltes altres àrees de
la ciència i la invenció,

per salvar George Westinghouse de la ruïna
després d'un daltabaix a la borsa,

va renunciar a la seva
pretensió sobre els roialtis

dels seus invents polifàsics.

Nikola Tesla va ser un home d'un
talent únic i li devem molt.

Però també era enormement complicat,

i malauradament, més endavant a la vida,
es va tornar cada vegada més taciturn.

Tenia una fixació amb el número tres,

el comptava en veu alta mentre caminava,

i va desenvolupar estranyes
fòbies amb gèrmens

i amb dones que portaven joies amb perles.

En molts sentits, la seva ment brillant
senzillament es va descontrolar.

A mesura que avançava la seva vida,

va apartar-se de la gent

i va trobar consol emocional
en un altre lloc.

Es va obsessionar amb els coloms

i se'l veia regularment
alimentant-los aquí a Bryant Park,

al centre de Manhattan.

Fins i tot es va enamorar d'un
ocell blanc particularment inusual

i quan va morir,

va quedar amb el cor destrossat.

De vell, Tesla va quedar
gairebé arruïnat i sol,

vivint com un semireclús en aquest hotel.

Els seus últims anys van transcórrer aquí
a l'habitació 3327 del New York Hotel,

trist, desorientat, indigent.

Edison esdevindria un heroi nord-americà

i la seva companyia formaria
part de General Electric,

encara avui una de les corporacions
multinacionals més grans del món.

El gener de 1943, la història de
Nikola Tesla s’apropava al final.

Però mirant a través de l'skyline
de Manhattan per última vegada,

va veure un cel il·luminat
amb llums parpellejants,

i un milió de vides
transformades pel seu geni.

La capacitat per generar i
transmetre electricitat,

i l'invent de màquines per utilitzar-la,

han canviat el nostre món de maneres
que no podríem haver imaginat.

Ara podem generar milers de
milions de watts d'electricitat

cada segon, cada hora, cada dia.

I tant si ho fem utilitzant carbó, gas,

o fissió nuclear,

totes les centrals compten amb

els principis descoberts i
desenvolupats per Michael Faraday,

Nikola Tesla,

i tots els altres enginyers
elèctrics primerencs

d'una admirable edat d'invencions.

Ara de l'electricitat
no en fem ni més ni més

i hem oblidat quina força màgica
i misteriosa havia estat.

Però hi ha una cosa que
no hauríem d'oblidar mai.

Avui, sense ella, el món modern
s'ensorraria al voltant nostre

i les nostres vides serien
molt i molt diferents.

En el proper episodi, explicarem
les revelacions elèctriques

que van dur a una revolució
en la nostra comprensió

d'aquesta força sorprenent.

El 14 d'agost de 1894,

una multitud entusiasmada es congregava 
fora del Museu d'Història Natural d'Oxford.

Aquest enorme edifici gòtic
acollia la trobada anual

de l'Associació Britànica per
al Progrés de la Ciència.

Més de 2.000 entrades
s'havien venut per endavant

i el museu ja estava ple de gom a gom,

esperant que fes la xerrada següent
el professor Oliver Lodge.

Potser ara el nom no us sona,

però els seus descobriments
l'haurien d'haver fet tan famós

com alguns dels altres grans
pioners elèctrics de la història.

Gent com Benjamin Franklin,

Alessandro Volta,

o fins i tot el gran Michael Faraday.

Sense proposar-s'ho, posaria en
moviment una sèrie d'esdeveniments

que revolucionarien el món victorià

de llautó i cables de telègraf.

Aquesta conferència marcaria el
naixement del món elèctric modern,

un món dominat pel silici i la
comunicació sense fils de masses.

En aquest programa, descobrim com
l'electricitat va ajuntar el món

a través de les emissores i
les xarxes informàtiques,

i com finalment vam treure l'entrellat
de l'electricitat i com explotar-la

a un nivell atòmic.

Després de segles d'experiments 
amb l'electricitat,

ara començava una època 
nova de comprensió real.

Aquests tubs no estan endollats
a cap font d'energia,

però tot i així il·luminen.

És l'efecte invisible de l'electricitat,

un efecte no tan sols confinat
als cables per on flueix.

A mitjan segle XIX,

es va proposar una gran teoria
per explicar com podia ser això.

La teoria diu que envoltant
qualsevol càrrega elèctrica,

i hi ha molta electricitat
fluint-me per damunt del cap,

hi ha un camp de força.

Aquests tubs fluorescents estan
encesos purament perquè són sota

la influència del camp de força
dels cables d'energia de sobre.

La teoria que un flux d'electricitat
podia, d'alguna manera,

crear un camp de força invisible,
va ser proposada originàriament

per Michael Faraday, però caldria
un brillant jove escocès

anomenat James Clark-Maxwell, per
demostrar que Faraday tenia raó,

i no pas per experimentació,
sinó amb fórmules matemàtiques.

Això estava allunyadíssim de les
maneres de fer del segle XIX.

Abans de Maxwell, els científics sovint
havien construït estranyes màquines

o enginyat experiments portentosos
per crear i mesurar l'electricitat.

Però Maxwell era diferent.

Li interessaven els nombres, i la
seva nova teoria no tan sols va revelar

el camp de força invisible de,
l'electricitat sinó com manipular-la.

Acabaria sent un dels
descobriments científics

més importants de tots els temps.

Maxwell era un matemàtic
i un gran matemàtic,

i veia l'electricitat i el magnetisme
d'una manera completament nova.

Ho va expressar tot en termes d'equacions
matemàtiques molt compactes.

I el més important és que a
les equacions de Maxwell

hi ha una noció de l'electricitat i
el magnetisme com una cosa vinculada

i com una cosa que pot ocórrer en onades.

Els càlculs de Maxwell mostraven que
aquests camps podien ser alterats

de manera semblant a tocar la
superfície de l’aigua amb el dit.

Canviant la direcció del corrent elèctric

crearia una ondulació o ona

a través d'aquests camps
elèctrics i magnètics.

I canviant constantment la direcció

del flux del corrent, endavant i enrere,

com un corrent altern, produiria
una sèrie completa d'ones,

ones que portarien energia.

Les matemàtiques li deien a Maxwell
que corrents elèctrics canviants

estarien constantment emetent
grans ones d’energia

al seu entorn.

Ones que continuarien per sempre
llevat que alguna cosa les absorbís.

Les matemàtiques de Maxwell eren
tan avançades i complicades

que només un grapat de gent les
va entendre en aquell moment,

i tot i que la seva obra
encara era només una teoria,

va inspirar un jove físic alemany
anomenat Heinrich Hertz.

Hertz va decidir dedicar-se
a dissenyar un experiment

per demostrar que les ones de
Maxwell realment existien.

I aquí el tenim.

Aquest és l'aparell original d'Hertz

i la seva bellesa està en la
seva absoluta simplicitat.

La calor genera un
corrent altern que passa

per aquestes barres de metall, amb
una guspira que salta el buit

entre aquestes dues esferes.

Si Maxwell tenia raó,

llavors aquest corrent altern hauria
de generar una ona electromagnètica

invisible que es propaga a l'entorn.

Si poses un cable en
el camí d'aquella ona,

llavors en el cable, hi hauria d'haver
un camp electromagnètic canviant,

que hauria d'induir un corrent
elèctric en el cable.

El que va fer Hertz va ser construir
aquesta anella de cable, el seu receptor,

que podia portar a posicions
diferents a la sala

per veure si podia detectar
la presència de l'ona.

I la manera com ho va fer va ser
deixar un buit molt petit al cable,

a través del qual saltaria una guspira
si un corrent passés per l'anella.

Com que el corrent és tan feble,
la guspira és molt i molt tènue

i Hertz va passar bona part del 1887

en una sala fosca mirant
intensament per una lent

per veure si podia detectar la
presència d'aquesta tènue guspira.

Però Hertz no estava sol intentant
crear les ones de Maxwell.

A Anglaterra, un jove professor
de física anomenat Oliver Lodge

havia estat fascinat pel tema durant anys

però no havia tingut temps
per dissenyar cap experiment

per intentar descobrir-les.

Llavors un dia, a principis de 1888,
mentre preparava un experiment

sobre protecció contra llamps,
es va fixar en una cosa inusual.

Lodge es va adonar que
quan muntava el seu equip

i enviava un corrent altern
al voltant dels cables,

podia veure brillar
trossos entre els cables,

i amb uns petits ajustaments,

va veure que aquests trossos
brillants seguien una pauta.

La lluïssor blava i les espurnes elèctriques
es presentaven a intervals precisos

espaiats uniformement
al llarg dels cables.

Va adonar-se que eren els
alts i baixos d'una ona,

una ona electromagnètica invisible.

Lodge havia demostrat
que Maxwell tenia raó.

Finalment, per accident, Lodge havia creat

les ones electromagnètiques de
Maxwell al voltant dels cables.

La gran pregunta havia trobat resposta.

Ple d'emoció pel descobriment,
Lodge es va preparar

per anunciar-ho al món, en aquella
trobada científica anual d'estiu

organitzada per la British Association.

Abans, però, va decidir
anar-se’n de vacances.

El seu càlcul del temps no podria haver
estat pitjor, perquè tornant a Alemanya,

i exactament a la mateixa hora,

Heinrich Hertz també posava a
prova les teories de Maxwell.

Finalment, Hertz va trobar el que buscava:

una guspira diminuta.

I en portar el receptor a
posicions diferents de la sala,

va poder traçar la forma de les ones

produïdes pel seu aparell.

I va verificar meticulosament
cadascun dels càlculs de Maxwell

i va provar-los experimentalment.

Era un “tour de force”
de ciència experimental.

Tornant a la Gran Bretanya,

mentre les multituds es congregaven per
a la trobada de la British Association,

Oliver Lodge va tornar de les
vacances relaxat i ple d'il·lusió.

Aquest, pensava Lodge, seria
el seu moment de triomf,

en què podria anunciar el seu
descobriment de les ones de Maxwell.

El matemàtic Fitzgerald, gran amic seu, 
havia de fer la conferència inaugural.

Però va proclamar-hi que Heinrik Hertz
acabava de publicar resultats sorprenents.

Havia detectat les ones de Maxwell
desplaçant-se per l'espai.

“Hem arrabassat el llamp
del mateix Júpiter

i dominat l'èter que ho 
impregna tot”, va anunciar.

Bé, només puc imaginar com
devia sentir-se Lodge

veient que li segaven 
l'herba sota els peus.

El professor Oliver Lodge havia
perdut el seu moment de triomf,

derrotat a l'últim moment
per Heinrich Hertz.

L'espectacular demostració d'Hertz 
de les ones electromagnètiques,

ones de ràdio en diem ara,
tot i que llavors no ho sabia,

suposarà una revolució total en 
les comunicacions en el proper segle.

La teoria de Maxwell havia mostrat com
les càrregues elèctriques podien crear

un camp de força al seu voltant.

I que les ones podien escampar-s'hi
com ondulacions en una bassa.

I Hertz havia construït un
dispositiu que podia realment crear

i detectar les ones quan
passaven per l’aire.

Però, quasi immediatament,

hi hauria una altra revelació en la
nostra comprensió de l'electricitat.

Una revelació que un cop més
implicaria el professor Oliver Lodge.

I, una vegada més, li segarien
l'herba sota els peus.

La història comença a
Oxford, l’estiu de 1894.

Hertz havia mort de sobte aquell any,

i Lodge va preparar una conferència
commemorativa amb una demostració

que portaria la idea d'ones
a un públic més ampli.

Lodge havia treballat en la conferència.

Havia investigat maneres
millors de detectar les ones,

i havia manllevat aparells nous d'amics.

Havia fet alguns avenços
significatius en la tecnologia

destinada a detectar les ones.

Aquest aparell genera un corrent altern

i una guspira que salta aquest interval.

El corrent altern desprèn
una ona electromagnètica,

tal com predir Maxwell, que
és captada pel receptor.

Engega un corrent elèctric molt feble
mitjançant aquestes dues antenes.

Això és el que havia fet Hertz.

La millora de Lodge consistia a afegir-hi
aquest tub ple de llimadures de ferro.

El feble corrent elèctric
passa per les llimadures,

forçant-les a agrupar-se.

I, quan ho fan, tanquen
un segon circuit elèctric

i fan sonar el timbre.

Si pitjo el botó d'aquest cap,

fa sonar el timbre del receptor.

I ho fa sense cap connexió entre tots dos.

És com màgia.

Si poguéssiu imaginar una
casa plena de gom a gom,

molta gent al públic, i
el que veuen de sobte és,

com per art de màgia, un timbre que sona.

És ben increïble.

Potser no era la demostració més
espectacular que el públic havia vist mai,

però certament va causar
sensació entre la gentada.

L'aparell de Lodge, presentat així,

ja no semblava un experiment científic.

De fet, s'assemblava extraordinàriament
a aquelles màquines de telègraf

que havien revolucionat la comunicació,
però sense aquells cables llargs

entre l'emissor i el receptor.

Per als membres més mundans
i assabentats del públic,

això demostrava sobradament que
el maestro Maxwell tenia raó.

Era una forma nova i
revolucionària de comunicació.

Lodge va publicar les notes de la
conferència explicant com es podien enviar

i rebre ones electromagnètiques
utilitzant les seves noves millores.

A tot el món, inventors,
entusiastes amateurs

i científics van llegir els
informes de Lodge amb entusiasme

i van començar a experimentar
amb ones hertzianes.

Dos personatges totalment
diferents s'hi inspirarien.

Tots dos aportarien millores
al telègraf sense fils, i tots dos

serien molt més recordats per la seva 
aportació a la ciència que Oliver Lodge.

El primer va ser Guglielmo Marconi.

Marconi era un individu molt intel·ligent,

astut i encantador.

Tenia clarament l'encís italià, irlandès.

Podia servir-se'n amb gairebé tothom,

des de joves dames fins a 
científics de renom mundial.

Marconi no era cap científic,

però va llegir tot el que va 
poder de l'obra d'altra gent

per tal de confegir el seu propi
sistema de telegrafia sense fils.

És possible que, educat a Bolonya, 
bastant a prop de la costa italiana,

veiés el potencial de les comunicacions 
sense fils en l’ús marítim des de ben aviat.

Llavors, amb només 22
anys, va venir a Londres

amb la seva mare irlandesa
per posar-lo en venda.

L'altra persona inspirada per la
conferència de Lodge era un professor

del Presidency College de Calcuta,

que es deia Jagadish Chandra Bose.

Malgrat tenir títols de
Londres i Cambridge,

nomenar un indi com a científic a Calcuta

havia costat una batalla
contra el prejudici racial.

Els indis, deien, no tenien el temperament
que cal per a les ciències exactes.

Bé, Bose estava decidit a
demostrar que era un error,

i aquí als arxius, podem veure amb
quina promptitud es va posar a treballar.

Això és un informe de la 66ena
trobada de la British Association

a Liverpool, setembre de 1896.

I aquí tenim Bose,

el primer indi que va fer una presentació
a la trobada de l'associació,

parlant de la seva feina i fent una
demostració dels seus aparells.

Havia contruït i millorat el
detector que va descriure Lodge,

perquè en el clima indi càlid i xafogós,

havia trobat que les llimadures del tub 
que Lodge usava per detectar les ones

es rovellaven i s'enganxaven.

Bose va haver de construir un detector
més pràctic amb una bobina de cable.

Diuen que la seva obra va causar sensació.

El detector era extremament fiable
i podia operar a bord de vaixells,

per tant tenia un gran potencial per
a la vasta flota naval britànica.

La Gran Bretanya era el centre d'una
vasta xarxa de telecomunicacions

que s'estenia per gairebé tot el món,

que s'utilitzava per donar suport a
una xarxa marítima igualment vasta de

vaixells mercants i navals, que servien
per sostenir l'Imperi Britànic.

Bose, un científic pur, no s'interessava
pel potencial comercial

dels senyals sense fils, 
a diferència de Marconi.

Això era un camp diguem-ne
nou, punter, però Marconi

no era un científic instruït, i veia
les coses d'una manera diferent,

que potser és la raó per la qual va
progressar tan ràpid en primer lloc.

I era molt bo establint
relacions amb la gent

amb qui necessitava establir relacions,
per fer possible la seva obra.

Marconi va fer servir les seves relacions
per anar directament a l'únic lloc

on tenien els recursos per ajudar-lo.

El Servei Postal britànic era una
institució enormement poderosa.

Quan Marconi va arribar per
primer cop a Londres el 1896,

aquests edificis eren tot just 
acabats i ja bullien de negocis

dels serveis postals i
telegràfics de l'imperi.

Marconi havia portat d'Itàlia
el seu sistema de telegrafia,

afirmant que podia enviar senyals
sense fils a distàncies inaudites.

I l'enginyer en cap del Servei de Correus,

William Preece, va veure immediatament
el potencial de la tecnologia.

Així, Preece va oferir a Marconi els
grans recursos financers i d'enginyeria

del Servei de Correus, i van
començar a treballar-hi al terrat.

L'antiga seu del Servei
de Correus era just allà.

I entre aquest terrat i aquell, Marconi
i enginyers del Servei de Correus

practicarien enviant i rebent
ones electromagnètiques.

Els enginyers van ajudar-lo a millorar
l'instrumental, i Preece i Marconi junts

en van fer la demostració a persones
influents del govern i l'armada.

Del que no va adonar-se 
Preece va ser que,

mentre anunciava orgullosament que Marconi 
s'havia associat amb el Servei de Correus,

Marconi ja feia plans entre bastidors.

Havia sol·licitat una patent britànica de
tot el camp de la telegrafia sense fils

i planejava establir la
seva pròpia companyia.

Quan es va concedir la patent, es
va destapar la capsa dels trons

a la comunitat científica.

Aquella patent era per si
mateixa revolucionària.

Fixeu-vos, les patents només
podien fer-se sobre coses

que no eren de coneixement públic,

però se sap que Marconi havia amagat
el seu equip en una capsa secreta.

I aquí la tenim.

Quan la patent finalment es va concedir,

Marconi va obrir cerimoniosament la capsa.

Tothom estava ansiós de veure
quins invents hi havia a dintre.

Bateries formant un circuit,

llimadures de ferro al tub
per completar el circuit

i fer sonar el timbre de dalt.

Res que no haguessin vist abans,
però Marconi ho havia patentat tot.

La raó per la qual Marconi és
famós no és per aquell invent.

No inventa la ràdio, però la millora

i la converteix en un sistema.

Lodge no ho fa. I per 
això recordem Marconi,

i per això no recordem Lodge.

El món científic estava en peu de guerra.

Vet aquí aquest jove que sabia ben poc
de la ciència en què es basava l’equip,

a punt de fer-se la barba
d'or amb l'obra d'ells.

Fins i tot el seu gran defensor
Preece estava decebut i ferit

quan va descobrir que Marconi aniria per
les seves i fundaria una companyia pròpia.

Lodge i altres científics van
començar un frenesí de patents

de cada detall minúscul i cada
millora que feien al seu equip.

Aquesta atmosfera nova va indignar Bose
quan va tornar a la Gran Bretanya.

Bose va escriure a casa a l'Índia,
enfurismat pel que va trobar a Anglaterra.

“Diners, diners, diners constantment,
quina cobdícia destructora!

“M’agradaria que veiéssiu la mania
de fer diners de la gent d'aquí.”

La seva desil·lusió amb
els canvis que va veure

al país que venerava per la integritat i
l'excel·lència científica és palpable.

Finalment, però, van ser els seus amics

qui va convèncer Bose de
reprendre la seva única patent,

pel descobriment d'una nova
mena de detector d'ones.

Va ser aquest descobriment el que duria
una revolució encara més gran per al món.

Havia descobert el poder dels cristalls.

Això substitueix tècniques més antigues
amb llimadures de ferro, que són

confuses i difícils i no funcionen bé.

Vet aquí una manera completament
nova de detectar ones de ràdio,

que serà al centre d'una
indústria de la ràdio.

El descobriment de Bose era senzill,

però conformaria
veritablement el món modern.

Quan es toquen certs cristalls amb metall 
per provar la seva conductivitat,

poden mostrar un comportament
força estrany i variat.

Aquest cristall, per exemple.

Si puc tocar-lo exactament al lloc just
amb la punta d'aquest cable de metall,

i després enganxar-lo a una bateria,

produeix un corrent força significatiu.

Però si canvio les connexions a la bateria

i intento fer circular el corrent
en la direcció contrària,

és molt inferior.

No és un conductor d'electricitat,
és un semiconductor.

I va trobar el primer ús a
detectar ones electromagnètiques.

Quan Bose va fer servir un cristall
com aquest en els seus circuits

en comptes del tub de llimadures,

va trobar que era un detector molt més
eficient d'ones electromagnètiques.

Era aquesta estranya propietat
de l'acoblament entre el cable,

conegut com el “bigoti de gat”, i el
cristall, que permetia al corrent passar

molt més fàcilment en una
direcció que en l'altra,

i per això es podia usar per extreure 
un senyal d'ones electromagnètiques.

En aquell moment, ningú tenia ni idea
per què certs cristalls actuaven així.

Però per a científics i enginyers,
aquest estrany comportament

va tenir un efecte pràctic
profund i gairebé miraculós.

Amb cristalls com a detectors,

ara era possible emetre i detectar el
so real d'una veu humana, o música.

En la seva conferència a Oxford el 1894,

Oliver Lodge havia obert
una capsa de Pandora.

Com a acadèmic, no havia previst que
els descobriments en què havia pres part

tenien tant potencial comercial.

L’única patent que havia
aconseguit obtenir,

el mitjà crucial de sintonitzar un
receptor a un senyal de ràdio particular,

li va ser comprat per la
poderosa companyia de Marconi.

Potser el pitjor motiu 
d'indignació per a Lodge, però,

arribaria el 1909,

quan van atorgar a Marconi el Premi Nobel
de Física per la comunicació sense fils.

És difícil d'imaginar un
afront més gran al físic

a qui Hertz s'havia avançat per ben poc 
en el descobriment de les ones de ràdio,

i que llavors havia mostrat al món

com es podien enviar i rebre.

Però tot i aquest afront, Lodge
va continuar sent magnànim,

utilitzant la nova tecnologia d'emissió
que resultava de la seva obra

per reconèixer el mèrit d'altres,

com mostra aquesta filmació
poc coneguda d'ell.

Hertz va fer un gran avenç.

Va descobrir com produir i
detectar ones a l'espai,

i va donar així a l'èter un ús pràctic.

Aprofitant-lo per a la
transmissió d'intel·ligència

d'una manera que posteriorment han
continuat unes quantes persones.

Avui, difícilment podem imaginar
un món sense emissions,

imaginar un temps en què les ones de
ràdio ni tan sols estaven en els somnis.

Els enginyers van continuar polint i
perfeccionant la nostra capacitat

de transmetre i rebre
ones electromagnètiques,

però el seu descobriment va ser en el
fons un triomf de la ciència pura,

des de Maxwell, passant
per Hertz, fins a Lodge.

Però tot i així, la naturalesa mateixa de 
l'electricitat continuava sense explicació.

Què creava aquelles càrregues i
corrents elèctrics en primer lloc?

Tot i que els científics aprenien
a explotar l'electricitat,

encara no sabien què era realment.

Però aquesta qüestió s'anava
responent amb experiments

que investigaven com fluïa
l'electricitat per materials diferents.

Tornant als anys 1850, un dels
grans experimentadors d'Alemanya

i un bufador de vidre amb
talent, Heinrich Geissler,

va crear aquestes boniques
peces d'exhibició.

Geissler extreia la major part de l’aire
d'aquests intricats tubs de vidre

i llavors els omplia amb petites
quantitats d'altres gasos.

Llavors hi feia passar
un corrent elèctric.

Brillaven amb colors fantàstics,

i el corrent que passava pel 
gas semblava poder-se tocar.

Tot i que destinats
purament a l'entreteniment,

en els 50 anys següents els científics van
veure en els tubs de Giessler una oportunitat

per estudiar com fluïa l'electricitat.

Es van fer temptatives d'extreure
cada vegada més aire dels tubs.

Podia el corrent elèctric
passar pel no-res?

Pel buit?

Això és una història animada molt
poc coneguda del científic britànic

que va crear un buit prou bo per
respondre aquesta pregunta.

Es deia William Crookes.

Crookes creava tubs així.

N'extreia tant aire com podia

per tal que fos tan semblant a
un buit com podia aconseguir.

Llavors, quan feia passar un
corrent elèctric pel tub,

es va fixar en una lluïssor
brillant a l'extrem.

Un feix de llum semblava brillar pel tub

i tocar el vidre de l'altre cap.

Semblava que, finalment,
podíem veure l'electricitat.

El feix de llum es va
conèixer a com raig catòdic,

i aquest tub era el precursor
del tub de raigs catòdics

que es va utilitzar en aparells
de televisió durant dècades.

El físic JJ Thompson va descobrir
que aquests feixos de llum

estaven formats per partícules
minúscules, carregades negativament,

i com que eren portadores d'electricitat,
es van conèixer com electrons.

Com que els electrons només
es movien en una direcció,

de la placa de metall escalfada cap a la
de l'altre cap, carregada positivament,

es comportaven exactament com 
els cristalls semiconductors de Bose.

Però, mentre que els cristalls de
Bose eren per naturalesa capritxosos,

havies de trobar el punt
exacte perquè funcionessin,

aquests tubs es podien
fabricar consistentment.

Es van conèixer com vàlvules,

i aviat van substituir arreu els
cristalls en aparells de ràdio.

Aquests descobriments durien a
una explosió de tecnologia nova.

Tota l'electrònica de principis del segle 
XX va del que es pot fer amb vàlvules.

Així, la indústria de la ràdio
està contruïda amb vàlvules,

els primers televisors estan
contruïts amb vàlvules,

els primers ordinadors estan
contruïts amb vàlvules.

Amb això es construeix el món electrònic.

Després de descobrir com manipular
electrons fluint per un buit,

els científics ara estaven
ansiosos d'entendre

com podien fluir a través
d'altres materials.

Però això significava entendre les
coses que constituïen els materials:

els àtoms.

Va ser a principis del
segle XX quan finalment

vam tenir una idea exacta sobre la 
composició i el comportament dels àtoms.

I així, què era realment
l'electricitat a escala atòmica.

A la Universitat de Manchester,
l'equip d'Ernest Rutherford

va estar estudiant l'estructura
interior de l'àtom

i produint una imatge per
descriure l'aspecte d'un àtom.

Això ajudaria finalment a explicar alguns
dels trets més estranys de l'electricitat.

El 1913, la imatge de l'àtom tenia

un nucli amb càrrega positiva al mig

envoltat d'una òrbita d'electrons
carregats negativament,

seguint pautes anomenades capes.

Cadascuna d'aquestes capes corresponia a
un electró amb una energia particular.

Però amb un impuls d'energia,
un electró podia saltar

d’una capa interior a una d'exterior.

I l'energia havia de ser exacta:

si no era suficient, l'electró
no feia la transició.

I aquest impuls sovint era
temporal perquè l'electró

tornava llavors a la seva capa original.

En fer-ho, havia de desprendre's
de la seva energia sobrant

escopint un fotó,

i l'energia de cada fotó depenia
de la seva longitud d'ona,

o, tal com nosaltres ho
percebríem, del color.

Entendre l'estructura dels
àtoms també podia explicar

els grans espectacles de
llum elèctrica de la natura.

Exactament com els tubs de Geissler,

el tipus de gas per on passa
l'electricitat defineix el seu color.

Els llamps tenen un to blau a causa
del nitrogen de la nostra atmosfera.

Més amunt de l'atmosfera,
els gasos són diferents

i així el color dels
fotons que produeixen,

creant les espectaculars aurores.

Entendre els àtoms, com
encaixen en els materials

i com es comporten els seus electrons,
va ser la clau decisiva per entendre

la naturalesa fonamental
de l'electricitat.

Això és una màquina Wimshurst

i s'utilitzava per generar
càrrega elèctrica.

Fregant s'expulsen els electrons d'aquests
discs i comença un flux d'electricitat

pels braços metàl·lics de la màquina.

Els metalls condueixen electricitat

perquè els electrons estan fixats molt
feblement a dintre els seus àtoms

i així poden anar saltant i ser
utilitzats per fluir com electricitat.

Els aïllants, en canvi, no
condueixen electricitat

perquè els electrons estan
molt aferrats dins dels àtoms

i no són lliures de circular.

El flux d'electrons, i
per tant de l'electricitat,

a través dels materials ara s'entenia.

Conductors i aïllants
tenien una explicació.

El que era més difícil d'entendre

eren les estranyes propietats
dels semiconductors.

El nostre món electrònic modern
està contruït sobre semiconductors

i s'aturaria sense.

Potser Jagadish Chandra Bose va topar
amb les seves propietats als anys 1890,

però ningú podria haver previst la
importància que havia d'arribar a tenir.

Però, amb l'esclat de la
Segona Guerra Mundial,

les coses estaven a punt de canviar.

Aquí a Oxford, aquest laboratori
de física acabat de construir

va ser lliurat immediatament a
l'esforç d'investigació de guerra.

Van encarregar als investigadors que
milloressin el sistema de radar britànic.

El radar era una tecnologia que
utilitzava ones electromagnètiques

per detectar bombarders enemics, i a
mesura que la seva precisió va millorar,

es va fer clar que les vàlvules no
feien prou bé la missió encomanada.

I l'equip va haver de
recórrer a una tecnologia antiga:

en comptes de vàlvules, van fer
servir cristalls semiconductors.

Però no van utilitzar el
mateix tipus de cristalls

que Bose havia desenvolupat:
van fer servir silici.

Aquest dispositiu és un
receptor de cristall de silici.

Hi ha un diminut cable
de tungstè en espiral

tocant la superfície de un
petit cristall de silici.

És increïble la importància que
va tenir aquest dispositiu.

Era la primera vegada que s'havia
explotat el silici com a semiconductor,

però per funcionar, calia que fos molt pur

i tots dos bàndols en guerra van
dedicar molts recursos a purificar-lo.

De fet, els britànics tenien
millors dispositius de silici,

per tant devien tenir algunes bobines
de silici ja en aquell temps,

quan a Berlín tot just començàvem.

Els britànics tenien millors
semiconductors de silici

perquè rebien ajuda de
laboratoris dels Estats Units,

en particular, els famosos Bell Labs.

I no va passar gaire temps abans
que els físics s'adonessin

que si els semiconductors podien
substituir vàlvules del radar,

potser també podien substituir vàlvules
en altres dispositius, com amplificadors.

El simple tub buit, amb el seu
corrent d'electrons d'un sol sentit,

havia estat modificat per
produir un dispositiu nou.

Posant una reixa metàl·lica
en el camí dels electrons

i aplicant-hi un diminut voltatge,

es podia produir un canvi espectacular
en la força del feix de llum.

Aquestes vàlvules
actuaven d'amplificadors,

convertint un senyal elèctric molt
feble en un de molt més fort.

Un amplificador és una cosa,
en cert sentit, realment simple.

Senzillament agafes un corrent petit i
el converteixes en un corrent més gran.

Però en altres sentits, canvia el món,

perquè quan pots amplificar un senyal,
pots enviar-lo a qualsevol lloc del món.

Tan bon punt la guerra havia acabat,
l'expert alemany Herbert Matare

i el seu col·lega, Heinrich
Welker, van començar a construir

un dispositiu semiconductor que es podia
utilitzar com a amplificador elèctric.

Aquí tenim aquell primer model
operatiu que van fer Matare i Welker.

Si mireu a dintre, podeu
veure el diminut cristall

i els cables que hi fan contacte.

Si fas passar un petit
corrent per un dels cables,

això permet a un corrent molt més
gran fluir a través de l'altre,

per tant actuava com a
amplificador de senyal.

Aquests dispositius minúsculs podien
substituir vàlvules grans i cares

en xarxes de telefonia de llarga
distància, ràdios i altres equips

on un senyal feble
necessitava ser potenciat.

Matare va adonar-se immediatament
del que havia creat,

però els seus caps inicialment
no hi estaven interessats.

No pas, és a dir, fins que va
aparèixer un escrit en una revista

anunciant un descobriment de Bell Labs.

Un equip de recerca havia
topat amb el mateix efecte,

i ara anunciaven el seu invent al món.

Van anomenar-lo el transistor.

Van tenir-lo el desembre de 1947, i
nosaltres el vam tenir a principis del 48.

Però és la vida, què hi farem!

El van tenir una mica abans, l’efecte.

Però, curiosament, els seus
transistors no servien.

Tot i que el dispositiu
europeu era més fiable

que el model més
experimental de Bell Labs,

cap dels dos complia del
tot la seva promesa:

funcionaven, però eren de nyigui-nyogui.

Començava la recerca d'una manera més 
robusta d'amplificar senyals elèctrics,

i el descobriment va
arribar accidentalment.

A Bell Labs, l'expert en
cristall de silici Russell Ohl

es va adonar que un dels seus lingots de
silici tenia una propietat molt estranya.

Semblava capaç de generar
el seu propi voltatge,

i quan va intentar mesurar-ho
connectant-lo a un oscil·loscopi,

es va adonar que el voltatge
canviava constantment.

La quantitat de voltatge que
generava semblava dependre de

quanta llum hi havia a la sala.

Fent ombra al cristall,

veia que el voltatge queia.

Més llum significava que
el voltatge pujava.

El que és més, quan engegava un
ventilador entre el llum i el cristall

el voltatge començava a oscil·lar
amb la mateixa freqüència

amb què les ales del ventilador
projectaven ombres sobre el cristall.

Un dels col·legues d'Ohl
va adonar-se immediatament

que el lingot tenia una esquerda
que formava una junció natural,

i aquesta minúscula junció natural
en un bloc altrament sòlid

actuava exactament com la
junció molt més delicada

entre l'extrem d'un cable i un
cristall que Bose havia descobert.

Excepte aquí, era sensible a la llum.

El lingot s'havia esquerdat
perquè cada banda contenia

quantitats lleugerament
diferents d'impureses.

Una banda tenia una mica
més de l'element fòsfor,

mentre que l'altre tenia una mica
més d'una impuresa diferent: bor.

I els electrons semblaven poder moure's

del costat del fòsfor al costat
del bor, però no viceversa.

Els fotons de llum que
brillaven sobre el cristall

feien saltar electrons dels àtoms,

però eren els àtoms de la impuresa
els que impulsaven aquest flux.

El fòsfor té un electró que s'allibera

i el bor està amatent
d'acceptar-ne un altre,

per tant els electrons tendeixen
a fluir del costat del fòsfor

al costat del bor i, de manera crucial,
només fluïa en un sentit per la junció.

El cap de l'equip de
semiconductors, William Shockley,

va veure el potencial d'aquesta junció
en un sol sentit dins d'un cristall,

però, com es podria crear un cristall

amb dues juncions que es pogués
utilitzar com a amplificador?

Un altre investigador de Bell
Labs anomenat Gordon Teal

havia treballat en una
tècnica que ho permetria.

Havia descobert una manera especial
de desenvolupar cristalls únics

del semiconductor germani.

En aquest institut de recerca,
desenvolupen cristalls semiconductors

de la mateixa manera que
feia Teal a Bell Labs:

només que aquí, els fan
molt, molt més grossos.

Al fons d'aquest cossi hi ha un
contenidor amb germani roent fos,

tan pur com es pot aconseguir.

A dintre hi ha uns quants àtoms
de qualsevol impuresa que calgui

per alterar les seves
propietats conductores.

El braç giratori de sobre té
una vareta de cristall al fons

que ha estat submergida en el líquid i
que lentament es tornarà a aixecar.

Quan el germani es refreda i
endureix, forma un cristall llarg

com un caramell, sota la vareta.

Tota la llargada és un sol i
bonic cristall de germani.

Teal va deduir que, mentre
el cristall es forma,

es poden afegir i barrejar
altres impureses al cossi.

Això ens dona un únic cristall amb
capes fines de diferents impureses

creant juncions a l’interior del cristall.

Aquest cristall amb dues juncions
era el somni de Shockley.

Aplicar un petit corrent per
la primíssima secció del mig

permet a un corrent molt més gran
fluir a través del triple sandvitx.

D'un sol cristall com aquest,

es podien tallar centenars
de blocs sòlids minúsculs,

cadascun amb les dues juncions, que 
permetran controlar amb precisió

el moviment d'electrons a través seu.

Aquests dispositius minúsculs i fiables

es podien utilitzar en tota
mena d'equip elèctric.

No es pot tenir l'equip electrònic
que tenim sense components diminuts.

I és curiós: com més petits, més fiables,

és una situació win-win.

Es va atorgar el Premi Nobel a l'equip de
Bell Labs per un invent revolucionari,

mentre l'equip europeu quedava oblidat.

William Shockley va deixar Bell Labs,

i el 1955 va fundar el seu laboratori
de semiconductors a la Califòrnia rural,

reclutant els millors
llicenciats en física del país.

Però les celebracions no van durar gaire,

perquè era quasi impossible
treballar per a Shockley.

La gent abandonava la companyia perquè
no els agradava el seu tracte.

El fet que Shockley fos tan cretí

és la raó per la qual
teniu Silicon Valley.

S'inicia el procés d'escissió,
de creixement i de noves companyies,

i tot perquè Shockley
és un ésser humà tan desastrós.

Les empreses noves competien entre elles

per presentar els últims
dispositius semiconductors.

Van fer transistors tan petits

que se'n podien incorporar quantitats
enormes en un circuit elèctric

imprès en un simple tall
de cristall semiconductor.

Aquests xips minúsculs i fiables es podien
utilitzar en tota mena d'equip elèctric,

especialment conegut el
cas dels ordinadors.

Era l'alba d'una nova edat.

Avui, els microxips són arreu.

Han transformat quasi tots els
aspectes de la vida moderna,

des de la comunicació al
transport i a l'entreteniment.

Però, potser, i això també és important,

els nostres ordinadors han
esdevingut tan potents,

que ens ajuden a entendre l'univers
en tota la seva complexitat.

Un sol microxip com aquest avui

pot contenir uns quatre mil
milions de transistors.

És increïble fins on ha arribat
la tecnologia en 60 anys.

És fàcil pensar que amb els
grans salts que hem fet

a l'hora d'entendre i
explotar l'electricitat,

queda poc per aprendre'n.

Però ens equivocaríem.

Per exemple, fer els circuits
cada vegada més petits

volia dir que un tret particular de
l'electricitat conegut durant més d'un segle

esdevenia cada vegada més problemàtic.

La resistència.

Un xip d'ordinador ha de
ser refredat contínuament.

Si traieu el ventilador,
això és el que passa.

Ostres! Això es dispara!

100, 120, 130 graus,

200 graus, i s'ha tallat.

En només uns segons el xip
ha quedat ben fregit.

Ja veieu, quan els electrons
passen pel xip,

no es desplacen sense entrebancs.

Xoquen contra els àtoms de silici,

i l'energia que perden aquests
electrons produeix calor.

Però a vegades això era útil.

Els inventors van fer
escalfadors i forns elèctrics,

i cada vegada que una cosa
es posava incandescent,

bé, vet aquí una bombeta.

Però la resistència en
aparells electrònics,

i a les línies d'energia,

és la pèrdua d’energia més gran

i un problema enorme.

Es considera que la resistència consumeix 
fins al 20% de tot el corrent que generem.

És un dels problemes més
grans dels temps moderns.

I ja s'està buscant una manera de
resoldre el problema de la resistència.

El que considerem temperatura

és en realitat una mesura de fins a quin
punt vibren els àtoms d'un material.

I si els àtoms vibren,

llavors els electrons que hi flueixen

tenen més possibilitats de xocar-hi.

Així doncs, en general, com
més calent el material,

més alta la seva resistència elèctrica,

i com més fred és,

més baixa la resistència.

Però què passa si refredes una cosa,

a prop del zero absolut,

-273 graus Celsius?

Bé, a zero absolut,

no hi ha gens de calor,

i els àtoms no es mouen en absolut.

Què passa llavors amb
el flux d'electricitat?

El flux d'electrons?

Utilitzant un dispositiu
especial anomenat criòstat,

que pot mantenir les coses a prop del
zero absolut, ho podem esbrinar.

A l'interior d'aquest criòstat,

en aquesta bobina, hi ha mercuri,

el famós metall líquid.

I forma part d'un circuit elèctric.

Aquest equip d'aquí mesura
la resistència del mercuri,

però fixeu-vos què passa
quan abaixo el mercuri

cap a la part més freda del criòstat.

Vet aquí.

La resistència ha caigut
a absolutament gens.

El mercuri, com moltes
substàncies que ara coneixem,

té aquesta propietat.

S’anomena “esdevenir superconductor”,

que vol dir que no presenten gens de
resistència al flux d'electricitat.

Però aquests materials només funcionen

quan estan molt i molt freds.

Si poguéssim utilitzar un material
superconductor en els cables d'energia,

i en els aparells electrònics,

ens estalviaríem molta energia elèctrica 
preciosa que es perd per la resistència.

El problema, naturalment, és que
calia mantenir els superconductors

a temperatures extremament baixes.

Llavors, el 1986,

es va fer un avenç.

En un petit laboratori
prop de Zurich, Suïssa,

físics d'IBM van descobrir fa poc una 
nova classe de materials superconductors,

i es considera un dels descobriments
científics més importants en moltes dècades.

Això és un bloc del mateix material
fet pels investigadors a Suïssa.

No sembla gaire extraordinari,

però si ho refredes amb nitrogen líquid,

passa una cosa especial.

Es torna superconductor,

i com que l'electricitat i el
magnetisme estan tan vinculats,

això li dona propietats magnètiques
igualment extraordinàries.

Aquest imant està suspès,

levitant per damunt del superconductor.

El més apassionant és que, tot i que fred,

aquest material està molt per
damunt del zero absolut.

Aquests camps magnètics són tan forts

que no tan sols poden aguantar
el pes d'aquest imant,

sinó que també haurien
d'aguantar el meu pes.

Estic a punt que em facin levitar.

Oh, és una sensació molt i molt estranya.

Quan aquest material es va
descobrir per primer cop el 1986,

va produir una revolució.

A part que ningú havia considerat
que podria ser superconductor,

ho era a una temperatura molt més alta
del que ningú creia possible.

Som temptadorament a prop d'aconseguir
superconductors a temperatura ambient.

No hi som encara,

però un dia, es trobarà un nou material.

I quan el posem al
nostre equip electrònic,

podrem construir un món més
barat, millor, més sostenible.

Avui, s'han produït materials
que exhibeixen aquest fenomen

a la mena de temperatures
que teniu al congelador.

Però aquests nous superconductors no els
poden explicar plenament els teòrics.

I sense una comprensió completa,

els experimentadors es guien
sovint tant per la sort

com per una adequada
comprensió científica.

Fa poc, un laboratori del
Japó va fer una festa

on van acabar adulterant
els seus superconductors

amb una sèrie de begudes alcohòliques.

Inesperadament, van trobar que el vi negre

millora l'acció dels superconductors.

La recerca elèctrica

ara té el potencial, un cop més,

de revolucionar el nostre món,

si es poden trobar superconductors
a temperatura ambient.

La nostra addicció a la força de
l'electricitat només està creixent.

I quan entenguem plenament com
explotar els superconductors,

tindrem un nou món elèctric al davant.

Durà a un dels períodes més emocionants
de descobriments i invents humans,

un conjunt d'eines, tècniques 
i tecnologies nou de trinca

que un cop més transformarà el món.

L'electricitat ha canviat el nostre món.

Fa només uns centenars d'anys, es veia
com un prodigi misteriós i màgic.

Llavors, va saltar del laboratori amb una
sèrie d'estranys i prodigiosos experiments,

i finalment va ser capturada
i s'hi va donar ús.

Va revolucionar la comunicació,

primer a través de cables,

llavors amb ones a través dels camps
de gran abast de l'electricitat.

Impulsa i il·lumina el món modern.

Avui, difícilment podem imaginar
la vida sense electricitat.

Defineix la nostra era,

i estaríem totalment perduts sense.

Però encara ens ofereix més coses.

Ens trobem, un cop més, al començament
d'una època nova de descobriments,

una nova revolució.

Però per damunt de tot,

hi ha una cosa que saben tots aquells que
tracten amb la ciència de l'electricitat:

la seva història encara no ha acabat.

Traducció dels subtítols al català i
ressincronització: PROJECTE TRANSMATE