Quan us imagineu les meravelles arquitectòniques del món, què veieu? La grandesa de les piràmides de Gizah o potser els aqüeductes increïbles de la Roma Antiga? Els dos exemples són gestes impressionants de la innovació humana. Com a arquitecta, sovint m'he preguntat per què posem en un pedestal les meravelles de civilitzacions que van desaparèixer fa tant de temps? He viatjat per tot el món per estudiar antigues innovacions, i el que he trobat són pràctiques autòctones de cultures vives que encara s'utilitzen. Potser mai no heu sentit a parlar d'aquestes cultures. Viuen als llocs més remots del planeta, i suporten ambients extrems com ara sequeres o inundacions durant generacions. Fa un parell d'anys vaig viatjar al nord de l'Índia a un lloc des d'on podies veure les planes de Bangladesh on viuen els Khasis en un bosc que és on plou més del món. Durant l'època del monsó l'accés entre els pobles queda tallat per les inundacions que transformen tot el paisatge que passa de ser d'un mantell arbori a illes aïllades. Aquesta tribu dels turons ha desenvolupat ponts d'arrels vives, fets a partir de guiar i fer créixer arrels d'uns arbres que gairebé no pots abraçar amb les mans de manera que es teixeix com una bastida. Diverses generacions d'homes, dones i nens Khasis s'encarreguen d'aquestes arrels mentre creixen cap a l'altra banda de la riba, on es planten per fer una estructura que s'anirà enfortint amb el temps. Aquesta tradició de fer ponts amb arrels té 1.500 anys i ha generat 75 estructures increïbles d'aquest tipus. Tot i que triguen 50 anys a créixer, en aquest entorn duren per segles. Per tot el món he vist cultures que han conviscut amb inundacions durant milers d'anys fent evolucionar aquestes tecnologies que els permeten treballar amb l'aigua. En els pantans del sud d'Iraq, que estan formats per la confluència dels rius Tigris i Eufrates, hi ha una civilització única, basada en l'aigua. Durant 6.000 anys, els Ma'dän han inundat pobles per fer illes que es construeixen amb una espècie única de joncs que creix allà al voltant. I aquests joncs de Qasab són imprescindibles per a molts aspectes. Se'ls mengen els búfals d'aigua, en fan farina, i és material de construcció per aquestes illes flotants biodegradables i per les seves cases que semblen catedrals i que construeixen en menys de tres dies. Aquests joncs secs del Qasab es poden entrellaçar per fer columnes, es poden teixir per fer-ne superfícies, teulades o parets, i també se'n pot fer corda que serveix per unir aquests edificis sense que calguin claus. Aquests pobles Ma'dän estan construïts a la maresma, igual que fa generacions, en illes que es poden mantenir en flotació més de 25 anys. Tot i que l'atenció mundial està centrada en la pandèmia, hi ha ciutats que segueixen enfonsant-se i el nivell del mar continua creixent. Les solucions tecnològiques segur que ens ajudaran a solucionar alguns d'aquests problemes, però en la nostra cursa cap al futur, tendim a oblidar-nos del passat. En altres parts del món, on els rius estan contaminats per aigües residuals, una ciutat de 15 milions neteja les aigües residuals amb terreny inundable. Als afores de Calcuta, flanquejat per un talús fumejant dels residus de la ciutat decorat amb les autopistes, una tecnologia primitiva de 300 basses de peixos neteja l'aigua alhora que produeix aliment. Mitjançant una combinació de sol i d'aigües residuals i d'una simbiosi entre algues i bacteris, aquestes aigües es descomponen. Les basses de peixos continuen aquest procés de neteja de l'aigua que triga uns 30 dies. Aquesta innovació, no és només un model de purificació sense productes químics ni carbó. Com que el centre de Calcuta no disposa de cap tractament formal, és l'única manera de netejar el cabal d'aigua abans que entri al golf de Bengala. El que trobo més increïble d'aquesta infraestructura és que mentre que hi ha ciutats d'Europa i d'Àsia que comencen a imitar aquest sistema, ara Calcuta lluita per evitar que el substitueixi el desenvolupament. Per tractar les inundacions d'una manera totalment diferent, la tribu Tofinu ha desenvolupat la ciutat lacustre més gran d'Àfrica. Ganvié, que vol dir "Hem sobreviscut", està construïda amb cases elevades al llarg d'un sistema de canals que es poden navegar amb canoa. La plaça reial està entre 3.000 edificis elevats que inclouen una oficina de correus, un banc, una mesquita i fins i tot un parell de bars envoltats per 12.000 vivers de peixos, o acadjes dels manglars. Aquest escull artificial però natural cobreix quasi la meitat del llac i alimenta un milió de persones que viuen al voltant. El que més em sorprèn és que si bé una acadja és insignificant, quan es multiplica per 12.000, crea una tecnologia autòctona de l'alçada de l'aqüicultura industrial, que és la pitjor amenaça per als ecosistemes de manglar, però aquesta tecnologia permet més biodiversitat que l'altra. A principis d'any, quan era a casa, a Austràlia, em va passar una cosa increïble. La cendra dels boscos cremats del voltant de Sydney era arrossegada per la pluja cap a Bondi Beach. I estàvem preocupats per les emissions de carboni no per la transmissió del virus perquè ja portàvem mascareta. L'aire estava tapat per una columna de fum que era tan gran que arribava a Nova Zelanda. Llavors, enmig d'aquells incendis, que eren els pitjors que recordàvem, va passar un fet inesperat però increïblement sorprenent. Les terres ancestrals d'Austràlia, on es cremava la terra com a tècnica de cultiu, es van salvar dels focs. I aquests boscos tan antics van sobreviure gràcies als petits focs estacionals fets durant generacions, que és una pràctica aborigen que consisteix a fer petits focs controlats. Per tant, tot i que els incendis són un desastre natural, conseqüència del canvi climàtic, també són causats per l'home. I el que em sorprèn més és que tenim aquestes antigues pràctiques que sabem que ens poden ajudar a evitar-los i que hem utilitzat durant milers d'anys. El que trobo fascinant d'aquestes tecnologies és la complexitat que tenen i que estan en sintonia amb la natura. Podríem ser molt més resilients si en poguéssim aprendre alguna cosa. Massa sovint, quan ens trobem amb una crisi, construïm murs defensius. Soc arquitecta, i he estudiat per trobar solucions permanents: ciment, acer, vidre, els utilitzem per construir una fortalesa contra la natura. Però la meva recerca en pràctiques antigues i tecnologies autòctones ha estat diferent. M'ha inspirat la idea que podem ser creatius a partir de les crisis. Tenim milers d'anys de saviesa que només hem de saber escoltar i obrir la ment a l'hora de dissenyar simbiòticament amb la natura. Si escoltem, ens fem més savis i més preparats per als reptes del segle 21 que poden posar en perill la nostra gent i el nostre planeta. Ho he vist, i sé que és possible.