Sóc un savi, o més exactament, un savi autista d'alt rendiment. És una situació excepcional. i encara ho és més quan està acompanyada, com és el meu cas, per l'auto-consciència i el domini del llenguatge. Sovint, quan conec algú i s'assebenten d'això sobre mi hi ha un cert tipus d'estranyesa. Ho puc veure en els seus ulls. Em volen demanar alguna cosa. I sovint al final l'impúls és més forts que ells i ho deixen anar: "Si et dic la meva data de neixement, pots dir-me quin dia de la semana vaig nèixer?" (Rialles) O mencionen arrels cúbiques o em demanen que reciti un número molt gran o un text extens. Espero que em perdoneu si no faig el número de l'home savi avui per vosaltres. En canvi, parlaré d'una cosa bastant més interessant que dates de naixement o arrels cúbiques -- una mica més profund i bastant més proper, per a la meva ment, que la feina. Us vull parlar breument sobre percepció. Quan estava escrivint les obres i contes que li donarien renom, Anton Chekhov mantenia una llibreta de notes en la qual va escriure les seves observacions sobre el món que l'envoltava -- petits detalls que altre gent sembla perdre's. Cada cop que llegeixo a Chekhov i la seva visió única de la vida humana, me'n recordo de per què jo també m'he fet escriptor. En els meus llibres, exploro la naturalesa de la percepció i com diferents tipus de percepció creen diferents tipus de coneixement i enteniment. Vet aquí tres preguntes extretes del meu treball. Més que intentar resoldre-les, us vull demanar que considereu per un moment les intuicions i els pressentiments que passen pel vostre cap i pel vostre cor quan les mireu. Per exemple, el càlcul. Podeu sentir on a la línia de números pot caure la solució? O mirar a la paraula estrangera i els sons. Podeu fer-vos una idea del ventall de significats que us està indicant? I respecte a la línia del poema, per què utilitza el poeta la paraula llebre en comptes de conill? Us demano que feu això perquè crec que les nostres percepcions personals, són la clau de com adquirim el coneixement. Judicis estètics, més que el raonament abstracte, guien i formen el procés pel qual tots arribem a conèixer el que coneixem. Jo sóc un cas extrem d'això. Els meus móns de paraules i números es difuminen amb color, emoció i personalitat. Tal i com en Juan ha dit, és l'estat que els científics anomenen sinestèsia. una interferència inusual entre els sentits. Vet aquí els números de l'1 al 12 tal com jo els veig -- cada número té la seva pròpia forma i caràcter. L'1 és un llampec de llum blanca. El 6 és un forat negre petit i tristíssim. Els esbossos estan en blanc i negre, pero en la meva ment tenen colors. El 3 és verd. El 4 és blau. El 5 és groc. També pinto. I aquí teniu una de les meves pintures. És la multiplicació de dos números primers. Formes tridimensinals i l'espai que creen al mig crea una nova forma, la solució de la suma. I amb números més grans? Bé, no poden ser gaire mes grans que Pi, la constant matemàtica. És un número infinit -- literalment, no s'acaba mai. En aquesta pintura que vaig fer dels primers 20 decimals de Pi, prenc els colors i les emocions i les textures i les ajunto en una mena de paissatge numèric rodant. Però no només veig números en els colors. Les paraules tambe, per a mí, tenen colors i emocions i textures. I aquesta és una frase introductòria de la novel·la "Lolita". I Nabokov també era sinestètic. I aquí podeu veure com la meva percepció del so L ajuda a l'al·literació a fer-se evident. Un altre exemple: una mica més matemàtic. I em demano si alguns de vosaltres percebreu la construcció de la frase de "El gran Gatsby". Hi ha una processó de síl.labes -- "wheat" (blat), una; "prairies" (praderies), dues, "lost Swede towns" (ciutats sueques perdudes), tres -- un, dos, tres. I aquest efecte és molt agradable a la ment, i ajuda que la frase es senti bé. Tornem a les preguntes que us he fet fa un moment. 64 multiplicat per 75. Si alguns de vosaltres jugueu a escacs, sabreu que 64 és un número quadrat, i per això els taulers d'escacs vuit per vuit, tenen 64 caselles. Això ens dóna una forma que ens podem imaginar, que podem percebre. I què passa amb 75? Bé, si 100, si pensem en 100 com si fos un quadrat, 75 tindria aquest aspecte. Així que el que hem de fer ara és unir aquestes dues imatges a la nostra ment -- una cosa així. 64 esdevé 6.400. I a la cantonada dreta, no heu de calcular res. quatre a travès, quatre de dalt a baix -- és 16. De manera que la suma que us demana que feu és 16 16, 16. Això és molt més fàcil que com l'escola us va ensenyar a fer matemàtiques, n'estic segur. És 16, 16, 16, 48, 4.800 -- 4.000, la resposta a la suma. És fàcil quan saps com fer-ho. (Rialles) La segona pregunta era una paraula islandesa. Suposo que aquí no hi ha massa gent que parla islandès. De manera que deixeu-me reduir les opcions a dues. Hnugginn: és una paraula alegre, o trista? Què diríeu? Molt bé. Hi ha qui diu que és alegre La majoria, una majoria de gent, diu que trista. I en realitat vol dir trist. (Rialles) Per què, estadísticament, la majoria de gent diu que una paraula és trista, en aquet cas, pesada, en altres? Segons la meva teoria, la llengua evoluciona de tal manera que els sons coincideixen, corresponen amb allò subjectiu, amb l'experiència intuïtiva i personal de qui escolta. Fem una ullada a la tercera pregunta. És una línia d'un poema de John Keats. Les paraules, com els números, expressen relacions fonamentals entre objectes i esdeveniments i forces que constitueixen el nostre món. És lògic que nosaltes, que existim en aquest món, en el decurs de les nostes vides absorvim intuïtivament aquestes relacions. I els poetes, com altres artistes, juguen amb aquesta interpretació intuïtiva. En el cas de llebre (en anglès, "hare") és un so ambigu en anglès. També pot voler dir les fibres que creixen d'un cap. I si pensem en això -- deixeu-me penjar la imatge -- les fibres representen vulnerabilitat. Cedeixen al més lleuger gest o moviment o emoció. Així el que teniu és una ambient de vulnerabilitat i tensió. La llebre pròpiament dita, l'animal -- no un gat, no un gos, una llebre -- per què una llebre? Perquè penseu en la imarge, no en la paraula, la imatge. Les orelles extrallargues, els peus extragrans, ens ajuden a imaginar, a sentir intuïtivament, el que significa coixejar i tremolar. Així, en aquests pocs minuts, espero haver estat capaç de compartir una mica de la meva visió de les coses, i de mostrar-vos que les paraules poden tenir colors i emocions, els nombres, formes i personalitats. El món és més ric, més vast, del què sovint sembla ser. Espero haver-vos provocat el desig d'aprendre a veure el món amb nous ulls. Gràcies. (Aplaudiment)