Sóc un savi,
o més exactament,
un
savi autista d'alt rendiment.
És una situació excepcional.
i encara ho és més quan està acompanyada,
com és el meu cas,
per l'auto-consciència
i el domini del llenguatge.
Sovint, quan conec algú
i s'assebenten d'això sobre mi
hi ha un cert tipus d'estranyesa.
Ho puc veure en els seus ulls.
Em volen demanar alguna cosa.
I sovint al final
l'impúls és més forts que ells
i ho deixen anar:
"Si et dic la meva data de neixement,
pots dir-me quin dia de la semana vaig nèixer?"
(Rialles)
O mencionen arrels cúbiques
o em demanen que reciti un número molt gran o un text extens.
Espero que em perdoneu
si no faig
el número de l'home savi avui per vosaltres.
En canvi, parlaré
d'una cosa
bastant més interessant
que dates de naixement o arrels cúbiques --
una mica més profund
i bastant més proper, per a la meva ment, que la feina.
Us vull parlar breument
sobre percepció.
Quan estava escrivint les obres i contes
que li donarien renom,
Anton Chekhov mantenia una llibreta de notes
en la qual va escriure
les seves observacions
sobre el món que l'envoltava --
petits detalls
que altre gent sembla perdre's.
Cada cop que llegeixo a Chekhov
i la seva visió única de la vida humana,
me'n recordo de per què jo també
m'he fet escriptor.
En els meus llibres,
exploro la naturalesa de la percepció
i com diferents tipus de percepció
creen diferents tipus de coneixement
i enteniment.
Vet aquí tres preguntes
extretes del meu treball.
Més que intentar resoldre-les,
us vull demanar que considereu per un moment
les intuicions
i els pressentiments
que passen pel vostre cap i pel vostre cor
quan les mireu.
Per exemple, el càlcul.
Podeu sentir on a la línia de números
pot caure la solució?
O mirar a la paraula estrangera i els sons.
Podeu fer-vos una idea del ventall de significats
que us està indicant?
I respecte a la línia del poema,
per què utilitza el poeta la paraula llebre
en comptes de conill?
Us demano que feu això
perquè crec que les nostres percepcions personals,
són la clau
de com adquirim el coneixement.
Judicis estètics,
més que el raonament abstracte,
guien i formen el procés
pel qual tots arribem a conèixer
el que coneixem.
Jo sóc un cas extrem d'això.
Els meus móns de paraules i números
es difuminen amb color, emoció
i personalitat.
Tal i com en Juan ha dit,
és l'estat que els científics anomenen sinestèsia.
una interferència inusual
entre els sentits.
Vet aquí els números de l'1 al 12
tal com jo els veig --
cada número té la seva pròpia forma i caràcter.
L'1 és un llampec de llum blanca.
El 6 és un forat negre petit i tristíssim.
Els esbossos estan en blanc i negre,
pero en la meva ment tenen colors.
El 3 és verd.
El 4 és blau.
El 5 és groc.
També pinto.
I aquí teniu una de les meves pintures.
És la multiplicació de dos números primers.
Formes tridimensinals
i l'espai que creen al mig
crea una nova forma,
la solució de la suma.
I amb números més grans?
Bé, no poden ser gaire mes grans que Pi,
la constant matemàtica.
És un número infinit --
literalment, no s'acaba mai.
En aquesta pintura que vaig fer
dels primers 20 decimals de Pi,
prenc els colors
i les emocions i les textures
i les ajunto
en una mena de paissatge numèric rodant.
Però no només veig números en els colors.
Les paraules tambe, per a mí,
tenen colors i emocions
i textures.
I aquesta és una frase introductòria
de la novel·la "Lolita".
I Nabokov també era sinestètic.
I aquí podeu veure
com la meva percepció del so L
ajuda a l'al·literació
a fer-se evident.
Un altre exemple:
una mica més matemàtic.
I em demano si alguns de vosaltres percebreu
la construcció de la frase
de "El gran Gatsby".
Hi ha una processó de síl.labes --
"wheat" (blat), una;
"prairies" (praderies), dues,
"lost Swede towns" (ciutats sueques perdudes), tres --
un, dos, tres.
I aquest efecte és molt agradable a la ment,
i ajuda que la frase
es senti bé.
Tornem a les preguntes
que us he fet fa un moment.
64 multiplicat per 75.
Si alguns de vosaltres jugueu a escacs,
sabreu que 64
és un número quadrat,
i per això els taulers d'escacs
vuit per vuit,
tenen 64 caselles.
Això ens dóna una forma
que ens podem imaginar, que podem percebre.
I què passa amb 75?
Bé, si 100,
si pensem en 100 com si fos un quadrat,
75 tindria aquest aspecte.
Així que el que hem de fer ara
és unir aquestes dues imatges
a la nostra ment --
una cosa així.
64 esdevé 6.400.
I a la cantonada dreta,
no heu de calcular res.
quatre a travès, quatre de dalt a baix --
és 16.
De manera que la suma que us demana que feu
és 16
16, 16.
Això és molt més fàcil
que com l'escola us va ensenyar a fer matemàtiques, n'estic segur.
És 16, 16, 16, 48,
4.800 --
4.000,
la resposta a la suma.
És fàcil quan saps com fer-ho.
(Rialles)
La segona pregunta era una paraula islandesa.
Suposo que aquí no hi ha massa gent
que parla islandès.
De manera que deixeu-me reduir les opcions a dues.
Hnugginn:
és una paraula alegre,
o trista?
Què diríeu?
Molt bé.
Hi ha qui diu que és alegre
La majoria, una majoria de gent,
diu que trista.
I en realitat vol dir trist.
(Rialles)
Per què, estadísticament,
la majoria de gent
diu que una paraula és trista, en aquet cas,
pesada, en altres?
Segons la meva teoria, la llengua evoluciona de tal manera
que els sons coincideixen,
corresponen amb allò subjectiu,
amb l'experiència
intuïtiva i personal
de qui escolta.
Fem una ullada a la tercera pregunta.
És una línia d'un poema de John Keats.
Les paraules, com els números,
expressen relacions fonamentals
entre objectes
i esdeveniments i forces
que constitueixen el nostre món.
És lògic que nosaltes, que existim en aquest món,
en el decurs de les nostes vides
absorvim intuïtivament aquestes relacions.
I els poetes, com altres artistes,
juguen amb aquesta interpretació intuïtiva.
En el cas de llebre (en anglès, "hare")
és un so ambigu en anglès.
També pot voler dir les fibres que creixen d'un cap.
I si pensem en això --
deixeu-me penjar la imatge --
les fibres representen vulnerabilitat.
Cedeixen al més lleuger gest
o moviment o emoció.
Així el que teniu és una ambient
de vulnerabilitat i tensió.
La llebre pròpiament dita, l'animal --
no un gat, no un gos, una llebre --
per què una llebre?
Perquè penseu en la imarge,
no en la paraula, la imatge.
Les orelles extrallargues,
els peus extragrans,
ens ajuden a imaginar, a sentir intuïtivament,
el que significa coixejar
i tremolar.
Així, en aquests pocs minuts,
espero haver estat capaç de compartir
una mica de la meva visió de les coses,
i de mostrar-vos
que les paraules poden tenir colors i emocions,
els nombres, formes i personalitats.
El món és més ric,
més vast,
del què sovint sembla ser.
Espero haver-vos provocat el desig
d'aprendre a veure el món amb nous ulls.
Gràcies.
(Aplaudiment)