Fou l'1 de novembre de 2002 el meu primer dia com a directora, però tot just el meu primer dia al districte escolar de Filadèlfia. Em vaig graduar en centres públics a Filadèlfia, i vaig seguir ensenyant educació especial durant 20 anys en un institut amb baix rendiment i baixos ingressos al nord de Filadèlfia, on la taxa de criminalitat i la pobresa extrema estan entre les més altes del país. Poc després d'entrar al meu nou centre, una baralla descomunal va esclatar entre les noies. Després que tot estigués sota control, vaig convocar immediatament una reunió a l'auditori de l'institut per a presentar-me com la nova directora del centre. (Aplaudiment) Vaig entrar enfadada, una mica nerviosa (Rialles) però estava decidida a deixar clares les regles als meus nous alumnes. Vaig començar enumerant tan enèrgicament com vaig poder les meves expectatives sobre el seu comportament i les meves expectatives sobre el que aprendrien a l'institut. Quan, tot d'una, una noia al final de tot de l'auditori es va posar dempeus i em va dir: "Senyora! Senyora!" Quan les nostres mirades es van trobar, digué: "Per què continua dient que això és un institut? Això no és un institut." En un arravatament, l'Ashley havia expressat el que jo mateixa havia sentit però mai havia sabut articular sobre la meva pròpia experiència com a estudiant en un centre de baix rendiment en aquell mateix barri, molts i molts anys abans. Aquell institut clarament no era un institut. Avancem una dècada fins el 2012, jo anava a entrar al meu tercer centre de baix rendiment com a directora. Estava a punt de ser la quarta directora en quatre anys de l'Strawberry Mansion. Estava qualificat com "de baix rendiment i persistentment perillós" degut a les baixes qualificacions i a l'alt nombre d'armes, drogues, assalts i arrests. Tan aviat com em vaig apropar a la porta del meu nou institut i hi vaig intentar entrar, i em vaig adonar que estava tancada amb cadenes, vaig sentir la veu de l'Ashley que em deia: "Senyora! Senyora! Això no és un institut." Els passadissos estaven a la penombra per l'escassa il·luminació. Hi havia muntanyes i muntanyes de mobiliari vell i trencat i pupitres a les aules, i hi havia milers de materials i recursos per estrenar. Allò no era un institut. Tal com anava avançant el curs, em vaig adonar que les aules estaven gairebé buides. Els estudiants estaven espantats: espantats d'asseure's en files per la por que alguna cosa passaria; espantats perquè sovint algú se'ls en reia a la cafeteria per menjar-hi gratis. Estaven espantats de tantes baralles i tant d'assetjament. Allò no era un institut. I llavors, hi havia els professors, que estaven increïblement preocupats per la seva pròpia seguretat, així que tenien baixes expectatives envers els estudiants i ells mateixos, i eren totalment inconscients del seu paper en la destrucció dels principis del centre. Això era el més alarmant de tot. Ja ho veuen, l'Ashley tenia raó, i no només sobre el seu centre. En massa centres, per a nois en condicions de pobresa, els seus centres escolars realment no ho són en absolut. Però això pot canviar. Deixin-me explicar-los com ho estem fent a l'institut Strawberry Mansion. Qualsevol que hagi treballat algun cop amb mi els dirà que sóc coneguda pels meus eslògans. (Rialles) Així que avui n'usaré tres que han estat primordials en la nostra recerca pel canvi. El meu primer eslògan és: si has de liderar, lidera. Sempre he pensat que el que passa en un centre i el que no hi passa depèn del director. Jo sóc la directora, i tenir aquest càrrec m'obligava a liderar. Jo no pensava quedar-me a la meva oficina, jo no pensava delegar la meva feina, i no pensava tenir por a abordar res que no fos bo per la canalla, tant si allò em feia ser estimada, com si no. Jo sóc una líder, així que sé que no puc fer res tota sola. De forma que vaig muntar un equip de direcció de primera que creia en les possibilitats de tota la canalla, i junts, ens hem ocupat de les menudeses: com ara restablir la combinació de cadascuna de les taquilles a mà de manera que cada estudiant tingui una taquilla segura. Hem decorat cadascun dels taulells d'anuncis d'aquell edifici amb missatges brillants, colorits i positius. Vam treure les cadenes de la porta principal de l'institut. Vam canviar les bombetes, i vam netejar a fons cadascuna de les aules, reciclant tots i cadascuns dels llibres de text que no calguessin, i desfent-nos de milers de materials i mobles vells. Vàrem utilitzar dos contenidors al dia. I, per descomptat, és clar, ens ocupàrem dels assumptes importants: com ara reestructurar per complet el pressupost del centre per poder redistribuir-ne partides i tenir més professorat i personal de suport. Vam refer tot l'horari escolar des de zero. per a incloure-hi un ventall d'hores d'entrada i sortida, classes de reforç, cursos avançats, activitats extracurriculars i assessorament, tot, durant la jornada escolar. Tot, durant la jornada escolar. Creàrem un pla d'implementació que especificava on seria cada persona de suport i cada policia cada minut del dia, i vàrem monitoritzar cada segon del dia, i, la millor pensada de totes, vàrem idear un programa de disciplina escolar anomenat "No negociables". Era un sistema de comportament dissenyat per a promoure el comportament positiu en tot moment. Els resultats? L'Strawberry Mansion fou eliminat de la llista de persistentment perillosos en el nostre primer any després d'haver (Aplaudiments) després d'haver estat en aquella llista durant cinc cursos consecutius. Els líders fan possibles els impossibles. I això em duu al meu segon eslògan: I què? Ara què? (Rialles) (Aplaudiments) Quan vam mirar les dades i ens vam trobar amb el personal, hi havia moltes excuses de per què l'Strawberry Mansion era de baix rendiment i persistentment perillós. Ens van dir que només el 68% dels nois venien a l'institut regularment, que el 100% vivia en la pobresa, que només un 1% dels pares participava, que molta de la canalla venia de famílies monoparentals o amb presos entre els seus membres, que el 39% dels estudiants tenia necessitats especials, i les dades estatals revelaren que el 6% dels estudiants era competent en àlgebra, i el 10% ho era en literatura. Després que ens expliquessin totes les històries de com de terribles eren les condicions i la canalla, me'ls vaig mirar i els vaig dir: "I què? Ara què? Què hi farem al respecte?" (Aplaudiments) Desfer-me d'excuses a cada pas fou la meva primera responsabilitat. Vam abordar cadascuna d'aquelles excuses a través d'un desenvolupament professional obligatori, preparant el camí per a un enfocament seriós en l'ensenyament i l'aprenentatge. Després de diverses observacions, el que vam determinar fou que els professors sabien què ensenyar però no sabien com ensenyar-ho a tanta canalla amb tantes i tan grans habilitats. Així que vam desenvolupar un model de com impartir classes que se centrava en l'ensenyament a grups reduïts, fent així possible per a tot l'estudiantat que les seves necessitats individuals fossin cobertes a l'aula. Els resultats? Després d'un any, les dades estatals revelaren que els nostres resultats havien crescut un 171% en àlgebra i un 107% en literatura. (Aplaudiments) Tenim encara un llarg camí a recórrer, un llarg camí a recórrer, però ara fem front a cada obstacle amb una actitud d' "I què? Ara què?" I això em duu al meu tercer i darrer eslògan: (Rialles) Si ningú us ha dit avui que us estima, penseu que jo us estimo i sempre ho faré. Els meus estudiants tenen problemes: problemes socials, emocionals i econòmics que vostès ni s'imaginen. Alguns d'ells ja són pares, i alguns estan totalment sols. Si algú em preguntés quin és el meu secret per a tirar endavant l'Strawberry Mansion, hauria de dir que m'estimo els meus estudiants i crec en les seves possibilitats de forma incondicional. Quan me'ls miro, només hi veig el que poden arribar a ser, i això és perquè jo sóc una d'ells. Jo també vaig créixer en la pobresa al nord de Filadèlfia. Jo sé el que se sent quan vas a un centre que no és un centre. Jo sé el que se sent quan et preguntes si mai hi haurà una forma de sortir de la pobresa. Però gràcies a la meva increïble mare, vaig tenir l'habilitat de somniar malgrat la pobresa que em rodejava. De manera que, (Aplaudiments) si he d'empènyer els meus estudiants cap als seus somnis i el seu propòsit a la vida, he de poder saber qui són. Així que he de passar temps amb ells, i m'ho manego per anar al menjador cada dia. (Rialles) I mentre hi sóc, parlo amb ells sobre temes profundament personals, i quan és el seu aniversari, els canto "Moltes felicitats!" encara que no canto gens de bé. (Rialles) Sovint els pregunto: "Per què voleu que canti, si no ho faig gens de bé?" (Rialles) I ells em responen: "Perquè ens agrada sentir-nos especials." Duem a terme reunions mensuals a la sala de juntes per a escoltar les seves preocupacions, per a esbrinar què els passa pel cap. Ens pregunten coses com ara: "Per què hem de seguir les regles?" "Per què hi ha tantes conseqüències?" "Per què no podem fer simplement el que vulguem?" (Rialles) Em pregunten i jo els responc a cada pregunta honestament, i aquest intercanvi consistent a escoltar permet aclarir qualsevol malentès. Cada moment és un moment pedagògicament aprofitable. La meva recompensa, la meva recompensa per no negociar les meves regles i les seves conseqüències és haver-me guanyat el seu respecte. Hi insisteixo, i per això, podem aconseguir coses plegats. Ells tenen clares quines són les meves expectatives envers ells, i els repetixo aquestes expectatives cada dia pels altaveus. Els recordo (Rialles) Els recordo els valors fonamentals, que són la concentració, la tradició, l'excel·lència, la integritat i la perseverança, i els recordo cada dia que l'educació pot canviar de veritat les seves vides. I acabo cada anunci de la mateixa forma: "Si ningú us ha dit avui que us estima, recordeu que jo us estimo i sempre ho faré." Aquelles paraules de l'Ashley −"Senyora, senyora, això no és un institut"−, estan gravades per sempre al meu cap. Si de debò volem fer progressos reals enfrontant la pobresa, ens hem d'assegurar que cada centre que atengui canalla en situació de pobresa és un centre escolar de debò un centre escolar, un centre escolar (Aplaudiments) un centre escolar que els proporcioni el coneixement i l'entrenament mental per a obrir-se camí al món que els envolta. Jo no conec totes les respostes, però el que sí que sé és que els que tenim el privilegi i la responsabilitat de liderar un centre que atén canalla en situació de pobresa, hem de liderar de debò, i quan ens topem amb reptes insòlits, ens hem d'aturar i preguntar-nos: "I què? Ara què? Què hi farem al respecte?" I mentre liderem, no podem oblidar mai que cadascun dels nostres alumnes no és més que un nen, sovint aterrat per allò que el món els diu que haurien de ser, i independentment d'allò que la resta del món els digui que haurien de ser, els hauríem de donar sempre esperança, la nostra total atenció, la nostra fe cega en el seu potencial, unes expectatives consistents, i els hauríem de dir sovint que, si ningú els ha dit avui que els estima, que recordin que nosaltres els estimem i sempre ho farem. Gràcies. (Aplaudiments) Gràcies, Jesucrist.