Bé, aquest matí parlaré sobre el tema de la corrupció. I la corrupció es defineix com l'abús d'una posició de confiança en benefici propi -- o, en el cas del nostre context, en benefici dels amics, familiars o financers. D'acord? Amics, familiars o financers. Però hem de comprendre el que entenem sobre la corrupció, i hem d'entendre que ens han educat malament sobre aquest tema, i ho hem de reconèixer. Hem de tenir el valor de reconèixer-ho per començar a canviar com ens hi afrontem. El primer és que el gran mite, el número u, és que, de fet, no és realment un delicte. Quan ens reunim amb els amics i la família i discutim el tema del crim al nostre país, el crim a Belmont, a Diego o a Marabella, ningú parla de corrupció. Aquesta és la veritat. Quan el comissari surt a la TV per parlar sobre el crim, no parla sobre corrupció. I sabem amb certesa que quan el Ministre de Seguretat Nacional parla sobre el crim, tampoc està parlant sobre la corrupció. El que intento dir és que sí que és un crim. És un crim econòmic, perquè implica el saqueig dels diners dels contribuents. La corrupció pública i privada és una realitat. Com a persona que ve del sector privat, puc afirmar que hi ha una enorme quantitat de corrupció al sector privat que no té res a veure amb el govern. Hi ha els mateixos suborns, acords per sota mà i il·legalitats, tot això passa al sector privat. Avui, em centraré en la corrupció del sector públic, en la que també hi participa el sector privat. El segon mite important que hem d'entendre ―perquè hem d'acabar amb aquests mites, hem de desmantellar-los, destruir-los i ridiculitzar-los― el segon mite important que hem d'entendre és aquell que diu que, de fet, la corrupció és només un petit problema ―si és un problema, és només un problema petit, que, en realitat, afecta només a un 10 o 15%, ha estat passant des de sempre, i segurament continuarà per sempre, i no té cap sentit aprovar cap llei, perquè podem fer ben poca cosa al respecte. I m'agradaria demostrar que això, també, és un mite perillós, molt perillós. És un exemple de malícia pública. I ara m'agradaria parlar una mica, anar 30 anys enrere. Venim de Trinitat i Tobago, un petit país caribeny, ric en recursos, i que a principis dels anys 70 va experimentar un enorme creixement de la seva riquesa, i aquest creixement va ser producte de l'augment en el preu mundial del petroli. Els anomenem "petrodòlars". La Hisenda estava inundada de diners. I això és irònic perquè avui ens trobem precisament al Banc Central. Com podeu veure, la història està plena d'ironies. Avui ens trobem al Banc Central, i el Banc Central és responsable de moltes de les coses de les quals parlaré. D'acord? Estem parlant d'irresponsabilitat en càrrecs públics. Estem parlant sobre el fet que, a l'altra banda de la terrassa, la següent torre és el Ministeri d'Hisenda, i avui està estretament connectada amb nosaltres, així que avui estem parlant al vostre propi temple. D'acord? (Aplaudiments) La primera cosa de la que volia parlar és que quan tots aquests diners van arribar al nostre país uns 40 anys enrere, ens vam embarcar, el govern d'aleshores es va embarcar en una sèrie d'acords entre governs a fi de desenvolupar ràpidament el país. I alguns dels projectes més importants del país s'estaven construint a través d'acords entre governs amb alguns dels principals països del món, com els Estats Units, Gran Bretanya i França, etc. Com anava dient, fins i tot aquest edifici on ens trobem ara ―aquesta és una de les ironies― formava part d'aquella sèrie de complexos, que s'anomenaven "Torres Bessones". La situació es va tornar tan escandalosa, que, de fet, es va designar una comissió d'investigació, que va presentar un informe l'any 1982, 30 anys enrere… l'informe Ballah, 30 anys enrere, i immediatament es van aturar els acords entre governs. L'aleshores Primer Ministre va anar al Parlament per fer un discurs sobre pressupostos, i va dir algunes coses que mai oblidaré. Em van arribar ben endins. En aquell moment jo era un noi jove. Em va arribar directament al cor. Va dir que, de fet. ―Deixeu-me veure si això funciona. Tenim a, sí?― Això és el que ens va dir. Ens va dir que, de fet, dos de cada tres dòlars dels petrodòlars que havíem gastat, els diners dels contribuents, s'havien malgastat o robat. Així que el 10 o 15% d'abans és pura malícia. Com dèiem, és una història infantil. Oblideu-vos-en. És per nens petits. Nosaltres som adults, i estem intentant afrontar el que succeeix a la nostra societat. D'acord? Aquesta és la mida del problema. D'acord? Dues terceres parts dels diners s'havien robat o malgastat. Això va passar 30 anys enrere. L'any 1982 va ser Ballah. Així que, què ha canviat? No m'agrada revelar secrets comprometedors a un públic internacional, però ho he de fer. Quatre mesos enrere, vam patir un ultratge constitucional en aquest país. L'anomenem el fiasco de l'article 34, el fiasco de l'article 34, una llei sospitosa, i ho dic tal i com és, una llei sospitosa que es va aprovar en un moment sospitós a fi d'alliberar algunes persones sospitoses. (Riure) I es va anomenar, aquestes persones s'anomenen els "acusats de l'Aeroport de Piarco". Avui hauré d'utilitzar les meves pròpies paraules. Es tracta dels acusats de l'Aeroport de Piarco. Va ser un ultratge constitucional de primer nivell, que jo he anomenat el "Complot per corrompre el Parlament". Es va corrompre la institució més important del nostre país. Estem parlant de corruptes aquí de tipus econòmic i financer. Us n'adoneu de la gravetat del problema? Hi ha haver protestes massives. Molts dels que estem aquí avui vam participar en les protestes de diferents maneres. I el més important és que l'ambaixada americana es va queixar, així que es va tornar a convocar el Parlament ràpidament, i la llei es va cancel·lar, es va derogar. Aquest és el terme que utilitzen els advocats. Es va derogar. Però l'important és que es va guanyar la partida al Parlament durant tot el procés, perquè el que va ocórrer en realitat és que, a causa de l'aprovació sospitosa d'aquella llei, la llei es va aprovar i va entrar en vigor el mateix cap de setmana que celebràvem el nostre 50è aniversari d'independència, el nostre aniversari d'independència. Aquest és el tipus d'ultratge que vam patir. Va ser una manera desagradable de madurar, però ho vam fer, perquè tots ho vam entendre, i per primera cop que jo recordi, vaig veure protestes massives contra aquesta corrupció. I això em va donar moltes esperances. D'acord? De vegades, molts de nosaltres ens sentim una mica sols quan fem aquest tipus de treball. L'aprovació de la llei i la seva derogació van reforçar el cas dels acusats de l'Aeroport de Piarco. Així que va ser un envit en fals colossal. Però, de què se'ls acusava? De quina cosa se'ls acusava? Estic afegint una mica de misteri a la cosa. De què se'ls acusava? Estàvem intentant construir, o reconstruir en gran part, un aeroport que s'havia quedat antiquat. El projecte sencer va costar uns 1.600 milions de dòlars, dòlars de Trinitat i Tobago, i, de fet, hi va haver molta manipulació de les licitacions i activitats sospitoses, van tenir lloc activitats corruptes. I perquè tingueu una idea d'en què consistia això i veure-ho en context, en relació amb tot aquest segon mite que diu no és quelcom tan important, us ensenyaré aquesta segona diapositiva. I el que tenim aquí ―que no ho dic jo, ho va dir el Fiscal General en una declaració escrita. Ho va dir així. El Fiscal afirma que, del cost total del projecte valorat en 1.600 milions de dòlars, 1.000 milions de dòlars s'han localitzat a comptes bancaris a l'estranger. 1.000 milions de dòlars del diners dels contribuents s'han localitzat a comptes bancaris a l'estranger. I com que són una persona recelosa, això m'indigna, i faré una pausa aquí, ara vull fer una pausa i afegir quelcom diferent. M'agradaria fer una pausa i parlar d'una cosa que vaig veure el novembre de l'any passat a Wall Street. Jo estava al Zuccotti Park. Era tardor. Feia fresca. Hi havia humitat. S'estava fent fosc. Jo estava passejant amb els protestants, observant el moviment "Occupy Wall Street" i caminant. I vaig veure una senyora amb una pancarta, ben simple, era una senyora rossa amb cara de cansada, i la pancarta estava feta de cartolina, pintada amb retolador. I el que deia en aquella pancarta em va arribar ben endins. Deia: "Si no estàs indignat, és perquè no has estat atent". Si tot això no us indigna, és perquè no heu prestat atenció. Així que escolteu, perquè ens estem endinsant en aigües encara més profundes. Llavors vaig començar a pensar. Bé, i si… ―Perquè sóc així de recelós. Llegeixo moltes novel·les d'espies i tal.― I si… (Riure) ―Per ser així de malpensat, has de llegir moltes novel·les d'espies i estar al dia d'aquestes coses, no?― (Riure) I si aquesta no era la primera vegada? I si aquesta era només la primera vegada que havien enxampat a aquestes persones? I si ja havia passat abans? Com podia saber-ho? Doncs bé, els dos exemples que he mencionat abans estaven relacionats amb la corrupció del sector de la construcció, d'acord? I en l'actualitat tinc el privilegi de dirigir el Joint Consultative Council, una organització sense ànim de lucre. La nostra pàgina web és jcc.org.tt i tenim… som líders en la lluita per crear un nou sistema de contractació pública i controlar la manera com s'utilitzen els diners públics. Així que si esteu interessats en obtenir més informació o en unir-vos o firmar qualsevol de les nostres peticions, endavant. Però ara parlaré d'un altre tema relacionat, perquè una de les campanyes privades que he dirigit durant tres anys i mig té com a objectiu la transparència i responsabilitat en relació amb el rescat de CL Financial. CL Financial és el conglomerat més gran del Carib, d'acord? I, sense entrar en detalls, es diu que va fer fallida ―estic mesurant les meves paraules amb cura― es diu que va fer fallida al gener de 2009, d'això en fa ja gairebé quatre anys. En un impuls de generositat sense precedents ―i heu de sospitar realment d'aquestes persones― en un impuls de generositat sense precedents, ―i estic utilitzant aquesta paraula amb cura―, el govern d'aleshores va firmar, es va comprometre per escrit, a reemborsar a tots els creditors. I us puc dir sense por a contradir-me, que això no ha passat a cap altre lloc del planeta. Per entendre-ho millor necessitem un context. La gent diu que és igual que Wall Street. No és igual que Wall Street. Trinitat i Tobago és un lloc amb lleis diferents o una física o biologia diferents. No és com altres llocs. (Aplaudiments) No és com altres llocs. No és com altres llocs. Aquí és aquí, i fora d'aquí és fora d'aquí. D'acord? Ara estic parlant seriosament. Escolteu. Hi ha hagut rescats a Wall Street. Hi ha hagut rescats a Londres. Hi ha hagut rescats a Europa. A Àfrica, també han tingut rescats. A Nigèria, sis dels bancs comercials més importants van fer fallida al mateix temps que els nostres, eh? És interessant comparar com l'experiència dels nigerians… com l'han afrontada, i l'han tractada molt bé si es comparen amb nosaltres. A cap altre lloc del planeta s'ha rescatat a tots els creditors més enllà dels seus drets legals. Només aquí. Així que quina va ser la raó d'aquesta generositat? El nostre govern és així de generós? Potser sí que ho és. Però mirem els detalls. Investiguem. Vaig començar a investigar i a escriure i més, aquell treball es pot trobar, el meu treball personal es pot trobar a AfraRaymond.com, que és el meu nom. És un bloc sense ànim de lucre que dirigeixo. No és tan popular com els d'altres persones, però és la meva contribució. (Riure) Però el tema és que l'experiència amarga de l'article 34, el complot per corrompre el Parlament, aquella experiència amarga que va tenir lloc el mes d'agost, quan se suposava que estàvem celebrant la nostra independència, quan s'acostava el mes de setembre, em va obligar a revisar la meva postura i a replantejar-me algunes coses, i a repassar alguns dels meus treballs, de les coses que havia escrit i alguns dels intercanvis que havia tingut amb els funcionaris per veure què era què en realitat. Com diem a Trinitat i Tobago: qui és qui i què és què. D'acord? Volem intentar recalcular els fets. I vaig presentar una sol·licitud de llibertat d'informació el maig d'aquest any al Ministeri d'Hisenda, El Ministeri d'Hisenda és la torre del costat. Aquest és l'altre context. Doncs bé, el Ministeri d'Hisenda, segons sabem, està subjecte a les disposicions de la Llei de llibertat d'informació. I us donaré un exemple real per veure si això és veritat. El Banc Central on ens trobem aquest matí és immune a les disposicions de la Llei de llibertat d'informació. Així que, de fet, no se'ls pot preguntar res, i ells no tenen cap obligació de respondre a res. La llei ha estat així des de 1999. Així que em vaig llançar de ple i els vaig fer quatre preguntes. Relacionaré les preguntes amb les respostes, perquè pugueu entendre, com deia, on ens trobem. Aquest lloc és diferent a tots els altres. Pregunta número u: Vaig demanar veure els comptes de CL Financial, i si no em podeu ensenyar els comptes… el Ministre d'Hisenda està fent declaracions, aprovant noves lleis i fent discursos i tot això. En quins números es basa? És com aquell acudit: vull el mateix que ell està bevent. I em van escriure i em van dir, què és el que vols dir realment? Van respondre a la meva pregunta amb una altra pregunta. Segon punt: Vull veure qui són els creditors del grup que han rebut el reembors? Deixeu-me que faci una pausa per mencionar que s'han gastat 24.000 milions de dòlars dels nostres diners en això. Això equival a uns 3.500 milions de dòlars americans que provenen d'un petit… abans érem un país caribeny ric en recursos. D'acord? I els vaig preguntar, a qui havien anat a parar aquests 3.500 milions de dòlars? I m'agradaria tornar a fer una pausa per donar-vos més context, perquè el context ens ajudarà a entendre millor aquest tema. Hi ha una persona en concret que forma part del govern ara mateix. El nom de la persona no importa. I aquesta persona ha fet carrera utilitzant la Llei de llibertat d'informació per avançar en la seva causa política. D'acord? El seu nom no és important. No el dignificaré. Estic intentant explicar un fet. El tema és que aquesta persona s'ha dedicat a utilitzar la Llei de llibertat d'informació per avançar en la seva carrera política. I el cas més famós va ser el que es va anomenar l'Escàndol de la beca secreta, en el que uns 60 milions de dòlars de diners del govern que es van repartir mitjançant una sèrie de beques, i les beques no s'havien anunciat, etcètera, etcètera. I aquesta persona va poder arribar fins el tribunal utilitzant aquesta llei del Parlament, la Llei de llibertat d'informació, per a fer pública la informació, i a mi em va semblar una idea excel·lent. Fantàstic. Però el fet és el següent: Si és just i adequat utilitzar la Llei de llibertat d'informació i utilitzar el tribunal per a forçar una revelació sobre 60 milions en diners públics, ha de ser just i adequat forçar una revelació sobre 24.000 milions de dòlars. No? Però el Ministre d'Hisenda, el Secretari Permanent del Ministeri d'Hisenda, em va escriure i va dir: "aquesta informació també està exempta". Us n'adoneu? Això és al que ens afrontem, d'acord? La tercera cosa que us diré és que també vaig preguntar pels directors de CL Financial, si estaven declarant els seus impostos segons la Llei sobre integritat en la vida pública. Tenim una Llei sobre integritat en la vida pública dins de la nostra estructura que suposadament protegeix els interessos de la nació. I els funcionaris públics han de declarar el que tenen en termes d'actius i passius. I, és clar, des d'aleshores he descobert que no ho han fet, i que, de fet, el Ministre d'Hisenda ni tan sols els ha demanat que ho facin. Així que aquest és el panorama. Ens trobem en una situació en la qual s'han descartat les salvaguardes bàsiques de la integritat, la responsabilitat i la transparència. He fet la pregunta de la manera legal requerida. I l'han ignorada. Hem de seguir treballant en allò que ens va motivar durant l'article 34. No ens en podem oblidar. He definit aquesta despesa com la despesa única més gran de la història del país. També és l'exemple únic més gran de corrupció pública d'acord amb aquesta equació. Aquest és el meu bany de realitat. Quan es produeix una despesa de diners públics sense que ningú accepti responsabilitats i sense transparència, això equival a corrupció, tant si et trobes a Rússia com a Nigèria o Alaska, sempre acabarà en corrupció i això és al que ens afrontem. Seguiré treballant per tirar endavant i aconseguir algún tipus de resolució d'aquests assumptes al Ministeri d'Hisenda. I si haig d'anar fins al tribunal personalment, ho faré. Seguirem endavant. Seguirem treballant dins del JCC. Però ara m'agradaria deixar de banda el context de Trinitat i Tobago i aportar quelcom nou com a exemple a nivell internacional. La periodista [Heather] Brooke ens va parlar sobre la seva batalla contra la corrupció del govern i va mencionar una pàgina web, Alaveteli.com. Alaveteli.com ofereix una base de dades oberta per a les sol·licituds de llibertat d'informació i una manera de parlar els uns amb els altres. Jo podria veure el que estàs sol·licitant. Tu podries veure el que jo he sol·licitat i les respostes que he rebut. Ens permet treballar de manera col·lectiva. Hem de construir una base de dades col·lectiva i un enteniment col·lectiu de cap a on ens dirigim. Hem d'incrementar la conscienciació. Per acabar, m'agradaria parlar d'una cosa relacionada amb això, una pàgina web meravellosa de l'Índia anomenada IPaidABribe.com. Tenen sucursals internacionals, i és important que coneguem aquesta pàgina. IPaidABribe.com és realment important, una bona pàgina per visitar. M'agradaria acabar aquí. Us demano que tingueu coratge. Descarteu el primer mite; és un crim. Descarteu el segon mite; és un gran problema. És un problema enorme. És un crim econòmic. I seguim treballant junts per millorar aquesta situació, per aconseguir estabilitat i sostenibilitat dins de la nostra societat. Gràcies.