A la universitat,

estudiava Ciència Política,

així que havia de fer 
un munt de treballs.

Normalment, quan has de fer 
un treball,

organitzes la feina
més o menys així.

Ja sabeu,...

(Riure)

comences a poc a poc,

fas prou feina la primera setmana,

treballes fort uns dies més i ja està.

Treball acabat. Tot en ordre.

(Riure)

Jo volia fer les coses així.

Aquest era el pla.

Tot estava llest per començar.

Tanmateix, a l'hora de fer el treball,

això és el que feia en realitat.

(Riure)

Ho feia amb tots els treballs.

Però va arribar l'hora de fer
la tesi de 90 pàgines.

Has de dedicar un any a 
escriure-la.

I sabia que, per a un treball així, 
no em servia la tàctica habitual.

Era un projecte massa gran.

Vaig elaborar un pla.

Anava així, si fa no fa.

La distribució de l'any:

començar amb poc volum de feina,

augmentar el ritme als mesos del mig,

i fer l'esprint final,

seguint l'escala.

Pujar l'escala no era tan complicat,

oi?

Però va passar una cosa
molt divertida.

Aquells primers mesos?

Van passar de llarg,

i no vaig poder fer feina.

Així que vaig refer el meu gran pla.

(Riure)

I llavors...

(Riure)

Els mesos del mig també 
van passar de llarg,

i no havia escrit ni mitja paraula.

De manera que així estàvem.

I dos mesos es van convertir en un,

i aquest mes en dues setmanes.

I un dia em vaig aixecar:

quedaven tres dies 
per a l'entrega,

i no tenia res escrit.

Així que vaig fer el següent:

vaig escriure 90 pàgines en 72 hores.

Vaig passar dues nits sense dormir...

No és sa fer aquestes coses...

Vaig córrer a través del campus,

vaig saltar a càmara lenta,

i el vaig entregar just a temps.

Vaig pensar que allò era la fi.

Però, al cap d'una setmana,

em truquen de l'escola.

Em pregunten: "És Tim Urban?"

I dic: "Sí."

I diuen: "Hem de parlar de la seva tesi."

I dic: "D'acord."

I diuen:

"És la millor que hem vist mai."

(Riure)

(Aplaudiment)

Això no va passar.

(Riure)

Era una tesi pèssima.

(Riure)

Volia gaudir del moment en què heu pensat:

"Aquest paio és genial!"

(Riure)

No, no... Era molt, molt dolenta.

Tant és... Actualment escric un blog.

Escric el blog: "Wait But Why".

Fa un parell d'anys, vaig decidir 
escriure sobre la procrastinació.

La meva conducta sempre ha desconcertat
els "no procrastinadors",

i volia explicar als "no 
procrastinadors" del món

com funciona la ment
dels procrastinadors,

i per què som així.

Vaig arribar a la teoria

que el cervell del procrastinador
és diferent

del de la resta de persones.

Volia demostrar-ho amb una IRM.

Un escàner del meu cervell

i un altre del d'un "no procrastinador",

per poder-los comparar.

De fet, els he portat avui
perquè els veieu.

Pareu atenció i intenteu
trobar la diferència.

Si no ets un expert 
en processos cerebrals,

no és tan obvi, però fem-hi
un cop d'ull, d'acord?

Aquí tenim el del
"no procrastinador".

(Riure)

I...

el meu cervell.

(Riure)

Hi ha una diferència.

Ambdós poden prendre decisions
de manera racional,

però el cervell del procrastinador

compta amb el Mico de la 
Satisfacció Instantània.

Què significa això per al procrastinador?

Significa que tot va bé 
fins que passa això.

[El moment perfecte per fer 
una mica de feina...] [No!]

La part racional pren la decisió racional

de fer alguna cosa productiva,

però al Mico no li agrada el pla,

així que agafa el timó,

i diu: "Millor, llegim la pàgina 
sencera de la Viquipèdia

sobre l'escàndol de Nancy Kerrigan/Tonya,

perquè tot just recordo que va passar.

(Riure)

I després,...

(Riure)

anirem a la nevera

per veure si hi ha alguna cosa
que no hi fos fa 10 minuts.

Després d'això, entrarem 
al Youtube per veure vídeos

que vagin des del Richard Feynman
parlant d'imants

per acabar, més tard, mirant entrevistes

amb la mare de Justin Bieber.

(Riure)

Tot això ens portarà una bona estona,

així que no ens quedarà temps a l'agenda
per fer res més avui.

Ho sento!"

(Sospira)

Bé, doncs, què és el que està passant?

El Mico no té pinta de ser el paio

que vols al timó.

Viu totalment pel present.

No se'n recorda del passat, 
ni coneix el futur,

i només té dues coses al cap:

"fàcil i divertit".

És cert que al món animal això funciona.

Si ets un gos

i et passes la vida fent coses 
fàcils i divertides,

ets un triomfador!

(Riure)

I pel Mico,

els humans també som animals.

Hem de dormir bé, menjar bé, i 
propagar les noves generacions,

cosa que funcionava en temps tribals.

Però, per si no us heu adonat,
ja no vivim en aquell temps.

Vivim en una civilització avançada,
i el Mico no sap què és això.

Per això tenim l'altre paio
al nostre cervell,

la part que pren les decisions racionals,

que ens permet fer coses que 
no poden fer altres animals.

Podem visualitzar el futur.

Mirar les coses amb perspectiva.

Fer plans a llarg termini.

Aquesta part vol que tinguem totes
aquestes coses en compte.

I vol que fem

allò que cal fer en el moment que toca.

Bé, de vegades,

cal fer coses fàcils i divertides,

com sopar o anar a dormir,

o gaudir d'un descans merescut.

Per això, coincideixen.

De vegades, es posen d'acord.

Tanmateix, altres cops, el que cal

és fer coses que són més dures
i no tant agradables,

pel bé del nostre objectiu.

I aquí es quan es dóna el conflicte.

I per al procrastinador,

el conflicte sempre sol acabar 
de la mateixa manera:

passant un munt de temps 
a la zona taronja,

un lloc on tot és fàcil i divertit, 
fora del cercle del "cal".

Jo l'anomeno el Pati Obscur.

(Riure)

El Pati Obscur és un lloc

que els procrastinadors
coneixen molt bé.

Un lloc on passen activitats de lleure

en moments en què no hi hauria d'haver
activitats de lleure.

La diversió al Pati Obscur

no és diversió de veritat.
No te l'has guanyat.

I l'aire té regust de culpabilitat, por,
ansietat, ràbia...

Sentiments agradables del procrastinador.

I, en aquesta situació, la pregunta és: 
quan el Mico pren el timó,

com pot arribar mai el procrastinador 
aquí, a la zona blava,

un lloc menys agradable, però 
on passen les coses importants?

Bé, resulta que el procrastinador
té un àngel de la guarda,

que sempre vigila i cuida d'ell

en els moments més obscurs...

algú anomenat el Monstre del Pànic.

(Riure)

Bé, la majoria del temps, 
el Monstre està adormit.

però sempre es desperta quan
s'acosta una data d'entrega

o existeix perill d'avergonyiment públic,

un desastre profesional o altres perills.

I, important: és l'única cosa 
de la qual el Mico té por.

De fet, fa no gaire, va esdevenir 
molt significatiu a la meva vida,

perquè l'equip de TED em va contactar
ara fa sis mesos

i em van convidar a fer una TED Talk.

(Riure)

Evidentment, vaig acceptar.

Haver fet una TED Talk sempre
ha sigut un dels meus somnis.

(Riure)

(Aplaudiment)

Però enmig de tant entusiasme,

la part racional tenia 
una altra cosa en ment.

Ell deia: "Estem segurs d'això 
que acabem d'acceptar?

Sabem com anirá la cosa d'ara endavant?

Seiem i comencem a treballar ara mateix."

I el Mico va dir: "Totalment d'acord, 
però obrim el Google Earth

fem zoom in a la part de sota de l'Índia, 
a uns 61 metres del sòl,

i tirem cap amunt durant dues hores
i mitja fins arribar a la part de dalt,

per conèixer millor l'Índia."

(Riure)

Això vam fer aquell dia.

(Riure)

Mentre sis mesos es van convertir 
en quatre... en dos... i en un,

l'equip de TED va publicar la llista
de conferenciants.

Vaig obrir la web, i allà estava
la meva cara

mirant-me als ulls.

Adivineu qui es va despertar?

(Riure)

Bé, el Monstre del Pànic 
comença a perdre el cap,

i uns segons més tard, tot el 
sistema entra en caos.

(Riure)

I el Mico, que té por del
Monstre del Pànic,

puja a dalt de l'arbre!

I finalment,

la part racional pot prendre el timó

i treballar en la xerrada.

Bé, el Monstre del Pànic explica

tot tipus de conductes esbojarrades
del procrastinador,

com ara: passar dues setmanes

sense ser capaç de començar la 
primera frase d'un treball,

i després rebre la il·luminació
d'ètica de treball

que et permet estar despert tota la nit i 
escriure vuit pàgines.

Aquesta situació, amb els 
tres personatges...

Aquest és el sistema del procrastinador.

No és maco, però, al final, funciona.

D'això és del que vaig decidir 
escriure fa un parell d'anys.

I quan ho vaig fer, vaig quedar sorprès
per la resposta.

Em van arribar milers d'e-mails,

de gent de tot tipus i
d'arreu del món,

amb feines d'allò més diverses:

infermers, banquers, pintors, enginyers

i un bon munt d'estudiants de doctorat.

(Riure)

Tots m'escrivien i em deien el mateix:

"Jo també tinc aquest problema."

Però, em va xocar el contrast del 
to suau de la publicació

i la serietat d'aquells e-mails.

Aquelles persones escrivien amb frustració

sobre els efectes de la procrastinació 
a les seves vides,

sobre allò que el Mico els hi havia fet.

I vaig pensar sobre això, i vaig dir:

"Bé, si el sistema del procrastinador
funciona, què està passant?

Per què aquestes persones 
se senten tan malament?"

Doncs, resulta que existeixen 
dos tipus de procrastinació.

Tot allò que he explicat avui, 
els exemples que he donat...

tenen data d'entrega.

I, amb dates d'entrega,

els efectes de la procrastinació 
es contenen a curt termini

perquè el Monstre s'involucra.

Però n'existeix un segon tipus

que esdevé en situacions sense 
data d'entrega.

Així, si volguessis treballar per
compte propi,

alguna cosa artística o emprenedora,

no existeixen les dates d'entrega 
al prinicipi, perquè no passa res

fins que surts fora i fas la feina dura

perquè la cosa funcioni.

Hi ha moltes altres coses importants 
a part de la teva carrera

que no impliquen dates d'entrega,

com veure la teva familia, fer exercici,
tenir cura d'un mateix

i de la relació de parella,

o deixar la relació si no funciona.

Bé, si l'únic mecanisme del procrastinador
per fer aquestes coses

és el Monstre del Pànic, malament,

perquè en aquests contextos 
"sense entrega",

el Monstre del Pànic no apareix.

No té raons per despertar-se,

així que els efectes de la 
procrastinació no es limiten;

sinó que s'allarguen per sempre.

I aquesta procrastinació a llarg temini,

menys visible i no tan coneguda com

la més divertida, a curt termini
i subjecta a entregues,

és la que es pateix en silenci
i en privat.

I pot ser l'arrel

d'un munt d'infelicitat i penediment
a llarg termini.

Aquella era la raó per la qual aquelles
persones escrivien,

per això se sentien tan malament.

No es tracta de què es preparin
per a un projecte.

Es tracta de què la procrastinació 
els ha convertit en espectadors,

a vegades, de la seva vida.

la frustració no és perquè no puguin
assolir els seus somnis;

sinó perquè no són capaços 
ni de començar a cercar-los.

Així que mentre llegia els e-mails,
em vaig il·luminar;

no crec que els "no procrastinadors" 
existeixin.

Exacte. Tots vosaltres sou 
procrastinadors.

Potser no sou un desastre,

com alguns de nosaltres,

(Riure)

i alguns de vosaltres conviviu en pau amb 
les dates d'entrega,

però recordeu: la trampa més 
astuta del Mico

és quan no hi ha data d'entrega.

Bé, vull ensenyar-vos una última cosa.

Ho anomeno: Calendari de Vida.

Hi ha un quadradet per cada setmana
d'una vida de 90 anys.

No són tants quadradets,

sobretot perquè ja n'hem 
utilitzat un munt.

Així que hauríem de mirar amb atenció 
aquest calendari.

Hauríem de pensar en les coses 
que estem postergant,

perquè tots posterguem coses a la vida.

Hem d'anar amb compte amb el Mico
de la Satisfacció Instantània.

Tots ho hem de fer.

I, ja que no ens queden tants quadradets,

és una tasca que hauríem de
començar avui mateix.

Bé, potser no avui, però...

(Riure)

Ja sabeu...

Aviat.

Gràcies.

(Aplaudiment)