Comencem amb això.
Un cartell escrit a mà
que vaig veure en un forn familiar
al meu barri de Brooklyn, fa uns anys.
Tenien una màquina
per imprimir en làmines de sucre.
Els nens portaven dibuixos
i al forn els imprimien en una làmina
per fer un pastís decorat.
Malauradament, els nens solien dibuixar
dibuixos de la tele.
Dibuixaven la Sireneta,
o un barrufet o Mickey Mouse.
Però resulta que és il·legal
usar un dibuix infantil de Mickey Mouse
per decorar un pastís.
És una violació dels drets d'autor.
I vigilar si es violaven drets d'autor
en els pastissos dels nens
donava tanta feina
que els del forn van dir:
"Mireu, això ja no ens convé.
Els aficionats
ja no podeu usar la màquina.
Si voleu un pastís amb un dibuix,
heu d'usar una imatge del catàleg.
És només per a professionals".
Ara el Congrés nord-americà estudia dues lleis:
la Llei SOPA i la Llei PIPA.
La SOPA, que ve del Senat,
és la "Llei contra la pirateria en línia".
La PIPA vol dir PROTECTIP,
sigles que signifiquen:
"Prevenir les amenaces en línia reals
a la creativitat econòmica
i el robatori de la propietat intel·lectual".
És que la gent del Congrés que pensa aquests noms
té molt de temps lliure.
I el que pretenen la SOPA i la PIPA
és que passe això:
volen elevar el cost
de respectar els drets d'autor
fins el punt que deixe de ser rendible
oferir eixa opció als aficionats.
El sistema que plantegen
requereix identificar els webs
que violen els drets d'autor,
segons un sistema d'identificació
que no està explicat en la proposició,
i després retirarien aquests webs del Sistema de Noms de Domini.
Aquests webs ja no estarien al Sistema de Noms de Domini.
El Sistema de Noms de Domini
és el que converteix els noms comprensibles, com google.com,
en el tipus d'adreça
que utilitzen les màquines:
74.125.226.212.
El problema d'aquest model de censura,
el d'identificar un web
i retirar-lo del Sistema de Noms de Dominis,
és que no funciona.
Això sembla un problema greu per a una llei,
però al Congrés no els ha preocupat molt.
El motiu pel qual no funciona
és que si escrius 74.125.226.212 en el navegador,
o fas un enllaç amb això,
encara trobaràs Google.
Per això els requeriments
de supervisió que s'exigeixen
són l'autèntica amenaça d'esta llei.
Si volem entendre per què el Congrés estudia una llei
que no complirà l'objectiu declarat
però tindrà efectes secundaris molt perniciosos,
hem de saber què n'hi ha darrere.
I darrere trobem això:
les lleis SOPA i PIPA
han estat redactades en gran part per empreses
de mitjans fundades al segle XX.
Les empreses de mitjans vivien molt bé al segle XX,
perquè podien aprofitar-se d'una certa escassesa.
Quan una feia un programa de TV,
no calia que fóra millor que tots els anteriors;
només havia de ser millor
que els altres dos programes
que es feien a aquella hora.
Parlem d'un llindar molt baix
de competència.
Per tant,
amb tindre una qualitat mitjana
ja tenien un terç de l'audiència:
desenes de milions d'usuaris
per fer qualsevol cosa
que no estiguera molt mal.
Era com tenir una mina d'or
i miners que treballen gratis.
Però la tecnologia sempre va endavant.
I poc a poc, a la fi del segle XX,
l'escassesa es va anar reduint,
i no per la tecnologia digital,
sinó per una tecnologia analògica.
Les cintes de música, els aparells de vídeo
i fins i tot la humil fotocopiadora
ens donaven noves oportunitats
per fer coses
que sorprenien la indústria dels mitjans.
Es va poder veure
que no som un públic passiu.
No ens agrada consumir només.
Ens agrada consumir,
però a mesura que arribaven noves eines
vam demostrar que ens agrada produir
i compartir.
La indústria dels mitjans estava aterrida.
Cada novetat l'aterria més.
Jack Valenti, el representant
de l'Associació Cinematogràfica dels Estats Units (MPAA),
va comparar el feroç aparell enregistrador de vídeo
amb Jack l'Esbudellador
i el pobre, l'indefens Hollywood
amb una dona sola a casa.
Així de forta era la retòrica.
Llavors, la indústria dels mitjans
va pregar, va exigir
que el Congrés actuara.
I el Congrés va actuar.
A principis dels 90, es va aprovar la llei
que ho va canviar tot.
Parle de la Llei d'enregistrament domèstic d'àudio
de 1992.
La Llei d'enregistrament domèstic de 1992 deia:
"A veure, si la gent grava coses de la ràdio
i fa una selecció per als amics,
això no és delit. No passa res.
Gravar coses i remesclar-les
i compartir-les amb amics està bé.
Si fas moltes còpies d'alta qualitat i les vens,
això sí que no.
Però gravar coses per diversió,
està bé, ho passem per alt.
I van pensar que això aclaria la qüestió,
perquè marcaven una distinció clara
entre còpia legal i il·legal.
Però la indústria dels mitjans no volia això.
Ells volien que el Congrés
prohibira les còpies, i punt.
Quan es va aprovar la Llei d'enregistrament domèstic de 1992,
la indústria dels mitjans va rebutjar la idea
de distingir còpies legals i il·legals,
perquè estava clar
que si el Congrés actuava en aquest sentit,
els ciutadans podíem acabar tenint més drets
per participar en el nostre entorn mediàtic.
Per això van passar al pla B.
El pla B els va costar un temps.
El pla B es va manifestar plenament
l'any 1998
en la Llei de drets d'autor del mil·lenni digital (DMCA).
Era una llei complicada, amb molts engranatges.
Però el gran cop de la Llei DMCA
és que feia legal vendre
productes digitals no duplicables.
El problema és que això és impossible.
Seria, en paraules d'Ed Felten,
"Com repartir aigua
que no estiga humida".
Els bits són duplicables. Els ordinadors fan això.
És un efecte secundari del seu funcionament normal.
Per tant, per fingir que podien
vendre bits no duplicables,
la Llei DMCA legalitzava
el fet d'obligar-te a usar sistemes
que impedeixen als teus dispositius copiar.
Cada aparell de DVD o de jocs,
cada televisió i ordinador que comprares,
sense importar el que tu volies quan ho compraves,
podia ser limitat per la indústria dels mitjans
com a condició per a la venda de continguts.
I per assegurar-se que no ho notaves
i que no activaries aquestes capacitats
que són normals en un aparell informàtic,
van il·legalitzar
que l'usuari intente restaurar
la capacitat de copiar aquests continguts.
La Llei DMCA marca el moment
en què la indústria dels mitjans
va rebutjar el sistema jurídic
de distinció entre còpies legals i il·legals
i va intentar evitar qualsevol còpia
per mitjans tècnics.
La Llei DMCA ha tingut, i té, molts efectes complicats,
però quant a frenar els intercanvis
bàsicament no ha funcionat.
El motiu pel qual no ha funcionat
és que la Internet s'ha fet molt més popular i poderosa
del que ningú havia imaginat.
Les cintes i revistes casolanes
no eren res comparat amb el que veiem ara
a Internet.
Al món en què vivim
la majoria dels nord-americans
de més de 12 anys
comparteixen coses en línia.
Compartim textos, imatges,
so i vídeo.
Compartim coses que fem.
Compartim coses que trobem.
Compartim coses
que fem a partir del que trobem,
i tot això horroritza la indústria.
Per això la PIPA i la SOPA
són el segon assalt.
Però si la Llei DMCA era quirúrgica,
operem el teu ordinador,
operem la teva televisió, operem la teva videoconsola,
i evitem que facen
el que haurien de fer normalment,
la PIPA i la SOPA són nuclears
i el que diuen és: "volem arribar a tot el món
i censurar continguts".
Com deia, el mecanisme que proposen
requereix eliminar tot allò
que enllace amb aquelles adreces IP.
Han d'eliminar-se dels cercadors,
han d'eliminar-se dels directoris en línia,
han d'eliminar-se de les llistes d'usuaris.
I com que els majors productors de contingut en Internet
no són Google ni Yahoo,
sinó nosaltres,
ens han de vigilar a nosaltres.
Perquè finalment,
l'autèntica amenaça
per a la promulgació de la PIPA i la SOPA
és la nostra capacitat de compartir coses.
Amb la PIPA i la SOPA el risc és
que el secular concepte legal
de la presumpció d'innocència
es capgire en
presumpció de culpabilitat:
"No pots compartir
mentre no ens demostres
que no estàs compartint una cosa
que no ens agrada".
De sobte, la càrrega de provar el que és legal o il·legal
recau sobre nosaltres
i sobre els serveis
que ens estan oferint noves capacitats.
I ni que costara 10 cèntims
supervisar un usuari,
seria la fi d'un servei
que té cent milions d'usuaris.
Aquesta és la Internet que proposen.
Imagineu aquest cartell per tot arreu,
però al cartell no diria "Forn El Pastís";
al cartell diria "YouTube",
"Facebook" o "Twitter".
Imagineu que diguera "TED",
perquè la supervisió de comentaris
implica un cost inacceptable.
Els efectes reals de la SOPA i la PIPA
seran diferents del que diuen que volen fer.
De fet, l'amenaça
és la inversió de la càrrega de la prova:
de sobte,
ens tractarien com a lladres
cada vegada que tinguérem la llibertat de crear,
produir o compartir.
I les persones que ens donen aquesta capacitat,
com YouTube, Facebook, Twitter o TED,
s'haurien de dedicar
a supervisar-nos
o serien culpables de contribució a la infracció.
Podeu fer dues coses
per ajudar a evitar això.
Una cosa és simple i l'altra, complicada;
una és fàcil i l'altra, difícil.
La cosa fàcil i simple és aquesta:
si sou ciutadans nord-americans,
telefoneu els vostres diputats i senadors.
Si observeu
les persones que promouen la Llei SOPA
i les que promouen la Llei PIPA
veureu que han rebut quantitats
de milions i milions de dòlars
de la indústria dels mitjans tradicionals.
Vosaltres no teniu tants milions de dòlars,
però podeu trucar els vostres representants
recordar-los que sou votants
i demanar que no us tracten com a lladres,
i podeu dir que no voleu
que espatllen la Internet.
Si no sou ciutadans nord-americans,
poseu-vos en contacte amb els que conegueu
i animeu-los a fer això mateix.
Perquè això sembla una qüestió nacional,
però no ho és.
Aquesta indústria no es conformarà
a espatllar la nostra Internet.
Si l'espatllen, l'espatllaran per a tots.
Aquesta és la part fàcil,
la part més simple.
La difícil és aquesta:
prepareu-vos, perquè açò no és el final.
SOPA és una nova versió de la COICA,
una proposició que no es va aprovar l'any passat.
I tot açò es remunta
al fracàs de la Llei DMCA
per a bloquejar els intercanvis per mitjans tècnics.
I la DMCA es remunta a la Llei d'enregistrament domèstic,
que va horroritzar aquesta indústria.
Perquè tot aquest assumpte
de denunciar que algú està infringint la llei
i reunir proves per demostrar-ho,
això resulta que és massa complicat.
"Preferiríem no haver de fer-ho",
diu la indústria de continguts.
I el que volen és no haver de fer això.
No volen cap distinció jurídica
entre intercanvis legals i il·legals.
Volen que els intercanvis desapareguen, i punt.
Les Lleis PIPA i SOPA no són anomalies,
no són úniques.
Són un pas més dins d'un procés
que ja dura 20 anys.
I si les derrotem, tal com espere,
altres vindran.
I així fins que convencem el Congrés
que front a una violació de drets d'autor
el correcte és el que es va fer en els casos de Napster i YouTube:
un judici en què es presenten proves,
es debaten els fets i s'analitzen diferents solucions,
tal com es fa en una societat democràtica.
Així és com s'ha de fer.
Mentrestant,
la part difícil és preparar-se.
Perquè les Lleis PIPA i SOPA porten un missatge:
"Ha trucat Time Warner,
diuen que hem de tornar al sofà
a consumir i punt,
sense produir ni compartir".
Hem de dir "no".
Gràcies.
(Aplaudiments)