Des dels drames de Shakespeare fins a les sèries actuals de televisió, el conspirador sense escrúpols per a qui el fi justifica els mitjans s'ha convertit en un personatge conegut que ens encanta odiar. És tan familiar que, de fet, durant segles hem utilitzat una paraula concreta per a descriure'l: maquiavèl·lic. Però, és possible que hàgim estat utilitzant malament aquesta paraula? Nicolau Maquiavel, polític de principis del segle XVI, va escriure moltes obres sobre història, filosofia i teatre. Però la seva notorietat duradora es deu a un breu assaig polític, "El Príncep", concebut com a consells per a monarques actuals i futurs. Maquiavel no va ser el primer en fer-ho, ja existia una llarga tradició d'obres conegudes com a "Miralls per als prínceps" que es remuntaven a l'antiguitat. Però, al contrari dels seus predecessors, Maquiavel no va intentar descriure un govern ideal o exigir als seus lectors que governessin amb justícia i virtut. En lloc d'això, es va centrar en el tema del poder, com obtenir-lo i com mantenir-lo. En les dècades següents a la seva publicació, "El Príncep" es va guanyar una reputació diabòlica. Durant les guerres de religió europees, tant catòlics com protestants van culpar Maquiavel d'inspirar els actes de violència i tirania comesos pels seus enemics. Cap a finals de segle, Shakespeare utilitzà "maquiavèl·lic" per referir-se a un oportunista amoral, cosa que va derivar en el nostre ús popular de "maquiavèl·lic" com a sinònim de vilesa manipuladora. En principi, la reputació de "El Príncep" com a manual per a la tirania sembla ben merescuda. En tota l'obra, Maquiavel sembla totalment despreocupat per la moralitat, excepte en quant ajuda o perjudica al manteniment del poder. Per exemple, ordena als prínceps que considerin les atrocitats necessàries per aconseguir el poder i les executin d'un sol cop per a garantir l'estabilitat futura. Atacar territoris veïns i oprimir les minories religioses s'esmenten com a maneres efectives d'ocupar territoris. Al marge de la conducta personal del príncep, Maquiavel aconsella mantenir l'aparença de virtuts com l'honestedat o la generositat, però estant llest per abandonar-les tan bon punt perillin els nostres interessos. El més conegut és que assenyala que per a un governant "és més segur ser temut que ser estimat". El tractat finalitza amb una crida a Llorenç el Magnífic, el nou governador de Florència, encoratjant-lo a unificar sota el seu mandat les ciutats estat fragmentades. Molts han justificat Maquiavel dient que el motivava un realisme sense sentiments i un desig de pau en una Itàlia dividida per conflictes interns i externs. Segons aquesta perspectiva, Maquiavel va ser el primer a entendre una veritat difícil: el bé superior de l'estabilitat política justifica tot tipus de tàctiques desagradables per a obtenir-la. El filòsof Isaiah Berlin va suggerir que més que ser amoral, "El Príncep" es basa en la moral de l'antiga Grècia, tot situant la glòria de l'estat sobre l'ideal cristià de la salvació individual. Però el que sabem de Maquiavel potser no encaixa amb aquesta imatge. L'autor va treballar com a diplomàtic durant 14 anys a la seva Florència natal defensant fermament el govern republicà electe contra els aspirants a monarca. Quan la família Mèdici aconseguí el poder, no només va perdre el seu càrrec, sinó que va ser torturat i desterrat. Tenint en compte això, és possible llegir el pamflet que va escriure a l'exili no com una defensa del govern d'un príncep, sinó com una mordaç descripció sobre com funciona. De fet, personatges de la Il·lustració com ara Spinoza el consideraren un advertiment als ciutadans lliures de com els aspirants a governant els poden sotmetre. De fet, les dues lectures podrien ser certes. Maquiavel podria haver escrit un manual per a governants tirànics, però compartint-ho, també va revelar les cartes als qui serien governats. D'aquesta manera, va revolucionar la filosofia política tot establint les bases per a Hobbes i altres futurs pensadors per a estudiar aspectes humans basats en realitats concretes, més que no pas en ideals preconcebuts. Amb la seva honestedat brutal i sorprenent, Maquiavel buscava desfer l'engany popular sobre el que suposa el poder. Tal com va escriure a un amic poc abans de morir, esperava que la gent "aprengués el camí a l'Infern per a poder fugir-ne".