Aquesta és la Mabel. La Mabel és un àfid, un insecte del mateix ordre que les cigales, les xinxes pudents, i les xinxes dels llits. Tots aquests insectes piquen a la presa i en xuclen els fluids vitals. Les preses dels àfids són les plantes. I el que volen els àfids s'amaga molt endins de la planta, circulant per uns tubs fets de cèl·lules individuals encadenades de cap a cap. S'anomenen tubs cribrosos i en conjunt formen el sistema de canonades per al recurs més important d'una planta: la saba. La saba és principalment aigua i sucre. La saba d'algunes espècies té tant sucre per litre com una llauna de refresc. La fotosíntesi produeix sucre constantment. Seria com una "bomba" química que genera una pressió increïblement alta— fins a 9 vegades més que la pressió d'un pneumàtic de cotxe— dins dels tubs cribrosos. Per a menjar, la Mabel usa un estilet, que és una agulla llarga i flexible. La introdueix lentament dins dels teixits, entre les cèl·lules de la planta, fins que perfora un dels tubs cribrosos. Com que la saba circula a tanta pressió, la Mabel ni tan sols ha de xuclar-la cap enfora de la planta. Només obre una petita vàlvula del seu cap i deixa que la pressió empenyi la saba pel seu sistema digestiu. Més tard parlarem del que li surt del cul però, de moment, cal saber que a les plantes no els agrada que les punxin ni les xarrupin. O sigui que s'intenten defensar. Una defensa és la pròpia saba. Per veure'n el funcionament, connectarem, hipotèticament, l'aparell digestiu d'un altre insecte a un flux constant de saba. Quan la saba toca les cèl·lules de l'insecte, el seu alt contingut de sucre fa que l'aigua que hi ha dins les cèl·lules en surti per òsmosi... exactament igual que la sal fa que l'aigua surti de dins d'un llimac. Com més saba circuli a través de l'insecte, més aigua perdrà. Finalment, s'arrugarà i es morirà. En canvi, el sistema digestiu de la Mabel està ple d'un enzim anomenat sacarasa, que agafa dues molècules de sucrosa i les converteix en una molècula de fructosa i una de... d'aquest sucre de tres unitats. La Mabel crema la fructosa per obtenir energia i descarta el sucre de tres unitats. Aleshores, com l'ajuda això? Com més molècules de sucre hi hagi dissoltes a la saba, més aigua podrà xuclar-li a les cèl·lules de la Mabel. Si redueix el nombre de molècules de sucre que hi ha a la saba, menys capacitat tindrà de xuclar l'aigua de les cèl·lules de la Mabel. Neutralitzada la saba de la planta. Així, la Mabel es pot alimentar durant dies i aconseguir tota l'energia que necessita per a reproduir-se. Algunes espècies d'àfids tenen un cicle vital increïble. Per exemple, el pugó verd del préssec. A la tardor, els mascles i les femelles s'aparellen i les femelles ponen ous. Però a la primavera, durant la desclosa dels ous, totes les larves que en surten són femelles. Quan aquestes femelles arriben a l'edat adulta, no ponen ous. Enlloc d'això, pareixen cries... que són clons d'elles mateixes... i que també estan prenyades... dels seus propis clons. Per tant, aquests pugons femella tenen dues generacions d'àfids clons nadons formant-se al seu interior simultàniament. Els científics ho anomenen reproducció telescòpica. Això vol dir que els àfids poden fabricar més pugons ràpidament— poden ser 20 generacions durant la mateixa estació— i això significa molta caca d'àfid. La Mabel pot defecar el doble del seu pes corporal cada dues hores, i això la converteix en un dels caganers més prolífics del planeta. Algunes poblacions d'àfids poden produir centenars de quilos de caca per hectàrea. Però la caca de pugó no és com la nostra caca. Químicament, no és gaire diferent de la saba; és un líquid transparent, dolç i amb la consistència d'un xarop. Potser el coneixes amb un altre nom: melassa. A altres espècies els encanta la melassa. A algunes espècies de formigues els agrada tant que s'organitzen per defensar colònies senceres d'àfids. A canvi, les formigues reben un suministre constant de dolça melassa, que poden beure directament dels culs dels àfids. Salut! Als humans també els encanta la melassa. Nombroses tribus de nadius americans la collien dels joncs i en feien pastissos. I algunes espècies d'abelles fan mel de melassa, que els humans recullen i mengen. O sigui que les plantes fan la saba, que mengen i caguen els àfids, regurgiten les abelles, recullim els humans, i posem a una tassa de te.