Des que puc recordar, els elefants africans m'han omplert d'admiració. Són el mamífer més gran que viu actualment a la Terra, poden pesar fins a set tones, i fer tres metres i mig a l'alçada de l'espatlla. Poden menjar fins a 400 quilos de menjar en un dia, i dispersen llavors fonamentals a través de milers de quilòmetres durant els seus 50-60 anys de vida. El centre d'aquesta societat complexa i compassiva són les matriarques. Aquestes líders fortes crien els cadells i els guien a través de les dificultats de la sabana africana per trobar menjar, aigua i seguretat. Aquestes societats són tan complexes, que encara no hem pogut esbrinar com es comuniquen, com verbalitzen entre elles, com funcionen els seus dialectes. I encara no entenem com es guien i recorden els llocs segurs per passar els rius. Estic segura que com jo, molts dels que esteu en aquesta sala teniu una resposta emocional positiva semblant cap aquests animals magnífics. És molt difícil no haver vist mai un documental sobre la seva intel·ligència o, si heu tingut sort, haver-los vist directament durant un safari en llibertat. Però em pregunto quants de vosaltres heu estat mai veritablement, completament atemorits per ells? He tingut la sort d'haver estat criada al sud d'Àfrica per uns pares mestres que tenien moltes vacances però molt pocs diners. Així que agafaven el nostre Ford Cortina Estate vell, i amb la meva germana, ens apilàvem al darrere, agafàvem les tendes i acampàvem a les reserves de caça del sud d'Àfrica. Allò era el paradís per a una jove zoòloga en potència com jo. Però recordo que fins i tot tan jove trobava les altes tanques elèctriques, que bloquejaven els parcs de caça, bastant divisòries. Sí que mantenien els elefants fora de les comunitats, però també feien que les comunitats quedessin fora dels espais oberts. Ja era un repte per a mi en aquella edat tan primerenca. Va ser quan em vaig traslladar a Kènia quan tenia 14 anys, que vaig connectar amb els espais vastos i oberts de l'Àfrica oriental. I és aquí ara que em sento verdaderament, instintivament realment a casa. He passat anys molt feliços a una tenda per estudiar el seu comportament a la Reserva Nacional de Samburu, sota la tutela del Prof. Fritz Vollrath i en Iain Douglas-Hamilton, per estudiar i entendre la complexitat de les seves societats. Però ara, com a cap del programa de coexistència entre humans i elefants de Save the Elephants, veiem molts canvis que passen tan ràpidament que fa necessari un canvi en els programes de recerca. Ja no ens podem quedar seguts per entendre les societats d'elefants o per estudiar com parar el comerç d'ivori que és horrorós i encara continua. Hem de canviar els mètodes cada vegada més per mirar dins del problema creixent del conflicte entre humans i elefants, ja que la gent i els paquiderms rivalitzen pels espais i els recursos. No fa gaire, als anys setanta, hi havia més d'1,2 milions d'elefants recorrent l'Àfrica. Avui en dia només en queden uns 400.000. I en el mateix període, la població humana s'ha quadruplicat, i la terra s'ha dividit a un ritme gairebé impossible de mantenir. Massa sovint, aquests elefants migratoris acaben atrapats dins les comunitats, mentre busquen aigua i menjar trenquen tancs d'aigua, trenquen canonades i, evidentment, entren per la força en magatzems per buscar menjar. És tot un repte. Us podeu imaginar el terror quan un elefant literalment arrenca la teulada de la teva casa de fang en mig de la nit i has de mantenir els nens allunyats mentre la trompa entra a buscar menjar en la més absoluta obscuritat? Aquests elefants també aixafen i es mengen les collites, i això erosiona la tolerància que aquesta gent tenia amb els elefants. Lamentablement, perdem elefants cada dia i, en alguns països, cada hora i no només pels furtius de l'ivori sinó per l'increment del conflicte entre humans i elefants perquè competeixen per l'espai i els recursos i és un repte massiu. Vull dir, com fas que paquiderms de 7 tones, que sovint venen en grups de 10 o 12, no entrin a les petites granges rurals quan treballes amb gent que viuen al llindar de la pobresa? No tenen gaires diners. Com soluciones aquest problema? Molt bé, una manera és construir tanques elèctriques, i això passa a tota Àfrica, cada vegada en veiem més i més. Però estan dividint àrees i bloquejant corredors. I què voleu que us digui, als elefants no els importa gaire això, sobretot si els bloquegen l'accés a un bon pou d'aigua quan necessiten beure, o si hi ha una femella molt atractiva a l'altre costat. No els costa gaire fer caure un d'aquests pals. I tan aviat com fan un forat a la tanca, tiren enrere, i li ho diuen als companys i en un tres i no res, tots han passat, i ara tens 12 elefants al cantó de la comunitat. I tens un problema gran. La gent mira de trobar nous dissenys de tanques elèctriques. Però aquests elefants tampoc no s'ho pensen gaire. (Rialles) Així que, en comptes de tenir aquestes estrictes tanques elèctriques rectes realment divisòries i bloquejadores de la migració, ha d'haver-hi altres maneres de resoldre aquest afer. Estic interessada en mètodes més holístics i naturals per mantenir separats la gent i els elefants allà on calgui. Només cal parlar amb la gent, hem parlat amb pastors rurals del nord de Kènia que coneixen tan bé la sabana, i ens van explicar que els elefants no mengen dels arbres que tenen ruscs. I això és molt interessant. Mentre els elefants busquen menjar en un arbre trenquen les branques i potser rebenten un rusc. I les abelles surten volant dels seus nius naturals i piquen els elefants. Així que, si l'elefant rep una fiblada, potser recordarà que aquell arbre era perillós i no hi tornarà. Sembla impossible que els puguin picar amb la pell gruixuda que tenen, la pell de l'elefant fa uns 2 centímetres de gruix. Però sembla que els piquen al voltant de les zones aquoses, al voltant dels ulls, darrere les orelles, a la boca, dins la trompa. Com us podeu imaginar, ho recordaran molt fàcilment. I allò que els espanta no és una picada. Les abelles africanes tenen una habilitat fenomenal: quan piquen en un lloc, deixen anar una feromona que indueix la resta d'abelles a anar i picar al mateix lloc. Així que, no és que els faci por una fiblada sinó potser milers de fiblades totes a la mateixa zona. És això el que els fa por. Evidentment, una bona matriarca mantindrà els petits allunyats d'aquest perill. Les cries joves tenen la pell més fina, i poden rebre les fiblades a través de la pell més fina. Així que per al meu doctorat, em vaig plantejar aquest repte inusual d'intentar esbrinar com interactuen els elefants africans i les abelles africanes, si en teoria no interactuen en absolut. Com podia estudiar això? Així que vaig agafar el so que fan les abelles quan les molesten, i el vaig reproduir a uns elefants que descansaven sota uns arbres amb un altaveu sense fils, i vaig entendre com reaccionarien si hi hagués abelles a la zona. I resulta que reaccionen d'una manera bastant dramàtica al so de les abelles africanes salvatges. Aquí estem, reproduint el so a aquest meravellós grup d'elefants. Podeu veure les orelles amunt i a fora, com giren els caps a banda i banda, un elefant belluga la trompa per olorar. Hi ha un altre elefant que colpeja una de les cries del terra per dir-li que s'aixequi atès que hi ha un perill. I una altra elefanta indueix la retirada, i aviat la família al complet corre al seu darrere per la sabana dins un núvol de pols. (Brunzit d'abelles) (S'acaba el brunzit) Bé doncs, he fet aquest experiment moltes, moltes vegades, i els elefants gairebé sempre fugen. No només corren, sinó que es tiren pols a mesura que corren, com per colpejar les abelles que els envolten. Hem posat micròfons infrasònics al voltant dels elefants i hem dut a terme aquests experiments. I sembla que es comuniquen entre ells amb una remor infrasònica per avisar-se que hi ha perill d'abelles i que es mantinguin allunyats de la zona. Així que aquesta troballa en el comportament ens ajuda a entendre com reaccionarien els elefants si sentissin o veiessin abelles. Això m'ha dut a inventar un nou disseny de tanca de ruscs, que construïm al voltant de petites granges, d'entre 4 i 8 mil m2 a les zones frontereres més vulnerables d'Àfrica on els humans i els elefants competeixen per l'espai. Aquestes tanques de ruscs són molt i molt simples. Fem servir 12 ruscs reals i 12 de simulats per protegir 4 mil m2 de conreus. Un rusc simulat és una simple peça de contraplacat que la tallem a quadrats i els pintem de groc i els pengem entre els ruscs. Senzillament, enganyem els elefants i els fem creure que hi ha més ruscs dels que hi ha de veritat. I per tant, redueix el cost de la tanca literalment a la meitat. Aquí tenim un rusc real i un de fals i un rusc real i un de fals, cada 10 metres per tot el perímetre. Estan col·locats en pals amb un sostre que dona ombra i protegeix les abelles, i que estan interconnectats amb un senzill filferro, que dona la volta i connecta tots els ruscs. Si un elefant intenta entrar en una granja, intentarà evitar el rusc, costi el que costi, així que mirarà de passar entre el rusc i el rusc fals, això farà que els ruscs es balancegin tan aviat com toqui el filferro. I pel que sabem gràcies a la nostra recerca, això farà que els elefants marxin corrents i amb sort recordaran que no han de tornar per aquesta zona de risc. L'eixam sortirà del rusc i això foragitarà els elefants. Estudiem aquestes tanques de ruscs amb càmeres trampa que ens ajuden a entendre com responen els elefants a la nit, que és quan hi ha més incursions dins dels sembrats. I hem trobat que a les granges estudiades aconseguim mantenir fins a un 80 % dels elefants fora del perímetre de les granges. I les abelles i les tanques de ruscs estan pol·linitzant els camps. Així que hem aconseguit tant una reducció en les incursions dels elefants com un increment en les collites a través de la pol·linització en els cultius que duen a terme les abelles. La força de les tanques de ruscs és molt important, les colònies han de ser molt fortes. Així que ajudem els camperols a fer cultius de fàcil pol·linització per estimular els ruscs, i incrementar la força de les abelles i, evidentment, produir la millor mel. Aquesta mel esdevé una font extra d'ingressos molt gran per als camperols. És una alternativa més saludable al sucre i, a la nostra comunitat, és un regal molt valuós per donar-li a la sogra, el que li dona un valor incalculable. (Rialles) Ara embotellem aquesta mel, i hem anomenat aquesta meravellosa mel Mel Respectuosa amb els Elefants. És un nom divertit, i també crida l'atenció per al nostre projecte i ajuda a la gent a entendre allò que fem per salvar elefants. Actualment treballem amb moltes dones en més de 60 zones de conflicte entre humans i elefants a 19 països d'Àfrica i d'Àsia per construir aquestes tanques de ruscs, treballem molt de prop amb molts grangers però en particular amb grangeres, les ajudem a viure millor en harmonia amb els elefants. Una de les coses que mirem de fer és desenvolupar un ventall d'ofertes per viure més harmònicament amb aquests paquiderms enormes. Una d'aquestes qüestions és aconseguir que els grangers i les dones en concret, pensin diferent sobre el que planten a les seves granges. Volem que conreïn coses que als elefants no els agradin gaire com ara xilis, gingebre, oli de ben, gira-sols. I per descomptat, a les abelles i les tanques de ruscs els encanten aquests conreus per les precioses flors. Una d'aquestes plantes és una planta crassa anomenada sisal, potser la coneixereu com a jute. És una planta espectacular que es pot desfibrar i convertir en un fil per teixir. Treballem amb aquestes dones sorprenents que viuen diàriament amb els reptes dels elefants per fer servir aquests fils per teixir cistells i aconseguir uns ingressos extres. Tot just fa tres setmanes hem començat a construir un centre empresarial per a dones on treballarem amb elles no només com a apicultores expertes sinó com a teixidores de cistells, processaran oli de xili i de gira-sol, elaboraran bàlsams labials i mel i treballarem, d'alguna manera, per ajudar les grangeres participants a viure amb millors projectes de generació ecològica que convisquin i funcionin millor amb els elefants. Així doncs, siguin matriarques o mares o investigadores com jo, veig que ara més dones venen a primera línia a pensar de manera diferent i més atrevida sobre els reptes als quals ens enfrontem. Amb més innovació, i potser amb més empatia de cara als altres, i crec que podem passar d'un estat de conflicte amb els elefants a una verdadera coexistència. Gràcies. (Aplaudiments)