Bé, no vull alarmar ningú d'aquesta sala,
però m'acabo d'adonar
que la persona de la vostra dreta és un mentider.
(Rialles)
I també la persona de la vostra esquerra és un mentider.
I la persona que s'asseu just al vostre seient també és un mentider.
Tots som mentiders.
El que vull fer avui
és mostrar-vos què diuen les investigacions sobre què fa que tots siguem mentiders,
com es poden convertir en detectors de mentides
i per què poden voler anar més enllà
i anar des de detectar mentides fins a buscar la veritat,
i finalment generar confiança.
Parlant de confiança,
des que vaig escriure aquest llibre, "Liespotting" (Detector de mentides),
ningú ja no em vol conèixer en persona, no, no, no, no, no.
Diuen: "D'acord, t'enviarem un e-mail".
(Rialles)
Ni tan sols puc quedar per fer un cafè a l'Starbucks.
El meu marit em diu: "Reina, enganys?
Et podries haver centrat en la cuina. Què et sembla la cuina francesa?"
Per tant, abans de començar,
us vull aclarir quin és el meu objectiu,
que no és ensenyar-vos a jugar al joc de les mentides.
Els detectors de mentides no són aquests nens primmirats,
que es queden al fons de la sala i criden: "Ja et tinc! Ja et tinc!
Has aixecat la cella. Has obert els forats del nas.
Segueixo el programa de la TV 'Menteix-me'. Sé que estàs mentint."
No, els detectors de mentides van armats
amb coneixement científic sobre com detectar enganys.
El fan servir per arribar a la veritat,
i fan allò que els líders madurs fan cada dia;
tenen converses difícils amb persones difícils,
de vegades en temps molt difícils.
I comencen aquest camí
acceptant una proposició fonamental,
i aquesta proposició és la següent:
Mentir és un acte cooperatiu.
Penseu-hi, una mentida no té gens de poder només dient-la.
El seu poder sorgeix
quan algú altre accepta creure's aquesta mentida.
I sé que segurament sonarà com un amor difícil,
però mireu, si algun cop us han mentit,
és perquè vau acceptar que us mentissin.
Veritat número u sobre mentir: mentir és un acte cooperatiu.
Però no totes les mentides són perjudicials.
De vegades participem voluntàriament en enganys
per la dignitat social,
potser per guardar un secret que hauria de seguir sent secret, secret.
Diem: "Quina cançó més maca."
"Reina, no et veus grassa, no."
O diem, el preferit dels informàtics,
"Acabo de recuperar el correu electrònic de la carpeta de correu brossa.
Em sap greu."
Però de vegades participem en l'engany sense voler-ho
i això pot tenir costos dramàtics per a nosaltres.
L'any passat hi va haver 997 mil milions de dòlars
en frau corporatiu, només als Estats Units.
Això són gairebé un milió de milions de dòlars.
Representa el 7% dels ingressos recaptats.
L'engany pot costar milers de milions.
Penseu en Enron, Madoff, la crisi hipotecària.
O en el cas dels espies i traïdors,
com Robert Hanssen o Aldrich Ames,
les mentides poden trair el nostre país,
comprometre la nostra seguretat, afeblir la democràcia,
poden causar la mort d'aquells qui ens defensen.
En realitat l'engany és quelcom seriós.
Aquest estafador, Henry Oberlander,
era tan bon estafador
que les autoritats britàniques diuen
que podria haver perjudicat tot el sistema bancari del món occidental.
I no pots trobar aquest paio a Google, no es troba enlloc.
El van entrevistar una vegada i va dir el següent.
Va dir: "Mira, tinc una norma."
I aquesta era la norma del Henry, va dir:
"Mira, tothom està disposat a donar-te alguna cosa.
Estan a punt per donar-te alguna cosa a canvi d'allò que més anhelen."
I aquest és el quid de la qüestió.
Si no vols que t'enganyin, has de saber:
què és allò que més anheles?
I a ningú ens agrada gaire admetre-ho.
Ens agradaria ser millors marits, millors mullers,
més intel·ligents, més poderosos,
més alts, més rics...
la llista continua.
Mentir és un intent de reduir aquest bretxa,
de connectar els nostres desitjos i fantasies
sobre qui ens agradaria ser i com ens agradaria ser,
amb com som realment.
I estem disposats a omplir aquests buits de les nostres vides amb mentides.
Hi ha estudis que mostren que cada dia et poden mentir
entre 10 i 200 vegades.
Tot i que moltes d'aquestes mentides són mentides pietoses.
Però un altre estudi
va mostrar que els desconeguts es mentien 3 vegades
en els 10 primers minuts després de conèixer-se.
(Rialles)
Quan sentim aquestes dades per primer cop, defugim.
No ens podem creure que mentir sigui tan corrent.
Estem essencialment en contra de les mentides.
Però si pares més atenció,
la cosa es complica.
Mentim més als desconeguts que als companys de feina.
Els extravertits menteixen més que els introvertits.
Els homes menteixen 8 vegades més sobre ells mateixos
que sobre altres persones.
Les dones menteixen més per protegir altres persones.
Si sou un matrimoni mitjà,
mentireu a la vostra parella
en una de cada deu interaccions.
Deveu pensar que això no és bo.
Si no esteu casats, el número baixa fins a tres.
Mentir és complex.
És una part integral de la nostra vida quotidiana i professional.
Som molt ambigus pel que fa a la veritat.
La desglossem segons les nostres necessitats,
a vegades per una bona causa,
a vegades simplement perquè no entenem els buits de les nostres vides.
Aquesta és la veritat número dos sobre mentir.
Estem en contra de mentir,
però hi estem secretament a favor
d'una manera que la nostra societat ha penalitzat
durant segles i segles i segles.
Mentir és tan antic com respirar.
És part de la nostra cultura, és part de la nostra història.
Penseu en Dante, Shakespeare,
la Bíblia, News of the World.
(Rialles)
Mentir té un valor evolutiu per a nosaltres, com a espècie.
Els investigadors saben des de fa temps
que com més intel·ligent és l'espècie,
més gran és el neocòrtex
i és més probable que enganyi.
Potser recordeu la Koko.
Algú recorda la goril·la Koko, a qui van ensenyar llengua de signes?
A la Koko li van ensenyar a comunicar-se amb llengua de signes.
Aquí teniu la Koko amb el seu gatet.
El seu gatet bufó, petitó i suau.
La Koko una vegada va culpar el seu gatet
d'haver arrencat una pica de la paret.
(Rialles)
Estem dissenyats per ser líders de la manada.
Comença molt, molt d'hora.
Però quan?
Bé, els nadons simulen el plor,
paren, esperen a veure si ve algú
i després tornen a plorar.
Els nadons d'un any amaguen coses.
(Rialles)
Els de dos anys dissimulen.
Els nens de cinc anys menteixen descaradament.
Manipulen fent la pilota.
Els nens de nou anys són experts en dissimular.
Quan comences a la universitat,
mentiràs a la teva mare en una de cada cinc interaccions.
Quan entrem al món laboral i portem el pes de la família,
entrem en un món que està impregnat
de correu brossa, ciberamics falsos,
mitjans partidistes,
lladres d'identitat enginyosos,
estafadors de talla mundial,
una epidèmia d'enganys.
En resum, allò que un autor anomena
la societat de la post-veritat.
Ha estat molt confús
durant molt de temps.
Què fem?
Bé, hi ha alguns passos que podem seguir
per obrir-nos camí a través d'aquest fangar.
Els detectors de mentides entrenats arriben a la veritat en el 90% de les vegades.
La resta, només tenim un 54% de precisió.
Per què és tan fàcil d'aprendre?
Hi ha bons mentiders i mals mentiders. No n'hi ha de realment innats.
Tots fem els mateixos errors. Tots utilitzem les mateixes tècniques.
Per tant el que faré
és mostrar-vos dos models d'engany
i després farem un cop d'ull als punts delators i veurem si els podem identificar.
Començarem amb el discurs.
(Vídeo) Bill Clinton: Vull que m'escolteu.
Ho diré una altra vegada.
No he tingut relacions sexuals
amb aquesta dona, la senyoreta Lewinsky.
No he demanat a ningú que mentís,
ni una vegada, mai.
I aquestes acusacions són falses.
I he de tornar a treballar per als americans.
Gràcies.
Pamela Meyer: D'acord, quines eren les senyals reveladores?
Bé, primer hem sentit allò que es coneix com a negació estesa.
Hi ha estudis que demostren que les persones entestades a negar els seus actes
recorren al llenguatge formal, més que a l'informal.
També hem sentit llenguatge distant: "aquesta dona"
Sabem que els mentiders inconscientment es distancien
del subjecte de qui parlen
fent servir el llenguatge.
Si Bill Clinton hagués dit: "Bé, sincerament..."
o la preferida de Richard Nixon: "Amb tota sinceritat..."
s'hauria delatat de seguida
per a qualsevol detector de mentides que sàpiga
que el llenguatge qualificatiu, tal com se li diu, el llenguatge qualificatiu com aquest,
desacredita la persona.
Si hagués repetit la pregunta sencera,
o si hagués farcit l'explicació amb massa detalls
(i sort que no ho va fer)
encara s'hauria desacreditat més.
Freud tenia raó.
Freud va dir, no només existeix el discurs:
"Cap mortal pot guardar un secret.
Si els llavis callen, parlarà amb les mans."
I tots ho fem, és igual el poder que tinguem.
Tots parlem amb les mans.
Us ensenyaré Dominique Strauss-Kahn amb Obama,
que parla amb les mans.
(Rialles)
Això ens porta al nostre següent patró,
que és el llenguatge corporal.
Amb el llenguatge corporal, això és el que heu de fer.
Heu de desfer-vos de les vostres suposicions.
Deixeu que la ciència moderi una mica el vostre coneixement.
Creiem que els mentiders no paren de moure's.
Doncs mireu, se sap que immobilitzen la part superior del cos quan menteixen.
Pensem que els mentiders no miren als ulls.
Doncs mireu, us miren als ulls una mica massa
simplement per compensar aquest mite.
Ens pensem que la cordialitat i els somriures
expressen honestedat i sinceritat.
Però un detector de mentides entrenat
pot detectar un somriure fals d'una hora lluny.
Podeu identificar el somriure fals?
Es poden contreure conscientment
els músculs de les galtes.
Però el somriure real és als ulls, a les potes de gall,
que no es poden contreure expressament,
sobretot si t'has passat amb el Botox.
No us passeu mai amb el Botox, o ningú no es creurà que dieu la veritat.
Ara farem un cop d'ull als punts delators.
Sabeu dir-me què passa en una conversa?
Podeu trobar aquests punts
que reflecteixen les diferències
entre les paraules d'una persona i les seves accions?
Sé que sembla evident,
però quan tens una conversa
amb algú que creus que t'enganya,
l'actitud és l'indicador més valuós i menyspreat.
Les persones honestes seran cooperatives.
Us mostraran que estan de part vostra.
Seran entusiastes.
Estaran disposades a ajudar-vos a trobar la veritat.
Estaran disposades a donar idees, anomenar sospitosos,
donar detalls.
Diran: "Ei,
potser van ser els encarregats de la nòmina que van falsificar aquests xecs."
Es posaran furiosos si creuen que se'ls acusa injustament
durant tota la conversa, no només en moments puntuals;
es posaran furiosos durant tota la conversa.
I si pregunteu a una persona honesta
què s'hauria de fer amb els falsificadors dels xecs,
una persona honesta segurament
recomanarà un càstig sever, més que no pas un de benèvol.
Posem per cas que teniu la mateixa conversa
amb algú que no és honest.
Pot ser que aquesta persona es mostri tímida,
que miri cap avall, que abaixi la veu,
que faci pauses, que vagi a batzegades.
Pregunteu a una persona no honesta que us expliqui la història,
hi ficarà massa detalls
irrellevants
i us explicarà la història en ordre cronològic.
Un interrogador entrenat
hi va indagant de manera subtil
durant hores i hores,
li demanarà a la persona que expliqui la història cap enrere
i veurà que pateix
i detectarà les preguntes que causen més respostes enganyoses.
Per què ho fan? Bé, tots fem el mateix.
Assagem les paraules,
però gairebé mai no assagem els gests.
Diem "sí" i amb el cap fem que "no".
Expliquem històries molt convincents, però ens arronsem una mica d'espatlles.
Cometem delictes greus
i somriem davant el plaer de sortir-nos-en.
A aquest somriure se'l coneix com a "plaer per l'engany".
I ho veurem en diversos vídeos a continuació,
però començarem, per aquells qui no el coneixeu,
aquest és el candidat a la presidència, John Edwards,
que va sorprendre els EUA per tenir un suposat fill extramatrimonial.
El veurem parlar sobre fer-se la prova de paternitat.
A veure si podeu veure quan
diu "sí" mentre amb el cap fa que "no",
mentre s'arronsa una mica d'espatlles.
(Vídeo) John Edwards: "No em faria res fer-me'n una.
Sé que és impossible que aquest nen sigui meu,
per com han anat els fets.
Per tant sé que és impossible.
No em faria res fer-me una prova de paternitat,
m'agradaria fer-me-la.
Entrevistador: Te la faràs aviat? Hi ha algú...
JE: Bé, només sóc una part, jo. Només sóc una part de la prova.
Però m'agradaria participar-hi.
PM: D'acord, aquests moviments de cap són molt fàcils de reconèixer
quan saps buscar-les.
De vegades
algú fa una expressió
mentre n'amaga una altra que de cop es filtra durant un instant.
Se sap que els assassins mostren tristesa.
Pot ser que el teu nou soci et doni la mà,
ho celebri, vagi a sopar amb tu
i després deixi anar una expressió d'enuig.
No ens convertirem en experts en expressions facials de la nit al dia,
però us en puc ensenyar una que és molt perillosa i molt fàcil d'aprendre:
l'expressió de menyspreu.
Amb l'enuig, tens dues persones jugant en un camp igualat.
D'alguna manera no deixa de ser una relació sana.
Però quan l'enuig es torna menyspreu,
ja et pots retirar.
S'associa amb la superioritat moral.
I és per això que és molt difícil recuperar-se'n.
És així.
Es marca quan un cantó del llavi
puja una mica i va cap endins.
És la única expressió asimètrica.
I quan hi hagi menyspreu,
seguit d'engany o no
(no sempre ve seguit d'engany)
mireu cap a una altra banda, aneu en una altra direcció,
reconsidereu el tracte,
digueu: "No, gràcies. No pujaré per només una copa més. Gràcies."
La ciència ha descobert
molts altres indicadors.
Sabem, per exemple,
que els mentiders canvien el ritme del parpelleig,
apunten els peus a una sortida.
Agafen objectes com a barrera
i els posen entre ells i la persona que els interroga.
Tots alteren el seu to de veu,
moltes vegades fent-lo molt més baix.
La cosa és així.
Aquests comportaments són només comportaments.
No són cap prova d'engany.
Són indicadors.
Som éssers humans.
Sempre estem fent gests exagerats.
No volen dir res per si sols.
Però quan en veus molts de cop, és una senyal.
Mireu, escolteu, investigueu, feu preguntes difícils,
sortiu de l'actitud còmode del coneixement
i endinseu-vos en l'actitud de la curiositat, feu més preguntes,
tingueu dignitat, tracteu bé la persona amb qui parleu.
No intenteu ser com els de "Llei i Ordre" i aquestes sèries de TV
que molesten els sospitosos fins a sotmetre'ls.
No sigueu massa agressius, no funciona.
Bé, hem parlat una mica
de com parlar amb algú que menteix
i de com detectar mentides.
I com us he promès, ara veurem com és la veritat.
Us ensenyaré dos vídeos,
dues mares: una menteix, l'altra diu la veritat.
Els va fer
l'investigador David Matsumoto a Califòrnia.
I crec que són un exemple excel·lent
de com és la veritat.
Aquesta mare, la Diane Downs,
va disparar els seus fills de prop,
els va portar a l'hospital
mentre es dessagnaven al cotxe,
i va dir que ho havia fet un desconegut deixat.
I quan veureu el vídeo notareu
que ni tan sols sap actuar com una mare que pateix.
Heu de fixar-vos
en la gran discrepància
entre les accions terribles que descriu
i el seu comportament tan calmat.
Si us hi fixeu, veureu un exemple del "plaer per l'engany" al vídeo.
(Vídeo) Diane Downs: "A la nit, quan tanco els ulls,
veig la Christie volent-me donar la mà mentre condueixo,
i la sang que no li parava de sortir de la boca.
Potser amb el temps ho oblidaré,
però no ho crec.
I això és el que més em preocupa."
PM: Ara us ensenyaré un vídeo
d'una mare realment afligida, l'Erin Runnion,
enfrontant-se amb l'assassí de la seva filla en un judici.
Aquí no hi veureu emocions falses,
simplement l'expressió autèntica de l'agonia d'una mare.
(Vídeo) Erin Runnion: Vaig escriure aquesta declaració en el tercer aniversari
de la nit en què em vas prendre la meva filla,
i li vas fer mal,
i la vas torturar,
la vas aterrir fins que se li va aturar el cor.
I ella va lluitar, sé que va lluitar contra tu.
Però sé que et va mirar
amb els seus increïbles ulls marrons,
i tu la vas voler matar igualment.
I no ho entenc,
i mai no ho entendré.
PM: Bé, no hi ha cap dubte sobre la veracitat d'aquestes emocions.
Ara la tecnologia que ens permet saber com és la veritat
va progressant.
Sabem, per exemple,
que ara tenim seguidors de mirada especialitzats i escàners cerebrals infrarrojos,
ressonàncies magnètiques que poden descodificar les senyals que emet el cos
quan intentem enganyar.
I ens vendran aquestes tecnologies
com a remei contra els enganys,
i un dia es demostrarà que són molt útils.
Mentrestant, però, us heu de preguntar:
Qui voleu al costat vostre en una reunió,
algú entrenat per arribar a la veritat
o algú que entri amb un electroencefalograma de 180 kg
per la porta?
Els detectors de mentides es basen en mecanismes humans.
Saben, com algú bé va dir,
"El caràcter és qui ets en la foscor."
I és interessant veure
que avui dia no tenim gaire foscor.
El nostre món està il·luminat les 24 hores del dia.
És transparent
amb blocs i xarxes socials
que transmeten les paraules de tota una nova generació de persones
que han decidit viure les seves vides en públic.
És un món molt més sorollós.
O sigui que tenim el repte
de recordar que
compartir-ho tot no és honestedat.
La nostra obsessió per les piulades o els missatges de text
pot impedir-nos veure
que les subtileses de la decència humana, la personalitat, la integritat,
continuen sent importants i sempre ho seran.
En aquest món tan sorollós,
té sentit
ser una mica més explícits
sobre el nostre codi moral.
Quan combines la ciència de reconèixer l'engany
amb l'art d'observar i escoltar,
evites col·laborar en una mentida.
Comences per aquest camí
de ser tan sols una mica més explícit,
perquè dius a tothom qui t'envolta,
dius: "Ei, el meu món, el nostre món,
serà un món honest.
El meu món serà un món on es reforci la veritat
i on es reconegui i margini la falsedat."
I quan ho fas,
tot allò que t'envolta canvia una mica.
I aquesta és la veritat. Gràcies.
(Aplaudiments)