Està condemnat a 50 anys, però pot sortir en llibertat condicional el 2013.
Està mirant de ser operat.
I no hi ha resposta.
Hola a tothom. Sóc la Joanne Faryon.
Benvinguts a aquest programa especial d'Envision
La vida a la presó
A Califòrnia, gairbé un de cada cinc presos està condemnat a cadena perpètua.
Junts podrien costar als contribuents d'aquest estat 140.000 milions de dòlars
durant el transcurs de les seves sentències.
Els condemnats surten cada vegada més cars perquè envelleixen a la presó i poques vegades obtenen la llibertat condicional.
El resultat és una suma de costos sanitaris pels reclusos.
Avui, investigarem el cost del joc dur de Califòrnia sobre la legislació criminal.
Finalment, les Corts Federals han hagut d'intervernir degut a la sobrepoblació de les presons estatals.
Coneixereu alguns condemnats. Homes que van ser enviats a la presó
quan en Lyndon B. Johnson era president i que encara són aquí.
Aquest no és un reportatge sobre si mereixen la llibertat condicional. És un anàlisi
sobre quant val tancar a la gent i deixar-los sortir en rares ocasions.
Particularment quan tancar-los vol dir que ets el responsable de la seva salut.
A primera vista, aquest lloc podria semblar una residència hospitalària.
Les cadires de rodes i els caminadors et poden confondre.
Aquesta és la California Medical Facility, una de les 33 presons que hi ha a Califòrnia.
La CMF opera l'hospital penitenciari més gran.
Aquí és on acabaran els reclusos vells, malalts y moribunds.
I, últimament, el nombre de reclusos vells i malalts està creixent.
Califòrnia té un problema que toca gairbé tots els aspectes de la societat:
des de la nostra economia i seguretat fins a la nostra salut. Un problema que ens obliga a decantar-nos
entre càstig i redempció.
Tenim massa homes i dones a les nostres presons.
Les estadístiques ho demostren i també la Cort Federal l'any 2002.
Hi ha 170.000 presos dins de presons que van ser construïdes per tenir-ne 100.000.
Un de cada cinc condemnat a cadena perpètua.
TERRY CAMPBELL (pres): Em dic Terry Campbell.
Estic a la presó per assassinat en primer grau i porto aquí 44 anys.
GLENDA VIRGIL (presa): Em dic Glenda Virgil i estic condemnada de 15 anys a cadena perpètua.
Porto aquí 23 anys.
I quants anys tens?
Tinc 63 anys.
RICHARD LAURENZANO (pres): Tenir 62 anys i estar a la presó costa molt.
Per què?
Primer, per la sensació d'haver perdut 27 anys de la teva vida i anar perdent salut.
En Richard Lauranzano representa el grup que creix més ràpidament
de la població penitenciària: homes de més de 50 anys.
També forma part del més car.
Està malalt i l'han tractat a hospitals de fora del sistema penitenciari.
LAURENZANO: Fa quatre anys vaig tenir càncer, etapa 4.
El sistema penitenciari em va salvar la vida.
Em van enviar a hospitals de fora, no van dubtar en cap moment.
La Glenda Virgil ha estat operada.
VIRGIL: He tingut una cirurgia major a l'esquena.
Vaig estar a l'hospital amb dos guàrdies 24 hores al dia durant 11 dies.
No em puc imaginar el que va costar.
Però suposo que tan sols pels guàrdies, hauria de ser més de 200.000 dòlars
perquè com que estic condemnada, es necessiten dos guàrdies 24 hores al dia cada dia.
En Terry Campbell ha estat operat set vegades.
CAMPBELL: L'esquena.
Les espatlles perquè em vaig trencar ossos de l'esquena i les espatlles.
La meva mà, dues vegades.
CLARK KELSO: Estem tractant amb una població de reclusos que s'estan fent grans a la presó.
En Clark Kelso és el responsable de l'atenció sanitària a les presons de Califòrnia.
Hem vist problemes cardiovasculars, molts casos de diabetis,
hem tingut exemples d'Hepatitis C, un brot epidèmic als anys 80,
del qual ara n'hem començat a veure els resultats.
Tenim molts reclusos amb problemes molt greus de fetge
degut a l'abús de drogues i alcohol.
Però ara tenen una edat en la que a part d'aquests problemes també hi ha altres condicions cròniques
que requereixen un altre tipus d'atenció.
Un jutge federal va nomenar Kelso administrador judicial
i el va posar al càrrec per quan un tribunal decidia que els presos no tenien accès a atenció sanitària
i salut mental perquè les presons de Califòrnia estaven massa plenes.
El tribunal va dictaminar que la falta d'atenció sanitària era cruel i un càstic poc comú
i que violava els drets constitucionals dels presos.
Una comissió de jutges federals ha demanat a Califòrnia que pensi un pla
per reduir en 40.000 la seva població penitenciària.
Totes dues decisions van forçar l'estat a confrontar el seu problema de sobrepoblació i van desafiar al públic
a contemplar el debat sobre la sanitat des d'una altra perspetiva.
Si com a país no podem decidir si l'atenció sanitària és un dret per a tots els ciutadans,
per què està tan fàcilment determinada com a dret per a criminals convictes?
És una pregunta que li han fet moltes vegades a en Clark Kelso.
KELSO: La resposta legal és que hi ha una gran diferència
entre la responsabilitat del govern cap a tu, un ciutadà lliure,
i la responsabilitat del govern cap a algú que el mateix govern manté tancat a la presó.
Un cop has tancat algú, el govern té la obligació constitucional,
sota la vuitena esmena, de proveir certs nivells d'atenció.
I això és el que l'estat ha de fer.
Des de que l'administració judicial va assumir el control de l'atenció sanitària
de les presons fa tres anys, el cost dels tractaments mèdics pels reclusos s'ha gairebé duplicat,
des d'una mica més de mil milions de dòlars l'any fins a gairebé dos mil milions.
I aquest pressupost creixerà si l'estat continua proveint atenció sanitària
a la seva creixent població geriàtrica.
Un informe independent calcula que el nombre d'homes de més de 60 anys
a les presons de Califòrnia es triplicarà abans del 2018.
KELSO: L'estat i la gent de Califòrnia ha fet judicis constants
sobre certs tipus de crims o cert patrons de conducta criminal que necessiten ser castigats
amb cadena perpètua. És una opinió que s'ha de respectar i des del meu punt de vista
l'estat se n'ha d'adonar que aquestes desions comporten un cost,
que no es pot tenir una població penitenciària el 20 per cent de la qual, d'aquí 10 anys,
tindrà 55 anys o més. Això no es pot fer a no ser que vulguis
utilitzar una gran part del fons general a la seva atenció sanitària.
Com és evident, alguns d'aquests reclusos tindran
necessitats sanitàries que poden ser molt cares.
Hi ha gairebé 35.000 condemnats a les presons de Califòrnia.
Utilitzant les estadístiques del govern, la televisió KPBS ha calculat quant paga l'estat
per condemnar a una persona a cadena perpètua.
Si s'empresona a X als 37 anys, costarà als contribuents uns 49.000 dòlars l'any.
Però a mesura que es faci gran, el cost de la seva atenció sanitària creixerà.
Quan arribi als 55 anys, podria costar a l'estat 150.000 dòlars l'any.
Si viu fins als 77 anys, costarà als contribuents de Califòrnia
fins a 4 milions de dòlars per mantenir-lo a la presó.
FARYON: Quan et van condemnar, t'esperaves
arribar als 65 anys a la presó?
CAMPBELL: No, de cap manera.
Jo em creia el que deien de que si canviaves mentre eres a la presó i demostraves
que eres capaç d'adaptar-te a la societat fent els programes que et donaven,
demostrant que t'havies rehabilitat i el Departament de Correccions i Rehabilitació de Califòrnia ho aprovava
llavors podries sortir en llibertat condicional.
Els condemnats no surten en llibertat condicional gairebé mai.
El 2008, 7.303 condemnats van demanar la condicional.
La comissió en va garantir 294.
Però el governador té el dret de revocar aquestes decisions o tornar-les per a revisió.
El 2008, el governador Arnold Schwarzenegger va denegar 81 llibertats condicionals
i en va tornar 30 més per a revisió.
Menys de 60 presos van ser alliberats.
L'any anterior se'n van alliberar menys i el 2006, encara menys.
Per entrendre per què Califòrnia ha desenvolupat aquest joc dur en contre del crim,
hem de recular fins a l'època d'en Charles Manson.
Llavors, l'índex d'assassinats creixia
gairebé duplicant-se des de mitjans dels anys 60 fins a finals dels 70.
HARRIET SALARNO: Degut a la gran criminalitat,
els assassinats arrasaven i la gent s'estava enfadant.
FARYON: La Harriet Salarno estava formant una família a Sant Francisco en aquella época.
Ella i el seu marit tenien una botiga d'electrònica.
Tenien una pistola perquè les botigues com aquella eren sovint objecte de robatoris.
Era la pistola que l'assassí de la seva filla faria servir el 1979.
SALARNO: La va disparar i la va matar amb el mode d'execució.
I va anar al seu dormitori, no va demanar ajuda ni res, només la va mirar mentre ella volia trucar i moria.
Finalment, un altre estudiant la va trobar però ja era massa tard.
FARYON: Quan Salarno va saber que l'assassí de la seva filla podia sortir en llibertat condicional
després d'estar només 10 a la presó, va començar una campanya
a favor de lleis més dures i polítiques de llibertat més estrictes.
El seu grup de drets a les víctimes recapta prous diners per poder contractar un lobbista de Sacramento.
SALARNO: La seguretat pública surt a la nostra constitució.
És una prioritat i s'ha de servir primer.
Ens manifestarem tant com puguem.
Cada matí tindrem un cas nou que podrem discutir amb un legislador.
Si algú ha estat assassinat sortirà a les notícies, com cada matí.
És la seva obligació.
La seva obligació com a legisladors és fer-ho.
FARYON: Desenes de canvis a les lleis durant les últimes dècades han ajudat
a Califòrnia a tenir l'índex més alt de condemnats a cadena perpètua.
Dos dels mes significants són les sentències determinades el 1977,
que imposaven sentències mínimes, i tres vagues el 1994
que van permetre cadenes perpètues pels criminals que repetien.
LINDA: La meva sentència és de 15 anys a perpètua.
FARYON: I quant temps fa que ets aquí?
LINDA: 24 anys.
FARYDON: I la Glenda?
VIRGIL: De 15 anys a perpètua, més dos anys per distribució d'armes.
I fa 23 anys que sóc aquí.
FARYON: I la Marylinn?
MARYLINN: La meva és de 15 anys a perpètua per assassinat en segon grau i fa 25 anys que sóc aquí.
FARYON: A la Institució per Dones de Corona, Califòrnia, un grup de recluses,
totes assassines convictes, parlen de com és fer-se gran en una presó.
LINDA: Per mi el que canvia és la meva salut.
Ha empitjorat i ja no em puc moure com abans.
Mai m'havia pensat que em faria vella.
Que els malucs o les cames no em funcionarien, que ja no em podria ajupir o aixecar-me.
MARYLINN: I mai de la vida m'hauria pensat que estaria a la presó i diria
ostres, tinc 70 anys i no tinc ni un pla de jubilació.
No haig d'anar a treballar cada dia. Aquest és el programa.
Això és el que has de fer.
O que perdria tota la meva família per aquestes circumstàncies.
Que ja no tindria una família amb qui comptar.
FARYON: Les dones formen part d'un grup anomenat Les Noies Daurades.
Són dones de més de 55 anys que tenen privilegis especials
com ara un matalàs doble pels seus llits.
I són les primeres de la fila al menjador.
Però això encara és una presó.
I hi ha normes.
Com ara aixecar-se quan sona una alarma.
Això va passar quan érem allà.
La Linda té 59 anys i gairebé no pot ajupir-se o aixecar-se.
DR. JOSEPH BICK: Les presons no es van construir per facilitar
la mobilitat de les persones que ho necessiten.
Les presons es van contruir per tancar individus de manera segura
i evitar que s'escapin.
Així que intentem fer-hi alguna cosa. Com es poden fer més fàcils les activitats diàries
per una persona que té 60, 70 o 80 anys.
Coses tan senzilles com posar-se la roba, anar al lavabo,
caminar per anar al menjador.
Tenir prou temps per menjar.
Tenir més de 15 minuts per menjar.
FARYON: El Dr. Joseph Bick porta 20 anys treballant de metge a la presó.
Atén a pacients a l'hospital de la CMF i l'hospici de la presó,
on ha agafat la mà a molts presos moribunds.
DR. JOSEPH BICK: No tinc coneixement dels crims dels presos.
No estic interessat en saber-los.
De fet, procuro no saber res perquè crec que la meva feina
és proporcionar la millor atenció sanitària possible.
A més, sóc humà i no vull córrer el risc
de que els crims comesos per algú m'influenciïn.
FARYON: El dia de la nostra visita, vam conèixer dos presos de l'hospici de la presó.
L'Angelo Chavez està a l'etapa final d'una malaltia de fetge.
ANGELO CHAVEZ: Esperava que em deixarien sortir per compassió
i encara ho espero. A veures is puc anar a casa amb la meva família.
FARYON: Chavez és un reincident i està condemnat a cadena perpètua.
Els seus crims inclouen possessió de drogues, robatori i homicidi.
CHAVEZ: M'encantaria poder anar a casa i morir allà, en comptes d'aquí.
FARYON: També vam conèixer en Brian Long.
Té càncer i una esperança de vida de tres mesos.
El 1993, Long va ser acusat de mantenir relacions sexuals amb una menor i va estar a la presó sis anys.
El 2003, va ser condemnat a 11 anys per un segon delicte sexual en contra d'un menor.
A Califòrnia, els presos poden ser alliberat per compassió
si tenen un a esperança de vida de menys de sis mesos.
L'any passat hi va haver 57 peticions.
El jurat en va garantir tres.
DR. JOSEPH BICK: Hi ha fortes opinions a ambdós bàndols d'aquesta discussió.
Hi ha gent que han sigut víctimes o familiars de víctimes
de crims horribles comesos per gent que està aquí.
Ells creuen que no importa l'edat d'algú, ni si està malalt
ni la possiblitat de reincidir. Creuen que aquestes persones han de passar la resta
de la seva vida a la presó.
FARYON: Però el Dr. Bick diu que no els podem denegar l'atenció sanitària.
No només per la llei, sinó també per la salut pública.
DR. JOSEPH BICK: Hi ha molts presos
que ens arriben amb malalalties,
com ara VIH, hepatitis, tuberculosi, problemes mentals o abús de substàncies.
Per a mi, la tragèdia és que si algun dia surten
la gent els ignori assumint
que no importen
o que no impactaran en la salut general.
FARYON: Com creus que serà la teva vida quan et facis més gran?
CAMPBELL: Envelliré i algun dia moriré.
Estic ben adaptat.
O institucionalitzat, si vols.
No hi veig cap problema.
Algun dia no podré funcionar més,
acabaré a l'hospital i després moriré.
Però mentrestant, mantenir-me costarà molts diners a l'estat.
FARYON: El 1966, en Terry Campbell va ser acusat d'assissanat durant un robatori a mà armada.
Té dues condemnes més dels anys 1968 i 1973, totes dues de quan estava tancat.
Va dir a la televisió KPBS que es va veure involucrat en baralles de bandes de la presó.
Des de llavors, Campbell ha obtingut dues carreres universitàries.
FARYON: Què és el que et fa més por d'envellir a la presó?
CAMPBELL: No sé si és por, però el que més em preocupa
és que vaig tenir molts problemes personals
per poder cambiar, ser una altra persona.
I l'única raó que hi veig és la satisfacció personal.
No puc tornar enrere.
VIRGIL: I estar sola.
Morir sola en un lloc on ningú es preocupa per tu i ni et coneixen.
FARYON: El 1987, la Glenda Virgil va ser acusada d'assassinat en segon grau
per disparar a mort un home amb el qual havia tingut una relació.
Va dir a la KPBS que la maltractava.
LAURANZANO: No et condemnaven a mort,
et condemnaven de 15 o 25 anys a cadena perpètua.
Això volia dir que podries sortir algun dia.
Si fas tot el que et diuen hauries de poder sortir i formar part de la societat.
FARYON: El 1984, en Richard Lauranzano va ser acusat
de set delictes d'agressió sexual a menors de 14 anys.
Mentre estava a la presó, també ha sigut acusat d'assassinat.
El càncer de Lauranzano està remitint, però també pateixes problemes de cor.
GOVERNADOR: Fa 30 anys, el 10% del fons general es va destinar
a l'educació superior i només un 3% es va destinar a les presons.
Ara, gairebé l'11% es destina a les presons i només el 7,5% és destinat a l'educació superior.
Gastar un 45% més en presons que en universitats no és la manera d'encaminar el futur.
FARYON: Però serà difícil canviar-ho, degut als 30 anys de suport de Califòrnia
a allargar les sentències i el costum de denegar llibertats condicionals.
En aquests moments, s'està desenvolupant un pla per construir una presó de dos mil milions de dòlars
per a presos que pateixen malalties cròniques o mentals.
No hi caben enlloc més.
En Clark Kelso també està mirant de trobar la manera de baixar les despesos del seu hospital de fora.
L'any passat, l'estat es va gastar 500 milions de dòlars en visites.
Uns 1000 presos molt malalts i moribunds van formar part d'aquest cost.
KELSO: Hi ha solucinos. Crec que la legislatura
i la gent s'han d'acostumar a la llibertat condicional mèdica
o a altres tipus de programa que poden ajudar als presos malalts o vells
que no suposen un gran perill pel públic. Hi ha bons números.
La gent de Califòrnia hem d'aprendre
a tenir cura d'aquests presos.
FARYON: Kelso ha parlat, fins i tot, amb l'oficina del governador
sobre el fet d'alliberar presos per portar-los a residències hospitalàries privades.
Segons les estadístiques del govern, la gent de més de 55 anys
té un índex de reincidència de menys del 4%. Això vol dir que de tots els presos
són els que menys possibilitats tenen de cometre un altre crim i tornar a la presó.
Un cop hagin sortit de la presó estatal,
és possible que puguin obtar a subsidis federals de salut.
KELSO: D'alguna manera o altra, l'atenció sanitària
necessita que algú pagui a aquesta gent.
FARYON: La cadena perpètua hauria de ser per tota la vida a Califòrnia?
Si no estan rehabilitats, sense cap dubte.
HARRIET: Què en faràs si els deixes sortir?
On aniran?
Què en faràs?
Diràs que no tornaran a deliquir, però si una persona de 65 anys no pot aconseguir feina,
necessitarà obtenir diners d'alguna manera.
I si no tenen cap lloc per viure,
aniran a robar la casa d'algú per poder obtenir diners.
No els pots obrir la porta i dir "aquí tens 200 dòlars, agafa l'autobús".
FARYON: Creus que sortiràs algun dia?
CAMPBELL: No.
No ho crec.
Hi ha una dita que diu: no importa massa on siguis, però si que importa qui ets.
I és així.
És així per molts de nosaltres.
Hi ha molts condemnats que són a la presó i que no es van posar en problemes com jo quan vaig arribar.
I ells encara són aquí.
Volten per aquí pensant en el que han de fer.
En el que poden fer per sortir de la presó.
Pensant en com ho poden demostrar i a qui ho han de demostrar.
FARYON: Si vols saber més sobre aquest tema, visita la nostra pàgina web: hpbs.org/prisons.
També pots deixar un comentari.
Ens encantaria saber el que penses.
Joanne Faryon, KPBS, gràcies per veure'ns.