Totes les vacunes COVID en desenvolupament
intenten induir immunitat contra el virus de SARS-Cov-2
a traves de l’estimulació d’una resposta immunitària contra un antígen,
generalment la proteïna “spike” que es troba a la superfície del virus.
VACUNES VIRUS SENCER
Algunes vacunes tradicionals aconsegueixen aquest objectiu
modificant el virus per enfeblir-lo o inactivar-lo.
Així, quan s’introdueix al cos,
es genera una resposta immunitària contra l’antigen
sense que el virus causi malaltia.
Quan el sistema immunitari entra en contacte amb el virus enfeblit,
les seves defenses innates,
fan una primera línea de defensa que
ataca el virus o les cel.lules infectades.
Durant aquest procés, cel.lules especialitzades prenen nota de l’antigen específic
i activen el sistema immunitari perquè produeixi cel.lules i anticossos
que poden respondre ràpidament contra aquestes proteïnes.
Així, la propera vegada que la persona s’exposa al mateix virus,
el sistema immunitari està llest per lluitar contra ell.
VACUNES SUBUNITAT DE PROTEÏNA
En comptes de fer servir virus sencer,
una altra manera d’induir immunitat consisteix en fer servir fragments del virus,
com les proteïnes “spike”.
Aquestes vacunes de subunitat
tenen l’avantatge de ser relativament fàcils i barates de produir
i no poden causar la malaltia
perquè aquests fragments no poden infectar cel.lules.
Per altra banda, aquests fragments son reconeguts amb menys eficiència per cel.lules del sistema immunitari,
que estan entrenades per atacar ce.lules infectades,
i per tant solen induir una resposta immunitària mes feble.
Degut a això,
les vacunes de subunitats inclouen agents químics anomenats adjuvants,
que estimulen una resposta immunitària mes forta
i solen requerir dosis addicionals de la vacuna.
No totes les vacunes estan dissenyades perquè introdueixin antígens al cos.
Algunes vacunes fan servir les pròpies cel.lules del pacient
per crear els antígens.
Exemples d’aquestes vacunes inclouen vacunes de vectors virals i vacunes d’ARN missatger.
En tots dos casos, l’objectiu es fer entrar un petit fragment del codi genètic
del patogen,
En aquest cas el virus de SARS-Cov-2 que causa COVID19,
a dins de les cel.lules del pacient.
Fent servir la maquinaria de l pròpia cel.lula,
aquestes vacunes copien els mecanismes de reproducció viral
utilitzats durant la infecció natural.
En comptes de crear còpies del virus, però,
les cel.lules només produeixen molt d’antigen
que normalment indueix una resposta immunitària robusta.
VACUNES VECTOR VIRAL
Les vacunes de vectors virals aconsegueixen aixo
insertant el codi genètic de l’antigen en un virus innocu,
que actua com un cavall de Troja
fent entrar la informació a la cel.lula sense causar malaltia.
Les vacunes de vectors virals poden ser difícils de crear,
però indueixen respostes immunitaries fortes
sense la necessitat d’adjuvants.
A mes, en teoria, un vector viral es pot fer servir per entregar codi genètic
de molts antígens diferents,
la qual cosa pot accelerar el desenvolupament de vacunes.
VACUNES d’ACIDS NUCLEICS
Les vacunes d’àcids nucleics, com les vacunes d’ARN missatger o ADN,
també es basen en insertar material genètic a dins de cel.lules per generar antígens.
En comptes d’utilitzar virus per entregar el material genètic,
aquestes vacunes fan servir una estratègia mes directe,
enganxant-lo a una mol.lecula,
o forçant-lo cap endins amb una “pistola”.
Aquestes vacunes polen ser ràpides i barates de produir,
però son una tecnologia relativament nova.
Amb centenars de vacunes contra COVID-19 en desenvolupament,
es possible que una combinació de mètodes sigui necessària
per aturar la disseminació global del virus
i acabar la pandèmia.
Subtítols per Mireia Guerau de Arellano V.