Com vas descobrir la teva passió o la teva professió? Hi estaves exposat? O va ser a base de proves? L'advocada pels drets infantils, Marian Wright Edelman va dir: "No pots ser el que no pots veure" Per sort, vivim en una època en que les noves tecnologies ens poden ajudar a resoldre-ho Els últims dos anys he estat desenvolupant un programa de realitat augmentada que permet als estudiants de secundària de tot el país assumir el rol d'un biòleg marí -- tot i que mai hagin vist l'oceà. Un estudiant de 7è que va completar el nostre programa va dir: "Em podía veure sent científic, perquè he gaudit aquest joc." Aquesta valoració em va il·lusionar perquè massa pocs estudiants es veuen com a científics. Un estudi del 2014 va demostrar que el 57% dels estudiants de 8è i 9è deien: "La ciència no és per a mi". Casualment, també al 2014, vaig conèixer la Mandë Holford, una bioquímica marina, i la Lindsay Portnoy, una psicòloga educacional. Les tres compartíem una passió per fer que els estudiants s'interesessin i es sentissin còmodes amb la ciència. Vem pensar com els donaríem als nens l'experiència més realista d'una carrera científica Vam discutir la investigació. Demostrava que els estudiants estaven còmodes amb el risc mentre jugaven. Les tres vam començar una companyia de jocs educatius per donar nova vida a la ciència La realitat virtual era la manera més econòmica de facilitar-ne l'accés. A més, els estudis han demostrat que la realitat virtual incrementa la retenció del coneixement. Era perfecte, ja que volíem estar a les escoles per poder investigar el major número d'estudiants, particularment, estudiants infrarrepresentats en ciència. Amb finançament de la Fundació National per la Ciència vam començar a desenvolupar un programa de realitat augmentada que combinava la realitat virtual amb un diari digital personalitzat. Treballàvem amb professors al desenvolupar-lo per assegurar-nos que encaixava amb el pla d'estudis existent i animar als professors a utilitzar noves tecnologies a la classe. Vam dissenyar la realitat virtual per Google Cardboard, que només necessita un telèfon intel·ligent i un reproductor de realitat virtual de 10$, fet de cartró. Amb aquest sistema tant assequible els estudiants són transportats a una expedició subaquàtica. Utilitzen el seu diari digital per prendre apunts, per contestar preguntes, per construir models i per desenvolupar hipòtesis. Els estudiants van al món virtual a comprovar les hipòtesis i veure si són correctes, com els científics fan treball de camp durant les seves carreres. Quan tornen al seu diari digital, comparteixen les observacions, afirmacions, raonaments i evidències. Les respostes per escrit i les interaccions virtuals s'actualitzen totes en directe en un taulell d'avaluació, així els professors en poden seguir el progrés i ajudar-los si és necessari. Millor, us ensenyaré el que els estudiants veuen. Això és la realitat virtual de quan són sota l'aigua observant la flora i la fauna. Aquest és el diari digital on construeixen els seus models basats en les dades abiòtiques per ensenyar el que poden observar. Aquí, ho recolzen amb declaracions qualitatives. Aquest és el taulell del professor que mostra el progrés i permet [als professors] veure les respostes en temps real. Mentre creàvem el BioDive, volíem centrar-nos en l'accessibilitat, així que el vam dissenyar per necessitar només un telèfon per cada 4 estudiants. També sabíem que el treball científic és molt col·laboratiu, per tant vam construir l'experiència de manera que només es resol treballant en equip, ja que cada estudiant és expert en una localització geogràfica diferent. Com que els seus cervells encara s'estàn desenvolupant, vam limitar cada experiència a un màxim de dos minuts. Finalment, ja que sabem la importància de l'exposició continuada per internalitzar el coneixement vam construir el BioDive perquè durés cinc classes. Vam començar a provar el BioDive al 2017 en 20 escoles de Nova York i Nova Jersey. Volíem veure als estudiants fent servir aquesta tecnologia. Al 2019, ara, ho estem pilotant a 26 estats. Hem sentit de professors que fan servir el programa: "Era una bona manera d'ensenyar les dinàmiques oceàniques sense moure's, ja que som a Ohio". (Riures) "És al·lucinant." "Els estudiants estaven molt compromesos." Però el que ens dona esperança és el que estem sentint dels estudiants. "M'agrada com semblava que fos allà." "És una manera interactiva i divertida d'aprendre". "Em va donar exemples realistics de com aparèixen aquests organismes." "Em podría veure sent científic, perquè sembla molt divertit!." Els comentaris no sempre eren tan bons. Quan vam començar, vam preguntar als estudiants què els agradava, què no i què els semblava confús. Al final, preguntàvem que els hagués agradat poder fer. Els seus comentaris ens van donar coses concretes per treballar per assegurar-nos que incloïem les seves veus en el disseny. En general, hem après que és el començament d'una plataforma per donar als estudiants veu i vot a la hora de decidir com volen tenir impacte en les seves carreres. Ens vem centrar en ciències, al saber que necessitem científics per ajudar-nos a resoldre els reptes actuals i del futur. Però la realitat virtual podria ajudar als estudiants en qualsevol àrea. Com podríem ajudar als estudiants a explorar tots els seus desitjos amb aquestes increïbles experiències i possibilitats per aprendre? Podríem crear una realitat virtual per auriculars econòmics que els permet estar immersos en la literatura oral o en moments crítics de la història de la humanitat? La realitat augmentada té el potencial per canviar la trajectòria de les vides dels nostres nens i dirigir-los a carreres que mai s'haguéssin imaginat només donant-los l'oportunitat de veure què podrien ser. Gràcies. (Aplaudiments)