Com vas descobrir la teva passió
o la teva professió?
Hi estaves exposat?
O va ser a base de proves?
L'advocada pels drets infantils,
Marian Wright Edelman va dir:
"No pots ser el que no pots veure"
Per sort, vivim en una època
en que les noves tecnologies
ens poden ajudar a resoldre-ho
Els últims dos anys
he estat desenvolupant
un programa de realitat augmentada
que permet als estudiants de
secundària de tot el país
assumir el rol d'un biòleg marí --
tot i que mai hagin vist l'oceà.
Un estudiant de 7è que va completar
el nostre programa va dir:
"Em podía veure sent científic,
perquè he gaudit aquest joc."
Aquesta valoració em va il·lusionar
perquè massa pocs estudiants
es veuen com a científics.
Un estudi del 2014 va demostrar que el 57%
dels estudiants de 8è i 9è
deien: "La ciència no és per a mi".
Casualment, també al 2014,
vaig conèixer la Mandë Holford,
una bioquímica marina,
i la Lindsay Portnoy,
una psicòloga educacional.
Les tres compartíem una passió
per fer que els estudiants s'interesessin
i es sentissin còmodes amb la ciència.
Vem pensar com els donaríem als nens
l'experiència més realista
d'una carrera científica
Vam discutir la investigació.
Demostrava que els estudiants estàven
còmodes amb el risc mentre jugaven.
Les tres vam començar
una companyia de jocs educatius
per donar nova vida a la ciència
La realitat virtual era la manera
més econòmica de facilitar-ne l'accés.
A més, els estudis han demostrat
que la realitat virtual incrementa
la retenció del coneixement.
Era perfecte,
ja que volíem estar a les escoles
per poder investigar el major
número d'estudiants,
particularment, estudiants
infrarrepresentats en ciència.
Amb finançament de la Fundació
National per la Ciència
vam començar a desenvolupar
un programa de realitat augmentada
que combinava la realitat virtual
amb un diari digital personalitzat.
Treballàvem amb professors
al desenvolupar-lo
per assegurar-nos que encaixava
amb el pla d'estudis existent
i animar als professors a utilitzar
noves tecnologies a la classe.
Vam dissenyar la realitat virtual
per Google Cardboard,
que només necessita
un telèfon intel·ligent
i un reproductor de realitat virtual
de 10$, fet de cartró.
Amb aquest sistema tant assequible
els estudiants són transportats
a una expedició subaquàtica.
Utilitzen el seu diari digital
per prendre apunts,
per contestar preguntes,
per construir models
i per desenvolupar hipòtesis.
Els estudiants van al món virtual
a comprovar les hipòtesis
i veure si són correctes,
com els científics fan treball de camp
durant les seves carreres.
Quan tornen al seu diari digital,
comparteixen les observacions,
afirmacions,
raonaments i evidències.
Les respostes per escrit
i les interaccions virtuals
s'actualitzen totes en directe
en un taulell d'avaluació,
així els professors
en poden seguir el progrés
i ajudar-los si és necessari.
Millor, us ensenyaré
el que els estudiants veuen.
Això és la realitat virtual
de quan són sota l'aigua
observant la flora i la fauna.
Aquest és el diari digital
on construeixen els seus models
basats en les dades abiòtiques
per ensenyar el que poden observar.
Aquí, ho recolzen
amb declaracions qualitatives.
Aquest és el taulell del professor
que mostra el progrés
i permet [als professors] veure
les respostes en temps real.
Mentre creàvem el BioDive,
volíem centrar-nos en l'accessibilitat,
així que el vam dissenyar per necessitar
només un telèfon per cada 4 estudiants.
També sabíem que el treball científic
és molt col·laboratiu,
per tant vam construir l'experiència
de manera que només es resol
treballant en equip,
ja que cada estudiant és expert
en una localització geogràfica diferent.
Com que els seus cervells
encara s'estàn desenvolupant,
vam limitar cada experiència
a un màxim de dos minuts.
Finalment, ja que sabem la importància
de l'exposició continuada
per internalitzar el coneixement
vam construir el BioDive
perquè durés cinc classes.
Vam començar a provar el BioDive al 2017
en 20 escoles de Nova York i Nova Jersey.
Volíem veure als estudiants
fent servir aquesta tecnologia.
Al 2019, ara,
ho estem pilotant a 26 estats.
Hem sentit de professors
que fan servir el programa:
"Era una bona manera d'ensenyar
les dinàmiques oceàniques sense moure's,
ja que som a Ohio".
(Riures)
"És al·lucinant."
"Els estudiants estaven molt compromesos."
Però el que ens dona esperança
és el que estem sentint dels estudiants.
"M'agrada com semblava que fos allà."
"És una manera interactiva
i divertida d'aprendre".
"Em va donar exemples realistics
de com aparèixen aquests organismes."
"Em podría veure sent científic,
perquè sembla molt divertit!."
Els comentaris no sempre eren tan bons.
Quan vam començar,
vam preguntar als estudiants
què els agradava,
què no
i què els semblava confús.
Al final, preguntàvem
que els hagués agradat poder fer.
Els seus comentaris ens van donar
coses concretes per treballar
per assegurar-nos que incloïem
les seves veus en el disseny.
En general, hem après
que és el començament d'una plataforma
per donar als estudiants veu i vot
a la hora de decidir
com volen tenir impacte
en les seves carreres.
Ens vem centrar en ciències,
al saber que necessitem científics
per ajudar-nos a resoldre
els reptes actuals i del futur.
Però la realitat virtual podria ajudar
als estudiants en qualsevol àrea.
Com podríem ajudar als estudiants
a explorar tots els seus desitjos
amb aquestes increïbles experiències
i possibilitats per aprendre?
Podríem crear una realitat virtual
per auriculars econòmics
que els permet estar immersos
en la literatura oral
o en moments crítics de la
història de la humanitat?
La realitat augmentada té el potencial
per canviar la trajectòria
de les vides dels nostres nens
i dirigir-los a carreres
que mai s'haguéssin imaginat
només donant-los l'oportunitat
de veure què podrien ser.
Gràcies.
(Aplaudiments)