Com n'Adolf Hitler,
un tirà que va organitzar un dels més
grans genocidis en la història humana,
va arribar al poder a un país democràtic?
La història comença
al final de la I Guerra Mundial.
Amb l'exitós avanç aliat el 1918,
Alemanya va entendre
que no podia guanyar la guerra
i va firmar un armistici
posant fi al combat.
Mentre el seu govern imperial
es desplomava,
l'agitació social i les vagues laborals
s'escamparen per la nació.
Tement una revolució comunista,
els partits més grans s'uniren
per contenir les revoltes,
proclamant la parlamentària
República de Weimar.
Una de les primeres tasques
del nou govern
va ser posar en marxa el tractat de pau
imposat pels Aliats.
A més de perdre més d'un 10% del seu
territori i desmantellar el seu exèrcit,
Alemanya havia d'acceptar tota la culpa
per la guerra i pagar reparacions
debilitant la seva economia ja ressentida.
Tot això va ser vist com una humiliació
per molts nacionalistes i veterans.
Creien erròniament que la guerra
s'hauria pogut guanyar
si l'exèrcit no hagués estat traït
per polítics i manifestants.
Per Hitler, aquests punts de vista
esdevingueren una obsessió,
i el seu fanatisme i deliris paranoides
el dugueren a donar la culpa als jueus.
Les seves paraules trobaren ressò
en una societat amb molts antisemites.
En aquest temps,
centenars de milers de jueus
s'havien integrat en la societat alemanya,
però molts alemanys els continuaven
percebent com a estranys.
Després de la I Guerra Mundial l'èxit jueu
va dur a acusacions infundades
de subversió i d'aprofitar-se
de la guerra.
No s'ha recalcat a bastament
que aquestes teories conspiratòries
havien nascut de la por,
de la indignació
i de la intolerància,
no dels fets.
Tanmateix, Hitler va trobar l'èxit
amb elles.
Quan s'uní
a un petit partit polític nacionalista,
el seu manipulador discurs públic
el va llançar al seu lideratge
i va atreure multituds
cada vegada més grans.
Combinant antisemitisme
amb ressentiment populista,
els Nazis denunciaven ambdós
comunisme i capitalisme
com a conspiracions jueves internacionals
per destruir Alemanya.
El partit Nazi no era popular inicialment.
Després d'haver fet un intent fracassat
de derrocar el govern,
el partit va ser prohibit,
i Hitler empresonat per traïció.
Però en ser alliberat
prop d'un any més tard,
començà immediatament
a reconstruir el moviment.
I llavors, el 1929,
hi va haver la Gran Depressió.
Això va dur els bancs americans
a retirar els préstecs d'Alemanya,
i la ja apurada economia alemanya
es va desplomar de la nit al dia.
Hitler es va aprofitar
de la indignació de la gent,
oferint-los convenients caps de turc
i una promesa de restablir
l'antiga grandesa d'Alemanya.
Els corrents principals dels partits
es mostraren incapaços de manejar la crisi
mentre l'oposició d'extrema esquerra era
massa fragmentada per baralles internes.
I així part del públic frustrat
s'arreplegà en massa amb els nazis,
pujant els seus vots parlamentaris del
3% fins a més del 18% en només dos anys.
El 1932, Hitler es va postular
per president,
perdent l'elecció davant el condecorat
heroi de guerra General von Hindenburg.
Però amb el 36% del vot, Hitler havia
demostrat l'abast del seu suport.
L'any següent, assessors
i líders d'empreses
convenceren Hindenburg per designar
Hitler com a Canceller,
esperant canalitzar la seva popularitat
cap als seus propis objectius.
Encara que el Canceller només era
el cap administratiu del parlament,
Hitler constantment ampliava el poder
d'aquesta posició.
Mentrestant els seus seguidors formaven
grups paramilitars
i s'encaraven als manifestants
als carrers.
Hitler augmentava les pors
d'una revolta comunista
i argumentava que només ell podria
restaurar la llei i l'ordre.
Llavors el 1933,
un jove treballador va ser condemnat
per calar foc a l'edifici del Parlament.
Hitler va utilitzar l'esdeveniment
per a convèncer el govern
per concedir-li a ell poders d'emergència.
En qüestió de mesos,
va ser abolida la llibertat de premsa,
altres partits varen ser dissolts,
i varen ser aprovades lleis anti-jueves.
Molts dels seguidors radicals primerencs
varen ser arrestats i executats,
junt amb rivals potencials,
i quan el President Hindenburg va morir
l'agost de 1934,
estava clar que no hi hauria
nova elecció.
No calgué repressió de masses
per moltes de les seves primeres mesures.
Els seus discursos explotaven
la por i la ira de la gent
per dirigir el seu suport cap a ell
i el partit Nazi.
Mentrestant,
homes de negocis i intel·lectuals,
cercant d'estar al costat correcte
de l'opinió pública,
recolzaren Hitler.
Es deien ells mateixos i als altres
que la seva retòrica més extrema
només era per espectacle.
Dècades més tard, l'ascens de Hitler
roman una advertència
de la fragilitat de les institucions
democràtiques davant les masses enfadades
i un líder disposat a engreixar
la seva ira i explotar les seves pors.