Els meus fills i jo vam criar-nos a la granja del besavi a Califòrnia. Era un paisatge de la nostra família i la nostra llar. Quan vam veure que ningú de la nostra generació volia agafar les regnes i el pes de la granja, vam vendre la granja a un veí. L'ancoratge de les nostres vides va quedar tallat, i sentíem que anàvem a la deriva sense la granja. Per primer cop, vaig comprendre que quelcom valuós es pot entendre millor no per la seva presència, sinó per la seva absència. Era impossible saber que el poder de l'absència de les coses que estimem impactaria tant en el meu futur. Durant 23 anys, la meva feina era amb Yvon Chouinard. Vaig començar a dissenyar i fabricar equipament tècnic d'escalada de roca i gel en un cobert metàl·lic prop de les vies del tren a Ventura. I quan l'Yvon va decidir començar a fer roba d'escalada i batejar el negoci Patagònia, vaig ser una de les sis primeres treballadores i després directora general, i vaig ajudar a construir una empresa on crear els millors productes i fer coses bones pel món era més que un eslògan. En Doug Tompkins, que amb els anys va convertir-se en el meu marit, era un vell amic i company d'escalada de l'Yvon i també un emprenedor. Va cofundar The North Face i Esprit. Tots 3 negocis van ser creats per persones que havien crescut en el anys 60, amb els moviments pels drets civils antibèl·lics, feministes i pacífistes. I aquests valors els vam assimilar durant anys i els vam abocar en els valors d'aquestes empreses. A finals dels anys 80, en Doug va decidir deixar totalment el món dels negocis i dedicar l'última part de la seva vida al que ell anomenava "pagar el lloguer de viure en aquest planeta". Gairebé al mateix temps, quan vaig fer 40 anys, estava preparada per fer una cosa nova a la meva vida. El dia després de jubilar-me de l'empresa Patagonia, vaig volar més de 9650 quilòmetres a la mateixa Patagònia per unir-me al projecte conservacionista d'en Doug a la part final de la seva vida Allí estàvem, refugiats del món corporatiu, entaforats en un refugi de la costa del sud de Xile, envoltats de boscos verges amb alerços que viuen milers d'anys. Érem enmig de terra verge en una de les dues úniques interrupcions de l'autopista panamericana, entre Fairbanks, Alaska i el cap d'Hornos. Es va produir un canvi radical a les nostres vides a mida que ens adonàvem que s'estaven destruint la bellesa i la diversitat a tot arreu. Els últims espais protegits de la terra encara eren verges potser perquè el desenvolupament imparable no havia arribat encara. En Doug i jo vivíem en un dels llocs més remots del planeta i al voltant del parc Pumalín, el nostre primer esforç conservacionista, l'aquacultura industrial s'estenia com una plaga. Aviat altres amenaces van arribar a la regió de la Patagònia. Mines d'or, projectes de pantans en rius impol·luts i cada cop més conflictes. La vibració del creixement econòmic a nivell mundial podia sentir-se fins les latituds més elevades del Con Sud. Sé que el progrés s'aprecia com quelcom positiu, com una evolució optimista. Però, en la nostra experiència, el creixement industrial té una part fosca. I quan la visió industrial s'aplica als sistemes naturals que recolzen la vida, comencem a tractar la Terra com una fàbrica que produeix el que necessitem. Dissortadament, som conscients que les conseqüències d'aquesta visió destrueixen el benestar de les persones, els nostres climes i la vida salvatge. En Doug deia que aquest era "el preu del progrés". Així és com vèiem les coses, i volíem ser part de la resistència, oposant-nos a aquestes tendències. La idea de comprar terra privada per donar-la i crear parcs nacionals no és nova. Qualsevol que hagi estat al parc nacional Grand Teton, a Wyoming, o acampat al parc nacional Acadia a l'estat de Maine ha pogut gaudir d'aquesta increïble idea. Amb la nostra fundació, vam anar comprant terreny a Xile i Argentina. Com a seguidors de la biologia de la conservació, buscàvem un gran impacte en la vida salvatge i la interconnexió. Certes zones estaven en bones condicions, d'altres necessitaven temps per guarir-se, i tornar a ser salvatges. Finalment, vam comprar més de dos milions d'acres de venedors compromesos i els vam unir per formar zones protegides. Construíem infraestructures de parcs, com ara terrenys d'acampada i rutes de futur ús públic. Com més, millor. El nostre objectiu: fer donació de terra per convertir-la en parcs nacionals. Podem descriure-ho com un moviment capitalista jujitsu. Usàvem la riquesa privada des del món dels negocis i la usàvem per protegir la natura i evitar que fos devorada per l'economia global. Què bonic sonava això, pero a principis dels 90, a Xile, la "filantropia de les terres salvatges", així vam batejar el fenomen, era completament desconeguda i ens enfrontàvem a la desconfiança, des de molts fronts, i fins i tot hostilitat. Amb el temps, vam anar fent el que predicàvem i així ens vam guanyar la gent. En els últims 27 anys, hem protegit permanentment uns 15 milions d'acres de selves temperades, de pastures de la Patagònia, de zones costaneres, d'aiguamolls, hem creat 13 parcs nacionals amb l'ajuda de donacions de terra i terrenys federals adjacents d'aquests territoris. Després de la mort d'en Doug en un accident de caiac fa 4 anys, vaig experimentar el poder de l'absència. Però els Conservacionistes de Tompkin vam fer nostra la pèrdua i vam accelerar els nostres esforços. Entre ells, al 2018, vam crear parcs nacionals marins d'uns 25 milions d'acres al sud de l'oceà Atlàntic. No hi ha pesca comercial ni extraccions de cap tipus. El 2019 vam acabar el major regal de terra privada de la història, quan l'últim milió d'acres dels conservacionistes a Xile va passar a mans del govern, una societat pública-privada que va crear 5 nous parcs nacionals i va expandir-ne 3 dels existents. Això representa una zona més gran que Suïssa. Tots els nostres projectes són el resultat d'associacions, principalment amb els governs de Xile i Argentina. I això requereix lideratge que comprengui el valor de protegir les joies dels països, no per avui, sinó pel futur, a llarg termini. Les associacions amb filàntrops igualment conscienciats han jugat un paper crucial. Fa 15 anys, ens preguntàvem: "Més enllà de protegir l'entorn, què hem de fer per crear ecosistemes que funcionin bé?" Ens preguntàvem, per tot arreu on treballàvem, què hi falta, quines espècies han desaparegut, o quines especies tenen població baixa o fràgil. També preguntàvem: "Com eliminem la raó real per la qual aquestes espècies es van extingir? El que ara sembla evident, abans era un trencaclosques per nosaltres. I això va canviar l'essència de la nostra tasca, completament. A menys que tots els membres de la comunitat estiguin bé, no podrem posar en marxa sistemes plenament operatius. Des d'aleshores, hem reintroduït diverses espècies natives als aiguamolls al parc nacional d'Iberá, ossos formiguers, cérvols de la Pampa, porcs senglars i finalment, un dels més difícils, el guacamai roig d'ales verdes, que feia més de 100 anys que estava absent de l'ecosistema. I avui, ha tornat, lliure i escampant llavors, desenvolupant-se, com ha de ser. La pedra angular d'Iberá és el retorn dels grans carnívors, al seu lloc corresponent. Els jaguars a terra ferma, la llúdria gegant a l'aigua. Després d'anys de prova i error hem aconseguit cadells joves que seran alliberats per primer cop en més de mig segle en els aiguamolls d'Iberá, i ara, els 1,7 milions d'acres del Parc donaran cabuda a la recuperació de poblacions de jaguars amb poc risc de conflicte amb els ranxers del veïnat. Els projectes de retorn a la vida salvatge a Xile guanyen terreny amb pocs exemplars de diverses espècies crucials de la Patagònia. El cérvol andí meridional gairebé extingit, els nyandús i recuperar poblacions de pumes i guineus. El poder dels absents no ens ajudarà si només ens proporciona nostàlgia i desesperació. Però serà útil, si ens motiva en treballar per retornar el que havíem perdut. Naturalment, el primer pas és sempre imaginar-nos que una cosa és possible. Que l'abundància de les espècies que ens expliquen els llibres no són històries arraconades en el temps. Ens ho podem imaginar? Pensem que el món pot ser més bonic, més equitatiu? Jo sí. Perquè ho he vist. Un exemple: Quan vam comprar un dels ranxos més grans de Xile i la Patagònia, al 2004, estava així. Durant un segle, aquesta zona havia patit sobrepastura de bestiar, com moltes zones de pastura del món. L'erosió del terreny era evident, centenars de quilòmetres de tanques impedien que les espècies salvatges es puguessin desenvolupar lliurement. I això amb la poca fauna salvatge que hi quedava. Les guineus i els lleons de muntanya, perseguits durant dècades, i el nombre d'espècies era molt baix. Avui, aquestes terres són 763.000 acres del parc nacional de la Patagònia, i és així de bonic. L'Arcelio, el gautxo que hi havia, encarregat de trobar i matar lleons de muntanya en el passat, avui és el cap de rastrejadors de l'equip de vida salvatge del parc, i la seva història té el cor robat a persones de tot el món. Això és possible. Comparteixo imatges i pensaments no pas per felicitar-me sinó per enviar un missatge i proposar-vos un repte urgent. Si la supervivència és el que importa, la supervivència de la diversitat i la dignitat humana i les comunitats humanes saludables, aleshores la resposta ha d'implicar el retorn a la vida salvatge. Tan aviat i tan ràpidament com es pugui. Tothom hi juga un paper, però especialment els privilegiats, amb poder polític, riquesa, perquè, per bé o per mal, aquí és per on va el joc d'escacs del nostre futur. I això apunta al centre de la pregunta. Estem preparats per fer el que toca per canviar el final d'aquesta història? Els canvis que el món ha fet en els últims mesos per frenar el contagi de la COVID-19 em semblen encoratjadors, ens demostren que podem unir forces en circumstàncies desesperades. El que estem vivint ara podria ser un precursor d'un mal potencial a més gran escala com a resultat de la crisi climàtica. Però sense advertències, globalment estem aprenent a treballar junts de maneres inimaginables. Hem vist gent jove de tot el món revoltant-se i sortint al carrer per recordar-nos la nostra culpa i castigar-nos per la nostra passivitat El jovent és el que m'inspira. Ho sé, això ja ho heu sentit abans. Però si hi ha un moment per despertar-nos a la realitat que tot està connectat amb tot, és precisament ara. Tota la vida humana queda afectada per les accions de la resta de vides humanes a tot el món. I el destí de la humanitat està unit a la salut del planeta. Tots tenim un destí comú. Podem guanyar tots o podem patir-ho tots. Sigui el que sigui, ho farem junts. Aquesta és la veritat. Ja hem passat la línia en què una acció individual és opcional. Jo crec que és un imperatiu moral que cadascun de nosaltres faci un pas endavant per repensar el nostre lloc en el cercle de la vida. No en el centre, sinó com a part de un tot. Hem de recordar que el que fem és qui elegim ser. Hem de crear una civilització que faci honor al valor intrínsec de la vida. No importa qui ets, no importa la teva feina, aixeca't cada matí, i fes alguna cosa que no sigui per tu mateix, sinó que tingui a veure amb les coses que estimes. Així no ens equivocarem. Hem de ser els que imaginem que el progrés humà ens pot empènyer a la plenitud, a la salut, a la dignitat humana. I sempre, per sempre més, la bellesa, salvatge. Gràcies.