Quan vaig a una escola
i parlo amb estudiants

i sempre els
pregunto el mateix:

"Per què cerqueu a Google?"

"Per què el trieu?"

Sempre em donen aquestes raons:

Primera, "perquè funciona":

molt bé, jo també
l'utilitzo per això.

Segona, alguns diuen:

"No conec cap altra alternativa."

Aquesta no és tan bona, i
normalment els hi dic:

"Posa 'motor de cerca' a Google,

i veuràs algunes
bones alternatives."

L'última, però no menys important,

és la d'un estudiant,
que aixeca la mà i diu:

"Amb Google m'asseguro sempre 
els millors resultats; els més objectius."

Segur d'obtenir sempre els millors
resultats; els més objectius.

Com que sóc d'Humanitats,

encara que d'Humanitats digitals,

se'm posa la pell de gallina,

tot i que sé que aquesta confiança
en la objectivitat

és un dels pilars 
de l'apreci col·lectiu pel Google.

Us explicaré per què això és,
filosòficament, impossible.

Però primer, parlaré una mica
del principi bàsic

darrere de qualsevol cerca,
i que a vegades oblidem.

Quan cerqueu a Google

pregunteu-vos primer:
"Busco un fet aïllat?"

Quina és la capital de França?

Quins són els components
de la molècula de l'aigua?

Perfecte. Feu servir el Google.

No hi ha cap grup de científics
a punt de demostrar

que les respostes són Londres i H3O.

No hi ha cap conspiració al darrere.

Estem d'acord, a escala global,

de les respostes
a aquests fets aïllats.

Però si compliquem la cerca
i busquem, per exemple,

"Per què existeix el
conflicte Israel-Palestina?"

Ara ja no cerquem
un fet específic,

ara cerquem coneixement:

molt més complicat i delicat.

Per arribar al coneixement,

agafaríeu 10,
20 ó 100 fets

i diríeu, "són certs".

Però segons qui sóc,

jove o vell, blanc o negre,
gay o no,

els valoraré de manera diferent.

I jo diría: "Sí, això és cert,

però per a mi 
és més important que allò."

És aquí on comença
a ser interessant,

perquè aquí esdevenim humans.

Perquè comencem a
debatre, a crear la societat.

I per a arribar a algun lloc
hem de filtrar els fets aquí,

entre amics, 
veïns, pares i fills

i col·legues,
i diaris i revistes

fins a arribar
al coneixement real,

que un motor de cerca
no ens pot ajudar a trobar.

Us he promès
un exemple que demostri

com n'és de difícil arribar
al coneixement real i objectiu...

perquè ens faci pensar.

Realitzaré dues cerques senzilles.

Començarem per "Michelle Obama",

la Primera Dama dels Estats Units.

Cliquem per a veure imatges.

Funciona força bé, com veieu.

És una cerca perfecta, 
més o menys.

Només surt ella a les fotos,
ni tan sols apareix el President.

Com funciona això?

Molt senzill.

Google empra l'intel·ligència
però simplement

cerca dues coses principals.

Primer, què surt
a cada peu de foto?

Diu "Michelle Obama"
a sota de la foto?

Un bon indicador perquè
només hi aparegui ella.

Segon, Google cerca,
l'arxiu de la imatge,

el nom de l'arxiu
que han pujat a la web.

L'arxiu es diu
"MichelleObama.jpeg"?

Bon indicador que en
Clint Eastwood no hi surt a la foto.

Si teniu això, obtindreu
un resultat com aquest - gairebé.

L'any 2009 la Michelle Obama
va ser víctima d'una campanya racista,

on la gent l'insultava
mitjançant els resultats de cerca.

Havia una foto d'ella,
estesa per tota la xarxa,

amb la cara distorsionada
per fer-la semblar un mico.

Aquella foto es va publicar
a tot arreu.

I la gent la publicava amb
la intenció clara

de que anés pujant 
en els resultats de cerca.

S'asseguraven de posar
"Michelle Obama" a la descripció

i, de pujar la foto amb
el nom "MichelleObama.jpeg".

Ja sabeu per què:
per manipular els resultats de cerca.

I va funcionar.

Si cercaves "Michelle Obama"
per Google el 2009

la foto del mico deformat surtia
als primers resultats.

Els resultats s'autonetejen

cosa que forma part
de la bellesa de tot això:

La rellevància es calcula
cada hora, cada dia.

Però en aquest cas, Google
no es va conformar amb això,

van pensar: "això és
un resultat negatiu i racista,

i l'el·liminarem manualment.

Escriurem un codi 
i ho arreglarem."

I ho van fer.

No crec que ningú en aquesta sala
ho trobi malament.

Jo tampoc.

Però, al cap de dos anys

"l'Anders" més cercat a Google,

Anders Behring Breivik,

va fer el que tots sabem.

El 22 de juliol del 2011,

va ser un dia horrible
per a Noruega.

Aquest terrorista va
fer volar dos edificis del govern

a unes passes
d'aquí, a Oslo, a Noruega,

i va anar fins a l'illa d'Utøya,

on va disparar i assassinar
un grup de nanos.

Quasi 80 persones 
van morir aquell dia.

Molts descriurien 
aquest acte terrorista

en dues parts: fer volar
els edificis i assassinar els nanos.

No és veritat.

Van ser tres parts.

Va fer explotar els edificis,
va disparar als nanos,

i va esperar 
que el món el googlegés.

I va planejar les tres parts
igual de bé.

I si va haver-hi algú
que ho va entendre,

va ser un desenvolupador web suec,

un expert en optimització de cerques
d'Estocolm, Nikke Lindqvist.

També està ficat en política,

i en els mitjans socials,
té un blog i Facebook.

Va dir a tothom,

"El que aquest vol ara,

és controlar la seva imatge.

A veure si la podem distorsionar.

A veure si el món civilitzat protesta

pel que ha fet i l'insulta
amb els resultats de cerca."

Però com?

Va dir als seus lectors:

"Aneu a Internet,

trobeu imatges de caques de gos...

trobeu imatges de caques al carrer...

i publiqueu-les al mur,
a les webs, als blogs.

Assegureu-vos d'escriure
el seu nom a la descripció,

anomeneu l'arxiu de foto
'Breivik.jpeg.'.

Ensenyem-li a Google
com és la cara d'un terrorista."

I va funcionar.

Després de la campanya

contra Michelle Obama, la de
Anders Behring Breivik va funcionar.

Si cercaves la seva imatge a Google
després del 22 de juliol a Suècia

trobaves la imatge d'una caca de gos
ben amunt als resultats de cerca,

com a forma de protesta.

Curiosament, 
Google no va intervenir.

No van entrar per el·liminar
manualment aquells resultats.

La pregunta
del milió de dòlars és:

en què es diferencien
aquests dos casos?

En què es diferencia el cas
de la Michelle Obama,

del cas de l'Anders Behring Breivik?

En res.

Són exactament el mateix,

però Google només 
va intervenir en un cas

Per què?

Perquè Michelle Obama

és honorable, i Anders
Behring Breivik és menyspreable.

Veieu què passa?

Es jutja una persona

i només hi ha un poderòs

amb autoritat per dir qui és qui.

"Ens agrades o no ens agrades."

"Creiem en tu, o no hi creiem."

"Ets bo, ets dolent.
Vertader, o fals."

"Ets Obama, ets Breivik."

Això és poder, 
sense cap dubte.

Recordeu que
darrere d'un algoritme

sempre hi ha una persona,

amb una sèrie de creences personals

que no es poden
erradicar amb cap codi.

I el meu missatge va
no només a Google,

sinó a tots els que creieu en els codis.

Heu d'identificar
els vostres prejudicis.

Heu d'entendre que sou humans

i actuar en conseqüència.

I us ho dic perquè
hem arribat a un punt

on és absolutament imperatiu

que enfortim aquest vincle:

entre humanitats i tecnologia.

Més fort que mai.

I també per recordar-vos que la idea

meravellosa d'un resultat imparcial i net

és, i seguirà sent, un mite.

Gràcies pel vostre temps.

(Aplaudiments)