Vist des de fora,
semblava que en John
tenia la sort a favor.
Acabava de signar un contracte
per a vendre el seu
apartament de Nova York,
del qual només havia estat
propietari durant cinc anys.
Això suposava un benefici de sis xifres.
La universitat on va obtenir el màster
li va oferir feina de professor,
cosa que no només significava un sou,
sino beneficis per primer cop en anys.
I tot i que les coses li anaven bé,
es trobava en plena lluita,
una lluita contra l'addicció
i una profunda depressió.
La nit de l'11 de juny de 2003,
va pujar a la barana
del pont de Manhattan
i va saltar a les aigües traïdores.
Extraordinàriament,
no, miraculosament,
va sobreviure.
La caiguda li va destrossar el braç dret,
li va trencar totes les costelles,
li va perforar un pulmó,
i perdia i recuperava la consciència
mentre anava a la deriva per l'East River,
sota el pont de Brooklyn,
fins que va sortir a la via
del transbordador de Staten Island,
on els passatgers
en escoltar els seus crits de dolor,
van contactar el capità del vaixell,
que va trucar la guàrdia costera,
que el va pescar de l'East River
i el va dur a l'Hospital de Bellevue.
Aquí comença realment la nostra història.
Quan en John es va comprometre
a recompondre la seva vida,
físicament, emocionalment
i espiritualment,
va descobrir que hi havia
molt pocs recursos disponibles
per a algú que havia intentat
abandonar la vida,
com ell havia fet.
Algunes investigacions demostren
que 19 de cada 20 persones
que intenten suïcidar-se
fracassaran.
Però que els que fracassen,
tenen 37 vegades més probabilitats
d'aconseguir-ho la segona vegada.
Aquests són, realment,
la població de risc.
Tenen molt pocs recursos de suport.
I el que passa és que
quan intenten reprendre les seves vides,
a causa dels tabús del suïcidi,
nosaltres no sabem què dir,
així que sovint no diem res.
I això fomenta l'aïllament
en què es troba la gent com en John.
Conec molt bé la història d'en John,
perquè jo sóc en John.
I aquesta vegada, avui,
és el primer cop que, de manera pública,
reconec
el camí que he hagut de recórrer.
Però desprès d'haver perdut
un professor molt estimat el 2006
i un bon amic l'any passat,
a causa del suïcidi,
havent participat
l'any passat al TEDActive,
vaig saber que havia
de trencar el silenci,
superar els tabús,
i parlar d'una idea
que val la pena difondre,
i és que les persones
que han pres la difícil decisió
de tornar a viure,
necessiten més recursos i el nostre ajut.
Com diu el Projecte Trevor,
la cosa millora.
Millora molt.
I avui he escollit
sortir d'un armari totalment diferent,
per a instar-vos, per a encoratjar-vos
que si cap vegada
heu pensat o intentat suïcidar-vos,
o coneixeu algú en aquesta situació,
parleu, busqueu ajuda.
És una conversa que val la pena tenir
i una idea que val la pena difondre.
Gràcies.
(Aplaudiments)