[Oliver Jeffers] [Oda a la vida a la Terra] Hola. Estic segur que quan arribi al final d'aquesta frase, de la manera com parlo jo, haureu deduït que vinc d'un lloc anomenat planeta Terra. La Terra és genial. És la nostra casa. I la dels microbis. Aquests [piiip] els deixarem per un altre moment, perquè, si bé costa creure-ho, hi ha més coses a la Terra. Aquest planeta també té cotxes, cols de Brussel·les, aquests peixos estranys que tenen llums, l'art, el foc, els extintors, lleis, coloms, botelles de cervesa, llimones i bombetes, Pinot noir i paracetamol, fantasmes, mosquits, flamencs, flors, l'ukelele, ascensors i gats, vídeos de gats, internet, bigues de ferro, edificis i piles, ingenuïtat i idees brillants, tota la vida coneguda, i moltes coses més. Bàsicament, tot el que coneixem que existeix. És el meu lloc favorit. Aquesta petita esfera, que flota en una part del cosmos solitària i freda. Tinc accent de Belfast, i Belfast és... aquí! Aproximadament. Potser us penseu que coneixeu la Terra perquè sou d'aquí. Però probablement, fa temps que no heu pensat en coses bàsiques. Jo pensava que la coneixia. Jo pensava que era un expert. Fins que vaig haver d'explicar tot el planeta i com funciona, a una persona que mai no hi havia estat. No és el que us penseu, encara que el meu pare sempre em deia que la prova de la vida intel·ligent és que no s'han molestat a contactar-nos. Era el meu fill nadó a qui volia explicar-li. No havíem estat mai pares, la meva dona i jo, així que el tractàvem com un convidat quan va arribar a casa, i li vam ensenyar la casa. Aquí viuràs tu, fill. Aquí és on fem el menjar. Aquí és on tenim cadires, i així tot. És molt divertit explicar com funciona el teu planeta a algú de zero anys. Però després de la diversió i conscient de tenir un nou humà que no sap absolutament res, i conscient que vosaltres tampoc no en sabeu massa més, explicar tot el planeta és una tasca que imposa. Però m'hi vaig posar. Mentre passejava amb ell les primeres setmanes, explicant el món que veia, prenia nota de totes les bestieses que deia. Aquestes notes van prendre la forma d'una carta adreçada al meu fill quan comenci a llegir. I de la carta, a un llibre sobre els principis bàsics del significat de ser un humà que viu a la Terra en el segle XXI. Algunes coses semblen evidents. El planeta es divideix en dues parts: terra i mar. Algunes menys evidents fins que les penses bé. El temps, per exemple. Les coses es mouen lentament aquí a la Terra. Però sovint es mouen ràpidament, així que has d'usar bé el temps, perquè fuig. O la gent. Hi ha gent de tots tipus, mides i colors. Tots som diferents, actuem diferent i sonem diferent. Però no us enganyeu. Tots som persones. De tots els llocs de l'univers només hi ha gent a la Terra i només poden viure a la Terra, i a sobre, només en llocs sense aigua. Només hi ha una petita part de la superfície de la Terra habitable per als humans i atapeïts aquí és on tots vivim. És fàcil oblidar quan estàs tan a prop del sòl, les roques, els boscos, el formigó que trepitgem, que tenim un espai limitat per maniobrar. Mirant des d'uns ulls propers al sòl, l'horitzó sembla infinit. No fem cada dia un ritual valorant el lloc que ocupem en el nostre planeta, i quin lloc en l'espai ocupa la Terra. No vull explicar al meu fill les mateixes històries de països que m'explicaven a mi a Irlanda del nord. Que érem d'un petit poblet que ignora la vida més enllà de les nostres coses. Jo intentava sentir què significa veure la Terra com un sistema, com un objecte individual, penjat a l'espai. Per aconseguir-ho, necessitava canviar els dibuixos plans dels llibres per escultures 3D del carrer, i necessitava uns 60 metres, un bloc de pisos a Nova York, i construir un model a gran escala de la Lluna, la Terra i les persones. Aquest projecte es va materialitzar en un parc de Nova York l'hivern passat, en el 50 aniversari de la missió de l'Apolo 11 a la Lluna. Després de la instal·lació, vaig poder posar-me un casc espacial amb el meu fill i enlairar-me com ho va fer l'Apolo 11 fa mig segle cap a la Lluna. Fèiem tombs al seu voltant i ens vèiem. Vaig sentir que estava molt sol a la foscor. Però dissimulava perquè no es notés. La Lluna és l'únic objecte més proper a nosaltres. I en aquesta escala del projecte, amb una Terra de 3 metres de diàmetre, Mart, el següent, té la mida d'una pilota de yoga, i està a més de 3 kilòmetres. Si bé no veiem fronteres des de l'espai, a la meva escultura vaig marcar totes les fronteres. Però en comptes d'escriure noms de països, hi vaig escriure molts cops, "aquí viu gent, aquí viu gent". "Aquí viu gent". I en la Lluna, vaig escriure, "No hi viu ningú aquí". Sovint, les coses òbvies no són tan òbvies fins que les penses. Veure les coses des d'una distància prou gran ho canvia tot. Això ho saben els astronautes. I l'ull humà només ha vist la nostra Terra des de la Lluna, com a molt lluny. És bastant lluny abans d'arribar als extrems del sistema solar. I molt lluny d'altres estrelles o altres constel·lacions, només hi ha un punt en tot el cosmos que està present en totes les constel·lacions d'estrelles, i aquesta presència és el planeta Terra. Aquestes fotografies de grups d'estrelles només tenen sentit des d'aquest punt de vista. Aquestes coses només tenen sentit a la Terra. I només per nosaltres. Les persones. Som criatures d'històries. Som les històries que expliquem, som les històries que ens expliquen. Penseu en la història de la civilització humana. Són històries d'enginy, elegància, generositat i de cuidar la natura d'una espècie, egoista, vulnerable i protectora. Nosaltres, les persones, protegim la flama de la nostra vida dels elements que no controlem, de la grandiositat del més enllà. I sempre ens centrem en la nostra vida. "Pel que nosaltres sabem" quan ho diem, significa la suma total de tots els coneixements. Però en un altre sentit, "pel que nosaltres sabem", significa que no sabem res. Aquest és el bonic i fràgil drama de la civilització. Som actors i espectadors d'un joc còsmic que ho és tot per nosaltres, però no vol dir res a altres llocs. Potser no signifiqui res aquí tampoc. Si pensem en la nostra relació amb el nostre vaixell, amb la nostra Terra, podria ser una història d'ignorància i ambició. Com en el cas de Faust, un home que pensava que ho posseïa tot, i va començar a estudiar què posseïa. Deia que posseïa una flor, una ovella, un arbre i un camp. Els llacs i muntanyes són difícils de conquerir, però finalment es rendeixen. Però quan intentava conquerir el mar la seva cobdícia li demostra el seu error, quan, en un atac d'arrogància, es llença al mar per demostrar-li qui mana. Però no ho comprèn, i s'escola per les onades, i s'enfonsa. El mar estava trist però seguia sent el mar. I també tots els altres objectes que ell posseïa, perquè el destí de Faust no els importa gens. Tant que ens pensem que som importants al cosmos, no tindríem res si no fos per la Terra. La Terra seguiria rodant, evidentment, sense nosaltres. En aquest planeta, hi viu gent. Anem passant els dies, de vegades mirem amunt i cap a fora sovint mirem cap a baix i cap a dins. Quan mirem amunt i dibuixem línies entre els punts del cel, intentem entendre el caos. Quan mirem cap baix, marquem línies a la terra per saber on pertanyem i on no. Ens oblidem que aquestes línies que connecten estrelles i les línies que divideixen la terra només estan al nostre cap. També són històries. Nosaltres fem la nostra vida rutinària i ritual segons les històries que creiem, i ara, la història canvia a mesura que l'escrivim. Hi ha molta por en aquesta història actual i fins fa poc, les històries que semblaven més punyents són les més amargues, sobre coses que no ens han anat bé com individus i com a col·lectiu. Resulta edificant veure com el millor sorgeix del pitjor. Com la gent ens despertem en temps de consciència global i adonar-nos que les nostres connexions són les coses més importants que tenim. Però anem enrere. Malgrat les coses dolentes, passem molt poc temps buscant allò que és més important i que sempre ens ha funcionat. Que existim, que estem vius. Que encara estem vius. Un milió d'anys i mig més tard després de descobrir el foc, no ho hem cremat tot. Encara. Les possibilitats d'estar aquí són molt poques. Però aquí estem. Contra tot pronòstic. Som més gent a la Terra que mai abans. Utilitzem molts recursos. I és evident que molts sistemes antics que vam inventar nosaltres han quedat obsolets. N'hem de construir de nous. Si no fos pels microbis, el nostre foc col·lectiu aviat s'apagaria. Quan veiem que es van aturant els engranatges de la indústria, la maquinària del progrés emmudeix, i tenim la millor oportunitat per premer el botó del reset. Podem anar per un altre camí. Aquí estem, a la Terra. I la vida a la Terra és meravellosa. És grandiosa, però som moltes persones. Set bilions i mig de persones, diuen, i cada dia som més. Tot i així, encara n'hi ha prou per tothom, si tots donem una mica. Si us plau, siguem benèvols. Quan pensem d'una altra manera, si la Terra és l'únic lloc on pot viure gent, és realment el lloc menys solitari de l'univers. Hi ha molta gent que ens pot estimar i molta per estimar. Ens necessitem. Ho sabem, ara més que mai. Bona nit.