La tradició de variabilitat de gènere de les Filipines.

A gran part del món, el génere es considera binari, home o dona; cadascun marcat pel sexe biològic. Però segons en France Villarta, no a tot arreu és així. En una barreja entre oda cap a la seva cultura i lliçó d'història, tot enfatitzant la bellesa universal de les persones independentment de les etiquetes socials, ens fa una xerrada sobre el llegat d'inclusió i variabilitat de gènere de la seva nativa Filipines.

Eren mitjans dels 90 i jo tenia 8 anys,

vivia a la zona sud de Filipines.

A aquesta edat ets encara massa innocent

per saber què espera la societat de tu

però ets prou gran per ser conscient
del que t'envolta.

Vivíem en una casa d'una habitació,

i érem cinc.

Casa nostra era una d'un amuntegament

de cases fetes principalment de fusta i
planxes de metall ondulades.

Entre les cases hi havia
molt poca separació

i els carrers no eren asfaltats.

No hi havia cap esperança
de tenir privacitat

Si a la casa del costat
començaven a discutir,

ho senties tot.

O si als veïns els donava
per posar-se romàntics...

(Riures)

era bastant segur que també ho sentiries.

(Riures)

Com tots els nens, vaig aprendre
com era una família,

era un home, una dona i un o més fills.

Però també vaig aprendre
que no sempre era així.

Hi havia altres combinacions
que eren igual de vàlides.

Al final del meu carrer
hi vivia una familia de tres.

La dona es deia Lenie.

La Lenie tenia el cabell llarg i negre,
sovint en una cua,

i es feia la manicura.

Sempre sortia de casa una mica maquillada

i el seu inconfunsible
pintallavis vermell.

Sobre la seva parella no recordo gaire,

només que li agradaven les samarretes
de tirants blanques

i dur penjades cadenes d'or.

La seva filla tenia
dos anys menys que jo.

Tothom al poble coneixia la Lenie

era la propietària del saló de bellesa
més popular

de la nostra zona de la ciutat.

Cada cop que la seva família
baixava pel carrer

tothom els saludava amb un somriure

i de tant en tant els paraven per xerrar.

Ara, allò que feia la Lenie especial

és que era una dona transgènere.

Ella era un clar exemple
de la llarga tradició filipina

sobre la diversitat de gènere.

La Lenie era la prova que sovint,
allò que més ens estranya,

és per falta de costum

o perquè no hem dedicat
prou temps a entendre-ho.

A la majoria de cultures del món,

el gènere és aquesta dicotomia home-dona.

És una distinció inamovible d'individus.

El moment en què sabem el sexe
biològic d'una persona

la societat li assigna uns trets i
hi diposita certes expectatives.

Però no totes les cultures són així.

No totes són tan inflexibles.

Hi ha cultures que no es basen
en els genitals

per definir el gènere d'algú,

algunes comunitats nord-americanes,
africanes, del subcontinent indi

i de les illes del Pacífic,
com les Filipines,

tenen una llarga tradició cultural
de permissivitat

i acceptació de la variació de gènere.

Com ja sabreu,

el poble filipí va estar 300 anys
sota el domini d'Espanya

des de l'any 1565 fins al 1898.

Aquest és el motiu pel qual
les nostres converses del dia a dia

estan farcides de mots en castellà

i per què tants dels nostres cognoms,
inclòs el meu, sonen castellans.

Això també explica l'arrelada influència
del catolicisme.

Per contra, les societats
filipines precolonials,

eren principalment animistes.

Creien que cada cosa tenia
la seva pròpia essència espiritual:

plantes, animals, roques, rius, llocs...

El poder residia a l'esperit.

Aquells capaços d'aprofitar
el poder espiritual eren altament venerats

Els que han estudiat els arxius
de les colònies espanyoles

ens expliquen que aquestes
societats eren molt igualitàries.

L'home no tenia avantatge sobre la dona.

Les esposes eren tractades
com a companyes, no com a criades.

Tenien veu i vot als contractes familiars.

En certa manera, la dona tenia
les de guanyar.

Una dona es podia divorciar del seu marit
i tenir propietats a nom seu,

les quals mantenia,
inclús després de casada

Tenia dret a tenir o no fills

i decidir-ne el nom.

Però la clau del poder de la dona
filipina precolonial,

residia en el seu rol de "babaylan",

un nom col·lectiu per als xamans
dels diferents grups ètnics.

Eren les curanderes de la tribu,

eren especialistes en els sabers
d'herbes i divinitats.

Eren les que assistien en els parts

i es comunicaven amb el món espiritual.

Feien exorcismes

i, de vegades, en defensa
de la seva comunitat,

repartien carxots.

(Riures)

A part de les babaylans,
que era un rol femení,

també hi havia homes practicants
del regne espiritual.

Hi han textos dels primers cronistes
espanyols que fan referència

a homes xamans que no s'ajustaven
als estàndards masculins occidentals.

Eren homes que es transvestien

i tenien aspecte efeminat

o ambigu.

Francisco Alcina, un missioner jesuïta

parlava d'un home
considerat xaman

que "era tan efeminat

que en tots els aspectes era més dona
que home.

Tot allò que les dones feien,

ell ho feia,

com teixir mantes,

cosir peces de roba i
fer pots de terrissa.

També ballava com elles,

mai com un home,

els quals tenien una dansa diferent

En definitiva, semblava més
una dona que no un home."

Caram! Hi ha alguna altra dada
així de sucosa als arxius?

Que bé que m'ho pregunteu.

(Riures)

Com ja us deureu imaginar,

la manera com aquestes societats
precolonials funcionaven,

no va agradar gaire als espanyols.

Aquesta idea de l'amor lliure,
la permissivitat en la variació de gènere,

i de consciència de la igualtat

va impactar frontalment
amb els ideals europeus d'aquell moment,

tant va ser així que els missioners
espanyols es van passar els següents

300 anys intentant imposar
el seu model binari de gènere.

Molts dels monjos espanyols pensaven
que els babaylans transvestits

mantenien, com ells, el celibat o bé

tenien malformacions o
deficiències als genitals.

Tot pura especulació.

"El manuscrit de Bolinao", redactat
entre el 1679 i el 1685,

esmenta homes xamans
que es casen amb dones.

"El Còdex Boxer", c 1590,

ens proveeix de mostres de la sexualitat
dels babaylans masculins.

Diu així: "Normalment es vesteixen
com a dones

i actuen com a puritans,

i són tan efeminats

que aquell qui no els coneix bé
es pot pensar que són dones.

Gairebé tots són impotents
per a la reproducció,

i, de fet, es casen amb altres homes
i dormen com a marit i muller,

i tenen relacions carnal."

Relacions carnals vol dir sexuals.

A la societat actual
hi ha en curs un debat

sobre què marca el gènere
i com s'ha de definir.

El meu país no n'és una excepció.

Alguns països com Austràlia, Nova Zelanda,
Pakistan, Nepal i el Canadà

han començat a introduir opcions
no binàries als documents legals,

com per exemple els passaports i
els carnets de resident permanent.

Trobo que el més important
de tenir present,

en tots aquests debats, és que la noció

d'home i dona com a gèneres estàtics

lligats únicament al sexe biològic,

és una construcció social.

En el cas del meu poble, aquesta
construcció els va ser imposada.

Els hi van inculcar a la força
durant cents d'anys

fins que els van convèncer que la seva
manera de pensar era errònia.

Però la part positiva de les
construccions socials,

és que es poden reconstruir

i ajustar als temps actuals.

Es poden reconstruir

en resposta a la creixent diversitat
de les comunitats.

I es poden reconstruir

per a un món que comença a adonar-se

de l'enorme benefici d'aprendre
i treballar les nostres diferències.

Quan hi penso

penso en el poble filipí

i el seu important llegat quasi oblidat,

d'igualtat i inclusió.

Penso en parelles que han sigut
de les persones més dolces que he conegut

i que no podien obrir-se plenament.

Penso en la gent que m'ha marcat,

que m'han ensenyat que la integritat,
l'amabilitat i la fortalesa de caràcter

són molt millors criteris per jutjar,

molt millor que basar-se en factors
que un mateix no pot controlar

com el color de pell, l'edat

o el gènere.

Estem on estem,
gràcies a persones com la Lenie.

I em sento profundament agraït
pels que han estat abans de mi,

persones que van ser prou valentes
per mostrar-se com eren

i per fer la seva vida.

Facilitant-nos així que ara puguem viure
la nostra vida.

Perquè ser un mateix és revolucionari.

A tots els qui us veieu envoltats
de pressions que intenten tombar-vos

i encasellar-vos
on la societat ha decidit:

No us rendiu.

No esteu sols.

Els meus avantpassats
us acompanyen.

La seva sang corre per les meves venes
i també a través de molts de vosaltres.

La vostra manera de viure és vàlida
i mereixeu reconeixement i drets,

igual que la resta.

Gràcies.

(Aplaudiments)