Soc aquí per parlar del canvi climàtic, però en realitat no sóc ecologista. De fet, no m'he considerat mai un amant de la natura. No he anat mai de càmping, no he anat mai d'excursió, ni he tingut mascotes. He viscut tota la vida en ciutats, en realitat, només en una ciutat. I encara que m'agrada anar de viatge per veure la natura, sempre he pensat que era una cosa que estava passant en un altre lloc, molt llunyà, i que la vida moderna era una fortalesa contra les seves forces. Dit d'una altra manera, tal com quasi tothom que coneixia, vivia la vida de forma complaent i ignorant pel que fa a l'amenaça de l'escalfament global. Creia que passava a poc a poc, en la distància i que només era una petita amenaça al meu estil de vida. En tots aquest aspectes estava molt i molt equivocat. La majoria, si et parlessin del canvi climàtic, t'explicarien una història del futur. Si ho fes jo, us diria: "Segons les Nacions Unides, si no fem canvis abans de final de segle és probable que la temperatura augmenti 4 graus". Això vol dir, segons creuen alguns científics, el doble de guerres, la meitat de menjar, un PIB possiblement un 20% inferior que sense canvi climàtic. Aquest impacte és més gran que el de la Gran Depressió i seria permanent. Però aquests impactes s'estan produint molt abans del 2100. Ja al 2050, es preveu que a moltes de les grans ciutats del sud de l'Àsia i l'Orient Mitjà hi farà tanta calor que a l'estiu no s'hi podrà viure, literalment. Avui, en aquestes ciutats hi viuen 10, 12 i fins a 15 milions de persones. I en només tres dècades, no podrem caminar-hi pels carrers sense arriscar-nos a tenir una insolació o fins i tot morir. Ara la temperatura del planeta és 1,1 graus superior a la d'abans de la industrialització. Potser no sembla gaire, però ens situa totalment fora dels rangs de temperatures de tota la història humana. Això vol dir que tot el que hem conegut com a espècie, l'evolució de l'animal humà, el desenvolupament de l'agricultura, de la civilització bàsica, i de la civilització moderna i la civilització industrial, tot el que sabem de nosaltres com a éssers biològics, com a éssers socials, com a éssers polítics, tot això és el resultat de les condicions climàtiques que ja hem deixat enrere. És com si haguéssim aterrat en un planeta totalment diferent, amb un clima totalment diferent. I ara hem d'esbrinar quins factors de la civilització que hem portat amb nosaltres poden suportar aquestes noves condicions i quins no. I a partir d'aquí les coses empitjoraran. Durant molt de temps, ens havien dit que el canvi climàtic es produïa a poc a poc. Va començar amb la revolució industrial i ens ha tocat a nosaltres arreglar el desastre creat pels nostres avis perquè els nostres nets no n'hagin de patir els resultats. És una història de segles. De fet, la meitat de totes les emissions que mai s'han produït amb la crema de combustibles fòssils en tota la història de la humanitat s'han produït en només els últims 30 anys. Des que Al Gore va publicar el seu primer llibre de l'escalfament. Des que l'ONU van formar el grup sobre el canvi climàtic, l'IPCC. Hem causat més danys des de llavors que en tots els segles i tots els mil·lennis anteriors. Tinc 37 anys, això vol dir que la meva vida conté tota aquesta història. Quan vaig néixer, la temperatura del planeta semblava estable. Avui, som al caire d'una catàstrofe. La crisi climàtica no és el llegat dels nostres avantpassats. Pertany a una sola generació. La nostra. Tot això poden semblar males notícies. I ho són, molt dolentes. Però penso que també hi ha una part bona, com a mínim en termes relatius. Aquests impactes són terriblement grans. Però també penso que són emocionants. Perquè al final són un reflex de quant de poder tenim en el clima. Si arribem a aquestes situacions tràgiques, serà perquè hem deixat que es produïssin, perquè hem triat que passessin. Això vol dir que també podem triar que es produeixen altres situacions. Potser sona massa optimista per creure-ho i, de fet, els obstacles polítics són enormes. Però és un fet simple. El motor principal de l'escalfament global és l'acció humana: quant carboni posem a l'atmosfera. D'això en tenim el comandament. I podem escriure la història del futur climàtic del planeta. No només podem, sinó que ho estem fent. Ja que la inacció és una forma d'acció, escriurem la història tant si ens agrada com si no. No és una història qualsevol, la de tenir el futur del planeta a les nostres mans. És el tipus d'història que reconeixíem només en la mitologia i la teologia. Una sola generació que ha posat el futur de la humanitat en dubte i que ara té la tasca d'assegurar un nou futur. I com seria? Podria significar panells solars per tot el planeta, a tot arreu. Podria significar desenvolupar una millor tecnologia, perquè no calgués instal·lar-ne tants perquè es calcula que només una petita part del desert del Sàhara pot proveir les necessitats energètiques de tot el món. Però probablement necessitaríem una nova xarxa elèctrica, que no perdi dos terços de l'energia malgastant escalfor, com passa avui als EUA. Podríem fer servir més energia nuclear, potser, tot i que hauria de ser un tipus totalment diferent d'energia nuclear, ja que la tecnologia d'avui no és competitiva en costos amb l'energia renovable, els costos de la qual cauen ràpidament. Necessitaríem un nou tipus d'avió, ja que no crec que sigui particularment pràctic dir al món sencer que deixi de viatjar en avió, especialment quan l'hemisferi sud, per primer cop, s'ho pot permetre. Necessitem avions que no produeixin carboni. Necessitem un nou tipus d'agricultura. No podem dir a les persones que deixin de menjar carn i es facin veganes, seria trobar una nova manera de criar vedelles. O potser una manera antiga, ja que sabem que les pràctiques tradicionals de pastura poden convertir les granges de bestiar de les anomenades fonts de carboni, que produeixen CO2, a pous de carboni, que l'absorbeixen. Si preferiu una solució tecnològica, potser podem fabricar carn al laboratori. Potser també podríem donar algues al bestiar, ja que això redueix les seves emissions de metà fins a un 95 o 99%. Potser hauríem de fer tot això, perquè com en cada aspecte d'aquest trencaclosques, el problema és senzillament massa ampli i complicat per solucionar-lo amb una fórmula màgica. Per més solucions que implementem, segurament no podrem descarbonitzar a temps. Aquesta és l'aterredora conclusió a què ens enfrontem. No podrem guanyar la batalla del canvi climàtic, només conviure-hi i limitar-lo. Potser necessitaríem certa quantitat d'emissions negatives, que també treuen el carboni de l'atmosfera. Milers de milions d'arbres nous, potser bilions. I plantacions senceres de màquines de capturar carboni. Potser una indústria dues o quatre vegades més gran que el negoci del gas i petroli actual per revertir el dany que van causar aquestes empreses en dècades anteriors. Necessitaríem un nou tipus d'infraestructura, creada amb un altre tipus de ciment, perquè avui, si el ciment fos un país, seria el tercer emissor més gran del món. I la Xina utilitza tant de ciment cada tres anys com van fer servir els EUA en tot el segle XX. Hauríem de construir dics i murs de contenció per protegir les persones que viuen vora el mar, algunes de les quals són massa pobres per fer-los ara, això ha d'implicar la fi d'una geopolítica nacionalista estricta que ens permet definir el patiment dels que habiten altres parts del món com a insignificant, quan per fi el reconeixem. Aquest futur millor no serà fàcil. Però els únics obstacles són els humans. Potser no és gaire consol, si sabeu el que jo sé sobre la crueltat i la indiferència humana, però us prometo que és millor que l'alternativa. La ciència no ens impedeix prendre mesures, i tampoc la tecnologia. Tenim les eines que necessitem per començar. I, és clar, també tenim les eines per posar fi a la pobresa mundial les malalties epidèmiques i el maltractament a les dones també. Per això, més que noves eines, ens cal una nova política, una manera de superar tots aquests obstacles humans: la nostra cultura, l'economia la tendència del 'statu quo', el desinterès per prendre'ns seriosament les coses que ens fan por. La nostra miopia. El sentit de l'interès propi. I l'egoisme dels més rics i poderosos del món que tenen menys incentius per fer cap canvi. També patiran, però no tant com els desafavorits, que han contribuït menys a l'escalfament i que s'han beneficiat menys del procés que ens ha portat en aquest punt de crisi, però que en patiran més l'efecte les properes dècades. Una nova política faria de gestionar aquesta càrrega, on recau i en quina intensitat, la màxima prioritat dels nostres dies. Fem el que fem, el canvi climàtic transformarà la vida moderna. Un cert escalfament ja s'ha produït i és inevitable, i això vol dir que també ho és un cert patiment addicional. I encara que prenguem mesures dràstiques i evitem algunes de les situacions més terrorífiques, significaria viure en un planeta totalment diferent. Amb una política nova, una economia nova, una relació amb la tecnologia nova i una relació amb la natura nova: un món totalment nou. Però relativament habitable. Relativament pròsper. I ecològic. Per què no triem aquest? Gràcies. (Aplaudiment)